Yulia i Alina Lushchytskaya

L’altre dia vaig rebre un correu d’una professora del conservatori on ens convidava a anar tots els estudiants, a un concert a quatre mans gratuït que es feia a l’auditori del mateix conservatori, interpretat per dues germanes russes, Yulia i Alina Lushchytskaya (totes dues van anar a escoles de música reconegudes i van fer una bona carrera pianística). Veure que hi havia tanta publicitat, ja que per molts carrers de Badalona hi havia cartells enganxats, em va fer acabar de decidir que hi aniria.

Així doncs, el divendres, quan vaig acabar cambra, vaig baixar a la taula que hi ha davant la porta de l’auditori, i vaig començar a estudiar. Abans del concert, hi havia una audició dels petits, on hi va entrar molta gent (pares, avis, professors, alumnes…). Quan va acabar, una allau de persones va sortir amb rialles fins que de sobte, la gent va desaparèixer. Hi havia molta quietud. Van tornar a obrir les portes de l’auditori per al concert, però no hi entrava ningú. Al entrar només vaig veure asseguda una parella, dues persones més i l’organitzador. Els minuts anaven passant, fins que van tancar les portes. La majoria de cadires van quedar buides.

Van apagar els llums i van sortir les dues intèrprets de darrere una cortina blanca. La germana més gran, que viu a Badalona, va presentar en castellà. Ens va començar a dir el que tocarien, que s’ho havien preparat amb moltes ganes i que l’Alina (la germana petita), havia baixat de Rússia expressament per fer-lo. Em va saber molt de greu que haguessin fet tot aquell treball preparant les peces (que no eren gens fàcils), tots els esforços que hi havien posat, per acabar veient que només quatre gats havien anat al seu concert. No hi havia ni professors ni estudiants. Sincerament em va fer vergonya i tot haver sigut l’única del conservatori que va decidir anar-hi.

Em fa bastanta ràbia que quan ve un pianista d’aquests de primera línia, la gent pagui molts diners per anar-lo a veure, però quan es fa un concert gratuït amb intèrprets que no són coneguts, però que també valen la pena, la gent no mogui ni un dit.

Anna