El nom massa llarg d’una bruixa de color lila

Un nom no comprèn tot el que és una persona. Un nom no és res fins que l’anomenada li dona sentit, fins que aquest nom passa de no ser res més que unes lletres juntes a produir sensacions, emocions i pensaments en ser escoltat. Jo tinc un nom llarg: Valentina. Però la seva llargada no em defineix, i de fet, a tothom li agrada dir-me Tina, o Valen, o Ti, o Valentina com l’anunci. Fins i tot hi ha gent que em diu Val. Però sincerament, sempre he pensat que el nom em queda gran.

La història del meu nom és divertida, i una mica irreal: un xic com les històries de l’Edward Bloom a Big Fish. Però estic segura que això és el que les fa irresistibles.

Me mare tenia clar que jo era una nena i que m’havia de dir Valentina: si hagués sigut un nen, tinc la gran sospita que m’haguessin deixat el nom només per tossuderia. Em va explicar que el nom de Valentina era el nom d’una bruixeta que ella havia imaginat, probablement vestida de lila i amb el cabell arrissat i negre com els punts suspensius. Ma mare ho tenia clar, ara faltava dir-li al meu pare.

Però no va arribar l’ocasió de proposar-li ja que un dia, quan ma mare ja estava embarassada, tot sopant, el meu pare va dir: “Podríem dir-li Valentina!” Sense haver-ho comentat abans, sense que ni tan sols hagués sortit la conversa anteriorment. “De fet és el nom que sempre he volgut per la meva filla”, va dir ma mare. I des de llavors i oficialment, tot i ser menudíssima en néixer, em vaig dir Valentina, un nom massa llarg per un cos que tan sols pesava dos quilos i cinc-cents cinquanta grams.

Mica en mica el meu nom i jo hem crescut. A mesura que em feia gran, el meu nom no semblava tan llarg i pesat de portar sobre les meves espatlles, malgrat cada cop que em cridaven i em parava a pensar se’m feia estrany. Perquè no és comú, i em preguntava com seria tenir un altre nom que pogués passar desapercebut. El meu pare diu que ve de valenta, però no sé si és del tot cert.

Però jo i el meu nom hem batallat contra la corrent dels noms de sempre, i al final ens hem posat d’acord. Al final he acceptat el meu nom llarg i costós d’escriure, i ja no em ve de gust que la gent l’escurci. El meu nom és Valentina, amb tota la seva llargada i amb tot el que comporta: una noia de disset anys que ha lluitat per estimar el seu nom. Tot i que potser són dilemes que només tinc jo.

Tina, Ti, Valentina com l’anunci… També els estimo, però no són del tot jo. Valen és el que més s’hi apropa, perquè la meva mare em deia així, i li guardo un record especial.

Sempre he pensat que el meu nom em quedava gran: però ara estic preparada per donar-li la mà enlloc de portar-lo com una càrrega sobre les espatlles. Ara podem mirar-nos cara a cara i ser iguals, i ara puc veure’m reflectida en totes i cada una de les lletres.

V A L E N T I N A