Melancolia

Miro per la finestra del cotxe i puc observar com sortim del paisatge de carretera i ens apropem al de ciutat. Sense adonar-me ens hem endinsat a la immensa Barcelona, alts edificis, molts cotxes, moltes persones que van decidides cap a un lloc que mai sabrem. Tot plegat produeix un soroll que a mesura que passa el temps es fa monòton i imperceptible. Al cap d’una estona, de veure carrers i més carrers, de cop i volta, ja sé on sóc. La forma dels edificis, els noms de les tendes que havia llegit tantes vegades, el parc on venia a jugar sempre amb els amics de la classe, aquest carrer va haver-hi un temps que me’l recorria cada matí per anar a l’escola. El cotxe s’atura i veig el portal de la casa on abans vivíem, la meva altra casa, ja no puc entrar però dins meu segueix sent casa meva, no ha canviat, ni l’adhesiu que un dia algú va enganxar a la paret del portal, tot i que s’ha descolorit i aquells colors llampegants que en el seu temps ressaltaven i lluïen s’han substituït per uns de blancs i negres, el temps ha passat i encara que tingui la sensació que encara visc en aquest barri, moltes coses han canviat. De sobte, una melancolia irreprimible m’envaeix amb força… ja no és només pel lloc i els records, sinó per les persones que es van deixar enrere.

Marta