Estic en una terrassa de Tarragona, entre tots els del grup hem ajuntat moltes taules per seure junts. A sobre de les taules hi ha cafès i Cacaolats molt calents, fa fred, també hi ha Donuts i algun croissant, tenim gana. Estic envoltada de persones amb qui poques vegades m’hagués imaginat estar-hi, sincerament.
Per un moment m’ho tot miro des de fora; els escolto, però no parlo, els miro, però passo desapercebuda, i llavors és quan me n’adono: no tinc ganes que ens fem cap “selfie” d’aquestes, no tinc ganes de publicar-ho al Facebook, ni tampoc tinc ganes de twitejar-ho i crec que cap de nosaltres hi pensa, només volem que no s’acabi. Tinc ganes que duri una estona més perquè realment ho gaudeixo, perquè realment estic vivint aquell moment, perquè realment hi estic a gust.
Potser no són els meus millors amics i amb alguns hi tinc poca relació però si em preguntessin amb qui hi voldria ser, no pensaria amb ningú més que no fossin ells. Sé que pot sonar una mica contradictori, però som un grup i hem viscut coses que ningú més pot entendre, perquè nosaltres tampoc les arribem a entendre del tot: Que va ser el que realment ens va unir? Per què des d’aquella sortida el grup ja no és el mateix? Perquè ara som un i no molts? Possiblement nosaltres no ho sabrem mai tampoc, però no em preocupa gens, perquè vaig estar allà gaudint-ho.
I suposo que d’això es tracta, de viure-ho i no tant d’entendre-ho, o si de cas ja ho entendrem en un altre moment…
Àurea
Àurea,
desconec els motius i les circumstàncies de la trobada que descrius, però l’escrit aconsegueix transmetre una gran sensació de benestar. M’ha agradat.
Pel que fa al redactat, no m’ha acabat de fer el pes la reiteració de “realment”. Apareix en tres ocasions al segon paràgraf i reapareix al tercer. Potser és un d’aquells tics que tots tenim i que cal evitar.
No paris!
Josep Maria