Més que un esport

Des de ben petit he sigut un gran aficionat al futbol, m’ha agradat veure-ho i jugar-ho. Quan tenia uns cinc anys, els meus pares em van apuntar a futbol sala. Encara me’n recordo com era jo al principi: un nen que rebia la pilota i tal com venia la xutava cap a un altre lloc. A mesura que anaven passant els anys anava millorant. També puc recordar com va ser el meu primer gol en un partit: vaig rebre la pilota al mig del camp i vaig córrer cap a la porteria i vaig marcar. Va ser una experiència màgica.

Tots aquells caps de setmana llevant-te a les 8 del matí per anar a jugar un partit a un poliesportiu d’un poble que no sabies ni que existia. Probablement, durant els 10 anys que he estat jugant a futbol, he jugat en quasi tots els poliesportius del Maresme i voltants.

Aquest any, amb l’inici de batxillerat, vaig decidir “penjar les botes” i deixar de jugar a futbol. A més a més, no tenia tantes ganes de jugar-hi com al principi. L’altre dia estava parlant amb la Mònica, la professora de castellà, sobre aquest tema. Va preguntar-me si enyorava aquest esport i la veritat és que per mi és un esport imprescindible en la meva vida. Vaig acabar la temporada sense l’entusiasme amb el qual vaig començar i ara és una de les coses que més trobo a faltar. No sabem el que tenim fins que ho deixem. Segueixo jugant a futbol, cada divendres, una “patxanga” amb els amics però no té res a veure amb el que practicava.

Per acabar, he conegut moltíssima gent, he tingut com uns set entrenadors i han sigut uns anys increïbles.  El futbol t’ensenya uns valors i no el canviaria per res, és més que un esport.

Àlex