Tot va començar quan el meu xicot em va regalar una excursió per fer a cavall. Vam estar mirant de moure’ns per Catalunya, però finalment vam decidir anar a Andorra i així poder passar el cap de setmana. Jo al principi estava una mica espantada, perquè des de ben petita que no havia anat a cavall.
Aquell cap de setmana ens vam posar en marxa i sobre les 8:30 vam arribar al seu apartament. Els nervis encara no els tenia a flor de pell, degut a que no pensava molt en el tema. L’endemà, vam prendre la decisió d’anar-hi pel matí i així poder dinar amb tranquil·litat. Quan anàvem en el cotxe estava relaxada, però quan ja estàvem allà, els nervis anaven pujant cada vegada més. Observava els cavalls amb enteniment, ja que tots eren enormes i no em veia capaç de pujar en un de tan alt. El meu xicot em deia que em relaxés, però jo continuava amb els meus nervis. De seguida el monitor va venir, i ens va explicar les quatre instruccions bàsiques. Al meu nen li va tocar el cavall més alt i corpulent, i a mi, els més petit. Era l’última en pujar al cavall, i mentre mirava els altres, m’imaginava el pitjor quan em toqués a mi. Era la meva hora, vaig posar el peu a l’estrep i vaig pujar d’un salt. Ens vam endinsar per les muntanyes d’Andorra i el viatge va estar increïblement preciós.
Ha estat una de les aventures més divertides de la meva vida, i us recomano que algun dia us apunteu a fer-ho. Cal destacar també, que a l’endemà tindreu tiretes.
Moltes gràcies carinyo!!
Judith De Gea Martin
Judith, efectivament, devia ser una molt bona experiència (i un bon regal!).
El redactat està força bé. És directe i clar.
No deixis d’escriure,
Josep Maria