Sensacions del dia a dia

Fa uns mesos, al curs d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, els tretze joves escriptors que seiem al voltant  de la taula estàvem indecisos sobre el nostre futur com a persones escriptores: ens queixàvem de la falta d’idees i d’inspiració i la Mar, la nostra professora, ens va proposar un exercici per la setmana següent perquè comprovéssim que el problema era que no anàvem amb ulls d’escriptor durant tot el dia, i era un error. Perquè la “feina” d’escriptor no es deixa, no és una etiqueta que pots decidir treure-te-la del damunt, com si fos una peça de roba: les ulleres d’escriptor sempre les duus posades.

I efectivament, a la setmana següent tots vam tornar amb les ganes d’explicar tot el que ens havia passat durant la setmana, els diferents estímuls que havíem recollit i portat per escrit. Sensacions que havíem destriat d’un centenar d’altres, perquè la veritat és que estem rodejats d’estímuls, però moltes vegades no els sabem veure. I a vegades va bé posar-se les ulleres d’escriptor per mirar el món d’una altra manera. Tot i que després no les puguis deixar mai, ja que el retorn a la normalitat sempre és avorrit.

Aquestes són les sensacions que vaig recollir jo:

Esperança

Molta gent formava un cercle que m’impedia veure qui estava tocant a la boca del metro. Vaig esquivar el laberint de persones i a primera fila vaig poder veure cinc nois que ballaven i cantaven amb molta energia. Les cares dels que els envoltaven somreien i els seus peus seguien el ritme de la percussió. Llavors van animar al públic a cantar de manera que repetíssim el que ells deien. Les mans s’unien aplaudint per inèrcia i entre tots vam crear un so únic i efímer, que només per això va ser tan especial. Els humans hem fet coses horribles, hem sigut egoistes i tenim un cert punt d’estupidesa que ens fa cometre el mateix error dues vegades. Però mentre hi hagi gent capaç d’unir persones per una cosa que vagi més enllà dels propis interessos hi haurà esperança.

Malenconia

Una vegada, en un viatge en tren, una noia venia llibres molt petits impresos en paper. Em va animar molt comprar-ne un, perquè la noia difonia els seus escrits i trobo que es important recolzar la gent que vol donar a conèixer les seves idees. Tot i així vaig tenir la sensació que no tornaria a trobar-me-la mai més. Però llavors, just després de sortir del curs d’escriptura, la mateixa noia va anar a vendre els seus escrits al tren. Em va fer molta il·lusió, però també em va omplir de malenconia.

Llibertat

M’agrada molt dormir. Diria fins i tot que és una de les meves activitats preferides. M’agrada molt dormir perquè sempre somio, no hi ha cap dia que no hagi tingut un somni o un malson. Per això sempre em fa molta mandra matinar, perquè encara em queden les últimes imatges que imagina el meu cap quan dormo. Però l’altre dia, al baixar les escales fins al meu carrer, la boira no em deixava veure la muntanya del davant. Era tan densa que gairebé semblava que fos un núvol que s’havia instal·lat a la porta de casa meva. Es podia veure fins a la meitat carrer amunt i no es veia la casa del davant. Semblava que estigués aïllada del món i això em va fer sentir lliure.

Sorpresa

Quan la meva tieta va tornar de Portugal, vam quedar per anar a sopar juntes el dissabte. Després del cau, vaig anar a casa seva i tot estava impregnat d’una olor dolça i alhora agra. Quan li vaig comentar, la meva tieta em va explicar que li havien regalat una síndria i l’havia guardat en una de les habitacions. Es va oblidar que hi era i un dia entrant en aquella habitació va notar la mateixa olor que jo li havia dit. Tot el terra, les parets i el sostre estaven coberts de taques vermelles de la síndria, que havia explotat. La meva tieta m’ho explicava rient i en aquell moment estava tant sorpresa que em costava de creure la seva història.

Decepció i motivació

Aquesta setmana em vaig posar a pensar en el dia a dia que faig i vaig adonar-me, amb tristesa, que la rutina és bastant avorrida. Els dies es confonen, no hi ha res que els faci especials. Només quan em passa alguna cosa fora de lloc és quan de veritat sento que estic vivint una mica la vida. Però gràcies a haver-me adonat que m’avorreixo la majoria de dies, ara tinc moltes ganes de fer coses diferents i noves i aportar-li una mica d’emoció a la meva rutina.

Valentina

Aquest article ha estat publicat en Escrits, Sensacions, Valentina Araya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Sensacions del dia a dia

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Valentina, m’ha agradat especialment això que dius que “les ulleres d’escriptor sempre les duus posades”, que és la base del teu article (potser hi falta un paràgraf de conclusió, després dels escrits entorn de les teves sensacions?)
    M’ha encantat. No et treguis les ulleres!
    Bon any!
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *