No puc pensar. Sincerament, estic davant d’un full en blanc sense saber què escriure. És divendres nit, i en comptes d’estar com qualsevol altre noi o noia de la meva edat de festa o amb els amics, jo estic a casa, malalta escrivint això. Potser el meu subconscient es pensa que amb febre apareixen les idees màgicament. Després d’uns trenta minuts intentant buscar idees he arribat a una conclusió: l’estiu m’ha pres la inspiració.
He passat tres mesos sense fer res, és a dir, he complit amb les expectatives del significat de la paraula vacances. La meva única preocupació era, i de fet ho segueix sent, el Treball de Recerca. M’he passat els dies dormint, anant a la platja i prenent el sol. Totes les nits que he pogut he sortit de festa, i no són pas poques. I per últim les vacances, he marxat amb les amigues i amb la família, és a dir, més o menys un mes sencer fora de casa, desconnectant de Vilassar. Però de cop i volta, sense previ avís ha tornat, aquí està la rutina. No ho trobo just, vull dir, no em queixo de l’estiu que he passat però és un canvi molt fort passar de no fer res (excepte el Treball de Recerca) a fer-ho tot, repassar els temaris de l’any passat, la típica frase que ja ens quedarà marcada de per vida: “nois que ja esteu a segon i això no és cap ximpleria, vosaltres sabreu què feu”.
Amb tots aquests records dins del meu cap, he de tirar endavant, això és segon de Batxillerat, hem de sacrificar moltes coses per intentar aprovar totes les matèries, tot i sabent que no ens ho posaran gens fàcil. Però amb l’estiu ficat al cap no hi ha manera de tornar a fer que el cervell funcioni. Espero que no trigui gaire o estaré acabada.
Laura
Laura, ànim, que tu pots!!!
Josep Maria