L’autèntica família

Des que tinc memòria (que, veient la meva memòria, podria ser fa una setmana) he donat més importància al pla de consciència que al pla físic, entre altres coses això em dona una possibilitat que altres no tenen: puc escollir jo mateix a qui considero part i a qui no de la meva família sense donar importància als gens, pares, o fins i tot localització.

Això no és una sorpresa respecte a mi , ja que aquell que s’hagi llegit una petita obra teatral que vaig escriure (“cruel d’ofici, d’ofici? Trobador”) pot apreciar que la majoria dels personatges s’anomenen “germans” entre ells.

Dit això ja podeu deduir que la posició familiar que altero és normalment la de “germà”, això passa quan considero a una persona suficientment pròxima a mi com per tractar-la completament de igual, les diferències entre aquesta persona i jo les considero tan petites que sembla que ens haguem criat junts, d’aquí va el sobrenom de familiaritat que els hi dono.

Per si la idea no queda suficientment clara, simplement penseu en “si tot allò que és físic no existís i només la consciència fos real, a qui escolliria com a familiar?” sembla una pregunta fàcil, però costa decidir-se, ja que el que significa per a cadascú “pare”, “mare”, “germà” o “conegut” és diferent, però per a mi significa proximitat, significa poder confiar en algú al 100%, no haver d’amagar res, i és igual si no és mutu, si jo hi confio ja és suficient per a mi com per considerar-lo d’igual.

Per això quan algú em pregunta “quants germans tens?” tot i que la resposta sigui “biològicament un” per dintre sento que he de dir “moltíssims, i tots ells ho han demostrat”. És una idea complexa, potser estúpida, però em dona molta tranquil·litat i em dona més raons per a valorar més a una altra persona. Dit això simplement he de dir: Gràcies per ser part de la meva família, suposo que ja ho sabeu si us en considero.

Nil, el vostre ocell preferit.

Aquest article s'ha publicat dins de Amics, Germans, Nil Villagrasa i etiquetat amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’autèntica família

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Nil, està força bé. M’ha agradat l’article i les idees que hi exposes. Pel que fa a la forma del redactat, una observació. Abuses dels adverbis en “-ment” i això fa feixuc el text. A la primera frase del tercer paràfrag n’hi ha tres: normalment, suficientment, completament
    Més endavant n’anem trobant més: suficientment, simplement, biològicament, simplement. No vull dir que estiguin prohuibits, tan sols que la seva reiteració empobreix l’escrit. Sigues més planer i senzill: “suficientment pròxima” pot ser “prou pròxima”, “completament” pot ser “del tot”, etc.
    No paris d’escriure!
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *