Malaltia necessitar dormir tant?

Publicat el 6 novembre 2014 per gemmabaylach

Pensant en sobre què escriure se m’ha acudit pensar en les coses les quals disfruti més fent-les. Si això mateix es preguntés a trenta persones de la meva edat, la majoria diria: sortir amb els amics, anar al cine, fer esport, ballar. Però el que jo diria és dormir.

La veritat és que sóc una noia molt moguda, amb un punt d’hiperactivitat, petita, primeta i molt competitiva, que m’encanta fer esport. Però no tinc cap mena de dubte que en el moment que és la hora d’anar al llit, hi vaig i en menys d’un minut quedo adormida. El sentiment que tinc l’endemà, independentment d’haver tingut somnis o no, és una sensació impressionant que em deixa sense paraules. Sento com si durant la nit no hagués sigut jo mateixa, fos com un ser sense cap espècie de vida ni sensibilitat. Les millors nits per mi, sens dubte, són les que somnio, sigui un somni terrible o emocionant. Perquè em desperto amb una emoció indescriptible i un sentiment de dubte de no saber per què he somiat allò i no allò altre.

Sempre que m’he sentit atabalada, malalta, enfadada, rallada, etc., la meva solució sempre ha sigut dormir i dormir. Perquè després quan em desperto és un dia nou i sóc una nova Gemma. També he de dir que quan vaig a dormir tard i l’endemà m’he de despertar d’hora i, llavors, dormo menys de vuit hores, el dia següent acostumo a estar de mal humor i molt cansada.

Des d’un punt de vista més negatiu, com el dels meus pares, això podria ser un inconvenient. Ja que molts cops arribo tard perquè m’adormo, tinc cita però s’anul·la perquè m’he adormit, estudiant m’adormo, etc. Jo crec que és un gran problema pel simple fet de, per exemple, ja que em puc adormir de seguida, a la mínima que a classe em posen un vídeo de la literatura castellana de l’Edat Mitjana o vídeo de la Primera Guerra Mundial, he de fer un esforç grandiós per combatre la força que les meves pupil·les fan cap a baix per a tancar-se. I això és un repte que molts pocs cops he guanyat.
El meu objectiu és anar a dormir una mica més d’hora, a les 22.30 hores com a màxim. La veritat és que ara estic agafant son, vaig al llit!

Gemma

Publicat dins de Dormir, Gemma Baylach, Somnis, Son | 1 comentari

Inevitable destí

Publicat el 6 novembre 2014 per bertacorominas

Estirada al llit, sento com plou. Fa una estona tan sols percebia les peculiars notes de Queen interpretant el seu fantàstic tema Bohemian Rhapsody. Ara, ja davant l’ordinador, el so de cada gota d’aigua precipitant-se contra el terra s’ha apoderat completament de la meva habitació. Gotes d’aigua que, inevitablement, acaben morint contra el fred vidre de les finestres, contra el dur terra del jardí… n’hi ha algunes, però, que aconsegueixen aguantar un temps més sobre les fulles dels arbres, sabent, però, que el destí irrefutable les acabarà fent caure contra el sòl. S’acaba la cançó i comença Hey Jude, dels Beattles. Ara, les fràgils gotes d’aigua s’han convertit en vides dins el meu pensament. Les persones, al igual que aquestes petites gotetes que he estat observant a través de la finestra, acaben morint. N’observo una. S’intenta aguantar a la punta d’una fulla del llimoner. Aquests són els moments difícils de la vida. No saps si aguantarà encara uns instants més o si la seva ànima l’està abandonant ja. De vegades, la gota té sort i troba una fulla d’albercoquer en forma de barca que la manté en vida durant molt més temps de l’esperat. Les persones també. De vegades troben aquell lloc o aquella persona especial que marca un gran canvi en la seva evolució i els fan agafar ganes de lluitar, de viure, de respirar. Si no tenen aquesta sort, si es troben en una fulla de llimoner i no pas d’albercoquer, tot acaba amb força rapidesa. És trist pensar-ho, però és una realitat; a l’igual que el finit cicle de les gotes de pluja. Ara sona Alejandro Sanz, amb el tema Nuestro amor será leyenda. M’he parat a escoltar-la i una frase m’ha fet reflexionar: «tus acciones te definen». Si això és veritat, intentaré fer tot el possible per actuar com la fulla de l’albercoquer i així intentar fer perdurar el màxim possible a la gent que m’estimo i em rodeja. Elisenda, sento haver fet la funció de fulla de llimoner en aquell moment. Sento no haver estat part de la barca que et va ajudar a durar una mica més. T’enyoro.

Berta

Publicat dins de Berta Corominas, Destí, Pluja, Vida | 1 comentari

Noves experiències

Publicat el 31 octubre 2014 per cristinamorell

Tot va començar a l’abril, quan els meus pares em van preguntar si jo volia fer un intercanvi d’anglès a Escòcia, i jo, sense pensar en cap altra opció, vaig dir que sí. Després vaig començar a parlar amb la Sarah, la nena que vivia a Edimburg, de les dates que ens anirien bé a les dues per a fer l’intercanvi. Ella va venir dos dies després que jo tornés d’Amsterdam i va estar 15 dies a casa meva per millorar el seu castellà. Al cap d’un mes, jo me’n vaig anar cap a Edimburg. Mai havia anat sola en avió, sense ningú que conegués al voltant, i no podia deixar de pensar en com seria la família, la casa, l’ambient i tot en general.

Em van recollir a l’aeroport i vam anar a casa seva, que seria on jo viuria durant 15 dies. En aquell temps vaig visitar el castell d’Edimburg  i tota la part central de la ciutat , Sant Andrews, Glasgow  i fins i tot vaig anar al Fringe, que és un festival que fan cada estiu. Allà vaig aprendre moltes coses que no sabia, com que l’any escolar comença amb les persones nascudes al març, així que si tu has nascut al gener o al febrer del 2001 vas amb els que han nascut a partir del març del  2000. També que l’escola comença a l’agost en comptes de al setembre i que cada escola s’ identifica per la corbata que han de portar tots els alumnes com a uniforme. Quan vaig tornar a casa només hi vaig estar set dies, ja que després feia un altre intercanvi a Normandia amb una de les franceses que va venir a l’institut mentre nosaltres fèiem el crèdit de síntesi.  El viatge en avió va ser molt més curt, la família em va recollir a l’aeroport d’Orly. En els 12 dies que hi vaig estar, vam visitar  llocs com Douville, els pobles propers a Bosgouet que era on vivien i també París. El que he aprés  aquest estiu és que, els intercanvis, sobre el meu punt de vista,  són la millor forma de millorar una llengua. Encara que al principi et sembli estrany parlar tot el dia una llengua que no és la que parles habitualment, al final t’acabes acostumant i acabes parlant molt millor que abans. Cristina

Cristina

Publicat dins de Cristina Morell, Estiu, Intercanvi, Viatjar | 1 comentari

Estem preparats per decidir?

Publicat el 31 octubre 2014 per aureagrau

Lletres, números o arts? Científic, tecnològic, social, humanístic o artístic? Biologia, física, química, tecnologia, dibuix tècnic, economia o psicologia? Cada vegada que ens demanen decidir com encarar el nostre futur acadèmic, les preguntes són més concretes, i d’alguna manera anem descartant opcions, però sense adonar-nos-en també tanquem portes.

Amb prou feines tenim 16 anys quan decidim quin batxillerat fer, i de fet és la primera decisió que prenem nosaltres mateixos per encarar realment el nostre futur. És en aquest moment on es diferencia la gent que des de sempre ho ha tingut molt clar i no dubta què escollir; la gent que en té una idea aproximada i escull el que li sembla millor i la gent que no ho té gens clar i tria una mica per intuïció. Però certament cap de nosaltres ho pot tenir realment clar, amb la nostra edat coneixem una mínima part del que és món laboral i la seva diversitat, no podem pretendre que amb tot just 16 anys sabem quin serà el nostre lloc o a què ens dedicarem. No dic que les persones que ho tenen clar menteixin, sinó que simplement no poden saber del cert si realment allò és el que volen estudiar si no coneixen totes les opcions. I amb això tampoc pretenc fer dubtar a ningú, si és el que un vol, endavant, però per totes aquestes persones que no tinguin les coses del tot clares (inclosa jo mateixa), calma i tranquil·litat.

Els següents dos anys que ens esperen de ben segur que no seran fàcils, la paraula selectivitat hi serà present, i constantment persones ens preguntaran què volem estudiar, però nosaltres respondrem amb tota seguretat que no ho sabem, que encara ho estem decidint. I és que només faltaria que no poguéssim dubtar, és una decisió important, i de fet, és millor dubtar ara que no pas el segon any de carrera quan ens adonem que allò no era el que volíem. A vegades és qüestió de temps trobar el nostre lloc.

Àurea

Publicat dins de Àurea Grau, Escollir, Futur | Deixa un comentari

Avatar, millor del que recordava

Publicat el 29 octubre 2014 per nilvillagrasa

Ja fa temps, quan tenia uns 8 anys passaven pel K3 ( o super3 en aquells temps) una sèrie americana inspirada en la cultura d’animació japonesa (una maniobra rara en aquells temps) que va rebre el nom “Avatar: l’últim mestre de l’aire”. Recordo que vaig veure la enorme majoria d’episodis, i em va agradar molt. Tot i això, un cop acabada la sèrie no hi vaig tornar a pensar fins que finalment, un dia d’estiu, vaig tenir una espècie d’atac d’enyorança i em vaig posar un parell de capítols (aquest cop en anglès, és quasi impossible trobar-la en català o castellà) i veient la sèrie em va sorprendre que no només es mantenia per una audiència després de més de 10 anys (la sèrie no va arribar a Catalunya fins al 2007, quan es va crear al 2005) sinó que era bastant millor del que recordava.

La història? bé, hi ha quatre nacions: terra, aigua, foc i aire, i a cada nació hi ha persones que controlen aquests elements (anomenats “benders” a l’original i traduïts com a “mestres”) en tot el món hi ha un sòl “avatar”, l’única persona que pot controlar els quatre elements per donar equilibri a aquest món. Antigament les quatre nacions convivien en pau, fins que un dia la nació del foc va decidir conquerir la resta i l’avatar d’aquell moment, encarregat de  parar la guerra per donar equilibri al món, va desaparèixer. cent anys després, uns germans de la nació de l’aigua, en Sokka i la Katara sembla que han trobat al nou avatar congelat en el gel, però viu, un noi que es diu Aang, un mestre de l’aire, l’últim que queda després d’un genocidi per part de la nació del foc. La feina és simple: ensenyar a l’Aang utilitzar els quatre elements i que pari la guerra que continua vigent des de fa 100 anys. La nació del foc i en Zuko, el príncep desterrat d’aquesta brutal nació, el buscaran i intentaran sobre totes les coses que l’Aang mai pari la guerra i que la nació del foc domini totes les altres.

Dit així sembla un show per a nens petits normal i corrent, i amb tot respecte al principi ho és, però tot canvia quan arribem al capítol 12: la tempesta, no diré què hi passa, però en aquest moment va ser quan els espectadors ens vam adonar que aquesta no era una sèrie com les altres, era una cosa diferent. A partir d’aquí i durant tres temporades la cosa va anar pujant en qualitat sempre.

Aquesta sèrie té un equilibri únic de comèdia, acció, raonament, animació increïble, filosofia, aspectes morals, idees espirituals, drama, amor i  desenvolupament d’història i personatges que no sembla propi d’aquest tipus de show per a una audiència per a tots els públics. Cada capítol es va sentir important, tots el capítols són importants per a la història, els personatges semblen reals, els nens actuen com a nens de veritat, els adolescents actuen com a adolescents de veritat, els adults semblen de veritat, cada personatge és com és per una sèrie de raons que s’entenen, el món que creen és original amb personatges que semblen que van existir. És un dels millors shows animats que qualsevol ha pogut mai veure. Si voleu  veure una sèrie que pugui entretenir tant grans com petits, però que acabi entretenint més als grans, aquesta és obligatòria. És una sèrie que va trencar motllos, que va ser el que va voler ser i que ho va aconseguir de forma única. La recomano infinitament, sobretot la tercera temporada.

Per acabar us deixo un link amb un exemple del que va fer aquest show tan diferent. Espero que veieu la sèrie, ho mereix.

Nil, el vostre ocell preferit.

Publicat dins de Nil Villagrasa, Sèrie, Televisió | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Estranya companyia

Publicat el 29 octubre 2014 per annaxaubet

Entro a l’habitació, i ella sempre hi és. Un cop dinada i sabent que ja s’han acabat les classes del dia, faig una mica el mandra i m’estiro al llit. Ens mirem de reüll encara que fem veure que no ens veiem, ens ignorem. No m’acaba d’agradar que comparteixi l’habitació amb mi, però crec que a ella tampoc li fa massa gràcia. Deu tenir por que algun dia la faci fora.

Quan ja comença a ser hora que em posi a estudiar, agafo la motxilla i me la poso al costat de la cadira per no haver-me d’anar aixecant tota l’estona. Mentre vaig traient els llibres em va observant. Un cop ja ho tinc tot preparat, abans de començar, respiro i la miro. A vegades me la trobo girada cap a la dreta, i a vegades girada cap a l’esquerra, però no li agrada moure’s del seu lloc, suposo que és feliç allà on està.
Té una rutina ben senzilla, cada dia s’ha de despertar amb el soroll monstruós del meu despertador, encara que després li agrada veure’m marxar ràpid i amb poques ganes cap a l’institut. Durant el matí no sé què fa, suposo que decidir cap a quina banda de l’habitació vol mirar, si la dreta o l’esquerra. Quan arribo, potser està contenta o potser pensa «ja torna a venir aquella pesada que estudia en veu alta», però ja deu saber que no es pot queixar, ja que si no la faré fora.

Vam estar així durant uns mesos. A mi realment no em molestava, però les meves germanes sempre que entraven a l’habitació, feien algun comentari com: Perquè no la fas fora? Com pots compartir l’habitació amb ella? Fins que va arribar el dia en que va desaparèixer. Era un dia normal i corrent. Em vaig aixecar i vaig anar cap a l’institut amb l’alegria ja que era l’últim dia de la setmana. A última hora, va sonar el timbre que anunciava que ja s’havien acabat les classes i vaig tornar cap a casa. Vaig entrar a la meva habitació, i tot semblava normal fins que em vaig recordar d’ella. Vaig girar el cap cap on li agradava estar sempre, però aquell lloc estava buit. Vaig mirar per tots els racons possibles on podria ser, però tampoc, va marxar.

Potser va marxar perquè volia canviar d’habitació, o perquè ja s’havia cansat d’escoltar-me estudiant. O potser, simplement, la dona de neteja va treure la pols, i es va endur aquella pobre aranyeta.

Anna

Publicat dins de Anna Xaubet, Aranya, Habitació | 1 comentari

Un cel resplendent

Publicat el 27 octubre 2014 per cristinadausa

Des de la terrassa veig el cel resplendent, no hi ha ni un núvol i fa un sol d’aquells que quan el mires fa mal als ulls.
Han passat dos avions i han dibuixat dues ralles paral·leles de color blanc, damunt d’aquest fons blau. Seguidament ve un altre que creua les dues línies i dibuixa una H. Per l’altre costat darrere de la muntanya en surt un altre. Em pregunto quin serà el seu destí, si ve d’algun lloc i retorna cap a l’aeroport del Prat o si s’en va cap a Amèrica. Acaba de passar un altre amb sentit contrari. Ara el fons blau ja té diverses línies blanques, sense cap sentit, no podria relacionar-ho amb cap objecte animat que s’hi assembli.

Tant de bo estigues en un d’aquells avions viatjant cap a algun lloc del món, un lloc molt diferent aquí. Però giro el cap i torno a la realitat, l’únic que puc fer ara és continuar estudiant.

Cristina

Publicat dins de Cel, Cristina Dausà, Paisatge | Deixa un comentari

Cualitat

Publicat el 27 octubre 2014 per mariaaltes

Imagineu-vos que teniu cua. Sí, sí, cua, com la dels micos. Imagineu-vos que tothom en té una. Com seria que tota l’humanitat tingués cua?

Cada una seria de diferent mida i algunes més peludes que altres. Les noies se la depilarien?. La roba estaria adaptada a la cua; els pantalons, els vestits, els banyadors…tots amb un forat. Hi haurien peces de roba especials per cobrir-la? Segur que sí, sobretot a l’hivern. I, els sofàs? Com serien? També tindrien forats per posar-hi la cua o la doblegaríem cap endavant? I, al metro, quan anés molt ple, enlloc d’agafar-nos a les barres metàl·liques amb les mans, ens agafaríem amb la cua. D’aquesta manera podríem fer altres coses amb les mans: llegir, menjar, escriure, parlar pel mòbil, o parlar amb un sordmut, per exemple.

A dins de classe però, seria un desastre. La gent faria anar les cues a munt i avall per molestar el del costat o, pitjor encara, se les trepitjarien mútuament. I el professorat? La faria servir per escriure a la pissarra o fer anar la pantalla tàctil.
Creieu que la utilitzaríem per tocar algun instrument? Com ara la bateria, segur que tindria algun plat de més que s’accionaria amb la cua. Les parelles, quan anessin pel carrer, en comptes d’agafar-se les mans, s’agafarien les cues. Això últim seria molt tendre, oi?

Tot i així, la pregunta més important és: com serien els lavabos?

Maria

Publicat dins de Avantatges, Cues, Maria Altés | Deixa un comentari

Espanya, legalitat selectiva

Publicat el 27 octubre 2014 per Marc

Avui us vull parlar d’un tema que he cregut força interessant. De primeres un en llegir el títol pot pensar: Espanya… legalitat… aquí alguna cosa falla, i és per això que he decidit incloure el mot “selectiva”.
Per començar vull parlar del feixisme a Europa durant el segle XX. Com tots sabreu durant aquest segle va sorgir una nova ideologia, molt radical, amb l’objectiu d’eliminar a tothom qui pensés diferent i amb un gran afany per ampliar fronteres. Els tres grans centres d’aquesta mentalitat van ser Itàlia, amb en Mussolini; Alemanya, amb el règim nazi; i Espanya, amb la dictadura Franquista.
Per què us explico això? Doncs per poder jugar amb la moralitat i legalitat dels països. Que passa si ens plantem al centre de Berlin amb una bandera amb la creu gamada, la mà dreta alçada i cridant “Heil Hitler!”? Doncs que la policia ens detindrà per exaltació del nazisme. I si per cas contrari ens plantem al centre de Madrid amb la bandera amb l’àguila i cantant el cara al sol? Probablement vindrien els Guardia Civils amb una bandera amb el “yugo y el haz de flechas” per cantar al ritme de la cançó.
Tothom qui em digui que això es impossible, tinc tres noticies per il•lustrar-ho. Començarem per l’assalt al Blanquerna l’11 de setembre de 2013. On un grup d’extrema dreta va irrompre a la llibreria Blanquerna de Madrid per interrompre la celebració de la diada. Els assaltants protegits per les banderes feixistes (cal dir que són anticonstitucionals) i armats amb gas lacrimogen, van trencar tot el que van poder mentre agredien a diputats. La sorpresa ve quan buscant informació vaig trobar que vuit d’aquests assaltants estaven lliures al carrer i es presentaven a Les eleccions Europees amb el partit La España en Marcha.
Per seguir amb el tema del feixisme, i per la conseqüent el franquisme, toca parlar del Jutge Baltasar Garzón. Un jutge de l’Audiència Nacional que va ser inhabilitat per investigar els crims del franquisme. El 2008 el jutge decideix començar una investigació per esclarir el parador de moltes de les víctimes del Franquisme. El 2009 el Tribunal Suprem admet una querella presentada pel sindicat d’ultradreta “Manos Limpias”. Mes endavant el Suprem va admetre unes altres dues querelles presentades per “Libertad e Identidad” i “Falange Española de las JONS”. Finalment el Jutge Garzón queda suspès i inhabilitat per la investigació dels crims del franquisme.
I finalment parlaré d’un cas més recent. El cas d’un noi que va ser detingut per onejar una Estelada dins d’una pista de bàsquet. El noi estava gaudint del partit de la Penya a Saragossa mentre onejava una estelada, amb dos amics que estaven onejant una ikurriña. La policia va advertir al noi que parés, ja que impedia la correcta visió als espectadors del darrere. El noi va seguir amb la seva bandera pacíficament. La policia el va detenir al•legant obstrucció a la justícia perquè el noi s’havia negat a identificar-se. Si enlloc d’aquestes banderes hagués estat l’espanyola creieu que hauria passat el mateix?
Un cop acabada la presentació dels tres casos, és hora d’una conclusió. És trist estar en un país on un ultradretà neonazi pot agredir a polítics i quedar impune, mentre que nois normals son detinguts per onejar banderes que no representen la ideologia dels qui manen. Però és encara més trist que inhabilitin a un Jutge per fer bé la seva feina, per intentar fer justícia en nom de les víctimes del franquisme. Estem davant d’un país de pandereta.
Com ja haureu notat hi ha una gran diferència entre la vergonya que senten alguns països pels seus errors i l’orgull que senten uns altres. Per què es protegeix tant a uns i tant poc a d’altres? La constitució serveix per a alguna cosa a part de perquè els polítics en netegin el cul amb ella? Aquestes són les preguntes que em vaig plantejar quan vaig decidir començar aquest text i, després d’informar-me, per molt que em dolgui la resposta… estem en un país en el que mentre defensis una unitat (inexistent) i un una ideologia d’ultradreta, ja pots agredir un polític que a tu no et passarà res. Perquè Francisco Franco, des de la tomba i amb la seva bandera com a escut, et protegirà davant qualsevol il·legalitat.

Publicat dins de Espanya, Marc Brugat, Política | Deixa un comentari

Catalunya un país?

Publicat el 24 octubre 2014 per laiamorales

Aquest any, és el primer any que puc votar. A més, em va fer molta il·lusió quan vaig veure que la meva primera votació seria la votació del 9 de novembre, el 9N com el coneix tothom.

Una votació molt important per mi, la votació per la independència de Catalunya. Encara que aquest tema no està del tot decidit i encara no sabem què passarà o com es farà. Vull donar la meva opinió. Crec que el dret de votar és nostre, és a dir, si estem en un país democràtic, tenim dret a votar.

Un dels problemes que tenim és que el nostre president del govern, creu que no hem de votar. Encara que tota Europa li ha dit que el millor seria votar. Ara mateix, entenc que no vulgui que votem, ja que totes les estadístiques diuen que sortiria el SI a la independència. Tot això, em fa pensar que algun dia podrem fer d’aquesta terra una terra lliure, on puguem ser qui vulguem ser. En un país on puguis parlar amb el teu idioma (català) i no et mirin malament, ni et diguin res al respecte.

Per altra banda, crec que no volen que votem ja que Catalunya és una part molt important d’Espanya. Catalunya és una de les comunitats autònomes que aportem mes diners al país.

Tot i això, tan si podem votar com si no, jo sempre m’he sentit catalana per sobre de tot, si jo he nascut a Espanya, però per sobre de tot sóc catalana. M’agradria poder votar el dia 9 de novembre, encara que cada vegada ho veig mes complicat.

Com diu Mas: “no sé com, però ho aconseguirem!”
Visca Catalunya i visca la terra lliure!

Laia

Publicat dins de Catalunya, Eleccions, Laia Morales, Política | Deixa un comentari

La nostra societat

Publicat el 24 octubre 2014 per adrianatomas

Avui en dia la nostra societat ens educa per estudiar, per tindre una bona educació… per arribar a obtenir una bona feina, amb una casa, les teves vacances, que et puguis fer capricis. Però aquests capricis moltes vegades són coses que nosaltres no les necessitem i molta altra gent sí que les necessiten, que donarien el que fos per tindre la meitat de coses que nosaltres tenim o obtenim.

Les grans empreses i el govern, la societat en si,  quan engeguem el televisor o engeguem la ràdio per anar a treballar, ens estan fent anuncis de companyies de mòbil, electrodomèstics, menjar, roba entre d’altres, per incitar-nos a consumir, i un cop comencem a consumir després volem més i més.

Però no ens adonem o no s’adonen que la vida no està feta només per treballar, per estudiar… per després poder obtenir coses, sinó viure la vida.

Tots hauríem de fer un esforç i no consumir tant, ja que Espanya és un dels països que més menjar llença, entre altres coses.

Adriana

Publicat dins de Adriana Tomàs, Consum, Vida | Deixa un comentari

Camino al éxito

Publicat el 24 octubre 2014 per carlasoria

Crecemos día a día con disciplinas que nos imponen para poder madurar y mejorar como personas, disciplinas que nos enseñan y nos delimitan los caminos que debemos escoger o debemos ignorar, poco a poco creamos metas lejanas según los consejos de personas con más experiencia, las cuales han podido conseguir sus propósitos por voluntad propia, pero con duro trabajo.

La mayoría de las personas tenemos la meta muy clara, pero nadie nos ha enseñado a crear nuestro propio camino hacia al éxito. Ignoramos el poder que tenemos para escoger, la cantidad de oportunidades que dejamos escapar terminan por hacernos creer que el camino recorrido nos ha llevado hasta el máximo de nuestras capacidades; olvidando, de este modo, todo lo que tenemos a nuestro alcance pero lejos de nuestro logro obtenido.
Deberíamos aprender a ignorar la satisfacción de creer haber conseguido el mayor de los éxitos y poder ver nuevos y mejores caminos distintos a las opciones ya alcanzadas. Poder crear nuestra propia meta, considerarla nuestra única opción para poder emprender el verdadero camino hacia el éxito.

Carla

Publicat dins de Carla Soria, Eleccions, Èxit | Deixa un comentari

Discoteques

Publicat el 23 octubre 2014 per Ricki

L’altre dia parlant amb els amics sobre les discoteques dèiem que últimament estaven molt de moda anar-hi i tot això, i va sortir el tema que les noies amb 16 anys i gratuïtament ja podien entrar-hi a diferència dels nois que hem de tenir-ne 17 i hem de pagar una entrada.

Des de fa molts anys s’ha intentat trobar una igualtat entre homes i dones, perquè els dos sexes siguin jutjats iguals davant la justícia. Els dos sexes han de tenir l’oportunitat d’anar a l’escola, accedir a un treball, serveis sanitaris, dret al vot i de molts altres… i dia a dia estem aconseguint que tot sigui més igualitari. Però des del meu punt de vista penso que l’idea que la noia pugui entrar un any abans a les discoteques no hi ha cap mena de justícia pel mig; m’agradaria saber com defensen això. L’edat per treure’s la moto és la mateixa per homes que per dones igual que l’edat per conduir cotxe o per ser major d’edat, i cada cop hi podem trobar més igualtats. Llavors en què es basen perquè la donà pugui entrar-hi un any abans i gratuïtament?

Sé que molta gent opina que si deixen entrar a les noies gratuïtament i amb aquest any de diferència els nois anirien darrera d’elles i pagarien el preu de l’entrada. Realment es un mètode que pot funcionar molt bé, o almenys de moment està funcionant, però no trobo cap llei que pugui defensar això. També és cert que amb l’entrada que pagaríem els nois ja ens entraria una consumició però encara i així no em sembla ni just ni correcta.

Que n’opineu?

Ricki

Publicat dins de Desigualtats, Discoteca, Injustícia, Ricki Notario | 1 comentari

Ambient de diumenge

Publicat el 20 octubre 2014 per marinarubioricharte

El parc del davant de casa està ple de gom a gom i puc sentir les rialles i els crits des de la finestra de la meva habitació, fa la típica olor de carn a la brasa que ve de la barbacoa del veí, passen grups de ciclistes pel carrer cada cinc minuts i em ve la flaire d’herba acabada de tallar des de la casa del costat… es nota que és diumenge. Els diumenges m’agraden per això, perquè és un dia en el qual es respira un aire diferent del de tots els altres dies de la setmana. És un dia per anar a passejar per la muntanya o quedar-se a casa veient una pel·lícula. M’agrada observar des de la finestra aquest ambient de diumenge a què em refereixo i sentir aquesta olor única a la qual jo anomeno “olor de diumenge”.

Però com tot, els diumenges també tenen la seva part dolenta. Sempre arriba aquell moment en què t’has de posar a fer els deures i a estudiar. A més, és l’últim dia de la setmana i això vol dir que l’endemà torna la rutina d’aixecar-te a les set del matí. Llavors és quan t’envaeix aquella depressió tan característica del diumenge a la tarda i s’esvaeixen les ganes de fer res.

Penso que tant la part bona com la dolenta formen part d’aquest ambient de diumenge, per tant hem d’acceptar aquest dia tal com és i gaudir-lo. Hi haurà diumenges millors o diumenges pitjors però la sensació d’alliberament que sento en aquest dia és tan gran que em costa descriure-la. Siguem positius i veiem el diumenge com un parèntesi de relax enmig de la rutina i no com l’últim dia de la setmana.

Marina

Publicat dins de Diumenge, Marina Rubio | 1 comentari

La felicitat és un camí, no una meta

Publicat el 19 octubre 2014 per ainaalmansa

L’home, des que és home, busca la felicitat. Diuen que la mort més trista és la d’aquell que es mor sabent que no ha viscut. Tothom desitja viure la vida què disposem de forma planera, sense gaires maldecaps. Però cada persona valora la felicitat i la viu de diferent manera, depenent dels valors o prioritats de cadascú.

Crec que hi ha moltes maneres de sentir-se feliç, com per exemple obtenir béns materials, jo descriuria aquesta felicitat com a “esporàdica o temporal”, ja que només duraria un temps determinat, aquell moment de veure fet realitat el teu objectiu.

Suposo que la societat juga un paper fonamental en les nostres vides. En la època en la que vivim s’ha d’intentar ser un triomfador, aconseguir al llarg de la vida i de mica en mica , un bon lloc de treball (el millor remunerat possible), un habitatge (el més gran possible), un vehicle (si pot ser, de gama alta) i aconseguir unes bones vacances (a països exòtics o llunyans). En línies generals aquestes són les aspiracions de la majoria dels éssers humans, madurs i intel·ligents.

“a vegades, aturar-nos a pensar si som o no som feliços ens ajudaria a ser-ho més”

Des del meu punt de vista, a vegades tot això implica sentir-se infeliç. Realment és això el que anomenem felicitat? Per a mi, la felicitat és un estat d’ànim variable, depenent del punt de vista i optimisme del dia i del moment. Aquesta potser no es busca, ni està en obtenir més coses que els altres i millors, sinó apreciar els “petits detalls” que la vida ens ofereix dia rere dia, en un temps present i no futur.

“La felicitat és interior, no exterior i per tant, no depèn del que tenim sinó del que som.” –Pablo Neruda.

Per acabar, crec que un error que cometem és que com més busquem la felicitat, més infeliços som. El temps que passem intentant trobar-la és temps perdut i, a vegades, aturar-se a pensar si som o no som feliços ens ajudaria a ser-ho més, valorant el que realment ens importa i prioritzant-ho davant de tot allò que ens intenten establir com a perfecte i immillorable.

Aina

Publicat dins de Aina Almansa, Felicitat | 1 comentari

Un nou inici

Publicat el 19 octubre 2014 per juliamontagut

Tornem a la rutina. Tornem a escriure textos pel bloc d’enraonar. Tornem a estudiar moltes matèries per lluitar per la millor nota possible. Pròxima parada: Selectivitat.

Selectivitat. Una paraula que amb el que portem de classe l’he sentit més que en tota la meva vida. Per una part penses: “va que ja queda poc, l’any que ve amb una miqueta de sort estaré a la universitat que vull, estudiant allò que em fa il·lusió ser i fent noves amistats”. Però per altra banda mires endavant i penses… quin any ens espera! Un any dur, on a més a més, s’hi afegeix un treball de recerca que comporta moltes hores, un any ple d’obstacles que hem d’anar saltant per arribar al punt més alt. Un any on hem de sacrificar moltes coses per centrar-nos en un objectiu clar, però que a la vegada, com tots els canvis, fa por. Aquest tracta del nostre futur. Un futur que alguns tenim clar, altres dubten i d’altres no en tenen ni idea. Un futur que ens condicionarà la vida i ens omplirà completament.

“hem de sacrificar moltes coses per centrar-nos en un objectiu clar, però, com tots els canvis, fa por”

Per aconseguir aquest futur necessitem ganes per afrontar tot allò que se’ns posa per davant, força per superar allò que ens costa i ànim per arribar allà on volem anar, i si és possible, per anar encara més lluny!

Júlia

Publicat dins de Canvis, Futur, Júlia Montagut, Selectivitat | 1 comentari

“Madurar es para frutas”

Publicat el 19 octubre 2014 per annapuighermanal

Aquesta és una frase que fan servir molts dels adolescents d’avui en dia. Jo l’he sentit o vist escrita unes quantes vegades. El primer cop, vaig trobar que estava ben relacionat i ben pensat, però a mesura que han anat passant els mesos m’adono que és una ximpleria de frase. D’acord que pots deixar malament a la persona que t’està dient “madura noi…” però, ¿realment estem dient que no volem madurar i això nomes ho fan les fruites? Que volem ser nens petits, o més ben dit, tenir l’actitud de nens petits tota la vida? Jo crec que quedes més infantil i immadur dient aquesta frase que callant. Les persones grans i madures saben quan dir les coses i quan és millor no dir res. Per tant, aquesta frase la solen dir persones gens madures.
Ara bé, què és madurar? Segons la definició d’un diccionari en castellà diu: “Crecer y desarrollarse en relación con sus condicionantes hereditarios, el contexto social en el que vive y sus circunstancias personales”. Realment no hi ha una edat en que estigui escrit que has de madurar, tot depèn de les circumstàncies en que et trobis.

“Una persona que no li passa res, que no viu experiències fora del normal no sabrà quasi res de la vida”

Ara m’ha vingut una frase al cap que és: “No se madura con los años sinó con los daños”. Aquesta frase trobo que és molt certa. Una persona que no li passa res, que no viu experiències fora del normal no sabrà quasi res de la vida, per tant li costarà més fer-se gran. En canvi, una persona la qual ha patit problemes a casa, o se li ha mort algun familiar molt proper a ell, aquesta persona és la que s’adonarà de la realitat i madurarà.

Anna

Publicat dins de Anna Puighermanal, Madurar | 1 comentari

Igualtat de gènere?

Publicat el 15 octubre 2014 per itziarmartinez

Fa uns dies va sortir a la llum un documental a Canal+ anomenat Informe Robinson dedicat a l’esport femení, concretament parlava sobre les noies de la Selecció Espanyola Femenina de futbol. Òbviament el vaig veure de cap a fi, perquè és una cosa que m’afecta directament. En ell s’explica el dia a dia d’una futbolista professional, sí, ho he dit bé, PROFESSIONAL, perquè no oblidem que les noies estan jugant exactament al mateix nivell que els nois.
Vero Boquete, una noia que està jugant als EUA, explica en primera persona les dificultats que va tenir per poder practicar aquest esport. Resulta que ella va començar a entrenar amb cinc anys a l’equip del seu poble, el qual estava format íntegrament per nens, però hi havia una llei que no la deixava jugar amb ells, pel simple fet de ser dona. No sé si només ho veig jo, però això és discriminació absoluta cap al sexe femení. Per sort amb l’ajuda dels seus familiars va aconseguir canviar aquesta llei i va poder créixer com a futbolista, fins al punt d’arribar on és ara.

També he de dir que en els darrers anys aquest esport ha evolucionat moltíssim, però encara hi ha bastants coses que fan llàstima. Una d’aquestes coses són les conseqüències que tenen aquestes noies quan han d’anar a una concentració o a un campionat amb la Selecció. Les dones no tenim facilitats per a res. Hem de demanar dies que ens corresponen a les vacances per poder assistir i les que estem estudiant tampoc ho tenim fàcil, perquè la quantitat de dies que perdem, després no els recuperem. Tanmateix en el cas dels homes això no és així (com tots i totes sabeu), ja que gràcies al seu poder adquisitiu no tenen la necessitat de buscar-se una altra feina per pagar-se el menjar i tots els nois que estan estudiant tenen unes facilitats impressionants a l’hora de l’adaptació dels horaris i dels canvis d’exàmens. Evidentment tothom se sent orgullós d’un alumne que està jugant a un nivell prou alt com perquè surti per la televisió, però en el cas de les noies la gent pensa tot el contrari, que és una pèrdua de temps, perquè “No tindreu cap tipus de futur amb el futbol i no menjareu del que guanyeu”. Aquestes són les paraules que hem de sentir varies vegades al dia, dia rere dia. NO ÉS JUST!

Pel que fa referència a la qüestió econòmica, no trobo una altra paraula que penós. Només cal dir que un home rep milions d’euros a l’any, mentre que una dona no arriba ni de lluny a ser mileurista (llevat d’excepcions). No dic que les dones haguessin de cobrar tal barbaritat, però sí crec que haurien de cobrar el mínim per no tenir problemes per arribar a final de mes. Les noies de la Selecció Espanyola reben 25€ diaris per les dietes, en períodes de concentracions, mentre que els homes us ho podeu imaginar. Bé, de fet no podeu ni vosaltres ni jo, perquè és tal bestiesa que em costa d’imaginar-ho. Suposo que tots i totes estareu d’acord amb mi que això és un clar exemple d’igualtat de gènere, veritat? Us torno a recordar que estan a la mateixa categoria i fan el mateix treball.

Sabeu quants dies marxen quan tenen qualsevol campionat? Doncs bé, marxen un mínim d’uns deu dies. Creieu que segueixen cobrant del seu treball? Les que tenen sort sí, però totes les altres no! Demanen a l’empresa els dies corresponents a les concentracions a canvi de reduir el seu sou o anant uns altres dies sense que les paguin. Més o menys igual que els homes. Ah, però és clar tenen els 25€ meravellosos. Quin goig! Es podran comprar unes botes noves. Ai!, és clar que no he dit que a nosaltres, a les noies no ens regalen les botes ni els cotxes, ho hem de pagar tot.

Sota el meu punt de vista no trobo la paraula per definir tot això, perquè ho trobo tan injust que m’entristeix moltíssim… Suposo que poca gent entendrà el text, però us puc ben assegurar que si us poséssiu a la meva pell ho veuríeu amb claredat. Molts i moltes de vosaltres estareu pensant que estic exagerant i tot el que volgueu, pensareu que no té res a veure el futbol femení amb el masculí. Reconec, perquè es veu a simple vista que la forma de joc és totalment diferent: és més lent, amb menys intensitat i tot el que vulgueu, però segueix sent futbol.

Una última cosa. Sabeu? És molt i molt dur arribar a l’institut, dir a un professor que et canviï la data d’un examen perquè aquell cap de setmana tens un desplaçament a Bilbao i que et digui que deixis el futbol, que et treu massa hores. També és molt dur que vagis pel carrer i et preguntin: Encara jugues a futbol? Responguis que sí, que has estat amb la Selecció Espanyola i et diguin: I ja t’ho pots compaginar amb els estudis? A la qual cosa jo responc que és molt complicat, però que s’intenta fer el que es pot, quan de seguida et diuen: No et sortiria més a compte deixar-ho i dedicar-te per complert a estudiar?

Perdoneu-me però arriba un moment que t’ho planteges absolutament tot, però aleshores t’adones que t’estan dient que deixis de fer allò que més t’agrada, allò amb el que gaudeixes i t’apassiona, allò amb el que et desfogues, allò amb el que et buides, allò amb el que aconsegueixes deixar de pensar sobre tot el que et trobes al dia dia i sobretot i més important, allò amb el que ets FELIÇ.

Itziar

Publicat dins de Discriminació, Dona, Futbol, Injustícia, Itziar Martínez | 1 comentari

El temps

Publicat el 14 octubre 2014 per aidapuigmal

L’altre dia a castellà vam llegir i fer el comentari d’un text molt interessant, aquest text et plantejava una reflexió sobre la inestabilitat de la identitat del ser humà en el pas del temps. Però a mi sobretot em va fer reflexionar sobre el temps.

Els divendres a última hora de classe, sembla que els minuts no passin, que siguin eterns, però en aquests minuts agafo l’agenda i veig que ja han passat quatre setmanes des de que va començar el curs, i penso que potser el temps no passa tant lent com em sembla. Que els tres mesos de vacances d’estiu que tant esperava al final de curs han passat volant, els dies que vaig passar fora de casa de vacances encara van passar molt més ràpids, el curs passat, el batxillerat, la ESO, la primària, la guarderia… tot ha passat rapidíssim.

D’aquí un mes serà el meu aniversari, en tinc moltes ganes que sigui aquest dia, però segur que en un obrir i tancar d’ulls ja haurà passat i segurament estaré esperant el meu pròxim aniversari. No us ha passat mai que esteu molt de temps esperant una cosa amb molta il·lusió i ganes, i que quan te n’adones ja ha passat rapidíssim? Aquests bons moments passen ràpid, però passen i sempre tindrem el record, si pensem en els bons records, aventures, moments divertits, tristos… que em viscut ens adonem de la verdadera percepció del temps. Hi ha una frase de Hartumut Rosa que m’agrada molt i està relacionada amb aquest tema i que crec que tots hauríem de complir-la que diu:

“La percepcion de tiempo depende de los recuerdos. Por eso hay que llenar los días de momentos únicos”

Aida

Publicat dins de Aida Puigmal, Temps | 1 comentari

La condemna de néixer dona

Publicat el 12 octubre 2014 per Aina Ros Alsina

Cada tres segons una nena al món és obligada a casar-se abans d’haver complert els 18, edat en què se les considera adultes, segons la Convenció dels Drets de l’Infant. Gairebé una de cada quatre adolescents d’entre 15 i 19 anys del planeta -70 milions- han estat víctimes de violència física; cada deu minuts, mor una per això. Als països en desenvolupament, la principal causa de mort de noies són les complicacions derivades de l’embaràs i el part: 50.000 perden la vida cada any. Uns 140 milions de petites i dones han patit mutilació genital femenina, un nombre que augmenta en dos milions cada any … Tota aquesta informació és un grapat de les dades que hi han a l’informe Estat Mundial de les Nenes 2014 del Pla Internacional basat en la informació de l’ONU.

Aquestes xifres tan esfereïdores no són més que una lamentable realitat en què viuen moltes dones en el “modern i desenvolupat” segle XXI. Des d’aquí, des del nostre país just i “igualitari”, aquests fets semblen tan llunyans que ni els fem cas. Però en realitat aquesta discriminació no està tan lluny de les nostres cases. Un exemple, són molts els immigrants del nostre territori que durant les vacances tornen als seus països per fer la mutilació genital a les seves filletes, les quals no es poden defensar d’aquesta tortura tradicional.

“hem d’aconseguir esborrar aquesta línia divisòria entre homes i dones per tal d’aconseguir els mateixos drets i oportunitats”

Les pobres nenes d’aquests països, totes soles, no tenen mitjans per defensar-se d’aquestes cueltats. Molts cops no saben ni que són un mal ni què elles tenen prou dret a decidir què fan amb les seves vides. Per això és essencial que als països on existeixen aquests problemes tan durs contra el gènere femení hi hagi una bona educació, a la fi que tant homes com dones puguin veure que tots dos gèneres són iguals i que cada individu té dret a decidir lliurement per ell mateix. I sobretot és important l’educació sexual (un tema massa tabú avui en dia) per evitar malalties i embarassos no desitjats, ja que moltes noies es casen en la minoria d’edat sense tenir gaires coneixements sexuals, cosa que els hi provoca malalties i embrassos no desitjats, i al ser tan joves tenen més perill en el part.

Cada cop són més les persones que volen ajudar a les dones de tot el món, però és una feina difícil tenint en compte que encara avui, als països més desenvolupats on sí que hi ha educació, no existeix la igualtat total. Per tant, entre tots, hem d’aconseguir esborrar aquesta línia divisòria entre homes i dones per tal d’aconseguir els mateixos drets i oportunitats.

En molts territoris néixer dona és una condemna perpètua de la qual només te’n pots alliberar gràcies al desenvolupament i l’educació; i on el càstig et pot costar la vida. Hem d’aconseguir actualitzar la ment d’una població que creix però que no avança.

Aina Ros Alsina

Publicat dins de Aina Ros, Discriminació, Dona, Injustícia | 1 comentari

Una mica més de mi

Publicat el 12 octubre 2014 per markrodriguez

M’agradaria que sapigueu una mica de mi, ja que hi ha gent nova a clase i no tothom sap gaire de mi. En primer lloc, em considero una persona bastant bromista, una mica molt despistada i que a vegades porta les bromes un pas més enllà. Des de tota la vida m’ha agradat l’esport, especialment el de risc, aixó em porta al cap un record:

De petit, jo era amic d’en Xavi Ripoll, un veí. Abans jo vivia a Vilassar, i davant de casa hi ha un barranc que dona a un polígon industrial. Com érem molt llestos, anavem gairebé cada dia a escalar-lo. Però un bon dia vaig tenir la idea de creuar el barranc de costat a costat, més d’un ja coneix la història. Com era d’esperar, jo vaig liderar l’equip a en Xavi. Recordo un tram difícil, recordo haver dit: “No pases por allí que es muy peligroso Xavi” com era d’esperar, va caure i es va trencar la tibia i el peronè.

Fi de la historia.

Podria posar més anècdotes però em limitaré a dir que visc a Mataró, estudio a Vilassar perquè hi vivia allà des de fa poc més de dos anys, m’agrada el kitesurf, el kiting a seques, que per molt que sembli una broma es tracta de saltar amb un estel, en el meu cas de 3 metres. Haig de dir que he arribat a saltar més de 14 metres de llargada i 5 d’alt, si no em creieu no tinc perquè demostrar-ho. També faig hockey i vaig fer tenis.

No puc mentir, tinc una afició pels ordinadors, encara que el meu està bastant obsolet per les noves generacions de jocs. Podria dir, també, que no miro gaire la tele. Podria dir, que el meu pes és de 5,51N. També podria dir que m’apassiona la tecnologia, però no la que ens ensenyen a classe. Però el que de veritat vull dir és que tinc uns amics molt bons i un internet molt dolent.

Mark

Publicat dins de Jo, Mark Rodríguez | 1 comentari

Sobre què escric?

Publicat el 12 octubre 2014 per jesusvalera

No estic exagerant quan dic que he començat a escriure aquest text com unes cinquanta vegades. No sé per quin motiu no puc fer un escrit. Sempre em passa el mateix, escullo un tema atractiu i començo a redactar, però quan porto sis línies, de cop i sobte, ja no puc escriure més. No se si és el meu cervell que ja no pot, es satura o sobre calenta, o és alguna altra cosa.

És estrany perquè l’any passat no era així, és a dir, quan començava a fer un escrit havia de frenar-me per no acabant escrivint la bíblia. Per què passa això? Si més no crec que no sóc l’únic que té aquest problema, ja que al blog no hi abunden els escrits d’aquest curs. També he mirat deu pàgines sobre com fer una bona redacció, i seguit les pautes al peu de la lletra, però res: continuo en blanc. Pot ser degut al fet que porto ja mig any sense fer un escrit i que el meu cervell estigui una mica enrovinat.

M’agradaria pensar que aquest problema és col·lectiu, vull dir, que li passa a més gent, no sé em sentiria millor. També pot ser degut al fet que l’any passat fèiem una hora on l’Altés ens donava consells per escriure.

No ho sé. Sigui per la qüestió que sigui no acabo d’entendre-ho. A més a més no sé si és problema personal o és que algú més li passa? Sigui com sigui continuo sense tenir clar sobre quin tema escriure.

Jesús Valera

Publicat dins de Escrits, Jesús Valera | 1 comentari

Per a què serveix la vida?

Publicat el 12 octubre 2014 per aleixhernandez

“Lo important és no deixar de fer-se preguntes” va afirmar el gran Albert Einstein. I quina millor manera de començar un article fent una pregunta? I no una qualsevol, ni tampoc té una resposta certa, ni molt menys, doncs tot és relatiu. No hi ha una única veritat, si es que la té. Aquí cadascú pot dir la seva i quedar-se tan ample. I això és el que mola.

Dit això, i sense ànims de coronar-me com a filòsof, repetim la pregunta: Per a què serveix la vida? Per deixar records. I sí, pot semblar curiós que només sigui això, però qui em pot negar que la vida no són records del passat. Tot es resumeix a la transcendència, en sacsejar. És a través dels demés que cobra sentit. Un “hola” no té sentit si no hi ha ningú que l’escolti, i un petó no és important si ningú el rep.

“em posa els pèls de punta pensar que has vingut a la vida per res”

Sempre he defensat que prefereixo ser odiat que ignorat. No podria entendre la meva vida si quan em morís no hagués deixat cap record i ningú es recordés de mi. Em posa els pèls de punta pensar que has vingut a la vida per res, sense deixar records, sense canviar/millorar el que has tocat, simplement has sigut una gota més que cau de la pluja a 10.000 per hora i s’estella contra el terra per desaparèixer més tard sense deixar rastre, sense deixar un parèntesi o una coma, sense deixar VIDA …

Aleix Hernández

Publicat dins de Aleix Hernández, Preguntes, Significat, Vida | 1 comentari

L’amistat

Publicat el 12 octubre 2014 per mireiaberruguilla

“Lligam afectuós entre dues persones, afecció d’una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l’amor sexual.” Aquesta és la definició d’amistat segons el diccionari, però per mi és molt més que aquestes paraules.

L’amistat està formada per un vincle entre persones properes les quals sempre estan al teu costat, per ajudar-te en els pitjors moments i gaudir tots junts dels bons temps. Gràcies a ells, la vida és més divertida i millor, ja que hi pots comptar per a qualsevol cosa. No sempre totes les amistats comencen amb bon peu però, de mica en mica, les relacions evolucionen i es creen grans enllaços difícils de destruir. És cert que molta gent va i ve al llarg de la nostra vida, però les vertaderes amistats perduren per sempre, encara que hi hagi diferències entre les persones.

Avui en dia, els amics estan poc valorats i, sovint, es menyspreen però per mi són una part fonamental del meu dia a dia. Em donen consells, em fan riure, m’ajuden en moments complicats, es preocupen per mi… han esdevingut la meva segona família. Per aquest motiu, vull donar les gràcies a l’Adrià, l’Alba, l’Àlex, el Pol, l’Ariadna, la Carla, el David, la Sandra, el Jose, el Mikel, la Mar, la Maria, la Mariona, l’Òscar, el Pol, la Salomé i en Gerard. Gràcies per formar part de la meva vida!

Mireia

Publicat dins de Amics, Amistat, Mireia Berruguilla | 1 comentari

Muerte

Publicat el 12 octubre 2014 per martamolinagibert

No se muere solo una vez, se muere al dejar de ser un niño, al entrar en la madurez, se muere de ser hijo cuando uno se convierte en padre y se muere también la valentía si uno es cobarde. Siempre en la vida jugamos con la muerte: muero de amor, muero de rabia, muero de ira y muero de sed. Ahora morir de muerte solo una vez.

Marta

Publicat dins de Marta Molina, Mort | 1 comentari

Qui vull ser

Publicat el 6 octubre 2014 per silviameca

Segon de batxillerat no és pas un any fàcil, ja no ho dic només perquè s’hagi d’estudiar molt, sinó també perquè és probablement l’any en què s’han de prendre més decisions.

Estic en una d’aquelles èpoques en que no sé què vull ser, les decisions em venen grans i el meu cap un dia vol una cosa i un altre dia vol una altra. Constantment, la gent em pregunta: quina carrera vols fer? Què vols fer en un futur? Què vols ser? La meva resposta sempre és la mateixa: no en tinc ni idea. Aquestes preguntes me les han anat fent al llarg de l’E.S.O i encara més l’any passat, però mai hi he donat massa importància ja que sempre he pensat que encara em quedava molt de temps per pensar-hi. Aquest any és diferent. Si tot surt bé, dintre de 8 mesos hauré d’anar a la Selectivitat i hauré d’haver apuntat prèviament en un full quina carrera vull fer i en quina universitat, per tant, en menys de 8 mesos hauré d’haver triat el meu futur.

“El més important és qui vols ser tu com a persona, i gràcies a les persones que aprecio, a les persones del meu voltant i tot el que tenen de bo cadascuna d’elles, ara ja sé qui vull ser”

Són tants anys donant-li voltes a aquestes preguntes, rodejada de persones meravelloses, que, gràcies a elles, m’he adonat que el més important no és saber quina carrera vols fer ni a què et vols dedicar, això tan sols és una cosa secundària i que, a més a més, tinc fe que un dia d’aquests em desperti amb una inspiració divina i tingui les coses clares. El més important és qui vols ser tu com a persona, i gràcies a les persones que aprecio, a les persones del meu voltant i tot el que tenen de bo cadascuna d’elles, ara ja sé qui vull ser.

Vull ser algú que està disposat a perdonar, algú que es preocupa més pels demés que per ell mateix. Vull ser algú que pugui dir les coses tal i com són, algú que no li afecti el que pensin d’ell els demés. Vull ser aquella noia que no necessita un noi per ser feliç. Vull ser aquell que veu lo bo en totes les persones i el que sempre aprèn dels seus errors. Vull ser algú que abraci totes aquestes coses, algú que sempre intenti ser millor persona.

Sílvia

Publicat dins de Futur, Sílvia Meca | 1 comentari

L’educació

Publicat el 6 octubre 2014 per martagomezbuisan

Quines són les preocupacions de la gent avui dia? Evidentment, l’atur i la corrupció. Però aleshores, quin lloc ocupa l’educació en els nostres pensaments? Educar no és intruir i el sistema educatiu actual està fet per a les respostes, estan prohibides pràcticament les preguntes. Quan anem a primària sempre estem fent preguntes. A la secundària, en canvi, gairebé ningú pregunta. Què ha passat? Segons alguns especialistes això està realitzat per un sistema que porta tota la vida orquestrant-ho de manera premeditada per fer a l’ésser humà més vulnerable, més temorós, més depenent i menys intel·ligent.

“Quan anem a primària sempre estem fent preguntes. A la secundària, en canvi, gairebé ningú pregunta. Què ha passat? El sistema ha aconseguit que no t’interessis perquè quan no preguntes deixes de tenir interès i això és el que realment interessa”

El sistema ha aconseguit que no t’interessis perquè quan no preguntes deixes de tenir interès i això és el que realment interessa, ja que el que controla la pregunta controla la societat. El sistema educatiu actual limita les capacitats des que som petits perquè ens adaptem al sistema vigent en lloc d’ajudar-nos a desenvolupar. El ser humà té una diversitat molt gran però el sistema educatiu només en valora una capacitat, que és la intel·ligència cognitiva, és a dir, la potencialitat que té algú de poder adquirir coneixements. Què hi ha de la intel·ligència social, la capacitat d’empatia, la intel·ligència emocional, la capacitat de controlar les teves pròpies emocions? això no s’educa. A l’escola només hi ha temps per a examinar-nos sobre matèries i no sobre parar-nos a pensar en la persona abans que en l’alumne. El sistema educatiu s’hauria de canviar perquè ens ajudi a pensar per nosaltres mateixos i a tenir un esperit crític.

Marta

Publicat dins de Educació, Marta Gómez Buisan, Preguntes, Respostes | 1 comentari

Locus Amoenus

Publicat el 2 octubre 2014 per aureagrau

Constantment somio amb els ulls oberts, simplement no ho puc evitar, em transporto per tan sols uns instants a llocs ben diferents de la realitat. A vegades no penso en res concret, només penso. En canvi, d’altres vegades, faig un petit viatge pels meus records; recordo coses, persones, moments, llocs, recordo olors, gustos, sensacions… i no semblen tenir cap ordre ni sentit, de fet no controlo explícitament en el que penso, apareixen al meu cap no sé ben bé com ni per què, jo només em deixo portar.

Si hagués de triar un sol record per on perdre’m per sempre, no dubtaria ni un segon quin escollir. Triaria el record d’un lloc ben especial per mi, un racó perdut enmig de la muntanya de Vilassar que vaig descobrir amb el meu pare ara ja farà una pila d’anys; fèiem una excursió per muntanya i els arbres el camuflaven de manera que només es podia intuir, així que ens hi vàrem apropar i allà estava, un dels mini paisatges més meravellosos que recordo haver vist mai. Era un petit torrent on amb prou feines hi corria un fil d’aigua, una petita cascada de no més de mig metre queia sobre una bassa de tot just uns centímetres de fondària, entre les branques dels arbres s’hi colava la llum com un miratge i centenars de papallones volaven totes juntes sense cap direcció en concret i completaven aquest petit paradís que més tard vam batejar com a “santuari de les papallones”. Mai havia vist tanta harmonia junta, era realment fascinant, tot obra de la natura, ni rastre de pas ni creació humana i això encara ho feia més idíl·lic. Nosaltres n’érem simples visitants, turistes d’aquell indret perdut, espectadors de l’espectacle.

És ben cert que des d’aquell dia no hi he tornat, els anys han passat i tan jo com el meu pare recordem vagament on era. Però la realitat és que no hi vull tornar, vull seguir tenint aquest record intacte, si per casualitat hi tornés i no estigués tot completament igual, el meu record canviaria i aquell màgic record d’infància desapareixeria. Què té de dolent voler mantenir un record?

Àurea

Publicat dins de Àurea Grau, Llocs, Natura, Records | 1 comentari

“Mai diguis mai”

Publicat el 2 octubre 2014 per carlaestivill

Aquesta última setmana he pogut verificar la frase “mai diguis mai” d’una manera que no m’hagués esperat mai.

Des que era ben petita, sempre que sortia per la televisió un anunci de “teletienda” o de compres per internet, els meus pares ens deien a mi i als meus germans, que no s’havia de comprar mai per internet. El seu argument es basava en la idea de què no era segur i que quasi mai t’enviaven el que havies demanat, que era tot plegat una gran estafa.

Actualment, fa una setmana que arriba un paquet cada dia amb tot tipus d’aparells (de cuina, de treball, electrònics…) que ha comprat el meu pare per internet. Ha comprat fins i tot el material escolar -que tenia a la botiga que hi ha a dos carrers de casa- per internet. De fet, em sembla molt bé que el meu pare hagi descobert el interessant i el còmode que és comprar per internet, però crec que comença a tenir un greu problema de comprador compulsiu.

Què ha passat amb aquell “mai” papa?

Carla.

Publicat dins de Carla Estivill, Consum, Internet | 1 comentari

El fiord de Jutlàndia

Publicat el 2 octubre 2014 per martaartigas

Aquell dia tots ens vam llevar il·lusionats, sabíem que una aventura, per petita que fos ens esperava. Vam ser dels primers en entrar en el modern supermercat, on el Benja, un pintor divertit i xerraire, va lluitar per fer-se entendre amb el seu danès de principiant i demanar l’esmorzar i provisions per l’excursió.

La nit anterior ja havíem planejat amb precisió l’excursió: una visita al fiord danès, que es troba a Jutlàndia, una península de Dinamarca. Un parell d’anys abans ja ho havíem fet, però la Mercè estava convençuda que aquella vegada havíem anat a la banda equivocada del fiord.

Ben aviat al matí, vam abandonar el petit poble turístic de Skagen, amb aquella llum que anys enrere havia fascinat a molts pintors, i ens vam endinsar en els monòtons camps verds, esquitxats de tant en tant per les taques blanques i negres de les vaques. Al cap d’una bona estona dins el cotxe, vam parar per contemplar les vistes. Estàvem a dalt de tot d’uns penya-segats impressionants, just a sota hi havia unes platges infinites que semblaven salvatges, emmarcades per més camps verds infinits. Mullant-nos els peus en aquell mar tan diferent del mediterrani vam descobrir que tota la façana del penya-segat estava plena de nius de gavines, que ens miraven curioses des de l’alçada. Tots ens vam quedar en silenci, contemplant sorpresos aquell espectacle de la natura. A la punta del penya-segat hi havia un petit intrús, que trencava o millorava aquell lloc desèrtic i bell: un búnquer de guerra. Dins la caseta grisa, hi havia una finestra allargada i estreta, que permetia veure les espigues i herbes de la muntanyeta i el mar a la llunyania. Des d’allà tot es veia encara més bonic.

Al cap d’una estona vam decidir continuar amb l’excursió. De seguida vam parar morts de fam, en un petit parc de gespa amb un llac artificial per fer el dinar.  Només deu minuts en cotxe ens separaven del fiord, un entrant de mar que s’allargava a l’interior de la terra. I amb l’aigua acompanyant-nos sempre vam anar fent quilòmetres. Quan el camí se’ns va acabar vam decidir amb il·lusió agafar un ferri i així poder continuar. I superat l’obstacle no ens vam aturar, sinó que vam anar avançant fins que les carreteres es van convertir en camins de sorra, el fiord ens va abandonar i ja ningú sabia on estàvem. I aleshores, amb parsimònia, vam tornar.

Marta

Publicat dins de Mar, Marta Artigas, Natura, Platja, Viatjar | Etiquetat com a | 1 comentari

‘Matons d’uniforme’

Publicat el 1 octubre 2014 per zakariaelkarchouni

01/01/2012 Detingut un jove a Manresa pels mossos d’esquadra, mor a l’hospital després d’haver rebut una pallissa quan estava emmanillat.

07/01/2012 Mor un jove empresonat al centre d’internament per estrangers a la zona franca, després que els agents de la policia nacional li neguessin l’atenció mèdica que ell demanava.

03/04/2014 Mor un home a Salou després de ser reduït pels Mossos d’esquadra…

…I aquests només són tres casos escollits a l’atzar d’una llista ben llarga.

La policia, com tots sabem estan, per ajudar a la població, però a vegades els mitjans utilitzats per aconseguir-ho no són els més adequats, com ja haureu observat en els tres casos anteriors. A més moltes vegades ens trobem amb uns policies ‘xulos’, ineficients, i amb propensió a passar-se en l’ús de la força.

Però també s’ha de dir que un món sense policia és un món incontrolable, seria la llei del més fort. I aixo al segle XXI no es pot permetre. Els policies són imprescindibles per al nostre dia a dia.

En conclusió, els policies a vegades deixen de ser treballadors per convertir-se en matons d’uniforme, desallotjant, torturant i assassinant a gent innocent. I això d’una manera o altre s’ha d’arreglar.

Zakaria

Publicat dins de Abusos, Policia, Zakaria el Karchouni | 1 comentari

L’aniversari

Publicat el 1 octubre 2014 per alexmoruno

Bona tarda! Bueno, si ho estàs llegint després de l’escola, és clar. Crec que ja vaig fer un escrit com aquest l’any passat però és una cosa especial que no succeeix tots els dies.

L’aniversari, segons el diccionari, és el dia en què es compleixen anys d’un fet o esdeveniment memorable. No només és això, us explicaré. Hi ha gent que li agrada sumar anys (com a mi) i altra que no. Quan arriba el mes del meu aniversari estic “nerviós”, per dir-ho d’alguna manera perquè arribi aquesta data.

La nit anterior, a casa, contant les hores que queden perquè sigui 30 de setembre (en el meu cas). Comences a rebre felicitacions de gent via WhatsApp, Facebook, etc. Però les que m’agraden a mi són les que es fan cara a cara. Arribar a primera hora de gimnàstica, a les vuit del matí -on l’única cosa que estàs pensant en aquell moment es tornar al llit- i que companys et felicitin és una cosa molt bona, per dir-ho d’una manera. Són gent amb les que comparteixes el teu dia a dia, són gent que et coneix molt bé i que s’enrecordin de tu -ja sigui per alertes, encara que dona igual- diu molt d’aquestes persones. Després que si comencen a aplaudir a classe i escoltes a la vegada: Felicitats! Ja no parlem de casa, on la família també et dona mostres d’afecte i és clar, no pot faltar l’àvia dient lo molt que t’estima.

No sé, a mi fer anys m’agrada, encara que alguna vegada hauré de fer 80 anys (espero), dóna igual, sumar anys és una cosa molt bonica i no es que passi cada dia. Moltes gràcies a tots vosaltres que avui m’heu felicitat, sou molt grans!

Àlex

Publicat dins de Àlex Moruno, Amics, Amistat, Aniversari | Etiquetat com a | 1 comentari

Ser joven hoy en este país

Publicat el 29 setembre 2014 per pauladominguez

Ahora, no sé por qué, está muy de moda decir que los jóvenes tenemos la vida muy fácil, que no estudiamos, que nos da igual el colegio, que tenemos todo lo que queremos… Pero yo, como joven en este país pienso que no es así. No todos los jóvenes tienen la vida muy fácil, nadie sabe lo que se encuentra esa persona cuando llega a casa, ya sea por sus padres, temas económicos y demás. Tampoco nadie sabe, lo que ha tenido que vivir esa persona. Me voy a centrar en tema amigos, porque hay una cosa que si que veo mal. Hay jóvenes, que por cualquier circunstancia de la vida, se ha sentido marginado, solitario; eso provoca, que esos jóvenes se sientan obligados a hacer cosas, para llamar la atención y sentirse acompañados. Por eso pienso que hay personas que harán gamberradas, romperán mobiliario público, quizás amenacen a otras personas… pero hay que pensar, que esas personas una vez lleguen a su casa, a lo mejor se encuentran en un panorama en el que no les guste estar, por eso, no solo vale con juzgar, sino que también tenemos que ayudar a esos jóvenes. Yo misma conozco a jóvenes de mi edad, que por estar en el ámbito en el que están, y por estar en la familia en la que están, no sacan tan buenas notas como las que podrían sacar, porque en su casa quizás no hay costumbre de eso.

En otra cosa en la que no estoy de acuerdo es en que generalicen eso de que los jóvenes no estudiamos. ¿Qué sabe la gente lo que estudiamos o dejamos de estudiar? Sí que es verdad, que no tenemos tanta disciplina como antes, pero hay jóvenes que sí que nos esforzamos por estudiar y sacar buenas notas. Hay gente que no lo piensa, pero con esto de la crisis, ¿qué esperanzas podemos llegar a tener?  Todo el mundo dice que ya no hay trabajo, suben los impuestos para entrar en las universidades… ¿Qué motivo tenemos en creer que de mayores podremos llegar a ser algo? Esto es lo que las personas no piensan. Hay gente que con doce años ya está pensando de qué va a trabajar con dieciséis años, mientras estudia, para poder tener dinero. Por eso creo que nos tendrían que dar más ánimos de creer en que llegaremos a  ser alguien en la vida y no a lo contrario. Si que digo una cosa, también tenemos que esforzarnos nosotros, eso no lo dudo, pero quizás con un poco de ayuda moral conseguiríamos algo más.

Cuando vas sentado en el metro y por cualquier cosa no te das cuenta de que hay una persona mayor, siempre escuchas el típico comentario de “¡Es que los jóvenes de hoy en día! “. No podemos tener ni tan siquiera una equivocación, porque si no siempre escucharás ese comentario. No digo que no haya jóvenes que lo hagan a propósito, pero vuelvo a repetir, no lo tendrían que generalizar.

Pienso, que siempre habrán personas que no estudien porque no quieran, que hagan gamberradas sencillamente para molestar, que no les tengan respeto a los demás, pero siempre habrán personas que estudiaran, y que serán responsables con lo que hagan. Entonces, podríamos pensar en esas personas en vez de fijarnos solo en las que hacen lo contrario, y tomar ese ejemplo en la descripción de juventud y no en el ejemplo contrario.

Paula

Publicat dins de Injustícia, Joventut, Jutjar, Paula Domínguez, Problemes | 1 comentari

Feminisme

Publicat el 28 setembre 2014 per hafsaelmansouri

El Dia Internacional de la Dona (8 de març) és una data que celebren els grups femenins a tot el món. Aquesta data es commemora també en les Nacions Unides i és festa nacional en molts països. Quan les dones de tots els continents -sovint separades per fronteres nacionals i diferències ètniques, lingüístiques, culturals, econòmiques i polítiques- s’uneixen per celebrar el seu dia, poden contemplar una tradició de no menys de noranta anys de lluita en pro de la igualtat i la justícia.

El Dia Internacional de la Dona es refereix a les dones corrents com artífexs de la història del feminisme i enfonsa les seves arrels en la lluita de la dona per participar en la societat en peu d’igualtat amb l’home. A l’antiga Grècia, Lisístrata va començar una vaga sexual contra els homes per posar fi a la guerra. Durant la Revolució Francesa, les parisenques que demanaven “llibertat, igualtat i fraternitat” van marxar cap a Versalles per exigir el sufragi femení.

La idea d’un dia internacional de la dona va sorgir al final del segle XIX, que va ser, al món industrialitzat, un període d’expansió i turbulència, creixement fulgurant de la població i ideologies radicals. La història comença a Nova York el 1908 quan unes treballadores de la Cotton New York decideixen posar-se en vaga per les pèssimes condicions en les que suportaven les jornades laborals.

L’amo de la fàbrica tèxtil va decidir acabar amb la vaga de la forma més cruel, calant foc a l’edifici amb les dones tancades. A causa de l’incendi van morir 129 treballadores. Es diu que es va prendre el violeta com a símbol del feminisme perquè era el color de les teles que estaven tractant en aquell moment. També es diu que era la tonalitat del fum que desprenia l’incendi.

No obstant la lluita feminista, la incorporació de les dones al món laboral també ha comportat alguns problemes que encara avui tenen serrells per resoldre. I és que canviar una situació social és relativament fàcil, però no ho és tant canviar les mentalitats. A les societats occidentals encara perviuen bastantes escletxes d’un masclisme que no acaba d’assumir que les dones puguin ser iguals que els homes. Per això, temes com la desigualtat salarial, les traves a les baixes per maternitat o el desequilibri en el repartiment de les tasques de la llar segueixen afectant bon nombre de dones treballadores.

Hafsa el Mansouri

Publicat dins de Desigualtats, Discriminació, Feminisme, Hafsa el Mansouri | 1 comentari

Tolon! Tolon!

Publicat el 28 setembre 2014 per mariaaltes

Em cau bé la gent que fa campana a les classes. Gràcies de tot cor, a primer B som masses i que falteu de tant en tant va molt bé.

Sé que per vosaltres fer-ho no és gaire beneficiós i que, per tant, la feina que feu és totalment altruista. Sou molt amables, us ho dic de debò. Segurament pensareu que al ser filla de professor vull intentar que no feu campana. Però és totalment al revés. Aquest text no és irònic! L’ambient és més íntim i acollidor quan marxeu. Que consti que us estimo molt, que l’ambient sigui millor quan marxeu no és perquè falteu vosaltres com a persones, sinó perquè deixeu més espai per poder respirar.

Només hi ha un inconvenient. Les vostres taules queden buides i fan lleig. Així doncs tenim dues opcions per solucionar aquest problema:
-La primera opció és que cediu les vostres places a l’altra gent que volia entrar a aquest institut i no ha pogut per la vostra presència. Aquesta opció personalment tampoc la trobo gaire satisfactòria, ja que, si els vostres llocs són substituïts, seguiríem sent masses persones a dins de la classe. Però tot i així, sí que li pot servir a altres i això em tranquil·litza.
-La segona és que feu el favor d’emportar-vos les taules i les cadires quan feu campana. D’aquesta manera l’aula no quedarà tan aparentment buida i ens sentirem tots una mica més còmodes.

Carinyosament: Maria

Publicat dins de Absències, Maria Altés | 1 comentari

A causa d’unes senyals

Publicat el 24 setembre 2014 per valentinaaraya

Poc després de començar l’antiga rutina d’agafar l’autobús vaig presenciar una escena insòlita.
Eren les quatre de la tarda i el bus ja feia tard. Havia quedat amb una amiga per celebrar el seu aniversari i per no perdre ni un minut vaig haver de menjar a corre-cuita i baixar corrents fins la parada del bus no fos el cas que se m’escapés (com m’havia passat pocs dies abans).

El cas és que estava parlant amb l’amiga en qüestió pel mòbil -eina que considero útil si no se’n abusa- i un senyor gran es va apropar a la parada i va dir veig que estàs enganxada a la màquina. Em va fer gràcia el comentari, perquè precisament jo pensava que era bastant estúpid estar pendent d’una maquineta a totes hores. De seguida li vaig dir això de les màquines és un mal invent i vaig deixar el mòbil apart. Suposo que no estar-ne pendent va fer que pogués assistir a la escena que va produir-se després.

A la parada només érem el senyor gran, una altra dona gran i jo. Al principi ningú parlava amb ningú, però va aparèixer un taxi demanant per no-se-quina direcció que va donar peu, sense saber-ho, a un primer contacte entre els altres dos que hi havia a la parada. La dona va començar a dir que faltan señales en este pueblo, que, la verdad, no cuesta nada poner unas cuantas señales para que la gente pueda encontrar las cosas, que cuando fui a Francia todo estaba tan indicado que no necesitaba ni sacar el mapa. I l’home que sí, és veritat, i a Anglaterra també i a més aquest poble costa de trobar per culpa de la falta de senyals, però mira, han fet bé això del pàrquing, ja era hora. I sí, porque en Francia y Inglaterra hay lugar para aparcar en todos sitios, que cuando fui de vacaciones en coche con toda la familia paramos justo delante del hotel, pero eso sí, se tiene que saber francés porque sino las señales no las entiendes, pero este parking sí que está bien, así la gente puede aparcar.

Jo dissimulava i pensava ja porten tres temes parlats i no han passat ni dos minuts.
I ell ara que estem parlant i així per parlar, que en pensa de la independència de Catalunya? Cada vez más pobres. Vol dir? Perquè? Sí, sí, cada vez más pobres, porque el dinero es el que hay y si se separa de España ya no habrá dinero. Però no creu que Catalunya seria capaç de sortir endavant amb la riquesa que produeix ella sola? Perquè si no l’haguéssim d’enviar a Madrid… No, no, si no están ni pagando a las farmacias, que yo ahora voy al pueblo de mi familia y pagan menos que aquí, si hombre, y encima tengo que pagar más aquí y si es independiente cada vez más pobres, se lo digo….

Vaig perdre’m entre comentari d’un i l’altre, i sense que haguessin arribat a un acord va arribar l’autobús. Quan érem a dalt encara xerraven, fins que el senyor va dir-li que tot això ho parlem per parlar, sense mala fe. I ella sí, sí, que yo no digo nada… I ell va dir doncs jo votaré SI, SI.
I la gent del bus que va sentir l’última part va riure, però suposo que perquè no van escoltar la conversa sencera.

La veritat, no sé què diantres passarà aquest novembre. Però en el cas que es pugui votar, i que estigui permès fer-ho a la gent de la meva edat, estaré orgullosa de votar SI, SI, encara que a Vilassar no hi hagin senyals ni pàrquings i no es puguin trobar les coses a la primera. Però això forma part de l’emoció, no? Que tot i ser capaços de perdre’ns trobem un lloc on arribar malgrat potser no sigui el que teníem pensat en un principi.

Valentina

Publicat dins de Conversa, Independència, Valentina Araya, Votar | 1 comentari

Ciències no, religió sí

Publicat el 24 setembre 2014 per Marc

Si us plau abans de llegir aquest text mireu el vídeo que adjunto, nomes dura 4 minuts i facilitarà la comprensió del que exposo a continuació:[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=32As9i9-CVc [/youtube]

Aquest escrit no el faig per criticar a la religió pròpiament dita, ja que tothom és lliure de creure en el que vulgui. Només intento expressar la meva opinió. Un cop aclarit això prossegueixo amb el text:

El primer que vaig pensar en acabar de veure aquest vídeo va ser: En quina merda de país vivim? Un país en el que es permet enganyar als alumnes amb vídeos promocionals totalment demagogs. Anuncis en els que et venen la Religió com a la solució de tots els problemes i comprensió del món.

A l’inici del vídeo no semblava que estigués parlant de religió, ja que et deia que gràcies aquesta assignatura podies entendre el per què de tot el que ens envolta, ja sigui una poma, dibuixar o la música.

El minut 1:43 es un dels més divertits del vídeo. En aquest moment el professor agafa i diu: podeu no estudiar religió i no servir per a res o podeu estudiar religió i ser útils per la societat (És clar, no ho diu així ho decora amb gracia i simpatia). Em sembla increïble que hi hagi gent capaç de dir aquestes barbaritats! O sigui, jo que mai he estudiat religió, ja no podré contribuir a la societat i no serviré per a res, un zero a l’esquerra.

Més endavant aquest magnífic professor, protagonista de l’anunci, ens explica que si volem que el nostre país tiri cap endavant ha de tenir una població que recolzi fermament la religió, o com diu el professor: “El futur d’un país no són les persones, sinó on posen el cor aquestes persones”. Una frase que amb tots els meus respectes em fa sentir vergonya, que la Conferència Episcopal tingui el valor d’emetre un anunci com aquest tenint com a representants a personatges tant retrògrads i mesquins com Rouco Varela. Com volen tirar un país endavant amb idees i pensaments propis de l’edat mitjana? Ho sento Conferència Episcopal, però deixeu-vos d’estudiar religió i comenceu a aprendre a diferenciar avançar i retrocedir.

Si seguim amb l’anunci, el professor  intenta restar credibilitat a la resta de les assignatures (totes molt més ben reputades i amb més importància social i laboral que la religió) dient que sense la religió no sabrem dóna’ls-hi sentit.

L’últim que m’agradaria remarcar és la fantàstica pissarra que es pot veure durant tot el vídeo. Una pissarra en la que posen juntament formules químiques i matemàtiques amb clars missatges pessimistes, com ara “esperanza?”, “FUTURO”, “desempleo”, “50% paro juvenil”… Amb un clar missatge subliminal, les ciències ens portaran a una vida infeliç, una vida de misèria i atur i en canvi la religió ens portarà la veritat, una vida plàcida en la que tots treballarem i serem feliços.

Entrant a una part més personal i deixant de banda l’anàlisi, una de les preguntes que ens podríem fer seria: com es pot permetre un anunci tant demagog i amb un missatge tant clar: ciències no, religió si. La resposta es ben senzilla. Per desgràcia encara vivim en un món controlat per les religions. Si realment volem avançar, volem que el nostre país; el nostre món tiri endavant, hem de deixar de guiar-nos amb llibres que es van escriure fa més de 2000 anys.

La religió no ajuda a avançar, sinó que els preguntin a les víctimes de les guerres religioses, tant als supervivents de la guerra de Bòsnia com als afectats per la guerra en pro de l’islam. Si no volem marxar tant lluny podem mirar a Espanya durant la Santa Inquisició. La història esta plena d’exemples de guerres religioses.

Prou d’intentar adoctrinar a la població amb falses idees de llibertat, fraternitat i pau. Ja no som un poble inculte dominat pel senyors feudals, som un poble amb coneixement i no ens podem permetre seguir tenint aquest llast entre nosaltres.

Marc

Publicat dins de Engany, Marc Brugat, Progrés, Publicitat, Religió | 2 comentaris

La teva presència

Publicat el 23 setembre 2014 per laiaauset

Sento que els sentiments augmenten a una velocitat terrible omplint el meu cor d’amor, i en qualsevol moment el meu òrgan explotarà i hi haurà amor per tot el meu cos; has creat una malaltia la qual farà que mica en mica la meva sang vagi acceptant aquesta metàstasi i farà que tu i jo siguem un. I és que tot això m’està transportant a un somni que no vull que acabi mai, gràcies a tu estàs omplint la meva vida d’adrenalina i vull viure mil perills al teu costat perquè sé que tindré sempre la victòria assegurada si estic amb tu.

Vull ser capaç de alliberar-me de les pors a les que sempre he estat sotmesa, i sé del cert que tu podràs ajudar-me, llançar les restes al mar i començar una nova vida al teu costat, on el present sigui el nostre infinit, vull viure al teu costat com si no hi haguès un demà, sense preocupacions ni presses, vull consumir-te entre els llençols fins deixar-te sense forces, vull mossegar-te el llavi cada vegada que et tremoli, en fi, vull envellir al teu costat i que els nostres sentiments romanguin sempre joves.

No vull compartir-te amb ningú, no vull que s’adonin de lo perfecte que arribes a ser, no vull que tinguis ulls per altres noies, no podria suportar-ho. Vull que siguis meu fins que el meu cor deixi de bategar, perquè no et podries fer una mínima idea de com destruiries la meva vida si decidicis marxar. Estigues segur que mai havia experimentat res semblant a com em sento quan estic al teu costat, quan les teves mans m’acaricien o simplement quan els teus dits rellisquen sobre la meva pell, en aquell moment és quan em sento la noia més feliç del món, perquè la teva presència no té preu.

Laia

Publicat dins de Amor, Desig, Laia Auset | 1 comentari

Racisme

Publicat el 23 setembre 2014 per evaortizmartinez

Un dia anant pel carrer vaig veure una persona discriminant una altra, tan sols perquè el seu color de pell era diferent del seu. Quan vaig veure aquesta situació, bastant desagradable, vaig pensar que el tema del racisme és un pou sense fons, és gairebé impossible que algun dia deixi d’existir, ja que els patrons es repeteixen i sempre que algú discrimina una persona, al costat hi ha algú que imitarà aquest comportament tan mesquí… 

Avui dia el racisme és un mal social, on les seves conseqüències són la divisió entre els homes expressada en les guerres; la pobresa i la fam. En l’actualitat el racisme segueix augmentant i seguirà creixent fins que les persones racistes no s’adonin del seu comportament. És un fet que resulta preocupant per a moltes persones de la societat.

Jo penso que tothom és com és, ja que uns siguin més foscos que d’altres; que creguin en una altra religió o creença diferent de la nostra; o que una persona visqui en un país subdesenvolupat no significa que sigui inferior a la societat del primer món. Sincerament, és una llàstima que visquem en un món tan desenvolupat i modern però alhora horrible, ple de persones que es rebutgen mútuament i que d’aquest rebuig neixi la guerra en la qual moren milions d’innocents.

Només hi ha una solució contra aquest fet: Tolerància zero.

Eva

Publicat dins de Eva Ortiz, Injustícia, Racisme | 1 comentari

Perfeccionisme, virtut o defecte?

Publicat el 23 setembre 2014 per xeniacaballero

Els diccionaris i les enciclopèdies defineixen el perfeccionisme com un tret de la personalitat consistent a buscar l’excel·lència en el que es fa i valorar el resultat per damunt d’altres factors com l’eficiència o la voluntat. Però…, com el classificaríem, com una virtut o com un defecte? Com es pot mesurar el nostre esforç? El perfeccionisme ens fa patir i “perdre” alguns aspectes de la nostra vida, però alhora també ens fa guanyar.

Les persones perfeccionistes, entre les que m’incloc, sempre busquen l’excel·lència en tot el que fan, la manera de superar-se contínuament. Aquests factors afavoreixen que s’arribi a bon port, encara que desprès d’un llarg camí. Malgrat això, també hem de tenir en compte que el perfeccionisme es paga a un preu massa alt: la pressió i la por a fracassar són les enemigues diàries d’una persona perfeccionista. La conformitat no és benvinguda i la satisfacció costa d’obtenir.

En resum, l’èxit depèn del talent, les habilitats i el coneixement de cada persona, no del perfeccionisme. No obstant això, existeixen diversos punts intermedis entre ambdós extrems. És important treballar per aconseguir els nostres objectius, i fer-ho buscant bons resultats, esforçant-nos i intentant millorar, però sense caure en l’extrem i sense considerar que el nostre valor com a persona depèn de l’èxit o el fracàs que tinguem. Com bé diu el tòpic: els extrems mai són bons, una veritat que queda ben palesa en aquest tema.

Xènia Caballero

Publicat dins de Defecte, Excel·lència, Èxit, Perfecció, Virtut, Xènia Caballero | 1 comentari

Dret a la mort

Publicat el 17 setembre 2014 per haridiantato

A tot aquell qui pugui interferir, decidir o opinar en el cas que ens ocupa…

“Millor vida és morir, que viure mort”. Francisco de Quevedo

Probablement es preguntin per quina raó recorro a l’anterior poeta i prosista de l’època, ja transcorreguda fa determinats segles, del Barroc. Pot ser que hagin escoltat el meu cas, o que es puguin imaginar en quina situació em trobo. Creguin-me, no es fan una mínima idea. Acudeixin vostès a la incertesa, al desconcert, a la indecisió, al recel. Jo ja em trobo desmesuradament exhausta de fer-ho. No em trobo en disposició de queixar-me tampoc, doncs he pogut gaudir de setze anys respirant. Haig de dir, encara així, que solament han estat vuit els que he pogut viure.

Era el meu vuitè aniversari quan em va tocar sofrir un accident de cotxe. Utilitzo la prèvia conjugació del verb ‘’tocar’’ amb l’objectiu de remarcar que va ser pura i fortuïta casualitat. O potser no. El meu pare conduïa. Francament, sabia que es disposava a conduir embriac, si amb aquest adjectiu puc definir la gravetat de l’estat en què es trobava. No crec necessari entrar en detall, tot i que podria exposar-los uns quants. En aquests últims anys he comptat amb molt temps per cavil·lar i reflexionar sobre l’ocorregut. No acuso al meu pare com a responsable de la meva situació, però sé que en el meu fur intern el culpo de tot. Arran d’aquella nit de desembre, en la qual em vaig convertir en òrfena, m’han anat succeint una sèrie d’esdeveniments que m’han fet créixer com a persona. És cert, i no és per vanar-me excessivament, que les circumstàncies han comportat que maduri més ràpid del que, indubtablement, hagués anhelat.

Crec oportú presentar-me; em dic Haridian Tato i pateixo tetraplegia  a causa d’una lesió de la medul·la espinal.

Quan no es desitja viure, i malgrat que no entendran de què els parlo, la vida perd el seu sabor. És com quan un no cobeja riure i el forcen a fer-ho. Ineludiblement, el somriure sorgirà. Però bé els asseguro que no serà signe de felicitat. Les accions constretes no desvetllen sentiments grats. És més, creen els oposats.

Així, els escric, tot i que no de pròpia mà, la carta que em complauria llegissin privant els seus cors de qualsevol jurisprudència o legislació que aconseguís regir en aquests.

Vagin a fer-me cas o no, em trobava amb el deure d’aclarir el que demando. No vull que em matin, demano que m’ajudin a morir. A morir en pau. A evitar prosseguir amb una vida que no aspiro a viure. Imploro, des del més profund de la meva ànima, el dret a la mort. Potser no el trobin redactat en cap document oficial fruit de la història, però facin un esforç moral per veure més enllà del que la legalitat els permet. Recordin, a més, un altre dret concebut a tots els ciutadans, el dret a la llibertat. Tant temps discorrent m’ha permès arribar a la conclusió que la mort és, sens dubte, l’única i absoluta llibertat.

D’aquí a l’eternitat,

Haridian Tato

Barcelona, a 16 de setembre 2014

Publicat dins de Drets, Haridian Tato, Llibertat, Mort | 1 comentari

Qüestió de Rapidesa

Publicat el 5 juny 2014 per

Feia bon dia, estàvem a classe avorrits com sempre i esperant el timbre per anar al passadís a fer bogeries, planifica-les i explicar les anteriors, ja fetes.
Com que la cosa tracta sobre bogeries com us podeu imaginar en passarà una.

Un cop arribat l’hora del pati trèiem els entrepans comencem el nostre ritual d’explicar anècdotes, planejar activitats pel futur, com sempre. Aquell mateix dia un amic s’havia tallat el cabell. Com sempre diuen i tinc la fama de fer bogeries aquest com em van proposar si era capaç de tallar-me el cabell de diferent manera que l’última vegada. Però no un tall de cabell normal, la cosa tractava de tallar-se el cabell d’una forma que crides l’atenció de tothom.

Òbviament va costar decidir quin tall de cabell m’havia de fer. Després de tot un pati vam arribar a la conclusió que em tallaria el cabell com sempre el porto, però molt més exagerat, és a dir, molt curt dels costat i de darrera, en canvi per dalt me’l havia de deixar tal i com estava, que precisament curt no era, no obstant això en cap moment em vaig plantejar-me no fer-ho, m’agraden aquest tipus de reptes o bogeries dels meus amics.

Estar amb ells és un plaer indescriptible i que ningú pot entendre només que nosaltres.

Carles

Publicat dins de Bromes, Carles Martin | Deixa un comentari

Absències

Publicat el 3 juny 2014 per Josep M. Altés Riera

Feia més de trenta anys que hi passava cada dia pel davant, sense mirar-me’l. Segurament al principi em va cridar l’atenció, però aviat es convertí un ingredient més del meu paisatge quotidià. Era un garrofer formidable, desmanegat com molts de la seva espècie. Lluny de l’elegància del xiprer veí, o de l’enlairament ufanós dels pins que han anat creixent fent-li companyia, semblava tenir mandra d’aguantar unes branques tan llargues i gruixudes, com si li pesessin massa. Podria dir que hem anat envellint junts, si no fos perquè sempre l’havia vist un arbre molt vell. Ara ja no hi és, i al seu lloc hi ha una buit que m’esforço per omplir cada dia amb el record, potser per compensar tants anys de passar al seu costat sense apreciar ni agrair la seva companyia.

També fou una ventada la que anà esquinçant la mimosa fins a fer-la desaparèixer. Durant molts anys, al gener, el seu groc esclatava a l’entrada de l’institut, i era aleshores que es feia notar, però aquest any ja no hi era. Hi ha presències constants tan discretes i silencioses que ens passen desapercebudes. El nou destaca i crida la nostra atenció, mentre que l’habitual esdevé silenciós i ocult si no fem un esforç molt conscient per notar-lo. La força del costum, cruel generadora d’oblits, ens impedeix de veure i de sentir.

El garrofer i la mimosa ja no hi són, però no era d’arbres que volia escriure -me n’he anat per les seves branques ja inexistents- sinó de la Montse de secretaria. Ha treballat a l’institut des del curs 1979-80 fins al 2012-13. Durant més de trenta anys, la seva presència i el seu treball formidable i discret han fet molt més fàcil i agradable la vida a l’institut de generacions de professors, alumnes, pares i personal d’administració i serveis. No era amant d’estalviar esforços, així que ens tenia molt mal acostumats, i ens semblava que era “natural” que tot anés sobre rodes, encara que no ho era gens de natural; ella tenia l’habilitat de fer que el difícil semblés senzill, simplement perquè sempre ens rebia a secretaria amb un somriure càlid i acollidor. Any rere any convertia aquell despatx en un espai ple de vida i d’amistat, molt més enllà d’un lloc de treball.

Però aquest setembre la Montse ja no hi era. La causa de la seva absència no ha estat una ventada inevitable sinó la insensata i tossuda decisió de l’administració educativa de castigar la feina ben feta en lloc de premiar-la, i de devaluar l’institut privant-lo d’una persona d’una qualitat professional i personal extraordinàries. Just abans de les vacances d’estiu li van fer saber que al nou curs havia de treballar a l’Escola Pérez Sala de Vilassar de Mar (els ha tocat la loteria!). Tot plegat no té cap mena de justificació i em fa sentir ràbia davant la ceguesa i l’estupidesa inacabables de l’administració educativa (o ho fan expressament?).

A la pancarta penjada a la tanca de l’institut hi deia “prou retallades!”. Finalment, també ella ha estat víctima d’una ventada, com el vell garrofer i la mimosa. Les ventades causen absències, però no en són responsables, perquè el vent ni pensa ni decideix, només bufa. Els que administren a cop de tisores, sense mirar ni què ni com retallen, i decideixen el trasllat de la Montse sense més consideracions ni explicacions, també pretenen que tot és fatalment inevitable. Com el vent. És mentida, no us ho cregueu. A diferència del vent, ells sí que són responsables dels desastres que estan causant.

Montse, es nota, i molt, la teva absència. Perquè l’institut no seria el que és si no fos per tu. Ni serà el que hauria pogut seguir essent. Gràcies per tot.

Josep M.

Publicat dins de Enyorança, Injustícia, Institut, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

Copiaron 500 veces en la pizarra: “UTOPÍA”

Publicat el 27 maig 2014 per paulafornells

Passarà tot el que hagi de passar. Algun dia deixarem de ser adolescents egoistes. Deixarem de desprendre aquesta bellesa viva i plena de força. Potser els ossos tan marcats de les teves “caderes” deixaran de estar-ho, potser la meva panxa deixarà de tenir gràcia, potser els nostres ulls ja no estaran mai delimitats per una ratlla blau turquesa i aquesta ja no brillarà amb el sol de maig. Potser ja no tindrem el cabell per mitja esquena, potser la teva Lluna i la meva clau de Sol ja no seran tan evidents i precises com ho seràn ara. Perquè, Laura, encara que el teu orgull et faci obviar-ho, algun dia deixarem de ser “luciérnagas”.

Però a mi no em preocupa. Quan tot això passi, tu, jo i la nostra nostàlgia humanística mirarem enrere. Veurem com la nostra infància va convertir-se d’un dia per l’altre en juventut. Ens adonarem de que cada dia, encara que no ens ho semblés, érem més persones, i que una al costat de l’altre, com si fóssim un únic cos, lluitàvem contra un força que mai no va poder destruir-nos. Entendrem que tot allò que ens preocupava era insignificant comparat amb tota la felicitat que ens rodejava. Valorarem cada somriure d’aquella època com un tresor, com si aquests somriures fossin ales de cera, i nosaltres, inconscients que algun dia el foc les desfaria.

Aleshores tu et miraràs la Lluna, i jo la clau de Sol. I segurament plorarem, perquè el sentiment més dolorós de l’ésser humà és l’enyorança. Però les nostres llàgrimes no seran símbol de la tristesa, sinó d’agraïment. Jo estaré agraïda que la vida m’hagi donat la oportunitat d’haver-me convertit, gràcies a tot el que tu m’has donat, en la persona que seré. Potser els nostre únic camí es dividirà en dos. Però, Laura,  sempre estarem una al costat de l’altre, fins i tot quan no ho estiguem.

Paula

Publicat dins de Amistat, Créixer, Enyorança, Paula Fornells | 3 comentaris

Una vida entre les mans

Publicat el 27 maig 2014 per cristinadausa

Sovint, em pregunto on arribarà la nostra societat, quin serà el límit o si no n’hi haurà.

Ara les relacions tenen última connexió, els petons s’envien per “emoticons” i l’estat de la gent depèn de si l’altre t’ha dit bon dia o bona nit. Estem creant un amor en línia, un amor amb lletres, un amor que somriu per fotos enviades.
Ens hem oblidat del concepte amor? On han quedat les tardes de cinema? O les escapades de nit? I els petons de veritat?

Estem fent que la nostra vida estigui escrita dins d’un mòbil. I si ara és així, com serà d’aquí a cent anys?

Cristina Dausà

Publicat dins de Amor, Cristina Dausà, Telèfon Mòbil | 1 comentari

A lifetime in a year

Publicat el 24 maig 2014 per xeniacaballero

He trencat fronteres, obert camins. M’he estressat més que mai, passant per situacions d’un pànic inimaginable, però he après a seguir endavant sense mirar enrere. He explorat. He fet una llar plena d’estranys dels que no em vull separar. M’he sentit còmoda, sentint-me incòmoda. M’he sentit llesta, inútil, independent, estúpida i adulta. He visitat alguns dels racons més bonics d’aquest planeta. He sobreviscut al ‘wind chill’. M’he decebut i sentit orgullosa amb mi mateixa més que mai. He après i m’he adaptat. El meu coneixement del món s’ha expandit, i no hi ha cosa que m’agradi més que compartir-ho amb els altres. M’he convertit en algú que mai havia somiat ser. He canviat. He après a confiar amb qui s’ho mereix i no donar massa oportunitats a certes persones. Valoro moltíssim més els meus pares, la meva família i els meus amics. M’he descobert a mi mateixa, i resulta que m’agrado força.

“El meu coneixement del món s’ha expandit, i no hi ha cosa que m’agradi més que compartir-ho amb els altres”

Ho he sentit tot amb una intensitat immensa. He ampliat els meus horitzons, i els meus esquemes han canviat. He fet tot allò amb el que vaig somiar fa temps i que vaig deixar enrere. M’he adonat que tinc més llars de les que em pensava. Tinc casa gratuïta a Mèxic, Colòmbia, Brasil, Itàlia, Xina, Japó i Canadà. Tinc el món sota els meus peus i puc fer el que vulgui perquè, realment, el meu destí està a les meves mans.

El que he patit a Canadà, no ho he patit enlloc més; però tampoc he plorat tant de felicitat en cap altre lloc. Bàsicament, Canadà m’ha canviat la vida d’una manera que no m’esperava: de la millor manera.

Xènia Caballero

Publicat dins de Any, Canadà, Xènia Caballero | 1 comentari

En mi piel

Publicat el 12 maig 2014 per lauramorales

Hasta ahora nunca me había parado a escribir sobre ti. Es curioso como el paso de los años y los cambios de rumbo que da la vida nos hacen pensar, reflexionar e imaginar infinidad de cosas que a uno le hubiera gustado que hubieran sucedido de distinta manera. Pero así es la vida.

Y es que son muchos los momentos que viví a tu lado, muchos años. Estuviste en las situaciones más bellas que me haya podido ofrecer la vida y, también, en otras que marcaron del todo mi alma. Tu estabas ahí, conmigo, incondicional, fiel… Realmente, me paro a pensar en cómo sería mi carácter ahora si tu no hubieras estado a mi lado y, estoy convencida, no sería quien soy hoy, así que gracias.

Gracias por la paciencia que tenías cada mañana, mientras yo y mi indecisión tratábamos de vestirnos para salir de paseo, o cuando estabas viendo ansioso desde el maletero del coche el verde prado que te estaba esperando para explorar y yo, quizás, andaba entretenida fotografiando cualquier tontería…

Y es que, antes de que la vida nos pusiera en distintos caminos, yo ya soñé el momento. Soñé que íbamos paseando por el polígono, sí, ese que estaba repleto de gatos y que tanto disfrutabas olisquear. De repente, llegábamos a una pequeña rotonda donde se podían tomar dos direcciones. En aquel momento, aparecía un hombre y nos empezaba a perseguir y mi subconsciente parecía saber que ese hombre me buscaba a mí, y no a ti. Así que decidí soltar tu correa para que pudieras irte por el camino de la derecha mientras que yo me decantaba por el de la izquierda, con el fin de que ese hombre me siguiera a mí, y no a ti. Y te perdí. Te perdí en el sueño, y de algún modo, la vida también nos alejó.

Pero quiero que sepas, porque sé que en el fondo sientes mi energía contigo, que sigo y seguiré aquí hasta el final. Quiero que sepas que el día 12-07-14 harás 12 grandiosos años y que los pienso pasar a tu lado, otra vez.

Últimamente te veo poco pero este verano retrocederemos en el tiempo, confía en mí, como si volviésemos a ser dos cachorros de la vida…

Ya formas parte de mí.

Te quiero con locura, grandullón.

NL

Laura Morales Moreno

Publicat dins de Gos, Laura Morales | 1 comentari

Gran Tito

Publicat el 12 maig 2014 per

La mort de Tito Vilanova per culpa del càncer ha causat una gran commoció en tot el panorama mundial, perquè era un personatge molt conegut i estimat en el món del futbol. Va ser entrenador del F.C.Barcelona la temporada 2012-2013 i segon entrenador a la millor època del Barça en quant a triomfs. Donava sempre una sensació de joc net i esportivitat fantàstica, i ningú li podia posar cap pega de com estaven anant les coses a l’equip.
Transmetia molta naturalitat, era educat i mai se l’havia sentit queixar-se del terreny de joc, àrbitres, jugadors o qualsevol altra cosa que li preguntessin els periodistes, als que sempre contestava amb un somriure tímid i comprensiu.

Per ser així, en moltíssims camps de tot Europa es va fer un minut de silenci en honor seu, des d’Anglaterra, Alemanya o Itàlia. Per exemple, en el camp del Madrid, l’etern rival del Barcelona, es va fer un silenci espectacular, sense que cap ximplet espatllés el moment emotiu; cosa que s’ha vist poques vegades entre equips amb tanta rivalitat com aquests dos. Per això, la mort de Tito ha provocat una germanor entre aficionats; ens situacions greus de malaltia o mort, no hi ha equips ni competitivitat i tots ens fiquem a la pell dels més perjudicats, que serien la família, els amics i les persones que han estat treballant amb ell en el futbol durant tants anys.

Em va fer molta pena que morís tan jove per culpa d’una malaltia d’allò més horrorosa que el va fer renunciar a treballar en el que ell volia, ser entrenador i, sobretot , com he dit abans, per la seva manera de ser . També ha sigut un cas que m’ha afectat força perquè conec molts casos propers de gent que ha tingut càncer, però que afortunadament ja fa temps que estan recuperats i no tenen cap problema.

A partir d’ara, caldrà recordar en Tito Vilanova com un dels “grans” del Barça i del futbol.

Pau

Publicat dins de Barça, Entrenador, Futbol, Mort, Pau Ròdenas | 1 comentari

Com em veig amb 40 anys

Publicat el 12 maig 2014 per mireiacampossogues

Tots quan erem petits i ens preguntaven què és el que voliem ser de grans, quasi tots dèiem vull ser astronauta, bomber, cantant, veterinari, actor, etc… Però quan creixes te’n adones de que no és tant fàcil aconseguir-ho. Jo no dic que sigui impossible aconseguir-ho, simplement és complicat, i no tothom pot arribar a ser el que vol, però sí a ser feliç.

Quan em pregunten què vull ser ara de gran em queda un buit i no sé què dir, jo no sé què fer quan sigui gran, però sé que les decisions que prengui ara són per tota la vida, i el camí que triï també, i per això jo trio el cant, és una cosa que des de petita m’ha apassionat, i amb 40 anys em veig casada amb fills i dedicant-me a la música, m’és igual ser famosa o no,  l’únic que vull és ser feliç fent el que m’agrada. Jo als 40 anys vull aixecar-me un bon dia del llit, i poder anar a cantar a davant de gent perquè ells també comparteixin el meu somni, o al menys el desfrutin, vull tenir una bona casa, una bona vida, i sobretot una bona família.

En aquests moments és difícil aconseguir les coses que et proposes ja que la crisi et dificulta i molta gent creu que en el que es vol dedicar i els agrada és quedarà només amb un somni, però com a consell els diria que segueixin lluitant, pot ser que altres vegades ja ho hagin sentit però és el millor consell que et poden donar, que per molt que la gent no et cregui i no et recolzi, pots seguir endavant si realment t’ho proposes i et veus capaç.

Mireia

Publicat dins de Cantar, Futur, Mireia Campos, Somnis | 1 comentari

Evolución

Publicat el 12 maig 2014 per

A muchas personas el acto de escribir les resulta totalmente natural, incluso necesario. En cambio hay otras, entre ellas yo misma, que creen que no tienen ningún talento para escribir y por lo tanto no lo hacen, o les parece un verdadero suplicio hacerlo. En un principio, la idea de hacer varios textos cada mes, me echaba para atrás y me hacía plantear de forma negativa esta parte de la asignatura.

En estos momentos, cuando me encuentro delante de este último escrito, recapacito, y me doy cuenta de que, al poder tratar tantos temas, nuestro recorrido como escritores ha aumentado; y junto a él, nuestra capacidad de expresión. Finalmente, he aprendido que escribir requiere ordenar nuestros pensamientos de algún modo, poner en palabras aquello que llevamos dentro y que a veces no sabemos cómo expresar. También, he aprendido a extraer con mayor facilidad las ideas principales de un texto, o comentar con criterio un tema que personalmente no me agradaba. Pienso que la escritura nos permite conocer una visión de nosotros mismos y del mundo, diferente a la que obtenemos por otros medios.

Probablemente este ha sido uno de los textos que más trabajo me ha costado escribir, porque para poder analizar mi evolución como escritora he tenido que mirar con perspectiva el recorrido que han seguido mis escritos. Los primeros textos fueron un poco “sosos” si tenemos en consideración que no utilizaba un lenguaje muy variado. En cambio, en los últimos escritos he intentado introducir un lenguaje más adecuado para cada tema. En relación a las calificaciones/opiniones que han obtenido mis escritos estoy muy contenta, porque creo que han sido justas y consideradas. En conclusión, creo que mi evolución como escritora ha sido positiva, igual que la evolución de mis textos.

Marta

Publicat dins de Escrits, Marta Montoya, Progrés | 1 comentari