Perfeccionisme, virtut o defecte?

Els diccionaris i les enciclopèdies defineixen el perfeccionisme com un tret de la personalitat consistent a buscar l’excel·lència en el que es fa i valorar el resultat per damunt d’altres factors com l’eficiència o la voluntat. Però…, com el classificaríem, com una virtut o com un defecte? Com es pot mesurar el nostre esforç? El perfeccionisme ens fa patir i “perdre” alguns aspectes de la nostra vida, però alhora també ens fa guanyar.

Les persones perfeccionistes, entre les que m’incloc, sempre busquen l’excel·lència en tot el que fan, la manera de superar-se contínuament. Aquests factors afavoreixen que s’arribi a bon port, encara que desprès d’un llarg camí. Malgrat això, també hem de tenir en compte que el perfeccionisme es paga a un preu massa alt: la pressió i la por a fracassar són les enemigues diàries d’una persona perfeccionista. La conformitat no és benvinguda i la satisfacció costa d’obtenir.

En resum, l’èxit depèn del talent, les habilitats i el coneixement de cada persona, no del perfeccionisme. No obstant això, existeixen diversos punts intermedis entre ambdós extrems. És important treballar per aconseguir els nostres objectius, i fer-ho buscant bons resultats, esforçant-nos i intentant millorar, però sense caure en l’extrem i sense considerar que el nostre valor com a persona depèn de l’èxit o el fracàs que tinguem. Com bé diu el tòpic: els extrems mai són bons, una veritat que queda ben palesa en aquest tema.

Xènia Caballero

Aquest article ha estat publicat en Defecte, Excel·lència, Èxit, Perfecció, Virtut, Xènia Caballero. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Perfeccionisme, virtut o defecte?

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Xènia, gràcies pel teu article. Presentes amb claredat un cert neguit entorn dels avantatges i inconvenients de la recerca de la perfecció en totes les coses. Jo només hi trobo virtuts, encara que a vegades, mirant les situacions molt a curt termini i amb ulls de miop, s’hi poden trobar inconvenients gruixuts. Però sempre són d’aquells que, ben mirat, val la pena patir!
    M’ha agradat. No paris d’escriure!
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *