Entro a l’habitació, i ella sempre hi és. Un cop dinada i sabent que ja s’han acabat les classes del dia, faig una mica el mandra i m’estiro al llit. Ens mirem de reüll encara que fem veure que no ens veiem, ens ignorem. No m’acaba d’agradar que comparteixi l’habitació amb mi, però crec que a ella tampoc li fa massa gràcia. Deu tenir por que algun dia la faci fora.
Quan ja comença a ser hora que em posi a estudiar, agafo la motxilla i me la poso al costat de la cadira per no haver-me d’anar aixecant tota l’estona. Mentre vaig traient els llibres em va observant. Un cop ja ho tinc tot preparat, abans de començar, respiro i la miro. A vegades me la trobo girada cap a la dreta, i a vegades girada cap a l’esquerra, però no li agrada moure’s del seu lloc, suposo que és feliç allà on està.
Té una rutina ben senzilla, cada dia s’ha de despertar amb el soroll monstruós del meu despertador, encara que després li agrada veure’m marxar ràpid i amb poques ganes cap a l’institut. Durant el matí no sé què fa, suposo que decidir cap a quina banda de l’habitació vol mirar, si la dreta o l’esquerra. Quan arribo, potser està contenta o potser pensa «ja torna a venir aquella pesada que estudia en veu alta», però ja deu saber que no es pot queixar, ja que si no la faré fora.
Vam estar així durant uns mesos. A mi realment no em molestava, però les meves germanes sempre que entraven a l’habitació, feien algun comentari com: Perquè no la fas fora? Com pots compartir l’habitació amb ella? Fins que va arribar el dia en que va desaparèixer. Era un dia normal i corrent. Em vaig aixecar i vaig anar cap a l’institut amb l’alegria ja que era l’últim dia de la setmana. A última hora, va sonar el timbre que anunciava que ja s’havien acabat les classes i vaig tornar cap a casa. Vaig entrar a la meva habitació, i tot semblava normal fins que em vaig recordar d’ella. Vaig girar el cap cap on li agradava estar sempre, però aquell lloc estava buit. Vaig mirar per tots els racons possibles on podria ser, però tampoc, va marxar.
Potser va marxar perquè volia canviar d’habitació, o perquè ja s’havia cansat d’escoltar-me estudiant. O potser, simplement, la dona de neteja va treure la pols, i es va endur aquella pobre aranyeta.
Anna
Anna, tenia ganes d’arribar al final d’aquest article amb incògnita: què serà? M’ha agradat.
Del redactat m’ha sorprès el canvi dels temps verbals, que no sé si és deliberat o accidental: comences amb present als dos primers paràgrafs (alguna cosa, no se sap quina, està passant a la teva habitació) i als dos darrers l’acció ja ha passat (el que als dos primers passa, ara resulta que ja havia passat). És una mica xocant… és deliberat?
No deixis d’escriure,
Josep Maria