Copiaron 500 veces en la pizarra: “UTOPÍA”

Passarà tot el que hagi de passar. Algun dia deixarem de ser adolescents egoistes. Deixarem de desprendre aquesta bellesa viva i plena de força. Potser els ossos tan marcats de les teves “caderes” deixaran de estar-ho, potser la meva panxa deixarà de tenir gràcia, potser els nostres ulls ja no estaran mai delimitats per una ratlla blau turquesa i aquesta ja no brillarà amb el sol de maig. Potser ja no tindrem el cabell per mitja esquena, potser la teva Lluna i la meva clau de Sol ja no seran tan evidents i precises com ho seràn ara. Perquè, Laura, encara que el teu orgull et faci obviar-ho, algun dia deixarem de ser “luciérnagas”.

Però a mi no em preocupa. Quan tot això passi, tu, jo i la nostra nostàlgia humanística mirarem enrere. Veurem com la nostra infància va convertir-se d’un dia per l’altre en juventut. Ens adonarem de que cada dia, encara que no ens ho semblés, érem més persones, i que una al costat de l’altre, com si fóssim un únic cos, lluitàvem contra un força que mai no va poder destruir-nos. Entendrem que tot allò que ens preocupava era insignificant comparat amb tota la felicitat que ens rodejava. Valorarem cada somriure d’aquella època com un tresor, com si aquests somriures fossin ales de cera, i nosaltres, inconscients que algun dia el foc les desfaria.

Aleshores tu et miraràs la Lluna, i jo la clau de Sol. I segurament plorarem, perquè el sentiment més dolorós de l’ésser humà és l’enyorança. Però les nostres llàgrimes no seran símbol de la tristesa, sinó d’agraïment. Jo estaré agraïda que la vida m’hagi donat la oportunitat d’haver-me convertit, gràcies a tot el que tu m’has donat, en la persona que seré. Potser els nostre únic camí es dividirà en dos. Però, Laura,  sempre estarem una al costat de l’altre, fins i tot quan no ho estiguem.

Paula