Igualtat de gènere?

Fa uns dies va sortir a la llum un documental a Canal+ anomenat Informe Robinson dedicat a l’esport femení, concretament parlava sobre les noies de la Selecció Espanyola Femenina de futbol. Òbviament el vaig veure de cap a fi, perquè és una cosa que m’afecta directament. En ell s’explica el dia a dia d’una futbolista professional, sí, ho he dit bé, PROFESSIONAL, perquè no oblidem que les noies estan jugant exactament al mateix nivell que els nois.
Vero Boquete, una noia que està jugant als EUA, explica en primera persona les dificultats que va tenir per poder practicar aquest esport. Resulta que ella va començar a entrenar amb cinc anys a l’equip del seu poble, el qual estava format íntegrament per nens, però hi havia una llei que no la deixava jugar amb ells, pel simple fet de ser dona. No sé si només ho veig jo, però això és discriminació absoluta cap al sexe femení. Per sort amb l’ajuda dels seus familiars va aconseguir canviar aquesta llei i va poder créixer com a futbolista, fins al punt d’arribar on és ara.

També he de dir que en els darrers anys aquest esport ha evolucionat moltíssim, però encara hi ha bastants coses que fan llàstima. Una d’aquestes coses són les conseqüències que tenen aquestes noies quan han d’anar a una concentració o a un campionat amb la Selecció. Les dones no tenim facilitats per a res. Hem de demanar dies que ens corresponen a les vacances per poder assistir i les que estem estudiant tampoc ho tenim fàcil, perquè la quantitat de dies que perdem, després no els recuperem. Tanmateix en el cas dels homes això no és així (com tots i totes sabeu), ja que gràcies al seu poder adquisitiu no tenen la necessitat de buscar-se una altra feina per pagar-se el menjar i tots els nois que estan estudiant tenen unes facilitats impressionants a l’hora de l’adaptació dels horaris i dels canvis d’exàmens. Evidentment tothom se sent orgullós d’un alumne que està jugant a un nivell prou alt com perquè surti per la televisió, però en el cas de les noies la gent pensa tot el contrari, que és una pèrdua de temps, perquè “No tindreu cap tipus de futur amb el futbol i no menjareu del que guanyeu”. Aquestes són les paraules que hem de sentir varies vegades al dia, dia rere dia. NO ÉS JUST!

Pel que fa referència a la qüestió econòmica, no trobo una altra paraula que penós. Només cal dir que un home rep milions d’euros a l’any, mentre que una dona no arriba ni de lluny a ser mileurista (llevat d’excepcions). No dic que les dones haguessin de cobrar tal barbaritat, però sí crec que haurien de cobrar el mínim per no tenir problemes per arribar a final de mes. Les noies de la Selecció Espanyola reben 25€ diaris per les dietes, en períodes de concentracions, mentre que els homes us ho podeu imaginar. Bé, de fet no podeu ni vosaltres ni jo, perquè és tal bestiesa que em costa d’imaginar-ho. Suposo que tots i totes estareu d’acord amb mi que això és un clar exemple d’igualtat de gènere, veritat? Us torno a recordar que estan a la mateixa categoria i fan el mateix treball.

Sabeu quants dies marxen quan tenen qualsevol campionat? Doncs bé, marxen un mínim d’uns deu dies. Creieu que segueixen cobrant del seu treball? Les que tenen sort sí, però totes les altres no! Demanen a l’empresa els dies corresponents a les concentracions a canvi de reduir el seu sou o anant uns altres dies sense que les paguin. Més o menys igual que els homes. Ah, però és clar tenen els 25€ meravellosos. Quin goig! Es podran comprar unes botes noves. Ai!, és clar que no he dit que a nosaltres, a les noies no ens regalen les botes ni els cotxes, ho hem de pagar tot.

Sota el meu punt de vista no trobo la paraula per definir tot això, perquè ho trobo tan injust que m’entristeix moltíssim… Suposo que poca gent entendrà el text, però us puc ben assegurar que si us poséssiu a la meva pell ho veuríeu amb claredat. Molts i moltes de vosaltres estareu pensant que estic exagerant i tot el que volgueu, pensareu que no té res a veure el futbol femení amb el masculí. Reconec, perquè es veu a simple vista que la forma de joc és totalment diferent: és més lent, amb menys intensitat i tot el que vulgueu, però segueix sent futbol.

Una última cosa. Sabeu? És molt i molt dur arribar a l’institut, dir a un professor que et canviï la data d’un examen perquè aquell cap de setmana tens un desplaçament a Bilbao i que et digui que deixis el futbol, que et treu massa hores. També és molt dur que vagis pel carrer i et preguntin: Encara jugues a futbol? Responguis que sí, que has estat amb la Selecció Espanyola i et diguin: I ja t’ho pots compaginar amb els estudis? A la qual cosa jo responc que és molt complicat, però que s’intenta fer el que es pot, quan de seguida et diuen: No et sortiria més a compte deixar-ho i dedicar-te per complert a estudiar?

Perdoneu-me però arriba un moment que t’ho planteges absolutament tot, però aleshores t’adones que t’estan dient que deixis de fer allò que més t’agrada, allò amb el que gaudeixes i t’apassiona, allò amb el que et desfogues, allò amb el que et buides, allò amb el que aconsegueixes deixar de pensar sobre tot el que et trobes al dia dia i sobretot i més important, allò amb el que ets FELIÇ.

Itziar