Locus Amoenus

Constantment somio amb els ulls oberts, simplement no ho puc evitar, em transporto per tan sols uns instants a llocs ben diferents de la realitat. A vegades no penso en res concret, només penso. En canvi, d’altres vegades, faig un petit viatge pels meus records; recordo coses, persones, moments, llocs, recordo olors, gustos, sensacions… i no semblen tenir cap ordre ni sentit, de fet no controlo explícitament en el que penso, apareixen al meu cap no sé ben bé com ni per què, jo només em deixo portar.

Si hagués de triar un sol record per on perdre’m per sempre, no dubtaria ni un segon quin escollir. Triaria el record d’un lloc ben especial per mi, un racó perdut enmig de la muntanya de Vilassar que vaig descobrir amb el meu pare ara ja farà una pila d’anys; fèiem una excursió per muntanya i els arbres el camuflaven de manera que només es podia intuir, així que ens hi vàrem apropar i allà estava, un dels mini paisatges més meravellosos que recordo haver vist mai. Era un petit torrent on amb prou feines hi corria un fil d’aigua, una petita cascada de no més de mig metre queia sobre una bassa de tot just uns centímetres de fondària, entre les branques dels arbres s’hi colava la llum com un miratge i centenars de papallones volaven totes juntes sense cap direcció en concret i completaven aquest petit paradís que més tard vam batejar com a “santuari de les papallones”. Mai havia vist tanta harmonia junta, era realment fascinant, tot obra de la natura, ni rastre de pas ni creació humana i això encara ho feia més idíl·lic. Nosaltres n’érem simples visitants, turistes d’aquell indret perdut, espectadors de l’espectacle.

És ben cert que des d’aquell dia no hi he tornat, els anys han passat i tan jo com el meu pare recordem vagament on era. Però la realitat és que no hi vull tornar, vull seguir tenint aquest record intacte, si per casualitat hi tornés i no estigués tot completament igual, el meu record canviaria i aquell màgic record d’infància desapareixeria. Què té de dolent voler mantenir un record?

Àurea

Aquest article ha estat publicat en Àurea Grau, Llocs, Natura, Records. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Locus Amoenus

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    No té res de dolent, al contrari: el dolent és perdre’ls, els records. Quan perds un record mor un trosset de vida, un trosset de tu, i no fa cap gràcia! Encara que hi ha qui diu que hi ha coses que val més oblidar-les. Si el record fa tan de mal, potser sí que és preferible l’oblit!
    Molt bon article. No paris d’escriure,
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *