El fiord de Jutlàndia

Aquell dia tots ens vam llevar il·lusionats, sabíem que una aventura, per petita que fos ens esperava. Vam ser dels primers en entrar en el modern supermercat, on el Benja, un pintor divertit i xerraire, va lluitar per fer-se entendre amb el seu danès de principiant i demanar l’esmorzar i provisions per l’excursió.

La nit anterior ja havíem planejat amb precisió l’excursió: una visita al fiord danès, que es troba a Jutlàndia, una península de Dinamarca. Un parell d’anys abans ja ho havíem fet, però la Mercè estava convençuda que aquella vegada havíem anat a la banda equivocada del fiord.

Ben aviat al matí, vam abandonar el petit poble turístic de Skagen, amb aquella llum que anys enrere havia fascinat a molts pintors, i ens vam endinsar en els monòtons camps verds, esquitxats de tant en tant per les taques blanques i negres de les vaques. Al cap d’una bona estona dins el cotxe, vam parar per contemplar les vistes. Estàvem a dalt de tot d’uns penya-segats impressionants, just a sota hi havia unes platges infinites que semblaven salvatges, emmarcades per més camps verds infinits. Mullant-nos els peus en aquell mar tan diferent del mediterrani vam descobrir que tota la façana del penya-segat estava plena de nius de gavines, que ens miraven curioses des de l’alçada. Tots ens vam quedar en silenci, contemplant sorpresos aquell espectacle de la natura. A la punta del penya-segat hi havia un petit intrús, que trencava o millorava aquell lloc desèrtic i bell: un búnquer de guerra. Dins la caseta grisa, hi havia una finestra allargada i estreta, que permetia veure les espigues i herbes de la muntanyeta i el mar a la llunyania. Des d’allà tot es veia encara més bonic.

Al cap d’una estona vam decidir continuar amb l’excursió. De seguida vam parar morts de fam, en un petit parc de gespa amb un llac artificial per fer el dinar.  Només deu minuts en cotxe ens separaven del fiord, un entrant de mar que s’allargava a l’interior de la terra. I amb l’aigua acompanyant-nos sempre vam anar fent quilòmetres. Quan el camí se’ns va acabar vam decidir amb il·lusió agafar un ferri i així poder continuar. I superat l’obstacle no ens vam aturar, sinó que vam anar avançant fins que les carreteres es van convertir en camins de sorra, el fiord ens va abandonar i ja ningú sabia on estàvem. I aleshores, amb parsimònia, vam tornar.

Marta