Dret a la mort

A tot aquell qui pugui interferir, decidir o opinar en el cas que ens ocupa…

“Millor vida és morir, que viure mort”. Francisco de Quevedo

Probablement es preguntin per quina raó recorro a l’anterior poeta i prosista de l’època, ja transcorreguda fa determinats segles, del Barroc. Pot ser que hagin escoltat el meu cas, o que es puguin imaginar en quina situació em trobo. Creguin-me, no es fan una mínima idea. Acudeixin vostès a la incertesa, al desconcert, a la indecisió, al recel. Jo ja em trobo desmesuradament exhausta de fer-ho. No em trobo en disposició de queixar-me tampoc, doncs he pogut gaudir de setze anys respirant. Haig de dir, encara així, que solament han estat vuit els que he pogut viure.

Era el meu vuitè aniversari quan em va tocar sofrir un accident de cotxe. Utilitzo la prèvia conjugació del verb ‘’tocar’’ amb l’objectiu de remarcar que va ser pura i fortuïta casualitat. O potser no. El meu pare conduïa. Francament, sabia que es disposava a conduir embriac, si amb aquest adjectiu puc definir la gravetat de l’estat en què es trobava. No crec necessari entrar en detall, tot i que podria exposar-los uns quants. En aquests últims anys he comptat amb molt temps per cavil·lar i reflexionar sobre l’ocorregut. No acuso al meu pare com a responsable de la meva situació, però sé que en el meu fur intern el culpo de tot. Arran d’aquella nit de desembre, en la qual em vaig convertir en òrfena, m’han anat succeint una sèrie d’esdeveniments que m’han fet créixer com a persona. És cert, i no és per vanar-me excessivament, que les circumstàncies han comportat que maduri més ràpid del que, indubtablement, hagués anhelat.

Crec oportú presentar-me; em dic Haridian Tato i pateixo tetraplegia  a causa d’una lesió de la medul·la espinal.

Quan no es desitja viure, i malgrat que no entendran de què els parlo, la vida perd el seu sabor. És com quan un no cobeja riure i el forcen a fer-ho. Ineludiblement, el somriure sorgirà. Però bé els asseguro que no serà signe de felicitat. Les accions constretes no desvetllen sentiments grats. És més, creen els oposats.

Així, els escric, tot i que no de pròpia mà, la carta que em complauria llegissin privant els seus cors de qualsevol jurisprudència o legislació que aconseguís regir en aquests.

Vagin a fer-me cas o no, em trobava amb el deure d’aclarir el que demando. No vull que em matin, demano que m’ajudin a morir. A morir en pau. A evitar prosseguir amb una vida que no aspiro a viure. Imploro, des del més profund de la meva ànima, el dret a la mort. Potser no el trobin redactat en cap document oficial fruit de la història, però facin un esforç moral per veure més enllà del que la legalitat els permet. Recordin, a més, un altre dret concebut a tots els ciutadans, el dret a la llibertat. Tant temps discorrent m’ha permès arribar a la conclusió que la mort és, sens dubte, l’única i absoluta llibertat.

D’aquí a l’eternitat,

Haridian Tato

Barcelona, a 16 de setembre 2014