La felicitat és un camí, no una meta

L’home, des que és home, busca la felicitat. Diuen que la mort més trista és la d’aquell que es mor sabent que no ha viscut. Tothom desitja viure la vida què disposem de forma planera, sense gaires maldecaps. Però cada persona valora la felicitat i la viu de diferent manera, depenent dels valors o prioritats de cadascú.

Crec que hi ha moltes maneres de sentir-se feliç, com per exemple obtenir béns materials, jo descriuria aquesta felicitat com a “esporàdica o temporal”, ja que només duraria un temps determinat, aquell moment de veure fet realitat el teu objectiu.

Suposo que la societat juga un paper fonamental en les nostres vides. En la època en la que vivim s’ha d’intentar ser un triomfador, aconseguir al llarg de la vida i de mica en mica , un bon lloc de treball (el millor remunerat possible), un habitatge (el més gran possible), un vehicle (si pot ser, de gama alta) i aconseguir unes bones vacances (a països exòtics o llunyans). En línies generals aquestes són les aspiracions de la majoria dels éssers humans, madurs i intel·ligents.

Des del meu punt de vista, a vegades tot això implica sentir-se infeliç. Realment és això el que anomenem felicitat? Per a mi, la felicitat és un estat d’ànim variable, depenent del punt de vista i optimisme del dia i del moment. Aquesta potser no es busca, ni està en obtenir més coses que els altres i millors, sinó apreciar els “petits detalls” que la vida ens ofereix dia rere dia, en un temps present i no futur.

“La felicitat és interior, no exterior i per tant, no depèn del que tenim sinó del que som.” –Pablo Neruda.

Per acabar, crec que un error que cometem és que com més busquem la felicitat, més infeliços som. El temps que passem intentant trobar-la és temps perdut i, a vegades, aturar-se a pensar si som o no som feliços ens ajudaria a ser-ho més, valorant el que realment ens importa i prioritzant-ho davant de tot allò que ens intenten establir com a perfecte i immillorable.

Aina