Disfruta del que tens, mentre ho tens

Ja fa un temps, quan tenia nou anys, vaig anar al veterinari a buscar a la meva mare, i allà hi havia una noia amb gatets. Jo vaig posar-me a acariciar-los i a jugar amb ells, ja que sempre m’havien agradat molt aquests felins. Feia temps que demanava un gat als meus pares, insistia cada dia en que en volia un, que el cuidaria i que jo mateixa m’encarregaria d’ell. Mai em feien cas, no es fiaven de la meva paraula.

Aquell dia sortia del casal d’estiu. Vaig anar a casa meva i el meu pare em va dir que la meva mare era a la veterinària, que anés a buscar-la per a ves a saber què. Quan em va veure que jugava amb els gats, em va preguntar: ‘’Si en tinguessis un com aquest, quin nom li posaries?’’. No vaig pensar-m’ho massa i, seguint la regla de si el gat es negre dir-li Negret, o de si es blanc dir-li Blanquet, vaig contestar: “Taquetes”’. Segons més tard vaig arrepentir-me de la meva decisió; podria haver trobat un nom millor, però ja era massa tard. La meva mare va treure’s la mà de darrera l’esquena i va dir-me: “Té doncs, ja té nom”. Efectivament aquell gat seria meu. No sé com explicar la sensació que vaig tenir en aquell moment, potser en part perquè han passat vuit anys i no la recordo massa, però el fet de saber que allò que em donaven era una cosa que portava anys i anys demanant, em va fer la nena més feliç del món.

Vaig anar corrent a casa, em vaig passar hores mirant-lo. Era molt, molt petit. Blanc i negre, amb taques. Caminava ‘escarxofat’ i amb la cua enlairada. Em podia passar el dia jugant amb ell. Recordo que quan venien amigues a casa li fèiem circuits amb els coixins, amb rampes i ossos de peluix, perquè ell s’ho passes bé, tot i que ara crec que només ens ho passàvem bé nosaltres, ja que ell s’escapava sempre que podia. Em trencava els mitjons, esgarrapava el sofà i, per si fos poc, no feia les necessitats en el seu lloc.

“quan venien amigues a casa li fèiem circuits amb els coixins, amb rampes i ossos de peluix”

El gaudi del gat va durar poc. No havien passat ni tres setmanes que, al tornar a casa del casal, el meu pare em va dir: ‘’No trobes a faltar alguna cosa?’’. Ja havia dinat, portava almenys una hora a casa, i no havia pensat encara en aquell gatet que aleshores em tornava boja. De seguida vaig posar-me a plorar infinitament. No sabia encara que li havia passat, però jo plorava i no deixava que ell m’expliqués res. Finalment va dir-me que el gatet de tan sols tres mesos que feia tres setmanes que rondava per casa havia mort. No ho vaig entendre i, com és d’esperar, vaig preguntar que què li havia passat. El meu pare, molt graciós com sempre, va dir-me que l’havia posat a la rentadora i s’havia ofegat. Òbviament no vaig creure-m’ho, i més tard em va dir que en Taqui havia patit un atac epilèptic i la veterinària no va poder fer res per salvar-lo. Em vaig passar almenys dos dies plorant desconsoladament, no em podia creure que allò que tants anys m’havia passat demanant, se me n’anés en tant poc temps.

Mercè

Aquest article ha estat publicat en Gats, Mercè Garcia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Disfruta del que tens, mentre ho tens

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Mercè. m’ha agradat llegir la teva història, mig tendra, mig trista. Ben escrita. Tan sols després d’haver acabat de llegir m’he fixat en el títol, i m’ha semblat que era molt encertat. Per cert, el teu és l’article cinc-cents!
    Fins al pròxim,
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *