La generació perduda?

Aquest matí he estat parlant amb la meva família del meu futur, jo encara no sé el que vull ser més endavant, i tot i això, no li dono molta importància, sé que quan arribi el moment ho solucionaré.

Al cap d’una estona d’estar parlant d’aquest tema, la meva mare ha saltat dient que a partir d’ara no viuria la vida que he estat vivint fins ara, m’ha dit que les coses han canviat, i que cada cop van anant a pitjor. Jo, en un bon principi, com sempre, no m’ho he cregut, però he decidit escoltar-la, perquè per un instant m’han començat a entrar com una espècie de por dins meu i en un primer moment no sabia el per què d’aquesta “por”.

Ella, en veure que jo tenia un mínim interès, ha continuat parlant, m’ha explicat que tots els de la meva generació, han viscut una vida en que no els ha faltat de res, que per dir-ho d’alguna manera hem viscut com “reis”, i que a partir d’ara tot serà diferent, tot està anant a pitjor, sembla que estiguem retrocedint en el temps, cada cop hi ha més atur i més retallades, la gent de 24-25 anys, que ara ha acabat la carrera i ja està perfectament formada per treballar, no té feina, per molt qualificats que estiguin. Segons ella és una “generació perduda”. He començat a pensar, estem més a prop d’aquesta realitat del que ens pensem .

Tota la vida que m’havia imaginat, se m’ha caigut als peus, sempre m’he basat en l’estil de vida actual, i encara em costa imaginar-me les èpoques passades, una vida sense coses tant bàsiques com una nevera o una dutxa en condicions, i ara intento imaginar el que ens vindrà d’aquí uns anys, i sincerament l’únic que veig és una taca negra, i aquesta taca em provoca molta inseguretat de no saber el que pot passar, no paro de donar-hi voltes… pot ser la nostra generació també ho és, una generació perduda?

Núria