Recordo que un dia horrible per naturalesa (per tant deuria ser o dijous o diumenge) jo estava com de costum invertint les meves tardes en allò que des de fa aproximadament mig any, s’havia convertit en el meu passatemps preferit: Estudiar la vida d’algú, deixant escapar la meva. De sobte, en el moment just en que el meu bolígraf va deixar d’embrutar el paper, alguna cosa va canviar i la bombolla de llum florescent en la que jo mateixa m’havia tancat va esclatar bruscament. Va ser en aquella transició on vaig pensar com era possible que fins aquell instant, no me n’hagués adonat que les parets blanques de la meva habitació havien cedit un cop més als colors vermells que intentaven conquerir-la (cada tarda a la mateixa hora) entrant bruscament i sense permís des de la finestra.
Vaig fregar-me els ulls que a causa del contrast d’una llum tan freda i blanca, amb la d’un mar de vermell intens, no entenien massa bé què era allò que havia convertit la meva habitació, tan simple i convencional, en una cambra d’un vermell desconcertant i homogeni. Em vaig dirigir cap a la finestra i l’evidència es va confirmar: El sol, sempre tan superb i desafiant, havia decidit demostrar la capacitat de la seva bellesa dedicant-nos un seguit de colors absolutament innecessaris abans d’acabar la seva jornada. I no sé si per l’embriaguesa que aquella llum em provocava, o simplement per la necessitat de no tornar mai més a la bombolla que m’havia acollit les últimes tres hores, però per primera vegada en la meva vida vaig fer cas a aquell impuls que tothom sent quan observa el món des d’una finestra, i vaig saltar.
Va ser un acte fàcil, simplement vaig deixar que les mans que em pressionaven l’esquena fessin la seva feina i sincerament, em va semblar una acció molt més senzilla i encertada que la que hagués hagut de fer per reprimir-les i tornar a la cadira, que ara em mirava sense entendre res des de dins l’habitació.
Un cop assimilada la meva nova condició, vaig observar amb un menyspreu que fins i tot a mi em va sorprendre tot allò que succeïa sota els meus peus. Vaig girar-me per admirar per últim cop casa meva, que des d’aquell nou angle tan estrany i inusual, no semblava el lloc on havia crescut els últims deu anys, i al convence’m definitivament que per primer cop des de feia tant de temps, era completament lliure, me’n vaig anar per sempre. I en iniciar la meva travessia vaig tancar els ulls i em va divertir molt pensar en com d’estúpida era quan no sabia que l’únic que cal per poder volar és atrevir-se a saltar.
Laura
Laura. És molt bonic, encara que sense referents no puc desxifrar la metàfora. En general tendeixes a construir frases molt extenses (no sé si expressament) que dificulten la comprensió fluïda. Encara que si és una qüestió d’estil personal… simplement cal que en siguis conscient i que decideixis.
Algunes observacions, bàsicament entorn de les puntuacions:
– “Vaig fregar-me els ulls que a causa del contrast d’una llum tan freda i blanca, amb la d’un mar de vermell intens, no entenien…” podia ser “Vaig fregar-me els ulls que, a causa del contrast d’una llum tan freda i blanca amb la d’un mar de vermell intens, no entenien…”
– “Un cop assimilada la meva nova condició, vaig observar amb un menyspreu que fins i tot a mi em va sorprendre tot allò que succeïa sota els meus peus” podria ser “Un cop assimilada la meva nova condició vaig observar, amb un menyspreu que fins i tot a mi em va sorprendre, tot allò que succeïa sota els meus peus”
– A “I no sé si per l’embriaguesa que aquella llum em provocava, o simplement per la necessitat de no tornar mai més a la bombolla que m’havia acollit les últimes tres hores, però per primera vegada en la meva vida vaig fer cas a aquell impuls que tothom sent quan observa el món des d’una finestra, i vaig saltar.” El “però” no s’hi escau.
-“al convence’m definitivament que per primer cop des de feia tant de temps, era completament lliure, me’n vaig anar per sempre” podria ser “en convence’m definitivament que, per primer cop des de feia tant de temps, era completament lliure, me’n vaig anar per sempre.
M’ha agradat.
No paris!
Josep Maria