Sempre dins meu

Sempre he tingut una cosa que m’ha agradat, un peluix que des de ben petita que el tenia. Recordo aquell dia que me’l van regalar, la meva cara de sorpresa, de felicitat només volia jugar amb ell. Sempre el tenia al costat, me’l emportava a tots els llocs i encara que ma mare no em deixava o no estava del tot convençuda, jo sempre acabava amb el peluix sota el braç.

Però no només era el peluix dels viatges, ni el que em feia de coixí al llit quan tenia mals somnis, era aquell que expliqués el que li expliqués sempre em recolzava, fos del tema que fos. Recordo els moments parlant-li a un ninot de peluix, què ridícul si t’hi pares a pensar. Amb el pas del temps per mi ja no era un ninot, tenia vida pròpia, em parlava i em donava consells; des d’aquell moment vaig saber que era el meu fidel amic i molt més.

Fa una setmana, ma mare, pensant que ja no el volia va agafar-lo i el va donar a una nena petita creient que en faria més ús que jo. En aquell moment no sabia què fer, no sabia quina cara posar, ma mare no sabia que passés el temps que passés sempre seria el meu peluix de la infància, aquell que encara que ja no l’abraces o no li parles tant, això no significava que no el volia ni ja sentia afecte per ell. Aquella mateixa nit vaig estar pensant, què seria de mi sense ell? Jo encara el necessitava, el volia, sentia per ell el mateix que el dia que me’l van regalar.

Després d’unes setmanes i ja raonant amb la ment més freda, vaig acabar pensant que potser era el millor per ell, estaria a una nova llar on trobés un nen que tornés a parlar-li com feia jo, tornés a abraçar-lo per les nits i pogués donar els mateixos consells que a mi em va donar quan els necessitava. Només sé que mai l’oblidaré i que encara que passin anys i anys i em regalin altres ninots de peluix, ell sempre serà el meu i l’únic que he valorat i estimat amb tota la meva força.

Anna Pla