Estimada Júlia

Sí, ja en tinc 17, que ràpid no? I és així de ràpid com ha de passar la vida? Suposo que m’hi acabaré acostumant, o no.

Fer anys em fa pensar en moltes coses; records, imatges, moments, persones…  A mesura que els anys passen, aquests records, aquestes imatges, aquests moments i aquestes persones van canviant, però al meu cap hi ha una persona plantada, que cada 30 gener truca i em recorda que segueix allà.

Fèiem P-5, avui era 30 de gener, per mi el millor dia de tot l’any, sens dubte. La meva mare m’havia posat faldilla , encara que fos la cosa que més odiés en el món, i m’havia retallat el meu ros serrell just per sobre dels meus verdosos ulls.  A més jo duia el meu rellotge nou de la Minnie Mouse, que una hora abans m’havia regalat el meu pare, i que jo el presumia com si fos or.

Però jo no era l’única protagonista. Allà era ella, amb un rissos castanys, que m’apassionaven, i un ulls axinats que gairebé no deixaven veure el seu color verdós. Sí, la Júlia. Ella també feia 4 anys el mateix dia que jo. No recordo que fóssim grans amigues però que ho haguéssim de celebrar juntes ens unia de una forma estranya.

A l’hora de pujar sobre la cadireta mentre que tots els demés de la classe cantaven l’aniversari feliç, cada any, m’adonava que era realment alta i que algun dia, jo, voldria arribar a ser-ho tant com ella.

És curiós però cada any la recordo. Mirant-me al mirall noto que he canviat i a la vegada m’adono del que haurà canviat ella. Segons els meus càlculs, a l’edat dels 4 anys, la Júlia ara deu fer aproximadament casi 3 metres.

Estimada Julia, espero poder-te seguir recordant cada any, juntament amb aquell petit instant de màxima felicitat al teu costat, sobre una petitíssima cadira i amb una coroneta de princesetes, per que aquell dia era el nostre, el teu i el meu.

Molts  records Júlia, de la teva companya de pàrvuls

Andrea

PD: Per cert, moltes felicitats, espero que gaudeixis dels 17 com ho estic fent jo!