La societat d’avui dia

Publicat el 7 novembre 2011 per

Dos suicidios de adolescentes en los pueblos cercanos donde vivo en tan solo seis meses. Éstas cosas me hacen reflexionar mucho. Puedo entender que tuvieran sus motivos para sacarse sus vidas, pero no entra en mi cabeza.

¿Por qué? Desde que nacemos, lo único que tenemos es la vida misma. A partir de ésta se crea todo, sin vida no hay nada. ¿Qué hechos te pueden suceder para que llegues a tal extremo? Es como si la gente no aguantara la sociedad y fuera “cayendo”. Ahora que tenemos los medios en medicina y demás, para vivir durante muchos años, lo que falla es la moral. Nos ha tocado vivir una época sin guerras, genocidios ni situaciones traumatizantes en nuestro país…

¿Cómo te dignas a decirle a tu madre que no te gusta ése primer plato? Con la suerte que tienes de no pensar cuando acabas en el instituto recolectar tu comida del día. Tenemos cada día un plato o dos en la mesa, y no le damos suficiente importancia. Y así miles de cosas, que por mucho que tengan lógica, no las logro entender.

Hace unos días, exactamente el 5 de Octubre de 2011: Muere Steve Jobs de cáncer de páncreas, rodeado de millones. ¿Cuánta gente muere al cabo del día por hambre? ¿Cuántas se le recuerdan? NINGUNA! No estoy sacando mérito a Jobs, al contrario. Encuentro que van surgiendo innovaciones tecnológicas que también son importantes… Pero eso es secundario, hay muchísima gente que no tiene las necesidades básicas… Siguiendo esta situación, creo que dentro de poco tiempo todo éste cúmulo de problemas “petará” por algún lado y nos daremos cuenta realmente, de lo que es necesario o de lo que podemos llegar a apreciar, a algo que por ahora lo ves innecesario.

Aina

Publicat dins de Aina Garcia, Desigualtats, Societat, Suïcidi | 1 comentari

Tempestes nocturnes: abans desitjades, ara rebutjades

Publicat el 7 novembre 2011 per

Em giro al llit, intentant trobar una postura agradable i còmoda. Arrufo les celles. No hi ha manera, la son no arriba. Estiro el peu cap a l’interruptor i encenc la llum. Veig borrós, però tant me fa. M’aixeco de mal humor i camino tres passes, no obstant, retrocedeixo fins al punt de partida amb els ulls oberts de bat a bat. Observo els meus peus, que han quedat remullats en aigua i congelats per culpa de la temperatura del líquid.

Ignorant el dolor que em provoca el fred als dits, vaig fins al passadís, ple d’aigua. Començo a córrer, relliscant varies vegades,  guanyant-me uns quants hematomes a les cames i mullant-me sencera. Obro la porta que divideix el passadís en dos i entro a la cuina. La visió de les aigüeres embossades em provoca mal de cap. De elles no para de sortir aigua i més aigua, que regalima pel taulell de cuina i pels armaris, fins arribar a terra. Vaig a l’habitació dels meus pares. No entenc res. ¿Com és que no hi són a casa? Si són les dues de la matinada!

Desesperada, torno a la cuina. El nivell de l’aigua puja sense parar. La por envaeix el meu cos i em paralitza. Reacciono uns segons més tard i agafo unes quantes tovalloles. Les estiro damunt de l’aigua. Després, mentre les tovalloles van xuclant, començo a fregar amb vehemència. Omplo cubs i més cubs, però el nivell no baixa. A fora segueix la tempesta i amb dues mans no és suficient. De sobte, les canonades que van a la cuina i als lavabos exploten i l’aigua comença a fluir per tota la casa. M’espanto i crido, mentre els ulls es saturen de llàgrimes. L’aigua ja m’arriba a la cintura i sembla que no puc fer res. Recorro la casa, intentant sortir per el balcó o per alguna finestra, però totes es troben tancades hermèticament. No puc deixar de pensar que ha arribat la meva hora. L’aigua ja arriba gairebé als dos metres. Floto i intento nedar, però ni els braços ni les cames em responen. M’enfonso i, poc a poc, em quedo sense respiració ni cap possibilitat de sobreviure…

—No!

Em desperto d’un moment per l’altre, amb el rostre ple de llàgrimes i tot el cos carregat de suors freds. Em costa respirar. M’aixeco d’un salt i vaig al passadís. Res estrany. Vaig fins a la cuina i després a l’habitació dels meus pares. Tot normal. Torno al meu llit i sospiro. Només ha sigut un malson. Ja fa un any des de que se’ns va inundar la casa. Cert que ho vam arreglar canviant la pendent de les canonades i que és molt improbable que torni a passar. Però aquella sensació de pèrdua és inoblidable i els malsons es repeteixen. M’estiro al llit per relaxar-me. A fora, segueix plovent. I sé per les notícies que demà per la nit tornarà a ploure. Bufo, exasperada: demà tampoc podré dormir.

Arantxa

Publicat dins de Arantxa López, Malsons, Pluja | 1 comentari

Malsons

Publicat el 6 novembre 2011 per

Amb tot això del batxillerat i el curs nou, estic passant uns dies de tensió i bastants nervis. Totes les preocupacions de durant el dia se’m tradueixen a la nit en somnis. Així que, durant aquestes últimes setmanes he tingut una acumulació de la mena de malsons que abans només apareixien quan tenia febre.

Per exemple, he somiat tres vegades que engego el microones de casa meva sense res a dins i després vaig, com una desesperada, prement tots els botonets perquè pari i no exploti. Evidentment, el microones mai es para, la situació se me’n en va de les mans i jo pateixo molt perquè sé que pot petar d’un moment a l’altre.

També vaig passar dues nits en les que semblava que estigués en una pel·lícula. La primera vaig somiar que era una famosa i que em perseguia un boig i m’enviava cartes dient-me que em clavaria un clau gran com una mà i rovellat a l’estómac. Al final em trobava i al fugir d’ell, travessava una autopista i una furgoneta no m’atropellava d’un pèl. Aquell dia em vaig despertar plena d’adrenalina com si m’hagués passat de veritat. El segon somni va ser més terrorífic. Dos psicòpates amb destrals, un pare i la seva filla petita, em perseguien per tot arreu matant qualsevol qui es trobessin pel camí i jo m’anava trobant la sang i cadàvers mentre m’escapava. Com passa en els somnis, jo en comptes de córrer, m’entretenia mirant-me el que quedava de les víctimes, amb ferides i talls trets de les poques pel·lícules sanguinàries que he vist. Fa un parell de dies també vaig somiar que una aranya molt grossa, se m’enganxava al coll i no me la podia treure. Aquell matí vaig despertar-me més espantada i tot que el dia dels psicòpates perquè tinc molta aversió a les aranyes. Per acabar, la nit abans de rebre la preavaluació vaig somiar que m’entregaven el full amb totes les creuetes al no aprovarà.

Total, que em passa el que no m’havia passat mai, ni quan era petita: me’n vaig a dormir amb una mica de por de tenir malsons.

Júlia

Publicat dins de Estudis, Júlia Xaubet, Malsons, Nervis | 1 comentari

Castanyada o Halloween?

Publicat el 5 novembre 2011 per

Aquest dilluns passat vàrem celebrar la revetlla de Tots Sants, la Castanyada; com tots sabem és una festa popular catalana que prové d’una antiga festa ritual funerària. Ara bé, sembla que aquesta tradició s’estigui enfonsant de mica en mica a causa de la globalització del Halloween, una festa nord-americana amb unes característiques semblants a la Castanyada.

Dic que la Castanyada està com desapareixent perquè, pels volts de Tots Sants, molta gent d’aquí comenta com celebrarà el Halloween en comptes d’anomenar la Castanyada. Suposo que això és degut, com he dit abans, a la globalització de la festa nord-americana que, tot i que no és gaire diferent que la Castanyada, supera la tradició i la identitat catalanes. Crec que al llarg dels anys això pot comportar la desaparició de la festa catalana i que una gran quantitat de famílies acabin celebrant Halloween durant aquesta època.

Tothom, tan si practica la Castanyada, com si no la practica o bé celebra les dues coses, és lliure de fer el que vulgui. No obstant, penso que la tradició mai no s’hauria de deixar perdre i que aquestes coses s’han d’anar transmetent encara que no les celebris. Perquè poder conservar aquell ambient de tardor, amb el vent arrossegant les fulles i trobar-te el castanyer o castanyera “moderns” fent castanyes com temps antics, amb un bidó foradat, et provoca un estat de malenconia que no s’ha de poder perdre.

Potser disfressar-te, demanar caramels o celebrar una festa globalitzada és més premiat a l’hora de triar, però ja et dic jo que menjar castanyes, panellets i moniatos acompanyats de moscatell és més bo i nutritiu que no pas els caramels. Així doncs, tu que celebres a casa, Castanyada o Halloween?

Algú hauria de fer tastar als nord-americans els panellets, les castanyes i els moniatos i aleshores… ja en parlaríem.

Xavier

Publicat dins de Castanyada, Catalunya, Globalització, Halloween, Tradició, Xavier Cañellas | 1 comentari

La mort

Publicat el 2 novembre 2011 per

Com cada any per Tots Sants, tota la família hem anat al poble dels meus avis a portar flors al cementiri. És un dia que aprofito per veure els familiars que malauradament viuen lluny. A la vegada, també és un dia ple de records i emocions. Aquest any però, m’ha dut a reflexionar sobre un tema que tard o d’hora arribarà: la mort.

Quan aquesta paraula apareix a la meva ment, una allau de preguntes es formulen al meu cap. Què és la mort? Què hi ha desprès de la mort? Qüestions difícils de respondre. Les respostes que trobem són molt variades, tot depèn de la cultura i l’estat d’ànim de cada individu. D’una banda, hi ha qui busca aquestes respostes en la religió. Cada religió és un món. Hi ha cultures que ho viuen molt intensament, d’una manera fins i tot dramàtica. D’altres, ho porten amb més normalitat. Al cap i a la fi però, totes donen respostes segons la seva conveniència. Per exemple, el Cristianisme promet el Cel si durant la vida et comportes segons les seves normes. En canvi, algunes religions asiàtiques creuen en la reencarnació. Aparcant les religions, trobem les persones que no tenim resposta a quasi cap interrogant relacionat amb la mort. Científicament no està comprovat que hi hagi una altra vida o que la nostra ànima passi a un lloc millor, una espècie de paradís. L’únic que sabem és que quan ens arriba el moment de deixar aquest món, el nostre cervell deixa de donar ordres, i finalment el nostre cor deixa de bategar.

Jo personalment crec que la mort és una part més de la vida. Aquesta és un cicle; naixem, creixem i finalment ens morim. Hem de deixar pas a les noves generacions. Tot i això, quan penso en aquest tema la por m’envaeix. Crec que és por a allò desconegut, a allò que no tinc resposta. En aquest moment, el que sé és que s’ha de viure la vida al màxim, sense pensar què passarà, ja que resulta impossible saber-ho.

Laura

Publicat dins de Ciència, Laura Fernández, Mort, Preguntes, Religió | 1 comentari

Adéu SuperSic

Publicat el 2 novembre 2011 per

Marco Simoncelli perdia la vida el passat diumenge a Malàisia, després de patir un fatal accident i ser atropellat per dos companys. L’italià més alegre i carismàtic es despedia com més li agradava, pilotant una moto.

A principis de setmana, es celebrava el funeral en memòria de Simoncelli i centenars de persones acudien a l’església de Missano per acomiadar-lo com es mereixia. Destacats noms dels motor feien costat a la família, com Valentino Rossi, el seu millor amic i “germà gran”.

El món del motociclisme plora la seva mort i encara no s’ho pot creure. De fet, ningú ens ho podem creure. És la seva feina i es juguen la vida cada vegada que agafen la moto. Ells ho saben però no ho pensen. Forma part de les seves vides.

El món es dol per Marco Simoncelli. El que esperem és poder recordar aquell noi positiu i simpàtic, però sobretot el seu somriure d’orella a orella. Adéu SuperSic.

Anna.

Publicat dins de Anna Benítez, Mort, Motociclisme | 1 comentari

Per tu. Pel nostre dia iaia

Publicat el 30 octubre 2011 per

31 d’agost de 1995. 9 d’abril del 2011. 31 d’agost de 1935. Sí, són dates. Dates que a mi m’han marcat la vida. Una data es una combinació de números que amaga molts sentiments i històries darrera seu. Aquestes tres són només un exemple de totes les dates especials que porto gravades al cor. La més rellevants però, són les del 31. Tot i que la del 9 va canviar totalment la meva vida sentimental, sempre guardo un petita anècdota amb les altres dues.

El 31 d’agost de 1935 va néixer la meva iaia paterna, i per coses del destí, el 31 d’agost de 1995 vaig néixer jo. Aquell dia era dijous, i plovia. La meva mare es va posar de part de bon mati, esmorzant. Va trucar al meu pare, que era a casa de la meva iaia i ràpidament van marxar cap al Clínic. Amb les presses i l’emoció del moment ningú va recordar que era 31 d’agost, i que per conseqüent era l’aniversari de la meva avia. Feia 60 anys. Ella, callada com sempre i mantenint-se al marge de la situació, va arribar a l’hospital. Va passar les gairebé deu hores de part a la sala d’espera amb el meu pare, inquiets, ja que el part es va complicar. I quan finalment semblava que anava tot bé, el meu pare va marxar. La va deixar sola, asseguda. Encara ningú l’havia felicitat. Ja eren les 17:25, quan el meu pare va tornar. La va portar a quiròfan, i allà tots els presents a la sala li van fer tancar els ulls. En obrir-los, el meu pare li fer un petó i a cau d’orella la va felicitar mentre em posava en braços de la meva avia. Aquell, era el seu regal d’aniversari. Jo.

Va passar tantes hores al hospital, que va oblidar per complet que era el seu aniversari. I en veure’m allà amb només unes quantes hores de vida, va exclamar: ‘’¡Mira la renacuaja esta, que ha salido antes de tiempo. Felicidades a ti también Carolina!’’ I des de llavors, i com portem fent 16 anys, ella es la primera persona en felicitar-me, i a l’inrevés . Tenim un vincle especial que ens uneix a les dues. Cada 31 d’agost es molt emotiu per nosaltres, no podem passar l’una sense l’altra. Per això mateix, a dia d’avui, em qüestiono si quan em falti l’àvia, tornaré a viure els aniversaris amb la il·lusió que els visc ara. Porto el 31 d’agost marcat al cor. T’estimo iaia.

Carolina C.

Publicat dins de Amor, Aniversari, Avis, Carolina Castaño | 1 comentari

Qüestió d’actitud

Publicat el 29 octubre 2011 per

Era dimecres a la tarda, vaig mirar l´agenda i vaig veure que havia de fer l’escrit d’ètica. Vaig començar a buscar temes i més temes, tots ells eren monòtons i massa poc seriosos. Dels temes realment seriosos no vaig saber lligar conceptes, ni donar una “bona” explicació. Però dijous, cercant sense descans vaig trobar el tema “perfecte” per mi.
Parlem Català? Why not speak Catalan? Només veure el títol ho vaig veure clar, faria l´escrit d’ètica sobre aquest documental. Vaig prémer el botó per iniciar-lo i milers d´idees van aparèixer en la meva ment.

Ansumana A Jawara (Gambia), Jamal Bentayeb (Marroc) i Ana Teresa Dupouy (Pamplona) són tres immigrants que ens parlen a través de les seves vivències el repte que suposa aprendre català. Ens deixen també molts interrogants interessants sobre els que es podria debatre durant hores. En primer lloc, Ansumana (acostumat a la convivència d’un país on es parlen set llengües) no entén la falta d’adaptació a una llengua diferent. En sentir aquesta pregunta i reflexionar uns instants m´assabento que la immersió lingüística és una qüestió d’actitud. No falten llocs d’ensenyament, ja que com apareix en el documental, hi ha molts ajuts per aconseguir aquesta immersió. Jamal Bentayeb explica que quan vivia a Marroc ningú li va parlar de Catalunya, i molt menys del català, i va creure que l’única llengua que es parlava aquí era l´Espanyol. També va dir que hi havia molts prejudicis cap als musulmans en general i, juntament amb un amic català, van explicar les causes d’aquests prejudicis. Finalment, Ana Teresa ens explica que ella va aprendre català per la seva parella. Tots tres coincideixen al dir que quan els catalans comencen a parlar als immigrants en castellà els creen una barrera lingüística, ja que no pots pretendre que algú parli la teva llengua, si tu no ho fas.

En conclusió vull recomanar aquest documental a tothom, ja que l´he considerat molt interessant i es poden extreure moltes conclusions. Aquest documental el trobareu al youtube, al següent enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=prPsdMNLryM.

Jordi

Publicat dins de Immersió lingüística, Immigració, Jordi Abril, Llengua catalana | 1 comentari

Colònies a Irlanda

Publicat el 29 octubre 2011 per

Aquest estiu he anat de colònies a Irlanda tres setmanes. Aquestes colònies eren per aprendre angles, però no crec que ningú n’aprengués gaire més que abans durant tres setmanes.

Les instal·lacions no eren gaire bones, perquè dormíem 21 en una habitació. El menjar que ens donaven era dolent, per això quasi cada dia després de dinar anàvem al McDonalds que hi havia al poble. No tot era dolent, les activitats eren divertides i la gent que vaig conèixer era del millor que hi podia haver. El problema més gran era que no només hi havia gent de Catalunya sinó que també n’hi havia de Madrid i dubto que els torni a veure moltes vegades més.

En conclusió, van ser les millors colònies que he anat mai i m’agradaria tornar-hi a anar amb la mateixa gent.

Àlex

Publicat dins de Àlex Ballo, Colònies, Irlanda, Vacances | 1 comentari

L’amistat

Publicat el 28 octubre 2011 per

La típica frase: “no saps el que tens fins que ho perds” aquest cap de setmana m’ha quedat massa clara. Hi ha vegades, que les persones que penses que no marxaran mai del teu costat ho fan; i és en aquell moment que te n’adones que hauries d’haver actuat, o haver dit una altra cosa.

Haig de dir que hi ha una persona molt important a la meva vida, que sempre m’ha ajudat moltíssim quan he tingut problemes personals… I per unes raons en concret, ara mateix ens hem distanciat. I ara és quan la trobo a faltar, no quan sabia que si la trucava vindria a assecar-me les llàgrimes.

L’he fallat, i la veritat és que no sé què fer perquè sigui tot com abans perquè és i serà molt important per a mi. Quan quedàvem per no fer res, o quan dèiem coses sense sentit pel mòbil, una nit de festa juntes o simplement secrets que sempre quedaran entre nosaltres.

Sempre s’ha sacrificat per la gent que valia la pena però per un error, que ara mateix no ve al cas, hem perdut tot allò que ens havia costat tant aconseguir: una gran amistat.

No saps les ganes que tinc de explicar-te el que t’has perdut del meu cap de setmana, no saps les ganes que tinc d’abraçar-te Gina.
T’estimo.

Anna.

Publicat dins de Amistat, Anna Poblet, Enyorança | 1 comentari

Un canvi exagerat

Publicat el 27 octubre 2011 per

Ara per ara, les nostres vides estan basades en la diversió i estan lligades a unes responsabilitats. La màxima responsabilitat que tenim en aquests moments, és a dir en el present, són els estudis.

Tot comença a la primària, on t’ensenyen a llegir, escriure, expressar-te, comunicar-te… és a dir, allò que és la “base” o els “principis” de tot. Seguidament, passes a secundària, l’ESO. Quan estàs cursant l’ESO, ja comença a complicar-se tot, però no deixa de ser bastant fàcil, només cal estudiar i esforçar-te una mica si vols anar passant de curs. Ara, tot canvia. Quan ja t’has graduat de la ESO, pots seguir i fer Batxillerat, o anar a fer un cicle de grau mitjà.

Jo, que estic fent Batxillerat, trobo que hi ha hagut un canvi molt gran respecte l’ESO. No pots estudiar el mateix últim dia per l’examen, sinó que cal estudiar dies abans, i a més a més, has de passar-te hores estudiant; cal fer servir la lògica i forçar al màxim la teva capacitat.

Gerard

Publicat dins de Canvis, Estudis, Gerard Sánchez, Obligacions | 1 comentari

Un penya-segat amb una llegenda

Publicat el 25 octubre 2011 per

Com tots sabem, a la terra hi ha moltíssims paisatges naturals preciosos, fascinants, que tenen trets curiosos o amb colors espectaculars. Doncs bé, fa poc vaig descobrir “Giant’s Causeway”, un penya-segat molt peculiar situat a la costa del nord-est d’Irlanda del Nord.

Hi ha diferents trets pels quals aquest lloc em va cridar l’atenció. L’àrea del penya-segat està dividida en unes 40.000 columnes de basalt (aquest material és una roca volcànica).Sorprenentment, la majoria d’aquests pilars tenen forma hexagonal, però també n’hi ha d’altres amb quatre, cinc, set i vuit costats. Com podeu imaginar, té un aspecte molt interessant.

Aquesta zona va adoptar formes regulars perquè es va produir una erupció volcànica fa aproximadament seixanta mil anys i després de que la lava es refredés va crear-se aquesta divisió tan exacta de les noves roques volcàniques. Ja que no tinc coneixements de geologia aquesta reacció del basalt em va semblar força esbalaïdora, però ho va ser encara més el fet de que a prop del penya-segat hi hagués una roca amb forma de bota.

El nom d’aquest indret prové d’una llegenda que explica l’origen d’aquest penya-segat. Tot i que hi ha vàries versions de la llegenda jo n’he escollit una.

La història diu que hi havia dos gegants, un d’ells era irlandès, Finn McCool, i l’altre provenia d’Escòcia, Fingal. No tenien bona relació i un dia es van començar a insultar i a tirar-se pedres mútuament des d’una banda a l’altre del canal que separa Irlanda i Escòcia . Aquest enfrontament va durar una setmana durant la qual les pedres que es llançaven van anar-se acumulant al mar, creant una calçada a sobre de la superfície marina. Finalment, en Fingal va creuar-la per tal de lluitar contra el gegant irlandès, però en Finn estava molt cansat i la seva dona, per protegir-lo el va tapar amb una manta i va fer veure que era el seu nadó. Quan el gegant escocès va arribar, la dona li va explicar que en Finn havia anat a tallar llenya i que el nadó que estava dormint era el seu fill. Quan en Fingal va veure la mida de la criatura no va gosar imaginar la mida que tindria el pare i va marxar corrents per la calçada, destruint-la al seu pas i deixant abandonada una de les seves botes.

Les restes de la seva destrossa i el seu calçat ens deixen l’actual penya-segat, un dels llocs més visitats a Irlanda del Nord que a més forma part del Patrimoni de la Humanitat.

Nina Roglán

Publicat dins de Irlanda, Llegenda, Nina Roglan | 1 comentari

Duke

Publicat el 25 octubre 2011 per

Des de ben petita tenia clar que m’agradaven els animals.
Recordo quan el meu pare em va prometre que me’n compraria un si marxàvem a viure en una casa, i així va ser.
Un dia estàvem fent un dinar familiar, jo jugava amb els meus cosins i el meu pare va marxar, no em vaig adonar, i al tornar venia més gras del normal, ell em deia que li aixequés la samarreta i que mirés el que hi havia i… sorpresa! M’havia comprat un gosset. Era el meu primer gos, un Còquer Americà, marró claret amb una carona més maca… tots em deien; és per a tu! Però jo no m’ho arribava a creure, estava tant contenta.
A mida que es va anar fent gran es va posar malalt, va anar cada vegada a més agressiu i no el vem poder deixar a casa ja que m’havia arribat a mossegar. Els meus pares van decidir que el millor era donar-lo però a una granja perquè no fes mal a ningú, jo m’hi negava però ho van fer sense que me’n adonés. Un dia al arribar de l’escola el meu gos ja no hi era, hi havia un gran buit en la casa, no sé, notava com si em faltés alguna cosa per poder seguir amb la meva vida normal, però per molt que el trobés a faltar no el podia tornar a tenir ja que no era un gos per estar en una família amb nens per la seva agressivitat. Tot i així el segueixo recordant-lo i tenint-lo en fotografies a la meva habitació perquè va ser el meu primer gos i sempre el recordaré.

Noelia

Publicat dins de Enyorança, Gos, Il·lusió, Noelia Acosta | 1 comentari

Matí de dol a Moto GP

Publicat el 25 octubre 2011 per

“No m’ho puc creure!” És el primer que he pensat aquest matí quan he obert el facebook i he vist la notícia.
Aquesta matinada ha sigut tràgica per al món del motociclisme. Marco Simoncelli ha mort degut a una caiguda molt greu durant la carrera d’aquest matí. Fins ara, l’únic que sé és que en Simoncelli estava fent una corba i ha caigut però ha intentat aixecar la moto tirant-la cap a la pista just en el moment en que en Rossi i l’Edwards agafaven la corba. Aquests dos l’han envestit i en Marco ha quedat estès al terra i sense casc juntament amb l’Edwards que també ha caigut. Immediatament els comissaris han tret bandera vermella senyalant que s’anul·lava la carrera. Poques hores després, s’ha confirmat la seva mort.
Cada cop que penso en aquesta notícia m’omplo de ràbia i impotència. No es just que una persona jove mori practicant un esport que li agradava.

Andrea Morell

Publicat dins de Accident, Andrea Morell, Mort, Motociclisme | 1 comentari

El que ve després

Publicat el 25 octubre 2011 per

Avui ha sigut oficialment el primer dia de la tardor: La melancòlica estació. Cels platejats pel matí, els dies cada vegada es fan més curts però, la tardor també desperta en nosaltres aquella dolça melancolia que més no, cada any hem de passar.

Desprès d’un estiu fantàstic, on el rellotge no existia i el sol acaronava la pell, ha arribat irremeiablement el nou curs. Però realment no em desagrada, començar esta molt bé. Començar alguna cosa no se’t fa difícil ni pesat. Com començar un text o inscriure’s a alguna activitat. El que sí que és difícil i angost és saber que encara queda molt per davant…

Em consolo pensant que d’aquí res arriba el Nadal, Cap d’Any i Reis. Però després què? Els cinc mesos més llargs de l’any. A més són freds. La monotonia dels dies esgota, desgasta i deprimeix. De què serveix una hora si desitges que passi ràpidament i arribi la següent?. Desprès els dies; pensem en el divendres quan arriba el dilluns, pensem en gener quan arriba setembre i pensem en el futur mentre corre el present.

Amb tot això vinc a dir que, a més de estar un pèl estressada amb el batxillerat, no puc estar pensant sempre en el futur, encara que sé que és molt important i que haig de posar-me les piles (ja que vaig una mica relaxada).

Molta sort a tothom!

Maria

Publicat dins de Estudis, Maria Lorente, Tardor, Temps | 1 comentari

Vacances en mal moment

Publicat el 25 octubre 2011 per

Fa gairebé un mes, vaig anar al Marroc a passar uns dies amb la família. El viatge va ser llarg perquè anàvem en vaixell, com una mena de creuer que venia des d’Itàlia, però maco ja que des d’ell podíem veure algunes de les ciutats més properes i dofins que volien acompanyar-nos en el trajecte. Quan vam arribar, vam anar a sopar tots plegats a casa d’una tieta meva i més tard, vaig sortir amb una cosina, vam anar a la Medina.

Aquella setmana va estar molt bé, però va ser curta, com sempre, que les vacances ens semblen massa curtes a tots. Anant d’aquí a allà, a casa d’una tieta, a casa dels avis, a la platja,..

Fins aquí tot bé, però en tornar a les meves obligacions he vist que no hauria d’haver fet, m’ho vaig passar molt bé amb els cosins, les cosines.. sobretot quan ens ajuntàvem tots de nit al terrat i fèiem petar la xerrada, explicant acudits, fent-nos bromes entre nosaltres… sota un cel ple d’estrelles i la enorme lluna. Les hores passaven i passaven i no volia que s’acabés aquell moment, sabia que aquí m’esperaven unes obligacions. O quan sortíem les cosines a donar un volt, tampoc volia que s’acabés aquell moment. Les mil i una fotos que ens vam fer per a que quedessin gravats aquells moments. Crec que tot i costar-me una mica he agafat el ritme. Espero que passi ràpid aquest primer curs i que em vagi bé.

Espero tornar-hi aviat però no en temps de classe perquè se m’acumula el treball!

Nabila

Publicat dins de Marroc, Nabila Benkhlifa, Obligacions, Vacances | 1 comentari

Compte amb els lladres!

Publicat el 25 octubre 2011 per

El dimecres passat, estava passejant per Barcelona amb els meus pares sobre les vuit del vespre. El meu pare i jo estàvem un al costat de l’altre, i la meva germana i ma mare estaven uns quants metres més enrere. Entre nosaltres i elles, hi havia una noia d’uns 30 anys acompanyada per dos nois de la mateixa edat.

Tot semblava normal, quan de sobte em vaig girar un moment i vaig veure que la noia estava estirant el seu braç cap a la butxaca del darrere dels pantalons del meu pare, intentant robar-li la cartera. Ell no se’n va adonar i jo vaig tenir la reacció instantània d’apartar-li el braç a la noia i dir-li al meu pare: “papa, que t’estan robant!”. En aquell moment, la dona va agafar el mapa que portava a l’altre mà i va assenyalar cap endavant, per dissimular i fer veure que estava indicant als dos homes cap on havien d’anar.

Afortunadament, la noia no va aconseguir el seu objectiu. Això va fer que m’adonés que, desgraciadament, sempre hagis d’estar alerta, perquè a la mínima que et despistis ja t’han robat i tu ni te n’has adonat.

Gerard Lombarte

Publicat dins de Gerard Lombarte, LLadres, Seguretat | 1 comentari

Estels

Publicat el 25 octubre 2011 per

Les estrelles, científicament són definides com a qualsevol objecte astronòmic que brilla amb llum pròpia. Però per a mi són un món a part. Semblen tan petites allà a dalt. Són molt lluny, però alhora sembla que les pots tocar.

Quan era petita, sentia gent que deia als seus fills que eren les ànimes de la gent que moria, i que des d’allà podien veure tot el que passava i vetllar pels familiars i amics. Mai vaig arribar a creure’m la historieta; però aquesta era una explicació que m’agradava més que el fet de que fossin boles de gas.

A vegades, quan estic trista, surto a la terrassa, m’estiro a una gandula i observo el cel. Em sento tan petita sota aquella manta que escalfa tot el món. Sabíeu que les estrelles es mouen al voltant de la nostra galàxia? El que passa és que en estar tant lluny, no sembla que és moguin. D’aquesta manera, el que veiem nosaltres avui, és el que van veure els medievals, o fins hi tot els romans.

Però, últimament, no se’n veuen gaires, d’estrelles. Hi ha massa contaminació lumínica, i això fa que hi hagi massa llum per a poder observar els estels. Per si no fos poc, s’ha creat el “International Star Registry”, per si vols que et donin un paperet, en què hi ha les coordenades d’un estel amb el teu nom. Com si les estrelles fossin propietat privada. Algú està fent molts diners amb aquest negoci. M’he informat, i “comprar” una estrella costa 125€ mínim! Com és possible?

Per sort, d’estrelles n’hi ha moltes i, tot hi que s’acaben apagant, sempre en surten de noves.

Kim

Publicat dins de Astronomia, Estels, Kim Rodríguez, Negoci | Deixa un comentari

Gure Hizkuntza

Publicat el 24 octubre 2011 per

Gau batean afaltzeko orduan nire aitari esan nion:

-First lortzen dudanean euskarako ikastegi batera apuntatu nahi dut.

-Ez, -erantzun zidan- First lortzen duzunean ikasten jarraituko duzu Advanced lortu arte.

Arazoa ingeleraz idazten eta hitzegiten hobeto dakidala euskaraz baino, nire amaren hizkuntza izanik.

Hizkuntza bat kultura baten zati garrantzitsuenetako bat da, eta galtzen ba da berriro berreskuratzea ezinezko lan bat bihurtu daitezke. Nik ez daukat beste hizkuntza berriak ikasteko inongo arazorik ez bait zaila egiten, gainera benetan sinestendut ate asko irekitzen dituela. Bainan hizkuntza bat beste guztien gainetik eraikitzen denean hauek bere garrantzia galtzen hasten dira eta luzarora desagertu daitezke. Gaur egun ingeles hizkuntzari jaramon haundiagoa ematen ari zaio bertarako hizkuntzei baino garrantzitsuago omen delako. Adibidez, PAU examinean ingelesak garrantzzi gehiago dauka katalanak eta erderak baino, hauek izanik bertako biztanleen jatorriko hizkuntzak. Eta gaineraguk sinetsi egiten diegu.

Gizarte aurrerakoi bat lortzeko ingeles eta ingeles kultura gureganatu egin behar omen dugu. Zer gertatuko da beste hizkuntz eta kulturekin? Guk ezer egin gabe galduko ote dira? Eta gero damurtuko gara, bai? Bainan gero berandu da. Bakoitzaren ardura da bere hizkuntza saintzea eta ez beste inorena, hauek ez bai dute inongo arduarik.

TRADUCCIÓ:

La nostra llengua

Un dia sopant li vaig dir al meu pare:

-Quan em tregui el First vull apuntar-me a una acadèmia de basc.

-No, -va dir-me- quan et treguis el First seguiràs estudiant per treure’t l’Advanced.

El problema és que sé parlar i escriure millor l’anglès que no el basc que és la meva llegua materna.

Una llengua és una part molt important d’una cultura i si es perd és irrecuperable. Jo no tinc cap problema en aprendre llengües noves ja que no tinc molta dificultat i crec que t’obre moltes portes. Però això de que s’imposi una llengua sobre les altres fa que les altres perdin importància i a la llarga desapareguin.

Cada cop s’està prioritzant més saber anglès sobre altres llengües i coneixements. Per exemple, en els exàmens de les PAU cada cop té més importància l’anglès que no el català i el castellà que són les llengües maternes i paternes de quasi tothom. I a sobre nosaltres ens ho creiem.

Creiem que per modernitzar-nos hem d’aprendre anglès i americanitzar-nos. Què passarà amb la resta de les llengües i cultures? Es perdran sense que hi fem res? I després ens en penedirem, oi? I després és massa tard. Preservar les llengües minoritàries és responsabilitat dels seus parlants i de ningú més, ja que a la resta els dona igual.

Ainara

Publicat dins de Ainara Odriozola, Cultura, Imposició, Llengües | 2 comentaris

La fatalitat dels amors adolescents

Publicat el 24 octubre 2011 per

En l’adolescència, l’amor és un tema molt present en la vida de tots els joves. Si estimes i ets estimat, aquest sentiment causa una felicitat absoluta capaç de fer oblidar qualsevol altra cosa del teu cap. Al contrari, desgraciadament, l’odi, el rancor, la tristesa i la impotència, entre d’altres, s’apodera de tu mateix.
Creiem que ens enamorem cada vegada que apareix algú que ens desperta sensacions que abans no havíem tingut o quan vivim experiències noves, i per això actuem de manera impulsiva.
Totes les relacions que creiem estables, en realitat no ho són, perquè a aquesta edat no tenim gens clar res. Estimem, deixem d’estimar, plorem i la majoria de les vegades fem sofrir a moltes persones sense adonar-nos dels seus sentiments, perquè moltes vegades no sabem actuar de la manera adequada.
El que sí és veritat és que a mesura que passa el temps, intentem no cometre els errors fatals del passat. El temps passa i amb ell, nosaltres madurem, rectifiquem i aprenem a estimar de debò.

Melany Sors

Publicat dins de Adolescència, Amor, Melany Sors, Sentiments | Deixa un comentari

Defensa de l’esola pública

Publicat el 22 octubre 2011 per

Amb l’inici del batxillerat algunes de les meves companyes de classe dels cursos anteriors han optat per seguir cursant els seus estudis en un centre privat. No vull criticar la seva tria perquè tenen total llibertat d’escollir el que els sembli més convenient. El que vull és expressar la meva desaprovació cap a aquesta separació d’ensenyaments, personalment crec que tot l’ensenyament hauria de ser gratuït i públic.
L’educació és un dret de tots i, per tant, hauríem d’estar en igualtat de condicions. Tothom ha de tenir accés a qualsevol tipus d’ensenyament tot i la seva capacitat econòmica. Amb la privatització d’un sector de l’educació únicament es marquen diferències socials entre la població. En aquest àmbit tan essencial com és el saber tots hem de ser iguals.
D’altra banda, la preparació acadèmica no ha de ser un producte comercial amb el qual obtenir benefici. L’educació tractada des d’un punt de vist empresarial, es prioritza la quantitat sobre la qualitat i això es veu reflectit en l’inflació de notes i el mal rendiment en molts centres. A més, a part de la quantitat que paguen els alumnes, aquestes escoles reben un concert econòmic per part del govern. Una situació realment injusta i de desavantatge.
Per què, llavors, gran part dels joves aposten per l’ensenyament privat?
L’escola més cara, casa d’estiu i d’hivern, cotxes de totes les mides i colors, muntanyes de roba, viatjar com més lluny millor i si pot ser en creuer, anar al gimnàs més ben equipat, esquiar cada any, aparells que parlen, escriuen i gairebé pensen i tot…
Creiem que la quantitat de diners que gastem va relacionada amb el grau de qualitat i aquest amb el de felicitat. Aquesta és la raó per la qual consumim molt i el més car si podem. El pitjor és que som insaciables i cada cop necessitem gastar més per ser així més feliços. Una sensació que mai arribem a sentir perquè estem errats en les nostres deduccions.
Malauradament en aquesta societat per cobrir les necessitats bàsiques necessites diners però aquests només et serveixen per sobreviure.
Allò que realment necessites per gaudir de la vida no ho pots pas comprar.

Emma

Publicat dins de Desigualtats, Diners, Emma Puig, Ensenyament, Negoci, Privatització | Deixa un comentari

El poder de la BB

Publicat el 22 octubre 2011 per

Avui he llegit un article al Periòdico que m’ha fet gràcia. Tractava sobre unes noies que declaraven que eren “addictes” a la BlackBerry. Des de fa ja un cert temps, a l’institut hi ha molta, però molta gent, que va amb BB, i que sempre estan amb “això” a la mà.

L’any passat, un amiga meva es va canviar de mòbil i va decidir agafar una BlackBerry. Jo, en part sorprès, li vaig dir que acabaria enganxada com tota la gent que en té una. Ella em va dir: “No, com pots dir això, si només la utilitzaré per trucar…”. Avui dia, està enganxada a aquesta màquina, i sempre que la treu li dic: “Si passen 10 segons i no l’has amagada, te l’agafo i la tiro per la finestra. Saps molt bé que soc capaç de fer-ho per tal de destruir això”.

En la meva opinió, l’única cosa que fa és fastidiar part de la vida social de la gent, sobretot quan les persones passen de parlar amb els amics de la vida diària a parlar pel xat de l’aparell aquest.

Jo li he dit als meus pares que, passi el que passi, mai em canviïn del mòbil que tinc ara per una BB. Sé que al final, els aparells acabaran enganxant-nos a tots, però jo intentaré sobreviure a no participar a la moda dels telèfons que porten incorporat el sistema Android o, simplement, una BlackBerry.

Ricard

Publicat dins de Blackberry, Comunicació, Consum, Ricard Rodríguez, Tecnologia | 1 comentari

I les bosses?

Publicat el 18 octubre 2011 per

Com cada divendres, en acabar les classes, vaig anar ràpid a casa per mirar les previsions meteorològiques, i així assegurar-me que el cap de setmana que tenia per davant fos especial: amb onades.

Així va començar tot aquell divendres. Després de mirar les previsions, vaig alegrar-me en veure el pronòstic. Per fi tornaven les onades. Vaig baixar les escales de casa exaltat per l’emoció. Vaig dinar tan ràpid com vaig poder, i vaig trucar a l’Ignasi, amb qui acostumo a anar de platja en platja buscant les millors ones. Aquell dia vam quedar-nos sense transport, i caminant pel passeig marítim ens vam aturar davant d’una platja on mai havíem “surfejat”. Vam deixar les bosses a la sorra, prop d’unes mares que observaven als seus fills mentre feien castells, tot jugant amb les pales i els cubells.

Un cop tretes les taules de les fundes era hora d’entrar a l’aigua. El primer impacte amb aquesta sempre em provoca una petita esgarrifança. Notar com el líquid fred s’esmuny entre els foradets que deixa el neoprè, és sempre una sensació estranya. Un cop passat el primer remull, tocava remar fins on trenquen les onades i gaudir d’un esport tant espectacular com és el surf.

Va ser un molt bon dia. Feia tant que no hi havia ones que quasi no recordava com es feia. Finalment però, vaig recordar el necessari per gaudir del matí. De moment, aquell dia ho tenia tot per ser perfecte. Clar que res no ho és, de perfecte. En sortir de l’aigua ens vam adonar que les bosses no eren allà on les havíem deixades, malgrat que les mares i els nens sí. Ells no s’havien mogut. El primer que vam fer va ser preguntar-los si havien vist alguna cosa, però no s’havien fixat en res més que en les seves criatures. Normal, l’aigua estava freda i si es mullaven, s’haurien refredat. L’Ignasi es va quedar preguntant a la gent del voltant, i jo vaig marxar corrent cap a l’altre costat de la platja, preguntant a tothom, i buscant algú amb les nostres motxilles. Tot l’esforç no va servir per res, no vam trobar ningú que s’hi hagués fixat.

Finalment, el meu pare ens va venir a buscar, li ho vam explicar tot, i va dir que el matí següent anéssim a la policia a denunciar el delicte. I l’endemà al matí allà estàvem, fent cua a comissaria per denunciar un desconegut que va robar les nostres bosses. Malauradament, sense èxit.

Xavier

Publicat dins de Robatori, Surf, Xavier Martínez | Deixa un comentari

Tempus Fugit

Publicat el 18 octubre 2011 per

No podemos saber lo que nos depara el destino. Ni siquiera si tendremos hijos, un buen trabajo o si nos casaremos, puede que no lo hagamos o quizás con 70 años. Lo que en realidad quiero decir es que tenemos la costumbre de pensar más en el futuro que en el presente y nos olvidamos que el día de hoy es por lo que nos tenemos que preocupar.
Mi padre una vez me descifró el significado de ”Tempus Fugit ”. Es una expresión proveniente del latín con el significado ” El tiempo se escapa” o ”El tiempo vuela” invitando a no perderlo. Tiene toda la razón del mundo, pasa demasiado deprisa como para desaprovecharlo.
Este escrito se lo quería dedicar a mi abuela. Ella disfruta los días como si no hubiese mañana. Cuida y valora lo que tiene y no necesita más. Ahora tiene 80 años y sigue en la flor de la vida como quien dice. Ni los problemas de salud de la edad le quitan la sonrisa. No tiene tiempo para comprender la vida, ella solo la vive. Me suele decir que no me preocupe por lo que pueda suceder en un futuro, que todo lo que lo tenga que pasar pasará inevitablemente. Es una mujer fuerte, muy fuerte. Cada vez que ríe, me hace muy feliz. Con tan sólo su alegría y optimismo me enseña más de lo que os podéis imaginar. No tiene miedo al futuro, la verdad es que lo tengo yo por ella. Me gustaría tenerla siempre a mi lado.

Sandra

Publicat dins de Avis, Present, Sandra Moradell, Temps | Deixa un comentari

Proper no significa avorrit

Publicat el 16 octubre 2011 per

A mi, des de sempre m’ha agradat molt anar d’excursió a la muntanya, per això, quan la meva mare em va dir que el cap de setmana hi aniríem em vaig alegrar molt. Des del principi que sabia que no aniríem gaire lluny ja que era una excursió d’un sol dia, però tot i així m’imaginava que aniríem a algun lloc d’alta muntanya, al Pirineu probablement. La decepció va arribar que em vaig assabentar que no era així: aniríem al Parc del Montengre i el Corredor. Em vaig desil·lusionar. “Quin avorriment, allò ni és muntanya ni és res”, pensava.

El pla era anar-hi pel matí, passejar una mica, fer unes voltes per algunes pistes forestals amb el tot terreny i a l’hora de dinar fer un pic-nic. Jo hi vaig anar perquè, encara que pensava que no seria gaire divertit, seria millor que res. Al final, tot i que jo no m’ho imaginava, ens ho vam acabar passant molt bé aquell dia. Vam anar per uns llocs on no havíem estat mai, vam passejar per uns camins molt bonics o fins i tot vam recollir unes quantes castanyes i per acabar, el dinar el vam menjar al cim d’un turó amb molt bones vistes.

Ara ja he entès que per anar d’excursió i passar-t’ho bé no cal anar sempre a llocs allunyats, també et pots divertir anant a algun lloc a només 30 minuts de casa. No cal que un lloc sigui llunyà perquè sigui interessant.

Cristian

Publicat dins de Cristian Alvarez, Diversió, El Corredor, Excursionisme, Montnegre, Plaer | 1 comentari

Que ràpid passa el temps!

Publicat el 14 octubre 2011 per

Fa un parell de setmanes la meva mare va portar-me a l’institut amb cotxe i quan estàvem pujant la pujada, per deixar-me davant la porta em va dir:
– T’adones que portes quatre anys en aquest institut i aquest és ja el cinquè? Que ràpid passa el temps!

Ara penso sobre el que va dir-me i li dono la raó. Quatre anys de la meva vida a l’institut i ja només me’n queden dos! El temps passa volant! La veritat és que mai m’havia parat a pensar en la quantitat d’anys que hi porto.

Me’n recordo quan vam començar primer d’ESO. Per nosaltres era un gran canvi passar de l’escola on havíem estat tota la vida a l’institut. Deixàvem de ser els grans, per tornar a ser els petits. Aquell any i el següent ens van tenir molt consentits i mimats. A tercer d’ESO tot va canviar, ja anava pujant el nivell, vam canviar de professors, etc. i a quart d’ESO ja va ser el canvi total! Ens van dir que comencéssim a escollir cap a quin camí volíem tirar i vam començar a estudiar diferents assignatures, depenent de l’itinerari.

Ara Primer de BAT, un altre gran canvi. Passem a preparar-nos per la selectivitat i per la universitat. Hem tornat a canviar la majoria de professors i de matèries. Per a mi, de moment, aquest canvi està anat bé. Sé que m’estic preparant per estudiar el que m’agrada i que ja falta molt poc temps, comparat amb el que ha passat, per acabar.

Judith Maltas

Publicat dins de Canvis, Institut, Judith Maltas, Temps | Deixa un comentari

Lesió al genoll

Publicat el 14 octubre 2011 per

A finals de la temporada passada em vaig fer una lesió del lligament creuat anterior del genoll esquerre. Al principi els metges em van dir que per tornar a jugar a futbol era necessària una operació, però no em podien operar perquè encara no havia acabat de créixer. Així doncs, m’havia d’esperar més o menys un any per poder-me operar i després fer la recuperació que són uns sis mesos. Això volia dir gairebé dos anys sense jugar a futbol…

Bé, fa un parell de setmanes vaig començar a entrenar i amb una setmana ja podré jugar. Això no és cap miracle com podria pensar molta gent! Per aconseguir-ho he hagut de patir molt.

Per començar, m’he passat més de la meitat de les vacances d’estiu amb crosses. Primer entre dos i tres setmanes sense poder recolzar el peu a terra, amb una genollera que m’ocupava tota la cama (amb la calor que fa al estiu no és molt agradable). Passades aquestes tres setmanes vaig començar a recolzar el peu a poc a poc, forçant cada dia una mica més i fent els exercicis que em deia el metge. Dues setmanes després ja podia caminar sense crosses, anava una mica coix, però almenys ja no havia de dur aquelles crosses a les que tanta mania havia agafat.

Aleshores el metge em va dir que havia tingut sort i que em podria estalviar l’operació si enfortia bé la cama. Des d’aquell dia fins la setmana passada he estat anant cada dia una hora a un centre de rehabilitació fent exercicis molt durs i pesats per enfortir la musculatura de la cama.

Per tant, no és ni un miracle ni res semblant que la setmana que ve pugui, per fi, tornar a jugar un partit de futbol. És només gràcies al treball i la constància que li he dedicat, que sens dubte han valgut la pena.

Roger

Publicat dins de Esport, Futbol, Roger Martínez, Tenacitat | Deixa un comentari

Somriu, és gratis!

Publicat el 13 octubre 2011 per

D’acord, ho confesso… tinc por a la foscor! M’aterreix! Però sabeu què? Una vegada algú em va dir “un somriure il·lumina més que l’electricitat i és gratis”. Per què seguir caminant a les palpentes per aquest món tenint al nostre abast una solució tan simple?

Moltes vegades ens queixem, i jo m’incloc, perquè ho veiem tot negre. Molts hem sentit frases com “se’t il·lumina la cara” això passa quan somrius, perquè pot ser que no estiguis passant pel millor moment, però la teva cara diu molt. Si aprenem a somriure fins en els pitjors moments, si aprenem a veure les coses d’una altra manera, no dic que els problemes o les proves que passem hagin de desaparèixer; només la nostra manera de veure’ls, perquè sincerament, crec que és molt millor passar-los amb una bona il·luminació, amb els llums llargs engegats, amb un somriure d’orella a orella. A més, pot ser que no ho notis, però hi ha gent que agraeix el teu somriure, perquè potser aquesta sigui l’única manera que ells tinguin ganes d’encendre la seva. Així que: no deixis mai que s’apagui el teu somriure, mai deixis de ser aquest far que fa llum allà on va.

Somriu, perquè no hi ha cosa més bonica que un somriure enmig de la foscor.

Estefi

Publicat dins de Estefania Massons, Somriure | Deixa un comentari

21 dies

Publicat el 10 octubre 2011 per

El passat 26 de juliol a les tres de la matinada estava a Mataró a la nit boja, mirant l’hora cada deu minuts pendent de no perdre el tren. En realitat, perdre el tren no era el que m’importava, el que de realitat m’importava era no perdre l’avió que havia d’agafar unes hores més tard.

Aquell avió ens portaria a Dinamarca, i unes hores més tard un autobús ens dirigiria a Suècia, on passaríem tretze dies. Ja des del tercer dia d’estar allà, tot i estar amb alguns amics, trobava a faltar Vilassar, les meves amigues, les tardes sense fer res i, sobretot, sortir de festa. Allà, la màxima festa a la que vam anar va ser el concert de la Kate Ryan, on només ens sabíem una cançó però, tot i així, ballàvem i saltàvem com desesperats. El set d’Agost va arribar aviat, més del que em pensava, i de cop em vaig trobar a l’autobús que ens tornava a Dinamarca per agafar l’avió que sortia el dia següent a les set del matí cap a Barcelona. Com que no volíem passar-nos el dia a l’aeroport, vam anar a Kristiania, un barri de Copenhaguen i a visitar dos carrers de la capital (no teníem més temps). Un cop a l’avió de tornada, no podia parar de pensar en la dutxa de casa, suposo que era el que més trobava a faltar de Vilassar, ja que allà la dutxa estava gelada i passaves molt de fred.

Quan vam arribar a l’aeroport, ens feia vergonya sortir de la porta per por a que els nostres pares ens aplaudissin. Per sort, es van comportar. En arribar a casa, em vaig dutxar i directament vaig anar a veure les meves amigues, que en aquell moment eren quatre les que estaven a Vilassar. Trobava a faltar no fer res alguna tarda, però tot i així el dia següent vaig decidir marxar a Tossa perquè veia que aquí m’avorriria i no faria res.

Així, en menys de vint-i-quatre hores vaig tornar a marxar de casa. A Tossa vaig passar una setmana a casa de la meva cosina, que m’obligava a sortir de festa i a anar a la platja. En aquell moment, tornava a trobar a faltar Vilassar però saber que aquí no hi havia ningú em feia pensar que les altre amigues també deurien trobar a faltar Vilassar, i no m’equivocava.

El dia setze vaig trucar a la meva mare perquè em vingués a buscar. Per primer cop en molt de temps, va estar d’acord en que tornés a casa. I un altre cop, quan vaig arribar, el primer que vaig fer va ser anar a veure les meves amigues i a jugar a cartes al parc.

És així com he valorat que he trobat a faltar Vilassar durant els vint-i-un dies que he estat fora, i després em queixo de que en aquest poble no hi ha res…

Mercè

Publicat dins de Enyorança, Mercè Garcia, Vacances, Viatjar | Deixa un comentari

Mor Steve Jobs, l’inventor del segle 21

Publicat el 9 octubre 2011 per

Steve Jobs va néixer un 24 de febrer de 1955 a San Francisco. Els seus pares biològics, Abdulfattah Jandali -d’origen sirià- i Joanne Schieble no estaven casats. Va ser adoptat per Paul i Clara Jobs. Es va criar en el si d’una família amb pocs recursos. I va abandonar la universitat, perquè sabia que les oportunitats estaven fora de les aules.
La seva contribució al món tecnològic el converteix en un dels grans innovadors dels últims 75 anys, en un transformador de la indústria. Va fer de l’ordinador un artefacte senzill, va canviar la manera de fer negoci amb la música a través d’Internet i va llançar la telefonia mòbil en una altra dimensió.

Apple va ser fundada l’abril de 1976, en un garatge a Califòrnia. Al costat de Steve Jobs havia el seu company d’estudis i amic Steve Wozniak. La combinació era perfecta. Jobs, que llavors tenia 21 anys, s’encarregava de les idees i de vendre el producte. Wozniak es dedicava a les qüestions d’enginyeria i artefactes tecnològics. Així, i amb un capital de 90.000 dòlars, neix l’Apple I, amb l’objectiu de popularitzar l’ús dels ordinadors personals, portant-los de les oficines a les cases. El 1977 va arribar el seu primer èxit, amb l’Apple II, el primer ordinador produït en massa per al consum. En tan sols dos anys, la facturació de la companyia es va multiplicar per quinze, dels 7,8 milions de dòlars fins als 117 milions, el que els va convertir en multimilionaris abans de complir els 25 anys. El popular símbol de la poma amb un mos al costat dret el va prendre dels Beatles, que utilitzaven la imatge de la fruita del pecat original en els seus discos a final de la dècada dels anys 1960.

A Jobs li va ser diagnosticat un càncer de pàncrees el 2004. Ho va fer públic un any després, en el discurs de graduació a la Universitat de Stanford. Una llarga malaltia L’abril de 2009 va ser sotmès a un trasplantament de fetge, després de negar durant mesos els rumors sobre el seu delicat estat de salut.

Al setembre d’aquest any va reaparèixer en públic per llançar la tercera generació del popular reproductor iPod. Alarmantment prim, i amb la veu molt feble, va aprofitar per fer campanya per la donació d’òrgans. Encara que se’l considera un dels grans innovadors de la història, no va ser perquè creés nous productes. Jobs va tenir la capacitat de simplificar la tecnologia de l’època, en el moment adequat.

El Mac el primer ordinador que tenia pantalla, i li va afegir un ratolí. Simplificar la complexitat. Jobs necessitava un bon programa que li donés vida. En aquest moment va anar buscant ajuda al jove Bill Gates, sense saber que amb el pas del temps es convertiria en la seva gran rival a Microsoft. Les vendes van decebre i el PC dominava de forma aclaparadora. La tensió en el si d’Apple va créixer. I un any després, Steve Jobs es va veure forçat a abandonar la companyia per les diferències que tenia amb el seu llavors conseller delegat John Sculley portant el negoci. Els titulars de l’època parlen de la fi d’una era.

Jobs es va reincorporar després de 12 anys d’exili a la companyia que va crear carregat d’idees per ressuscitar Apple, com l’iMac. La computadora va ser llançada un any després amb un èxit rotund. Però el que va obrir els seus productes al consum en massa va ser el reproductor iPod i la botiga electrònica iTunes, per a la descàrrega legal de música. Així va tapar el forat on era Apple, llançant nous productes més enllà dels PC i poc a poc la sort de la companyia començaria a canviar.

Fins el passat 5 d’octubre quan, al mateix garatge on va crear el seu primer ordinador, va morir de la llarga malaltia de càncer que havia patit.

Borja

Publicat dins de Borja Infante, Tecnologia | 1 comentari

Pòquer

Publicat el 9 octubre 2011 per

Aquest estiu, jo i uns quants amics, de tant en tant, hem començat a reunir-nos a casa d’algun de nosaltres per fer timbes de pòquer. Per això, com no sabia de què parlar en aquest escrit, l’aprofitaré per, amb unes poques pinzellades, explicar una mica les normes bàsiques.

El pòquer, concretament el Hold’em Texas, és un joc de cartes que consisteix a a fer un seguit de combinacions amb les cartes per guanyar. Cada jugador té dues cartes ocultes a la mà, i durant cada etapa de la partida se’n obren unes que veu tothom a sobre de la taula. Inicialment, se n’obren tres, a continuació, una, i, finalment una última cinquena carta. S’ha de dir, que en cada una d’aquestes rondes, els jugadors fan apostes a partir d’unes “cegues” que es pacten inicialment. Les cegues van movent-se una posició cada mà en direcció a les agulles del rellotge, fent així, que no sigui el mateix jugador el que faci sempre les apostes inicials.

És remarcable, que cada jugador té l’opció de fer fold (deixar de participar en una ronda) durant cada fase d’una mà si les cartes que té no li agraden. Amb l’excepció de les cegues gran i petita que han de deixar la seva aposta a la taula si se’n van a la primera fase de la ronda.

Finalment, voldria acabar esmentant que s’ha de tenir cura amb aquest tipus de jocs, ja que poden ser adictius i causar malalties com la ludopatia. La gent que la sofreix, necessita jugar a totes hores si disposa de diners per fer-ho, fins al punt que no reaccionen si no ho han perdut tot, per aquesta raó, és aconsellable no jugar-hi massa sovint.

Classificació de les jugades
Jugada Descripció Exemple Combinacions Possibles
1 Escala reial o flor imperial Cinc cartes seguides del mateix pal del 10 al As.
4 entre 2.598.960
2 Escala de color Cinc cartes consecutives del mateix pal.
36 entre 2.598.960
3 Póker Quatre cartes iguals en el seu valor
624 entre 2.598.960
4 Full Tres cartes iguales en el seu valor, més unes altres dos iguals en el seu valor (trio+parella)
3.744 entre 2.598.960
5 Color Cinc cartes del mateix color o “pal”.
5.108 entre 2.598.960
6 Escala Cinc cartes consecutives.
10.200 entre 2.598.960
7 Trio Tres cartes iguales del mateix valor.
54.912 entre 2.598.960
8 Dobles parelles Dos parelles de cartes del mateix valor.
123.552 entre 2.598.960
9 Parella Dos cartes iguales de número.
1.098.240 entre 2.598.960
10 Carta alta Guanya qui té la carta més alta de totes.
1.302.540 entre 2.598.960

Àlex

Publicat dins de Àlex Mercadé, Jocs, Pòquer | Deixa un comentari

Insatisfets

Publicat el 8 octubre 2011 per

Segur que heu sentit algú més d’una vegada queixant-se negativament sobre aspectes físics del seu cos, i fins i tot, sense anar més enllà, segur que vosaltres també heu dit: Per què tindré el cabell rissat? Quines cuixes més grans… No m’agrada el meu nas! Etc.
La majoria de la població està insatisfeta amb algun o varis aspectes del seu cos però, per què? Alguns diuen que per poca autoestima amb un mateix, d’altres, que tot això es culpa de les indústries de bellesa que ens projecten un prototip estètic que, sent sincers, ningú té. Però la gent quan a les revistes veu a les famoses o a les models tan perfectament perfectes, no tenen en compte que allà darrere s’amaga una anorèxia, un Photoshop o una simple faixa. Molta gent inclús, s’angoixa tant que entra en una depressió perquè diu que el seu “defecte” perjudica la seva vida social. La gent més adinerada s’opera en centres d’estètica, però realment, cal tot això? Encara que jo mateixa me’n trobo molts de defectes i a vegades em deprimeixen, penso que és un mecanisme de ventes de productes o tractaments estètics i que realment cadascú és com és i no hi hauria d’haver cap problema, però vivim en una societat on la bellesa és quasi essencial per tenir una vida agraciada.
Així que en conclusió, les respostes a les preguntes que he dit inicialment no haurien de ser “no m’agrado” sinó: tinc el cabell rissat perquè sóc així, no m’importa el que pensi la gent de mi, el meu nas o el meu cos. En definitiva, cada dia al mirar-nos al mirall hauríem de dir simplement: m’agrado, i sóc feliç tal i com sóc.

Judith

Publicat dins de Autoestima, Bellesa, Estètica, Judith Hernández, Publicitat, Satisfacció | 1 comentari

La familia

Publicat el 8 octubre 2011 per

La setmana passada va ser l’aniversari de la meva cosina petita, feia cinc anyets.
Igual que els darrers anys, la festa era a la platja. El “típic” d’una festa d’aniversari d’una nena petita, seria anar a un “xiquipark” o a algun lloc semblant; però des que va començar la crisi, els meus tiets van decidir que era més adequat fer-ho a la platja per la nit ja que sortia més econòmic.

Jo, he de dir que crec que s’hauria de fer sempre així. Jo m’ho passo molt bé amb la família, i no importa el lloc on es celebri la festa, sinó amb qui estiguis. Vam estar unes sis hores a la platja, ballant, cantant, menjant, etc. Moments com aquests són els que m’agradaria que no s’acabessin mai. A més a més, he de dir que en el moment que jo estava a Tarragona gaudint d’aquesta festa, les meves amigues estaven en una discoteca de Mataró. En aquell moment volia estar als dos llocs a la vegada, però com no podia ser, vaig pensar que a la discoteca hi puc anar el cap de setmana que vulgui, en canvi, a la meva família no la puc veure tant com m’agradaria. Per què? Doncs perquè tinc la “mala sort” de tenir tots els parents a Tarragona. I la veritat és que només està a 1h 30 minuts, però encara així només els veig una vegada al mes com a molt.

Jo cada dia tinc més ganes de veure els meus avis, tiets, cosins…i no tinc aquest luxe de veure’ls.
Amb això vull dir que hem d’aprofitar cada dia, hora, minut i segon de la nostra vida, i compartir-la amb els que més estimem.

Marta Jareño

Publicat dins de Estimar, Família, Festa, Marta Jareño | 1 comentari

Braus: víctimes de l’estupidesa humana

Publicat el 7 octubre 2011 per

Per estrenar aquest nou bloc he decidit parlar sobre la cultura. O més ben dit, sobre el que se suposa que és cultura. I per fer-ho agafaré com exemple el poble de Tordesillas a la comunitat autònoma de Castilla i Lleó.

Aquest poble està a uns 30 kilòmetres de Valladolid i té uns nou mil habitants. Suposo que us estareu preguntant: ¿i per què has escollit aquest i no un altre? La resposta és ben simple. Aquesta vila s’ha fet molt famosa arreu d’Espanya i també del estranger a causa d’una festa anomenada “El Toro de la Vega”. Estic segura de que ja sabeu més o menys per on aniran les coses. Doncs bé, la celebració consisteix a deixar lliure un brau per un extens camp mentre milers de persones el persegueixen i uns centenars, alguns a cavall, l’empaiten i el fereixen amb llances fins que mor. I, com no podia ser d’una altra manera, la festa està considerada d’interès turístic.

Els polítics, davant aquesta tradició, no diuen res, com sempre. Es renten les mans i no tenen el valor suficient per dir el que pensen. S’excusen dient que no és de la seva incumbència. Però, la més hipòcrita de tots ells és la nostra “estimada” ministra de cultura Ángeles González-Sinde. Ella, que és la responsable de la cultura a Espanya i la que hauria de dir més coses sobre això, evita els periodistes quan intenten preguntar-li sobre aquest tema.

I la gent de Tordesillas no es queda enrere. Cada any defensen la festa argumentant bestieses com per exemple: “això és així i ja està” i “és la nostra tradició i punt”. O arguments encara més incoherents com: “el patiment és una qualitat humana, els animals no la senten” o “El brau està en aquest món perquè nosaltres el matem”. Però tot i que semblen molt convençuts, quan arriba la festa no deixen entrar càmeres al poble i intenten, per tots els mitjans, que no es pugui gravar res. En el fons saben que no tenen raó. A més a més, critiquen, insulten i menyspreen als activistes i protestants que estan en contra del maltractament animal. I el més impactant és que hi ha un grup molt minoritari al poble que no està d’acord amb la festa, però, tot i viure en una democràcia, no poden dir ni expressar el que pensen. ¿Per què? Doncs perquè si ho diuen haurien d’anar-se’n de Tordesillas i no podrien tornar mai més, ja que els altres no els deixarien viure en pau.

¿Com és possible que una festa tan bàrbara sigui cultura a la nostra societat? ¿Com és possible que les persones que estan a favor d’això no se n’adonin del que fan? ¿Com un seguidor d’aquesta tradició pot arribar a casa seva i dir als seus fills que es portin bé i que siguin bons? I més encara: ¿Com poden els polítics empresonar a assassins quan la seva cultura està basada en la violència? No ho entenc i crec que no ho entendré mai.

Arantxa

Publicat dins de Arantxa López, Barbaritat, Braus, Cultura, Festa, Política | 1 comentari

Acció policial

Publicat el 7 octubre 2011 per

La Policia Municipal de Girona va detenir dimarts al matí a un noi de 21 anys, veí de Girona i alumne de l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona, acusat d’un delicte contra la salut pública, com a sospitós de vendre marihuana a altres alumnes. Els agents d’investigació dels municipals gironins havien muntat un servei de vigilància pels volts del centre després de rebre avisos i queixes que apuntaven que des que havia començat el curs es notava que hi havia consum de marihuana i que algú en venia a l’hora del pati. Cap a les 11 del matí els agents camuflats es van fixar en un grup de quatre nois i van veure que un d’ells agafava de dins la motxilla una bossa de plàstic transparent amb herba a dins i la donava a un dels nois del grup. El noi va agafar la bossa i va marxar, però els policies el van atrapar i van comprovar, tal com sospitaven, que era de marihuana. Després van demanar al noi que duia la motxilla que els ensenyés què hi portava i van veure que hi havia diverses bosses de marihuana preparades per a la venda. Van escorcollar el seu cotxe, aparcat a prop, i encara hi van trobar més bosses de marihuana. Arran d’això van detenir a l’alumne. El pes total de la marihuana comissada era de 119 grams i la policia calcula que al mercat negre hauria tingut un valor de 478 euros. La policia creu que dos nois més estaven implicats en la venda de marihuana, però no els van detenir perquè no se’ls va trobar res. El venedor de la droga, que no té antecedents, va passar ahir a disposició judicial i va negar les acusacions de tràfic de droga i va quedar en llibertat provisional.

Sergi

Publicat dins de Drogues, Policia, Sergi Francès | 1 comentari

Feixisme als nostres pobles i ciutats

Publicat el 4 octubre 2011 per

Actualment, no se com és possible que es toleri i defensi tot aquest feixisme, passant per partits falangistes com ara “Alianza Nacional”, “España-2000”, la “Falange Espanyola”, i arribant a PxC partit el qual té força seguiment a diversos punts de Catalunya. Crec que seria necessari aclarir que PxC, és un partit que no condemna l’atemptat d’Oslo i que té al cap davant un ex-membre d’una organització d’ultradreta franquista durant la transició anomenada “Fuerza Nueva” i també va ser candidat a les europees del partit ultradretà anomenat “Frente Nacional”. Aquest que culpen la immigració, dels guetos d’immigrants i dels delictes d’aquests immigrants no se’n adonen del problema que realment existeix. El problema crec jo, ve donat per les poques ajudes donades als immigrants i les poques possibilitats a les que ells opten amb els pocs recursos que tenen. Tampoc podem deixar-nos la marginació que se’ls es propiciada a molts llocs la qual els aboca a crear guetos marginats de la societat. De manera que tots aquests que diuen que la integració hauria de ser un deure, el que realment haurien de mirar és si el lloc on vivim dona les oportunitats als immigrants sense recursos que arriben a aquest país.

Arran de la crisi i els problemes de la societat hi han organitzacions i partits que intenten fer un altre cop com va fer Hitler o Franco, donar les culpes als immigrants, cosa que sembla impensable que pugui ser recolzada, però ho és i el seu nom a Catalunya és PxC. Cada cop la gent els coneix més i els té més vistos, però el més fort és que la mateixa policia els defensi, un exemple ben clar va ser el dia 2 d’octubre, el diumenge passat:

Tot va ser molt còmic, mentre ells feien el seu acte, un grup de gent contrària es va manifestar per fer veure que no son acceptats, i que la població no es creu els seus discursos feixistes. Com ja es sabia el cos policial dels Mossos d’Esquadra, va estar-hi present per a que no hi hagués una confrontació cos a cos, però el més fort va ser que no només van separar els dos grups, sino que van dividir la manifestació, dels que eren contraris. No només això si no que desprès de dividir-los van arraconar-los a un carreró amb l’ús de la violència -amb la qual van obrir un trau al cap a un manifestant- i van identificar amb l’ús innecessari de la força a 120 persones. Després a les noticies va sortir que havien detingut a dos persones a la manifestació contraria al feixisme, per atemptar contra el cos policial. El que no expliquen és que el que realment van fer per atemptar, va ser, en un cas posar-se una caputxa a l’hora de ser identificat i l’altre, des de fora de la manifestació cridar per que deixessin marxar a les persones que anaven a identificar. Se’ls van emportar a un carreró i no se sap que se’n va fer d’ells. Finalment va acabar l’acte de plataforma, després del qual van deixar als manifestants que tenien retinguts.

Ha sortit realment això a les noticies o a sortit una cosa que s’allunyava de la realitat del que es va viure? Estimats mitjans de comunicació, la noticia real no hauria d’haver estat “Han detingut a dos persones a una manifestació en contra de la concentració de PxC”, si no que hauria d’haver estat “Cossos policials defensen una concentració feixista, i acaben amb una manifestació antifeixista amb l’ús de la violència”. Tot això em dona a pensar que des del poder de l’autoritat es reprimeix als que realment lluiten per crear una societat sense classes i amb un respecte per tots els iguals. Tot defensant als feixistes que el que busquen és crear uns privilegis a un cert grup de persones i acabar amb éssers humans que venen d’arreu del món, bé, realment només tenen aquest odi amb els que venen de certs llocs. Per tant jo ús animo a tots qüestionar l’autoritat i a reaccionar contra el feixisme que ens envolta a les nostres ciutats i pobles.

Raül

Publicat dins de Feixisme, Immigració, Manifestació, Raül Gómez | 1 comentari

Lesió durant l’estiu

Publicat el 4 octubre 2011 per

Aquest estiu em va passar una cosa que encara no m’havia passat mai, i que em va canviar molt l’estiu, una lesió.

El 14 d’Agost vaig anar a un torneig de basquet amb uns amics, i vaig tenir la mala sort de caure malament en un salt i ferme mal al turmell. Com que estava lluny de casa, no em podien venir a buscar per anar al hospital, aixi que fins la nit que vaig tornar a casa no em van poder portar al metge. Un cop allà em van enguixar la cama, ja que tenia una fissura al turmell.
Vaig estar cinc setmanes amb aquell guix. No podia caminar, ni jugar a basquet, ni anar en moto, no podia fer quasi res, i havia de quedar-me molts dies a casa fen repòs. I el pitjor de tot eren les crosses, a tots els llocs on anava les havia de portar i em cansava moltíssim a l’hora de caminar una bona estona.
Però tot això ja és aigua passada, fa dues setmanes que em van treure el guix i ara vaig cada dia al hospital a fer rehabilitació, ja puc caminar i anar en moto, però el que encara no puc fer es jugar a bàsquet. D’aquí a pocs dies ja podré entrenar i jugar partits desprès de dos mesos sense fer res d’esport, en tinc moltes ganes.

Xavi

Publicat dins de Esport, Lesió, Xavier García | Deixa un comentari

València

Publicat el 4 octubre 2011 per

Aquest últim cap de setmana vaig anar a València, on viu la meva germana ja fa quatre anys. Està estudiant Odontologia ja que aquí va tenir problemes per entrar a la Universitat, la nota era massa alta i només hi ha una Universitat a tot Catalunya.

Vaig baixar bàsicament per anar a veure-la, feia massa temps que no la veia i la trobava a faltar. Així que vaig buscar un bitllet per baixar divendres després de l’institut. Quan vaig arribar a València, cansada després de 4 hores de viatge i d’aixecar-me a les 7.45 del matí, em diu ma germana:

-Vinga Alba, arregla’t que aquesta nit sortim les dues amb les meves amigues!

Així que a les 12 de la nit, amb cara de morta, estava a una discoteca rodejada de gent borratxa que feien “botellón” per tot arreu (fins i tot al costat de la policia, cosa que em va sorprendre). Les noies anaven amb unes faldilles que eren extremadament curtes i els nois no feien altra cosa que buscar qualsevol noia per “pillar cacho”. A més de tot això li sumo que no se sentia res de res, els altaveus s’havien espatllat ja que on estàvem era un lloc descobert i va ploure.

En fi, no va ser un divendres molt divertit, tot i que les amigues de la meva germana són molt divertides. Però el resta del cap de setmana vam estar molt bé les dues juntes i soles. Trobava a faltar aquests moments amb ella. Ja tinc ganes de veure-la un altre cop.

Alba

Publicat dins de Alba Canals, Cap de setmana, València | 1 comentari

Revoltes al món àrab

Publicat el 3 octubre 2011 per

Aquest cap de setmana, he vist per les notícies que l’últim front a Líbia en mans dels gaddafistes, és la ciutat natal del dictador. Això m’ha fet tornar a pensar, si realment, totes aquestes revoltes faran canviar aquestes regions musulmanes nord-africanes.
Suposo que hauríem de ser optimistes, i creure que els nous reformistes ho faran millor que els antics règims totalitaris que hi estaven instaurats. Però no puc evitar pensar que molts d’aquests països, es transformin en estats regits per una llei islàmica ultraconservadora.
Les conseqüències podrien ser fatals, governs i bandes terroristes islàmiques units, fent front comú contra un enemic occidental ateu o contrari a l’Islam? Tall en el subministrament de fonts energètiques a l’estranger? Noves guerres mundials?
Bé, com ja he esmentat amb anterioritat, hem de ser positius. Anhelant que les revolucions finalitzin amb una millora considerable del nivell de vida de la població indígena a tots aquests països. I, a ser possible, amb una bona i fructífera cooperació a nivell mundial que restableixi la pau i la finalització det terrorisme i radicalisme a gran escala.

Àlex

Publicat dins de Àlex Mercadé, Conflictes, Guerra | Deixa un comentari

Exhumant justícia

Publicat el 2 octubre 2011 per

Arqueologia. Que es ben bé l’arqueologia? Doncs bé segons la Real Academia de la Lengua Española, es defineix l’arqueologia com la ciència que estudia les arts, els monuments i els objectes de l’antiguitat segons les restes trobades.

Durant molt de temps he pogut sentir afirmacions que menyspreen aquesta ciència petita però fonamental. M’han arribat a dir que l’arqueologia no em donarà de menjar, que perdia el temps o inclús que fracassaria en el intent de treure’m la carrera. Tot i així, considero que l’arqueologia es molt més que una carrera que no em donarà mai de menjar. Des de ben petita m’ha apassionat aquest món i es per això que no deixaré mai de lluitar pel meu somni; ser una gran Arqueòloga i col·laborar a tancar les ferides que encara sagnen per la Guerra Civil.

Fa uns mesos vaig tenir una breu necessitat de plantejar-me el meu futur. Tenia present que des de sempre l’arqueologia havia sigut la meva gran passió però alhora dubtava de com podia treure el màxim profit a les meves aspiracions. Instintivament em vaig il·luminar i al meu cap van venir mil imatges de la Guerra Civil. I si jo podia ajudar a les complicades tasques d’exhumar fosses comuns del franquisme? I si podia ajudar a totes les famílies desemparades que només desitgen donar sepultura al seus estimats? Considero que es un favor que hem de fer a tots aquells que van perdre la vida per lluitar contra la repressió i a favor de la llibertat. Considero que es un regal pels nostres avis, que sense cap culpa van patir les conseqüències d’aquesta nefasta guerra. Considero que s’ha de fer justícia i que la memòria històrica mai es pot oblidar. Es per això que vull lluitar. Vull fer justícia per tots aquells innocents que a hores d’ara al cap de 75 anys no poden descansar eternament. Per totes aquelles ànimes en pena que van morir enganyats, sense temps a dir adéu. Simplement perquè us ho dec. Ja és hora que algú trenqui la por a recordar.

Arqueologia. Segons la meva definició, ciència que ajuda a fer justícia i a recuperar la memòria de tots. Ciència que fa justícia i que ha d’estar present a tots els aspectes de la nostra vida. Arqueologia. La meva gran passió. Arqueologia. Un somni per el que val la pena lluitar.

Carolina C.

Publicat dins de Arqueologia, Carolina Castaño, Futur, Guerra Civil, Justícia, Memòria històrica | Deixa un comentari

Problemes

Publicat el 1 octubre 2011 per

Els professors ens demanen moltes vegades que escrivim redaccions. Però de què podem parlar? Hi ha masses temes que podem tocar. Abans d’escriure sempre pensem: què podem dir? I potser dediquem molt de temps a decidir-ho. Jo ara portava una estona pensant sobre què escriure, i he acabat decidint que escriuria el primer que em passés pel cap. Dediquem massa temps a donar voltes a les coses, sobretot als nostres problemes. No podem passar-nos l’estona preocupant-nos, ja que si el problema té solució ja es solucionarà, i si no, doncs no hi podem fer res, per tant, el millor es oblidar-lo. Però no és tant fàcil, la gent no oblida els seus problemes fàcilment i es un gran inconvenient perquè no ens deixa disfrutar de les coses bones que tenim. Hem d’aprendre a conviure amb ells, igual que aprenem a conviure en societat.

Laura

Publicat dins de Escrits, Laura de Mena, Problemes | 1 comentari

El català a l’escola

Publicat el 1 octubre 2011 per

A principis de setembre, vaig sentir una notícia que m’ha dut a escriure aquest text. Al telenotícies deien que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya donava dos mesos a la Generalitat per implantar el castellà com a llengua vehicular a les escoles. Quan vaig sentir això em vaig preguntar: què volen dir exactament? El que ens estaven dient és que s’havia d’adaptar el sistema educatiu català perquè el castellà pogués estar present en més d’una assignatura, i així utilitzar-lo el mateix nombre d’hores que el català.

Poc desprès em va venir una altra pregunta al cap. Per què canviar el sistema educatiu si ja funciona bé? Està demostrat que els alumnes catalans no tenim mancances en la llengua castellana. És més, traiem iguals o inclús millors notes en castellà que alguns alumnes de l’Estat espanyol.

Al cap de quinze dies, va sortir una nova notícia. Feia uns dies que el Govern havia presentat un recurs per defensar el català com a llengua vehicular. Conseqüentment, el TSJC suspengué l’ultimàtum dels dos mesos de marge que donava per tal de resoldre el recurs presentat. Això no vol dir que s’hagi acabat tot. Hem de seguir lluitant per defensar el català a l’escola.

Laura

Publicat dins de Català, Ensenyament, Laura Fernández, Lluita, Política | 1 comentari

Veure la realitat

Publicat el 1 octubre 2011 per

Aquest estiu he anat de vacances a Mèxic, a la Riviera Maia acompanyat dels meus pares, la meva germana i els meus avis. Era el primer cop que sobrevolava les fronteres del continent europeu, més ben dit, ha estat la primera vegada que m’allunyava d’Espanya, de manera que no sabia amb què em trobaria.

Sens dubte va ser una experiència inoblidable, tant per la fantàstica manera en que ens ho vam passar, com per les eternes i esgotadores onze hores de vol d’anada i tornada. A banda d’aquest últim fet tot va ser fantàstic: l’hotel, les excursions, i en general tots els serveis que t’oferien. Però del que us vull parlar realment no és de la meva experiència viscuda a l’hotel sinó d’un fet que, encara que ja el tenia present, em va sobtar bastant. El fet de que la zona hotelera fos molt maca i amb tota mena de serveis no amagava l’altra part del territori. El que vull dir és que al llarg de la meva estada cada cop estava més segur que aquell lloc era com una moneda; amb la seva cara bonica i la seva cara lletja. Quan eres dins la zona hotelera tot era fantàstic i meravellós, però quan sorties d’ella tot era pobresa. Ja podies mirar a banda i banda de la carretera buscant una mica de civilització que tot eren cases mal forjades i nens de quatre anys demanant almoina.

Ja sabia que al món hi havia tota mena de desigualtats, però una cosa és tenir-ho present i una altra molt diferent és veure-ho amb els teus propis ulls. Està clar que aquest món tan mal repartit no canviarà per sí sol, sinó que hem de ser nosaltres els que hi posem remei; “però quin?”, “com i on trobar-lo?”, “com aplicar-lo?”. Aquestes preguntes són les que, almenys jo, em qüestiono cada cop que veig casos com aquests. Em paro a pensar i sense adonar-me’n reflexiono sobre les coses que tinc i les que podria no tenir, la qual cosa fa que per uns instants pensi més amb el que posseeixo i no amb el que m’agradaria posseir.

Xavier

Publicat dins de Desigualtats, Viatjar, Xavier Cañellas | 1 comentari

Vacances a Menorca

Publicat el 29 setembre 2011 per

Tenint en compte que anem per la segona setmana d’institut i el que més es troba a faltar és l’estiu, us parlaré del meu viatge a Menorca.

Aquest any, he anat a l’illa amb els meus pares, i el meu germà ha anat per lliure amb la seva nòvia i uns amics. Tot i anar per separat, alguns dies hem anat tots junts per bussejar a una de les millors platges de Menorca, on et pots trobar bancs immensos de peixos, roques plenes d’eriçons i morenes, i coves submarines on el nivell de l’aigua pot arribar a negar-les totalment. Les platges de l’illa son espectaculars i si saps quina escollir, et pots trobar completament sol en una platja paradisíaca on pots passar-t’hi tot el dia sense haver de fer res, simplement, gaudir de l’estiu.

Deixant el tema de platges, Menorca té només una carretera principal que travessa l’illa de costat a costat, i al voltant de cada carretera, sigui la principal o totes les altres, està ple de camps on pasturen animals com vaques, cabres, ovelles, etc. I jo he tingut la sort de que l’apartament dels meus tiets, que és on anem cada any, està situat just al costat d’un camp on pots accedir-hi sense cap problema. El gran problema és que, més d’un cop ha arribat a saltar algun cavall dins la piscina, on tenim nosaltres la terrassa, això, als meus pares no els agrada però a mi em va semblar “la òstia” i no vaig poder parar de riure.

Martí Cavaller

Publicat dins de Martí Cavaller, Menorca, Vacances | 1 comentari

Irlanda

Publicat el 26 setembre 2011 per

Des de petita els meus pares sempre havien volgut que viatgés a l’estranger per perfeccionar l’anglès i també per canviar d’aires i conèixer gent nova. La veritat, no era un idea que m’apassionés i per això, intentava no imaginar-m’ho massa perquè creia que no arribaria el moment. Però va arribar. Així que el passat 3 de juliol estava camí de Dublín.

Els dies allà em van passar molt lents. Pel matí anava a l’escola a practicar anglès, fèiem alguna activitat i per la tarda, tornàvem cap a les cases. Encara que vivia amb una família, ells feien la seva vida i jo intentava fer la meva.

En el meu cas, l’idioma no va ser un problema perquè m’hi defenso prou bé. Però el que no em va agradar va ser d’una banda, el temps, que era molt depriment perquè mai sortia el sol i feia molt de fred i d’altra banda, el menjar. Cada dia menjàvem patates.

Ho vaig passar bastant malament perquè em trobava molt sola. El que més desitjava era poder parlar amb la meva família i sentir la seva veu. Encara que després quan penjava estava molt més trista. Gràcies el facebook podia parlar amb les meves amigues que no em paraven d’animar, però també veia lo bé que s’ho estaven passant. No trobava res de positiu a la meva estada allà i l’únic que volia era tornar.

Està clar que no tot van ser experiències negatives. Gràcies a “Irlanda” he millorat el nivell oral d’anglès i he conegut moltíssima gent. M’he adonat de la família que tinc i de l’orgullosa que m’haig de sentir de tenir-la. M’he sentit molt estimada.

Recomano a tothom que pugui que hi vagi perquè encara que jo no ho hagi passat del tot bé, m’he endut el més positiu.

Anna.

Publicat dins de Anna Benítez, Enyorança, Irlanda, Viatjar | 1 comentari

El suïcidi d’un nen turmentat pel bullying

Publicat el 26 setembre 2011 per

Es suïcida un nen de catorze anys a Buffalo, Nova York, degut al assetjament escolar o bullying, Jamey Rodemeyer. Va ser trobat mort davant de la seva casa el diumenge 18 de setembre, però la policia no va donar a conèixer cap detall sobre com es va treure la vida. Dies abans, el jove nord-americà demanava ajuda en el seu twitter: “Sempre dic que estic intimidat, ningú m’escolta. Què haig de fer per què la gent m’escolti?”. Rebia contínuament missatges anònims com: ” Jamey és subnormal, gai, desagradable i està obès. Hauria de morir!”. Els pares de l’adolescent, amics i familiars han expressat la seva indignació. Pel que es diu, era un turment incessant en els llocs web de xarxes socials. A L’estat de Nova York no hi ha lleis contra l’assetjament, de manera que, la policia hauria de determinar si els sospitosos serien jutjats en tribunals de menors dependent de si tenen setze anys o més.
Desgraciadament, no és l’únic cas d’un adolescent que es suïcida per aquesta causa. No sé fins on haurem d’arribar per acabar d’una vegada amb el bullying. Potser, les persones no ens n’adonem del mal que li podem estar fent a algú. Ja que, hi ha persones que són més febles que nosaltres i els afecta més del que creiem.

Per què la gent que l’envoltava va mirar a un altre costat quan el missatge d’ajuda era clar? Per què els humans tenim la capacitat per poder destrossar una persona tan cruelment?
Jamey no podia descansar ni un moment d’aquests continus atacs. Quan anava a l’institut no paraven de torturar-lo, i quan arribava a casa, els permanents missatges plens d’insults no el deixaven ni un minut de descans.

Jaume

Publicat dins de Bullying, Jaume Abril, Suïcidi | 1 comentari

L’Alzheimer!

Publicat el 22 setembre 2011 per

Aprofitant que ahir va ser el dia mundial de l’Alzheimer i que el meu avi el pateix, el meu escrit d’avui parlarà sobre ell.
L’Alzheimer es una malaltia que afecta les parts del cervell que controlen el pensament, la memòria i el llenguatge. Aquesta malaltia apareix normalment en persones d’edat avançada. El problema és que, com que encara no se sap la causa que la provoca, no s’ha trobat cap tractament eficaç.
Jo me’n recordo quan li vam començar a notar al meu avi. Al principi pensàvem que era perquè estava despistat i s’oblidava les coses, però mes endavant, varem veure que no: tenia Alzheimer. Al principi va ser molt difícil assumir-ho, sobre tot per la meva àvia, però poc a poc va fent-ho, tot i que ja fa tres anys que li diagnosticaren, encara no s’ho vol creure. Ell es va oblidant de les coses, molts cops no sap el meu nom, o es desorienta, però encara no ha perdut la seva felicitat i el seu somriure d’orella a orella cada dia.

Maria

Publicat dins de Alzheimer, Avis, Míriam Álvarez | 1 comentari

Records

Publicat el 21 setembre 2011 per

Pensava que no els trobaria a faltar… si fins i tot ja tenia moltes ganes de canviar d’aires!
He passat quatre anys compartin-ho tot amb les mateixes persones i ara de repent m’he trobat sense elles, tot ha canviat tant! Mai hagués imaginat que aquelles persones haguessin significat tant…
Han significat molt per mi perquè han passat al meu costat un temps considerable, hem aprés els uns del altres, hem “crescut” com a persones, ens hem ajudat, hem plorat, ens hem recolzat… I ara tot això ha canviat perquè cadascú ha fet el seu camí, han conegut a gent nova, s’han centrat més i ja no ens veiem tots, només unes quantes persones, les demés no, perquè cadascú ha anat a un lloc diferent, però a mi això no em preocupa perquè he passat els millors anys amb ells i sempre els recordaré tant per les coses bones com les dolentes i sé que si els necessites ells estaran al meu costat.
Quan sigui gran i pensi en la meva adolescència, els tindré a tots presents i això es el bonic, poder en recordar-te de tots els moment bons de la teva vida.

Noelia

Publicat dins de Companys, Noelia Acosta, Records | 1 comentari

Rivalitat Ferotge

Publicat el 20 setembre 2011 per

A principis del segle XX van néixer a la petita ciutat d´Herzogenaurach (Alemanya) els germans Dassler. Adolf i Rudolf van començar a treballar a un petit taller de sabates a casa seva. Però un dia, els germans Dassler es van separar, i d’aquesta separació van sorgir les marques d´Addidas (Adolf Dassler) i Puma (Rudolf Dassler). Tot i això, el motiu per el qual he triat aquest tema no és pas l´esport, ni les marques esportives, sinó el que m´ha fet decidir-me per aquest tema és la rivalitat entre germans.

Al llarg de la història s´han vist molt enfrontament entre germans, com és el cas dels Dassler (que en ocasions van traslladar les seves disputes a la presó) i això ha provocat molts estudis científics sobre les causes. He investigat per veure quin eren els motius principals i els he classificat en tres importants:
-La necessitat d’atraure l’atenció dels pares o de tenir més atenció que la resta de germans.
-La comparació amb el germà i la necessitat de sentir-se superior a l’altre.
-I el desig d’aconseguir més coses o privilegis que el germà.
Després de pensar molt he arribat a la conclusió de que el paper dels pares és molt important i han de potenciar una relació sana entre germans. Tot i així els estudis han determinat que no es poden evitar les discussions.

He volgut explicar-vos lo millor que he sigut capaç aquesta rivalitat entre germans perquè és un tema que em toca molt de prop (tinc quatre germans) i perquè sempre ha causat i causarà molt problemes per qualsevol motiu.

Jordi

Publicat dins de Germans, Jordi Abril, Rivalitat | 1 comentari

La lliga no té cap sentit

Publicat el 18 setembre 2011 per

Ahir, després de veure el partit del Barcelona contra l’Osasuna em vaig adonar que aquesta lliga no tindria cap sentit, perquè el nivell dels equips són molt diferents.

En aquets últims anys la lliga s’ha decidit entre els mateixos equips, el Barcelona i el Madrid. Aixó passa perquè els equips més bons tenen suficient diners per comprar els millors jugadors, en canvi, els que tenen poques possibilitats de guanyar s’han de conformar amb els que tenen o en comprar-ne de més barats. Tots aquests diners els aconsegueixen bàsicament per quatre raons: pels socis, per les empreses que volen patrocinar-los, pels títols que guanyin i per la televisió.

Per altra banda quan un equip que necessita diners té un jugador bo, si un equip ric (acostumen a ser els que guanyen títols) vol comprar-lo el que ha de fer es vendre-li perquè l’hi oferirien tants diners i no els podria rebutjar.

Àlex

Publicat dins de Àlex Ballo, Esport | 1 comentari