Fa gairebé un mes, vaig anar al Marroc a passar uns dies amb la família. El viatge va ser llarg perquè anàvem en vaixell, com una mena de creuer que venia des d’Itàlia, però maco ja que des d’ell podíem veure algunes de les ciutats més properes i dofins que volien acompanyar-nos en el trajecte. Quan vam arribar, vam anar a sopar tots plegats a casa d’una tieta meva i més tard, vaig sortir amb una cosina, vam anar a la Medina.
Aquella setmana va estar molt bé, però va ser curta, com sempre, que les vacances ens semblen massa curtes a tots. Anant d’aquí a allà, a casa d’una tieta, a casa dels avis, a la platja,..
Fins aquí tot bé, però en tornar a les meves obligacions he vist que no hauria d’haver fet, m’ho vaig passar molt bé amb els cosins, les cosines.. sobretot quan ens ajuntàvem tots de nit al terrat i fèiem petar la xerrada, explicant acudits, fent-nos bromes entre nosaltres… sota un cel ple d’estrelles i la enorme lluna. Les hores passaven i passaven i no volia que s’acabés aquell moment, sabia que aquí m’esperaven unes obligacions. O quan sortíem les cosines a donar un volt, tampoc volia que s’acabés aquell moment. Les mil i una fotos que ens vam fer per a que quedessin gravats aquells moments. Crec que tot i costar-me una mica he agafat el ritme. Espero que passi ràpid aquest primer curs i que em vagi bé.
Espero tornar-hi aviat però no en temps de classe perquè se m’acumula el treball!
Nabila
Nabila, quan vaig llegir el teu escrit em va agradar, tot i que em vaig quedar sense entendre algunes de les situacions que expliques (com si donessis per suposat que el lector ja sap de què estàs parlant). És molt important que tinguis present sempre el que el teu lector sap i el que no.
Fins al proper escrit!
Josep Maria