Tempestes nocturnes: abans desitjades, ara rebutjades

Em giro al llit, intentant trobar una postura agradable i còmoda. Arrufo les celles. No hi ha manera, la son no arriba. Estiro el peu cap a l’interruptor i encenc la llum. Veig borrós, però tant me fa. M’aixeco de mal humor i camino tres passes, no obstant, retrocedeixo fins al punt de partida amb els ulls oberts de bat a bat. Observo els meus peus, que han quedat remullats en aigua i congelats per culpa de la temperatura del líquid.

Ignorant el dolor que em provoca el fred als dits, vaig fins al passadís, ple d’aigua. Començo a córrer, relliscant varies vegades,  guanyant-me uns quants hematomes a les cames i mullant-me sencera. Obro la porta que divideix el passadís en dos i entro a la cuina. La visió de les aigüeres embossades em provoca mal de cap. De elles no para de sortir aigua i més aigua, que regalima pel taulell de cuina i pels armaris, fins arribar a terra. Vaig a l’habitació dels meus pares. No entenc res. ¿Com és que no hi són a casa? Si són les dues de la matinada!

Desesperada, torno a la cuina. El nivell de l’aigua puja sense parar. La por envaeix el meu cos i em paralitza. Reacciono uns segons més tard i agafo unes quantes tovalloles. Les estiro damunt de l’aigua. Després, mentre les tovalloles van xuclant, començo a fregar amb vehemència. Omplo cubs i més cubs, però el nivell no baixa. A fora segueix la tempesta i amb dues mans no és suficient. De sobte, les canonades que van a la cuina i als lavabos exploten i l’aigua comença a fluir per tota la casa. M’espanto i crido, mentre els ulls es saturen de llàgrimes. L’aigua ja m’arriba a la cintura i sembla que no puc fer res. Recorro la casa, intentant sortir per el balcó o per alguna finestra, però totes es troben tancades hermèticament. No puc deixar de pensar que ha arribat la meva hora. L’aigua ja arriba gairebé als dos metres. Floto i intento nedar, però ni els braços ni les cames em responen. M’enfonso i, poc a poc, em quedo sense respiració ni cap possibilitat de sobreviure…

—No!

Em desperto d’un moment per l’altre, amb el rostre ple de llàgrimes i tot el cos carregat de suors freds. Em costa respirar. M’aixeco d’un salt i vaig al passadís. Res estrany. Vaig fins a la cuina i després a l’habitació dels meus pares. Tot normal. Torno al meu llit i sospiro. Només ha sigut un malson. Ja fa un any des de que se’ns va inundar la casa. Cert que ho vam arreglar canviant la pendent de les canonades i que és molt improbable que torni a passar. Però aquella sensació de pèrdua és inoblidable i els malsons es repeteixen. M’estiro al llit per relaxar-me. A fora, segueix plovent. I sé per les notícies que demà per la nit tornarà a ploure. Bufo, exasperada: demà tampoc podré dormir.

Arantxa

Aquest article ha estat publicat en Arantxa López, Malsons, Pluja. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Tempestes nocturnes: abans desitjades, ara rebutjades

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Arantxa, m’ha agradat, com em passa sempre amb els teus escrits. De tota manera, penso que potser crees una prosa innecessàriament barroca. Ja sé que és qüestió de gustos, però no puc deixar de pensar que podria millorar si fos més directa. Fixa’t:
    “La por envaeix el meu cos i em paralitza” o “La por em paralitza”
    “Observo els meus peus, que han quedat remullats en aigua…” o “Tinc els peus mullats…”.
    També hi detecto alguna incorrecció lèxica:
    – “cubs i més cubs” “cubells i més cubells”
    – “floto” no existeix: “suro” (encara que si “sures” no et cal nedar, no?)
    Finalment, alguns “cultismes” que sobten: “fluir”, “saturen” o “vehemència”
    “l’aigua comença a fluir” (“l’aigua s’escampa per tota la casa”)
    “els ulls es saturen de llàgrimes”
    “fregar amb vehemència”
    “totes es troben tancades hermèticament”. (“són totes tancades”)
    Ja et dic que és una qüestió de gustos. Tampoc em facis gaire cas!
    Espero el teu proper escrit
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *