MODIFICAR LA CONSTITUCIÓ

Publicat el 1 setembre 2011 per Josep M. Altés Riera

Sorprenent? Potser no tant, a la vista del cúmul de mesures polítiques adoptades arreu del món adreçades a acontentar “els mercats”. La reforma de la constitució (amb referèndum o no, tant és!) és una mesura que assenyala que més enllà ja no es pot anar: els mercats obliguen als polítics a modificar la llei màxima del país, després d’haver-los obligat a modificar un munt de lleis menors. Quedaran contents ara? Ho dubto. Els poders econòmics s’han acostumat a una nova dinàmica on ells poden governar descaradament els governants, enlloc de ser governats per ells. Sempre ha estat així, de fet, però es conservaven les formes: els ciutadans votàvem cada quatre anys pensant que decidíem qui i com havia de governar. La Crisi econòmica hauria de servir perquè aquests ciutadans prenguessim consciència de la falsedat de la democràcia que se’ns presenta. Una democràcia derrotada, tal com diu Gabilondo al seu comentari. Us el recomano. Cliqueu

Publicat dins de Economia, Política | Deixa un comentari

TROBAR LA FELICITAT EN UNA LLAUNA

Publicat el 21 agost 2011 per Josep M. Altés Riera

Ha estat quan era a punt de sortir de la cuina que l’he vista, prop de l’aigüera, i he decidit enllestir-la. Sabia que no hi quedava gaire líquid, però tampoc no tenia gaire set, així que he agafat la llauna i m’he begut el dit de Coca-cola que encara hi quedava. Calenta. Massa hores fora de la nevera.

Ara la llauna és al cubell de les deixalles apartat envasos, ben arrugada. Tinc per costum xafar-les bé abans de llençar-les. No hi tinc res contra les llaunes de Coca-cola, també plego altres llaunes i tetrabrics, sense anar més lluny, per tal de guanyar espai. Però aquesta, ben plegada al costat de l’envàs de la llet, lluïa unes lletres molt grosses que deien: FELICITAT.

Sorprès, he tornat a agafar la llauna i he descobert, en lletres no tan grans, un rètol que m’ha deixat perplex: “Institut Coca-Cola de la felicitat”. L’he girada per examinar-la bé, buscant alguna pista que m’ajudés a comprendre de què anava tot plegat, però res, aquí quedava tot.

Així que, tot aprofitant una estona de fresqueta després d’un dissabte ben calorós, he decidit llençar a l’oceà la meva ampolla amb el missatge a dins: Algú em pot ajudar? Existeix aquest institut de la felicitat? Què s’hi fa? Què entenen per felicitat? Són utilitaristes? Idealistes? Hedonistes? Puritans? Intel·lectualistes?…. Pot ser que tants segles de debats filosòfics entorn de la felicitat estiguessin esperant l’arribada de la coca-cola que, finalment, ens ho aclarirà tot?

Finalment, he descobert (el Google, que tot ho sap) que existeix aquest institut, i que figures de renom avalen la seva seriositat: http://www.institutodelafelicidad.com. Si us passegeu per aquesta web podreu comprovar que fins i tot organitzen congressos internacionals sobre el tema. No sé de què em queixo, si fins i tot la Coca-cola promou la filosofia!

Publicat dins de Felicitat, Moral | Deixa un comentari

CANVI DE PIS?

Publicat el 7 juliol 2011 per Josep M. Altés Riera

El bloc de quart, la Tertúlia del quart pis, m’ha obligat a invertir un munt d’hores d’aquest curs. Sort n’he tingut de la presència d’en Xavier, que m’ha permès reduir la quantitat d’exàmens per corregir. Les coses seran molt diferents al proper curs, perquè ja no disposaré d’aquest luxe. Què hi farem!

De tota manera m’agradaria poder seguir llegint escrits dels que seran alumnes de primer de batxillerat, tot i que haurem d’inventar un sistema ben diferent. Penso que caldrà obrir-los l’espai d’aquest bloc perquè hi pengin els seus escrits. No n’estic del tot segur però tal vegada pot funcionar. Hi aniré pensant. Per ells serà com canviar-se de pis!

Publicat dins de Bloc, Educació | Deixa un comentari

UN ALTRE COMIAT. PROMOCIÓ 2011

Publicat el 4 juny 2011 per Josep M. Altés Riera

Ja fa dies d’això. Era un capvespre de Juny del 2009 i alguns de vosaltres us anàveu reunint, tots mudats i elegants, davant de l’Atlàntida. M’havíeu convidat al sopar per celebrar el final de quart d’ESO. D’altres havíeu quedat a la platja, on, si no recordo malament, us havíeu de reunir tots plegats després de sopar. No sé com va acabar tot plegat, perquè havent sopat vaig decidir que era hora de retirar-me i deixar-vos la festa per a vosaltres, però enmig dels crits i rialles del sopar al soterrani de l’Atlàntida recordo que vaig pensar que us començava a conèixer una mica… llavors que el curs s’acabava.

Dos anys més tard, un altre capvespre de juny, ens retrobem perquè ja heu acabat el batxillerat. Ara marxeu definitivament i em quedo amb la sensació de no haver conegut prou bé una colla de persones fantàstiques que desapareixen, inevitablement, de la meva vida. No és una queixa: ja us he torturat prou i no cal allargar innecessàriament el suplici d’unes classes de filosofia que no són pas una mostra de diversió! En tot cas, vull que sapigueu que si en alguna ocasió no us he tractat com calia ha estat perquè no us coneixia tant com hauria volgut.

Encara que les classes de filosofia no hagin estat una mostra de diversió, és de justícia que us digui que m’ho he passat molt bé treballant amb vosaltres. El meu propòsit no era pas ni divertir-me ni divertir-vos -que no és pas aquest el propòsit de l’escola-. Us he fet patir i m’heu fet patir, però al treball de cada dia -que aquest sí que és l’objectiu de l’escola- hi he estat molt a gust. Així que… gràcies per haver-ho fet possible, i tant de bo jo hagi aconseguit en vosaltres alguna cosa semblant.

Però no hauria estat tan a gust si no m’haguéssiu ensenyat res, i m’heu anat ensenyant, cadascú a la seva manera, i molt. Ni vosaltres ni jo som iguals que aquells personatges llunyans que sopaven a l’Atlàntida, per exemple. Tenim els mateixos noms i poca cosa més. Tal com hem après en treballar David Hume, tan sols la memòria ens fa sentir els mateixos, però no som idèntics. Hem crescut i hem après, amb esforç i amb treball, i això, encara que tal vegada no és “divertit”, en canvi resulta profundament satisfactori.

I ara deixeu-me fer de tutor per darrera vegada. Voldria fer-vos algunes recomanacions de cara al futur. Hi ha cinc trets en la conducta que us cal mantenir i reforçar:

En primer lloc, la tenacitat i el coratge, sigui quin sigui el vostre objectiu, perquè molt sovint caldrà insistir i ser tossut davant dels reptes que haureu d’afrontar. Recordeu que la mandra i la por no porten enlloc més que a la paràlisi i a la frustració.

En segon lloc, l’optimisme. No un optimisme circumstancial de quan les coses van bé, que aquest no té gaire mèrit, sinó l’optimisme com una manera general d’afrontar la vida, perquè la felicitat no depèn de les coses que ens passen sinó de com ens prenem les coses que ens passen.

En tercer lloc l’amistat. ¿quines coses portaries a una illa deserta? un bon amic, una bona amiga. Perquè un camí sense companyia es torna massa àrid: què millor que una bona estona amb els amics i les amigues?

En quart lloc, l’inconformisme, l’ambició . Hereteu un món que té molt poca gràcia i un munt de problemes que cal resoldre urgentment. No us cregueu als qui us diguin que no s’hi pot fer res. La resignació és, precisament, part del problema.

I, en cinquè lloc, la humanitat. La humanitat és el vostre país i és la vostra família. El repte més important que teniu és aconseguir deixar un món més humà de com l’heu trobat: És a dir, més just, més tolerant, més pacífic i més curós amb el planeta.

Així, doncs, tenacitat, optimisme, amistat, ambició i humanitat.

Per acabar, vull recollir i dedicar-vos les paraules d’una noia que enguany acaba aquell quart d’Eso que vosaltres acabàveu fa dos anys. Ella s’adreça així als seus companys:

“ha estat un plaer poder estudiar al vostre costat durant aquests 4 anys. Confio i desitjo que us vagi molt bé a la vida, que arribeu a ser grans persones i que els vostres somnis s’acompleixin”

Que així sigui i a reveure. Fins aviat!

Publicat dins de Educació, Tutoria | 1 comentari

VAGA SALVATGE?

Publicat el 27 gener 2011 per Josep M. Altés Riera

Avui, en entrar a l’institut m’han explicat el significat de “vaga salvatge”: Significa que hi ha uns salvatges que fan vaga. Han estat els mateixos salvatges els que m’han aclarit el sentit de l’expressió, amb lletres ben grosses al mur d’entrada. Era una llarga paret grisa sense cap gràcia, fins que amb motiu del la Setmana de la Ciència d’enguany algú va tenir la fantàstica idea de col·locar-hi el sistema solar. Al llarg d’uns quinze metres de ciment s’arrengleren uns cercles metàl·lics que i·lustren els tamanys dels planetes i les distàncies que els separen. A sota de cada cecle, el nom del planeta i la seva distància al Sol. Feia goig. Fins avui.

Els salvatges en qüestió han tingut el detall poc elegant d’afegir la seva informació al damunt d’aquesta informació astronòmica. Les grans lletres negres ens fan saber que ells fan vaga i que la vaga és salvatge. De passada s’han entretingut a posar silicona als panys de l’institut, suposo que deu ser la seva forma de convèncer els no salvatges.

Ja sé que em direu que no hi he de fer cas, que són quatre arreplegats que no tenen dos dits de front. Potser sí, però no puc evitar d’indignar-me en constatar la facilitat amb què es pot fer malbé el que ha costat tants esforços. És tan fàcil destruir i tan difícil construir! Avui hi ha al mur un exemple més de la lluita inevitable entre la civilització i la barbàrie, perquè ser civilitzats, i no salvatges, no és gaire més que mirar de no fer als altres el que no voldríem que ens fessin a nosaltres.

Caldrà seguir treballant

Publicat dins de Educació | 1 comentari

FABRICATS PER NO DURAR

Publicat el 17 gener 2011 per Josep M. Altés Riera

Us convido a veure aquest impactant documental passat a TVE sobre el tema: Fabriquem coses amb instruccions de que no han de durar, perquè si duressin, no consumiríem, i si no consumíssim el sistema faria fallida. És a dir, deixaríem de generar aquesta peculiar “riquesa” que en realitat ens empobreix. Comprar, llençar, comprar… És un documental sobre la obsolescència programada, o dit d’una altra manera, la reducció deliberada de la vida d’un producte a fi d’incrementar-ne el consum.

Comença el documental presentant-nos una bombeta centenària: Està encesa sense interrupció des de 1901 i és a internet les 24 hores del dia. De moment ja ha agotat dos webcams i va per la tercera! Curiós, no?

Obsolescència programada a YouTube

Obsolescència programada 2

Obsolescència programada 3

Obsolescència programada 4

Publicat dins de Consum, Economia, Moral, Societat | 2 comentaris

RETARD

Publicat el 12 octubre 2010 per Josep M. Altés Riera

“Ja passen vint minuts de l’hora; com és que no comencen?”-comento-. “Aquest país és així” -em respon- “això seria impensable a França o a Alemanya” -conclou el meu interlocutor, contundent, abans d’iniciar un llarg discurs entorn de les virtuts cíviques dels habitants d’aquests països, virtuts que contraposa a la lamentable “manca d’organització, rigor i civisme” que es pot observar arreu a casa nostra-. Ho afirma amb tal seguretat que ningú no gosaria pas contradir-lo. El cas és, però, que ell encara no fa ni deu minuts que ha arribat!

Suposo que l’hauria de respondre posant de manifest la incoherència entre les seves paraules i la seva conducta, tot fent-li notar el seu retard, però de seguida desisteixo. Estic convençut que m’explicarà els embolics i entrebancs que ha hagut de patir, i no em ve de gust que m’expliqui la seva vida. No és la primera vegada que ens trobem tots dos en una situació semblant i que he de suportar les raons per les quals, en mig d’un oceà de bàrbars deixats i mal educats, ell és una illa de civisme amb butlla especial per arribar tard. Els seus retards són accidents inevitables. Els dels altres, manifestacions d’un país essencialment endarrerit i tercermundista.

El meu acompanyant sosté que, acostumats com estem a no protestar educada però enèrgicament davant d’aquestes coses -aparentment petites però fonamentals- hem acabat construint una societat mancada de rigor i d’autoexigència. Davant del retard d’avui, per exemple, sosté que no m’hauria de limitar a una protesta amb veu baixa, que no arriba a ningú. Hauria de presentar una reclamació  formal (per escrit, és clar) als responsables de l’espectacle per tal que no pensin que ja ens està bé que comencin quan els vingui de gust. Tal vegada té raó. Ens cal millorar “detalls”, com ara ser puntuals, escoltar-nos més, no cridar, etc. que faciliten la convivència. I segurament també hauríem de ser menys condescendents davant dels incompliments de valors cívics com aquests i tants altres. Però no avançarem pas amb paraules (ni que siguin escrites): al meu acompanyant li fallen els fets.

Josep Maria

Publicat dins de Educació | Deixa un comentari

NIT “JOVE”?

Publicat el 29 agost 2010 per Josep M. Altés Riera

S’acaba la festa major d’estiu. Està bé això d’acomiadar l’estiu amb dies de festes. Moltes imatges agradables i estones per recordar, però també una taca negra: la imatge inesborrable de colles d’adolescents carregats amb bosses del “Sorli” farcides de begudes més o menys alcohòliques. Coles, taronjades i, sobretot, ginebres a dojo. Són quarts de dues de la matinada i elles i ells jeuen als parcs i a les voreres, esperant que sigui l’hora de la “nit jove”. Alguns ja van una mica tocats… l’espera se’ls fa llarga i hi ha ganes de consumir (si no, per a què ho hem traginat tot?).

És una cerimònia que es repeteix a cada festa major, any rere any (i sembla que no som pas l’únic poble, malauradament). A les vuit del matí surto a buscar el pa i el diari i sento ferum de cremat. El contenidor de paper del carrer està mig destruït. Davant de l’institut, dels quatre contenidors tan sols en queda un sense cremar. M’apropo al centre i el panorama és desolador, tot i l’esforç dels nois de la brigada, que s’afanyen a deixar-ho tot net i polit. No sigui cas que els veïns ensopeguin amb les deixalles. S’afanyen a ocultar les evidències d’una nit de barbàrie.

Al forn m’informen de baralles, hospitalitzacions i incendis. El cas és que tots ho sabíem. No és pas ni la primera ni la segona vegada! Al contrari, la “tradició” va creixent, sense que ningú faci res per resoldre-ho. Sembla que denunciar aquesta situació sigui “carca”. Potser sí que la racionalitat és passada de moda i ara toca institucionalitzar allò que en diuen “el botellón”.

Penso que tot plegat és força lamentable. De la càrrega de les bosses del Sorli (i de les motxilles, més discretes, però no més buides) se’n desprèn que això de la nit jove és per a la majoria, bàsicament, una nit per agafar una bona borratxera. Associar jove amb borratxo no deu ser el propòsit dels promotors de la festa, però n’és el resultat, així que farien bé de replantejar-se una tradició que genera associacions semàntiques tan nefastes. Estem dient als nostres adolescents que joventut és sinònim de borratxera, descontrol, manca de respecte, absència de valors cívics… fantàstic!. Després ens queixarem que l’escola no fa bé la seva feina educativa i ens quedarem tan tranquils!

Aquesta autèntica invitació a la disbauxa posa en un compromís força joves que “queden malament” perquè han de dir als seus col·legues que no han anat a la nit “jove”. Representa que “són uns avorrits” perquè no han volgut passar un ritus iniciàtic que no es pot defugir! Tampoc ho tenen fàcil els pares que han de “fer-se forts” davant les demandes dels seus fills i filles de dotze o tretze anys, que sostenen que “tots els meus amics hi van”. Són uns pares “dèspotes”. És difícil plantar cara a tot això, però ningú ha dit que educar sigui un camí de roses. Gairebé sempre consisteix a nedar contra corrent, i no és gens còmode.

Una altra conseqüència lamentable de la instauració d’una “nit jove” a la festa major, és que les altres nits no ho són, de joves. Els joves queden exclosos de la festa precisament en la mesura en que la societat, cada cop més paternalista i despistada, els ha muntat un espai i un temps perquè facin trapelleries. Un espai i un temps on les regles no valen i tothom mira cap a una altra banda. Algú ha pensat que així està educant? Algú ha pensat que ell no té la obligació d’educar? No és això… pobres joves!

Una esperança: després d’una jornada de consum desenfrenat obligatori de begudes –perquè si no, quedes malament-, una fira d’intercanvi on molts joves reivindiquen un altre món… perquè aquest, ja ho veuen, està profundament malalt.

Publicat dins de Educació, Moral, Societat | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

DONES EMPRESONADES

Publicat el 29 agost 2010 per Josep M. Altés Riera

Llegeixo en un article de Gabriela Cañas, publicat a el País, que cada cop és més evident que “la mujer occidental es esclava de su cuerpo y del estereotipo hipersexuado que se le exige y que tal esclavitud hunde sus raíces en los mismos prejuicios de los que defienden el velo integral. El denominador común de ambas culturas es el cuerpo de la mujer como objeto de deseo masculino que debe ser ocultado a los demás o, por el contrario, exhibido como tal para deleite del gusto varonil.”

Fa pensar, i força, perquè certament m’escandalitzo davant del “burka-presó” i, en canvi, no em sembla igualment censurable la presó en què viuen les dones occidentals, sotmeses a una lluita constant contra l’envelliment i els greixos. Incoherència profunda. Gràcies Gabriela per recordar-m’ho.

 

Publicat dins de Dona, Moral, Societat | Deixa un comentari

REVOLUCIÓ INFORMÀTICA DE L’ESCOLA: UN MITE

Publicat el 18 juliol 2010 per Josep M. Altés Riera

M’agradaria en aquestes ratlles, relativitzar en alguna mesura el que se suposa que ha de ser una revolució dins de l’escola com a conseqüència de la presència del que habitualment anomenem “noves tecnologies”. Aquesta presència és cada vegada menys excepcional i anecdòtica: les eines informàtiques són d’ús normal i quotidià en moltes escoles, i tot fa pensar que el procés no farà més que augmentar en el futur. La crisi econòmica sens dubte farà trontollar el ritme del procés, però sembla fora de dubte que la presència de les tecnologies de la informació a l’escola és irreversible i anirà a més.

La presència de les tecnologies de la informació a l’escola comporta tres canvis diferents: en primer lloc l’aprenentatge del funcionament de les noves eines informàtiques, en segon lloc el seu ús en les tasques habituals d’aprenentatge dins i fora de l’aula, i en tercer lloc -i aquest és el canvi més important- una modificació del tipus de relació entre el professor i l’alumne. Aquest darrer canvi és encara en l’horitzó, però sovint es pronostica -normalment amb entusiasme- que provocarà una veritable revolució a les escoles com a resultat de la “digitalització” de l’ensenyament. Provaré d’explicar tot seguit les línies d’argumentació bàsiques d’aquests pronòstics:

a) L’escola era concebuda fins fa ben poc com un espai d’adquisició d’unes informacions que havien de donar a l’estudiant una formació sòlida definitiva per al seu desenvolupament en la vida laboral adulta. Enfront d’aquest model d’escola, la societat del coneixement ens aboca a un entorn on la informació ja no és un bé de difícil accés i reservat a uns quants. Al contrari, disposem de més informació que mai, accessible a tothom, amb comunicació de xarxa planetària de tota mena de continguts. Davant d’aquest panorama, el problema de l’estudiant no és ja la manca d’informació, sinó més aviat l’excés d’informació.

b) Per tant, estem davant d’un canvi transcendental, o d’una revolució, en la mesura en què es redefineix de forma radical el paper dels actors del procés d’ensenyament. I és així, no com a conseqüència de la presència d’ordinadors a l’escola, sinó com a conseqüència de la necessitat de l’escola d’adaptar-se a un nou tipus de societat, on la informació no està allà on estava fins ara.

c) En la nova situació, el coneixement deixa de ser estable i definitiu. Al contrari, canvia a gran velocitat, de manera que aquells coneixements que valien avui, caducaran més aviat que tard, com els iogurts. Aquests són fets molt importants, perquè obliguen al mestre a viure en una provisionalitat tan incòmoda com inevitable, en lloc de còmodament assentat en unes certeses que, un cop impartides, valdran per a tota la vida adulta dels seus alumnes.

Vet aquí doncs els arguments bàsics a l’hora de pronosticar una veritable revolució a l’escola, de la mà de la digitalització. Tot i ser cert que la generalització de l’ús dels mitjans informàtics a l’ensenyament provocarà canvis importants que no vull pas menystenir, no crec que puguem parlar d’un abans i un després radicalment diferents. Exposaré sintèticament els arguments:

a) La tasca d’un bon mestre mai no ha estat, al meu parer, la de comunicar informació. Sinó la de facilitar als seus alumnes eines que li permetin trobar-la, analitzar-la, descriure-la i interpretar-la adequadament. Qui no ha tingut algun d’aquells professors que es limiten a llegir el llibre? Sempre havíem considerat que es tractava d’una estúpida pèrdua de temps: allò ja ho sabíem fer nosaltres! Demanàvem de la figura del mestre alguna altra cosa ben diferent.

b) Pel que fa a les dificultats en l’accés al coneixement, el fantàstic increment d’informació provocat pel desenvolupament de les noves tecnologies no genera un problema “nou” sinó que incrementa una dificultat ja existent: tampoc no era senzill moure’s en una biblioteca sense perdre’s. Ni és nova la necessitat de discernir entre informacions de major o menor fiabilitat. Així doncs, el paper del mestre com a tutor i guia dels aprenentatges no és pas una novetat.

c) Tampoc el canvi constant dels coneixements és un fenomen abans inexistent. Antonio Machado fa dir al seu Juan de Mairena, explicant als seus alumnes la provisionalitat del que els ensenyarà: “yo soy la incorrección misma, un alma siempre en borrador, llena de tachones, de vacilaciones y de arrepentimientos”. La incòmoda provisionalitat de Juan de Mairena, molt anterior a qualsevol informatització, li fa dir als seus alumnes “de mí sólo aprenderéis lo que tal vez os convenga ignorar toda la vida: a desconfiar de vosotros mismos”. No ignoro la transcendència de l’acceleració constant del canvi cultural, però, com Machado, entenc que un bon mestre era i serà aquell que fa d’aquesta provisionalitat el fonament de la seva comunicació amb els estudiants. I és que l’esperit crític, interrogador i un pèl escèptic que ha d’acompanyar un bon mestre. Diuen que ja el vell Sòcrates partia de l’assenyada premissa del “tan sols sé que no sé res”.

Així doncs, la presència de noves i potents eines com són les tecnologies de la informació, al meu parer no transformen en essència el tipus de relació que hauria d’haver-hi entre mestre i alumne. El que fa és evidenciar la dificultat de la tasca docent -és difícil per al mestre no naufragar en l’oceà de la informació- i aguditzar la necessitat urgent d’evitar alguns greus i vells vicis escolars.

Publicat dins de Educació | Etiquetat com a | Deixa un comentari

CURRÍCULUM ESMICOLAT

Publicat el 27 juny 2010 per Josep M. Altés Riera

Filosofia en minúscules dosis de dues hores setmanals… aquest era el repte. Dec ser molt inepte, perquè no me n’he sortit pas. Ha estat una experiència francament frustrant. Un voler i no poder setmana rere setmana. Res diferent del que ja em temia de bon començament, al cap i a la fi.

De quina ment planificadora ha sorgit aquest fantàstic esmicolament del currículum? Quin suport psicopedagògic hi ha darrere d’aquest constant circular de professors diferents a l’aula? Potser és allò de “com més serem, més riurem, aplicat a la docència? Quina lògica hi ha en l’assignació de quatre hores setmanals a la Psicologia enfront de les dues a la filosofia, al català  o al castellà?

Allà on hi hauria d’haver aprenentatge globalitzador, interdisciplinari, etc..  ens hi han posat més compartiments separats i més petits: com ho hem de digerir?

Mentrestant, anem fent invents per evitar el desgavell absolut: com ara aquesta unió de l’ètica de quart d’eso amb una “alternativa a la religió” que no és tal, sinó un taller d’escriptura. Una hora setmanal sí que és per posar-se a plorar!

Conclusió: tinc un estiu pel davant, per reflexionar sobre l’impossible: reconduir-lo cap algun tipus de racionalitat. Per barallar-s’hi que no quedi!

Publicat dins de Educació | Deixa un comentari

A REVEURE!

Publicat el 2 juny 2010 per Josep M. Altés Riera

foto-total-c

El 28 de maig, a quarts de deu del vespre la Sílvia Ràfols donava per acabat l’acte de comiat de la promoció de segon de batxillerat 2010 amb aquestes paraules:

“Fins aquí ha arribat aquest acte, i amb ell el nostre comiat del curs, però no oblidem el nostre proper repte, la selectivitat. Els nostres camins se separen aquí, però mai no oblidarem tot el que hem passat. Els companys, els professors, els moments d’estrés, els d’alegria, els de riure, els de plors… tantes tensions que avui arriben a la seva fi.

Hem crescut i hem madurat (tot i que alguns encara no del tot!), hem après el que és el companyerisme i tot el que comporta. Hem sapigut defensar-nos sols i demanar ajuda quan l’hem necessitat, recolzant-nos en amics, companys i professors. Hem compartit vida acadèmica i també les nostres vides personals.

Quants cops hem somiat en l’arribada d’aquest moment, el moment que ens acomiadem d’una etapa en les nostres vides i,  amb ella, de gent que ens ha acompanyat durant aquest trajecte.  Alguns s’han quedat en aquest camí, d’altres s’hi han afegit. Però tots i cadascun d’ells han deixat rastre en nosaltres. Doncs ja ha arribat el moment i només queda desitjar-vos sort a tots i cadascun de vosaltres. Desitjar-vos el millor pels anys que ara venen.

També m’agradaria mostrar el nostre agraïment a tots els professors per tots aquests anys. Per donar-nos suport i ensenyar-nos -més enllà dels llibres- a ser persones. Als pares, per proporcionar-nos l’ajut que hem precisat a cada moment,  per l’ànim en els moments més importants i, sobretot, per la seva presència al nostre costat.

Però el més important és donar-vos les gràcies a tots vosaltres, els companys, perquè sempre hem cregut era molt important la meta que volíem aconseguir, però ens hem adonat que el que té més valor és el camí recorregut que hem compartit fins arribar-hi.”

A mi tan sols em resta afegir que ha estat un plaer treballar amb vosaltres. Molta sort i a reveure!!!

Publicat dins de Educació | Deixa un comentari

ORDINADORS A LES AULES?

Publicat el 29 març 2010 per Josep M. Altés Riera

Sembla que és probable (?) que al proper curs hi hagi canvis a les aules de primer i segon d’ESO de l’institut. Els estudiants seran a les classes amb un petit ordinador, a més de llibres, llibretes i bagatge d’escola en general. La discussió, com passa sempre que hi ha novetats, està servida. És inevitable, i també convenient, que a l’interior del claustre se’n parli tan com calgui.

Els arguments dels qui arrufen el nas davant d’aquesta perspectiva són de dues menes: de caire tecnològic i de caire didàctic. “No estem preparats tecnològicament”, significa essencialment que “estaria bé, però no pot funcionar”. És a dir, hi ha acord amb els fins, però escepticisme respecte de la suficiència dels mitjans (massa fràgils comparats amb l’aparent solidesa dels llibres de text, o del paper i el boli, comenten).

Els arguments dels que no els convenç la novetat des d’una perspectiva didàctica són molt més diversos i -tot cal dir-ho- més preocupants. No és el mateix sentir dir que “jo no en sabré pas de fer classe amb els alumnes teclejant un ordinador”, que sentir “es distrauran constantment”, “encara en sabran menys d’escriure” o  “estem promovent l’aïllament i l’individualisme”. Sigui per la incapacitat del professor o per la inadequació de l’eina, en tot cas els estudiants aprendran menys i pitjor. Aquesta és la seva conclusió.

En canvi, hi ha qui pensa que aquest canvi pot permetre una millora en l’aprenentatge. No he pogut trobar ningú molt engrescat pel tema (saltant i ballant pels passadissos). Però he aconseguit trobar persones il·lusionades, ni que sigui tèbiament il·lusionat (sense passar-se, vaja).

Vaig escoltant les raons, les pors i les il·lusions d’uns i altres. Com en moltes altres coses, el problema està en els detalls. I els detalls, per bé o per mal, només els podrem apreciar quan hi siguem pel mig… si és que hi arribem.

Publicat dins de Educació | Deixa un comentari

SOBREN ELS DINERS AL PALAU DE LA MÚSICA?

Publicat el 8 desembre 2009 per Josep M. Altés Riera

De moment sembla que han desaparegut vint-i-tres o vint-i-quatre milions (ja no ve d’aquí!) del Palau de la Música. A poc a poc es van aclarint responsabilitats – i n’hi ha per llarg, ja se sap que la justícia és lenta-.  Tothom es pregunta, com és que ningú ho ha detectat?, on han fallat els controls?.

Despistat com sóc, no comprovo mai si el que m’han ingressat en concepte de nòmina és correcte. Suposo que, si no me’n preocupo massa és perquè -afortunat com sóc- puc anar fent les despeses habituals sense cap ensurt.  És una forma poc ortodoxa de control, ja ho sé, però funciona.

Entenc que en una economia molt més abundant i complicada, com la del Palau, hi ha d’haver mecanismes de control més sofisticats, però això no hauria de desactivar l’alarma fonamental: la que ens indica que hi ha més despeses que ingressos!  Com és que no ha saltat aquesta alarma? Sembla que les institucions afectades haurien de fer bé de preguntar-s’ho.  Si al Palau han anat tirant sense aquest munt de diners “desapareguts”, significa això que poden prescindir-ne? No hem de revisar la quantitat que aportem, perquè és excessiva?

De fet, aquest ha estat el raonament emprat pels lladres: ningú no se n’adonarà, perquè de diners no en falten, per tant me’ls emporto jo i arreglo el pis, vaig de viatge, estalvio per a la vellesa, etc. Qui millor que ells (que portaven els comptes, no com jo) per saber que ningú no trobaria a faltar tota aquella pasta! Pel que sembla era, almenys en part, perfectament prescindible.

Suposem que els lladres tornessin tots els diners que s’han endut. A qui els han de tornar, al Palau? o a les institucions públiques per tal que els donin una destinació millor? Dit d’una altra manera: de la mateixa manera que el Palau reclama justament a Convergència i al senyor Colom uns diners que no els corresponien, no hem de fer el mateix els ciutadans amb el Palau?

Resumint: l’afer Palau mostra no tan sols que hi ha lladres que no ho semblaven, o  que cal millorar els mecanismes de control, sinó també que els diners públics no van on més falta fan. Som un país tan ric que podem llençar els diners.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

ESCRIURE NO ÉS FÀCIL

Publicat el 4 octubre 2009 per Josep M. Altés Riera

Escrits, treballs, exàmens… Has d’escriure i ho has de fer molt bé. Però no és fàcil construir un escrit clar i ordenat. I, precisament, això és el que s’espera de tu! No n’hi ha prou amb memoritzar el que s’hagi dit a classe o el que diu al llibre de text. Les idees no poden estar abocades damunt del paper de qualsevol manera! Has de saber què vols dir i reflexionar sobre quina és la millor manera d’expressar-ho: escriure és un exercici de creació, no de reproducció.

No hi ha fórmules màgiques, però en enfrontar-te amb el paper en blanc cal que tinguis present algunes recomanacions:

– Primer pensar, després escriure, no al revés. Rumia, fes esquemes, dissenya l’esquelet del teu escrit abans de començar a redactar!

– Posa’t sempre en el lloc del teu lector: T’ha d’entendre, li has de fer venir ganes de llegir-te, explica’t amb brevetat i amb les paraules adequades.

– Estructura l’escrit en paràgrafs separats. Si no, el teu lector no entendrà l’ordre de les teves idees.

– Construeix frases d’estructura senzilla i evita els paràgrafs-frase: en un paràgraf hi ha d’haver diverses frases, separades per punts.

– Ajuda el teu lector usant marcadors – connectors adequats: “Per aquest motiu”, “Així doncs”, Malgrat tot”, “Però”, “En primer lloc”, “Finalment”,

– Revisa sempre el que escrius. En una segona lectura descobriràs que l’escrit es pot millorar. Que pot ser més clar, més ben ordenat, més senzill… no tinguis mandra de reescriure. La correcció ortogràfica ha de ser una part menor d’aquesta revisió!

És a dir, un bon escrit està renyit amb la velocitat. No tinguis pressa! Aquest és un dels secrets: entendre que fer les coses bé i fer-les ràpidament no són sinònims.

Publicat dins de Educació | Deixa un comentari

FINAL DE VACANCES

Publicat el 28 agost 2009 per Josep M. Altés Riera

Gairebé havíem arribat a casa. Tan sols havíem de recollir l’equipatge. Però vet aquí que una maleta no arriba. Després d’una bona estona de veure passar la cinta sense més novetats que quatre maletes que van passant incansables una i una altra vegada sense que ningú se n’enamori, decidim demanar explicacions. Ens diuen atentament que a l’agost, ja se sap, amb tanta gent amunt i avall, és fàcil que passin aquestes coses. Que ha quedat a Madrid i que ja ens la faran arribar.

Dos dies més tard, tal com ens havien promès, arriba el transportista: que els porto la maleta. La maleta sí, però no la nostra maleta. Ves a saber de qui és aquesta i on ha anat a parar la nostra! I no consola gens saber que el propietari d’aquesta ho té tan negre com nosaltres.

Trucar al número que ens han donat resulta inútil: el contestador-robot ens repeteix, tossut, que la nostra maleta ja ha estat lliurada al transportista. Com li expliques a la màquina que ja ho saps això del transportista, però que la maleta no és la que toca?

Sembla que només queda una solució si volem parlar amb algú que pugui enraonar humanament: tornem a l’aeroport. Allí expliquem la situació i no entenen què pot haver passat. Tan senzill com sembla, oi? De tota manera, consola això de que t’escoltin. Finalment, al capdavall del laberint a algú se li acut que, tal vegada… i ens fa passar en una estança no massa gran on, efectivament, trobem la nostra maleta.

És l’estança de les maletes en situació terminal: aquelles que, definitivament, no tenen propietari conegut. Com pot ser? Hi havia un número equivocat en algun lloc. Nosaltres, contents, agafem la maleta i marxem cap a casa sense demanar més explicacions. Ara sí que podem donar el viatge per acabat, havent fet un darrer aprenentatge: encara que una maleta dugui penjada a la nansa una tarja identificadora de plàstic amb el nom, l’adreça, el telèfon… pot passar que a ningú no se li acudeixi de consultar-ne el contingut!

Publicat dins de Històries | Deixa un comentari

EMBOLIC LINGÜÍSTIC?

Publicat el 20 juliol 2009 per Josep M. Altés Riera

“Fallece una nigeriana en Mallorca y un hombre en Madrid”. Això deia el diari El país de divendres (17 de juliol) a la primera pàgina. Era el subtítol d’una notícia que ens informava dels efectes de la grip sobre la població. Em vaig quedar paralitzat. Abans d’endinsar-me en el contingut de la notícia vaig rellegir la frase una i una altra vegada. No hi havia dubte: deia el que ja havia llegit per primera vegada. Com més hi passava els ulls pel damunt, més inversemblant em semblava el redactat.
Analitzem-ne el contingut informatiu: En primer lloc, que hi ha hagut dues morts (com a conseqüència de la grip, si ens atenem al que afirma el títol), fins aquí cap problema. En segon lloc, que una mort s’ha produït a Madrid i l’altra a Mallorca; també res a dir. En tercer lloc, però, en la caracterització dels difunts (una nigeriana y un hombre) hi ha alguna cosa que no lliga! Jo no hi entenc gaire, però em sembla que, des del punt de vista de l’equilibri semàntic haurien estat opcions més correctes, o bé un home i una dona (o una dona i un home), o bé una nigeriana i un espanyol. Però no una nigeriana i un home! Algú pot explicar-me quins estranys ressorts han funcionat darrera d’aquest redactat?

Publicat dins de Dona, Moral | Deixa un comentari

PROMOCIÓ 2009: ENHORABONA I A REVEURE!

Publicat el 28 maig 2009 per Josep M. Altés Riera

promoció 2009

FELICITATS PER HAVER-HO ACONSEGUIT. HA VALGUT LA PENA.

Divendres 22 va tenir lloc al gimnàs de l’institut l’acte de comiat de la promoció 2008-2010. Fou una celebració emotiva i els tutors vam ser “convidats” a dir algunes paraules. Això és el que els vaig dir:

S’ha acabat el curs i amb ell el Batxillerat per a la majoria de vosaltres. Només us he pogut acompanyar en una part del trajecte, l’altra part l’heu recorreguda amb l’Héctor, a qui en aquest moment voldria fer present. Sense el seu esforç al curs passat, no hauria existit aquesta festa de comiat d’avui. Ell hauria volgut ser aquí amb vosaltres però no li ha estat possible. Tot i així, ens ha fet arribar un ram de flors per a vosaltres amb quatre ratlles:

“Flors per a una generació

digna del maresme més hedonista.

El vostre professor de filosofia introductòria

us desitja molt plaer en una vida molt llarga.

Hèctor”

Què us puc dir, de la part del batxillerat que he pogut compartir amb vosaltres? Bàsicament, que ha estat un plaer treballar amb vosaltres. Ara que ja s’ha acabat us ho puc dir. No ens ho hem posat fàcil, ni jo a vosaltres ni vosaltres a mi, però quan passo comptes i comparo el que ha anat bé i el que no tant, penso que puc estar content del balanç resultant. Estic content, perquè em sembla que heu aconseguit dues coses fonamentals: Us ho heu passat bé i heu après coses, i fins i tot en molts casos us ho heu passat bé aprenent coses. Tot un èxit.

Content sí, però no satisfet. El curs se m’ha fet curt: m’ha faltat temps. Temps per parlar amb cadascun de vosaltres amb tranquil·litat, temps per afrontar els problemes sense neguits… M’ha faltat temps per ajudar-vos. Val a dir que en ocasions no us heu deixat ajudar gaire, o tal vegada no n’he tingut la traça necessària. En qualsevol cas, que se m’hagi fet curt no és pas mal senyal. De fet m’ha agradat tant que intentaré allargar el curs un parell de setmanes més.

No estic satisfet, deia, de com ha anat el curs, però no patiu: això em passa sempre. Suposo que mai n’estaré, de satisfet, però ja m’està bé. Diuen que en el menjar és millor quedar-se amb gana que quedar tip i probablement això val per a molts altres aspectes de la vida. Tant de bo que sapiguem viure insatisfets i que no se’ns fonguin els ploms de l’esperit autocrític. Tant de bo que siguem capaços d’alimentar el corcó crític que ens impulsa a barallar-nos per fer millor les coses. Si el perdéssim ens convertiríem en els nostres pitjors enemics.

I, per acabar, com va escriure aquell filòsof cantaire, “do’nt worry, be happy” que, com bé sabeu, significa “val més que ens afanyem, si volem evitar que se’ns faci de nit”.

Afanyeu-vos, doncs, i no us adormiu! Que sigueu molt feliços.

A reveure

Publicat dins de Educació, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

LA CRISI DE L’AVARÍCIA

Publicat el 9 maig 2009 per Josep M. Altés Riera

Aquest és el títol del cicle de dues xerrades al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. La primera, ahir al vespre i amb el suggerent títol “La crisi de qui?” a càrrec del sempre sorprenent al menys a mi em sorprèn- Arcadi Oliveres.  Organitza Dindori i és una iniciativa molt encertada, sobretot a la vista del desgavell informatiu que tenim al cap sobre la crisi econòmica. Divendres que ve, 16 a la set de la tarda podrem escoltar la Isabel Sánchez (sots directora de Triodos Bank a Catalunya i Balears) que ens parlarà de “Banca ètica, com a alternativa”. Promet molt.

L’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau,  ens va fer passa gairebé dues hores sense que ens n’adonéssim. Em va saber greu pels que no hi van poder ser: una exhibició de discurs planer, clar, entenedor, sense defugir les qüestions més compromeses i amb l’estil provocador i el punt d’ira que demanaven les injustícies flagrants que anava desgranant davant nostre.

Si no vau poder escoltar l’Arcadi, no us perdeu la Isabel Sánchez. És una oportunitat que els de Dindori ens posen a l’abast. Moltes gràcies Dindori!

Publicat dins de Avarícia, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

SALVEM LA FILOSOFIA

Publicat el 17 abril 2009 per Josep M. Altés Riera

EL “MANIFEST DE GIRONA” posa de manifest, una vegada més, la necessitat de reclamar el que hauria de ser de sentit comú: un lloc digne per a la filosofia dins del currículum dels ensenyaments secundaris. Benvinguda la iniciativa. Us convido a donar-li suport.

Fem públic que:

  1. Docents i alumnes patim un progressiu ofegament i menyspreu en l’àrea de la Filosofia en l’actual currículum, tant pel que fa a la reducció d’hores lectives com al tractament que es rep. Aquest menyspreu s’estén també a la Llengües i Literatures catalana i castellana. Membres del Parlament, autoritats educatives, Sindicats i altres reconeixen aquest fet, però es mostren poc capaços d’enfrontar-s’hi per a posar-hi remei.
  2. El seny mostra i l’experiència confirma que resulta inviable qualsevol matèria d’ensenyament amb una hora lectiva setmanal, com és el cas de l’Educació eticocívica.
  3. Resulta indigna la previsió de places per a docents de Filosofia, anul·lades en la convocatòria 2009 i finalment reduïdes a 8, sostretes in extremis d’una altra especialitat.
  4. Cal una reacció decidida de la comunitat universitària i investigadora i de les instàncies socials i públiques per a protegir l’educació en l’autonomia, la crítica i la responsabilitat civil, objectius pedagògics reconeguts als quals col·labora decididament l’ensenyament de la Filosofia. El tronc comú humanístic és un eix bàsic per a estructurar un bon Batxillerat en sentit europeu.
  5. Tant l’educació ètica com la transdisciplinarietat són necessàries en l’educació dels joves. El Parlament de Catalunya ha reconegut (Resolució 951/VI de 2001) que “la filosofia palesa els vincles entre els diferents àmbits del coneixement en la seva doble dimensió cultural, la humanística i la científica”.

Ens adherim a accions prèvies com:

  1. El document de l’Associació Ad-Hoc (desembre de 2007) per a dignificació de la Filosofia
  2. La taula reivindicativa de la “Plataforma en defensa de la filosofia de Madrid i Castilla La Mancha” (2009), juntament amb la Plataforma estatal.
  3. El manifest de l’ADEF i de les altres iniciatives per la dignitat i rellevància de la Filosofia a la Secundària promogudes en diferents Comunitats autònomes.

Manifestem que:

  1. La UNESCO i diferents agències internacionals reconeixen l’estreta vinculació entre l’educació filosòfica i el respecte dels drets humans i les llibertats públiques i personals arreu del món.
  2. La iniciativa d’introduir una Educació filosòfica i per a la ciutadania en l’ensenyament secundari obligatori obtindrà resultats tan sols si es planteja seriosament i no com a ridícul maquillatge de “correcció política”.
  3. La recerca i les anàlisis filosòfiques col·laboren decididament en la maduració dels estudiants i en el seu compromís per la pau i els drets. En concret, l’ètica i el coneixement del pensament dels principals autors requereix un tractament acadèmic seriós.
  4. Una reflexió rellevant sobre els diferents coneixements especialitzats i les matèries de Modalitat és imprescindible, així com ho és la pràctica de les habilitats lingüístiques i discursives, reconegudes en les competències bàsiques de les recents Lleis educatives.

Demanem que:

  1. Es recuperi la denominació Ètica (4t d’ESO) i Filosofia (1r de Batxillerat) per les matèries que la LOE anomena “Educació eticocívica” i “Filosofia i ciutadania”, respectivament, i que s’assignin exclusivament a docents de l’especialitat de Filosofia. Que es respecti íntegrament la formació lingüística i cultural de l’alumnat.
  2. Per a poder desenvolupar adequadament les assignatures de l’apartat anterior, se les doti amb 3 hores setmanals a cada una, com les altres matèries curriculars, i com fa aconsellable llur contingut i la dinàmica didàctica.
  3. Que la Història de la Filosofia (2n de Batxillerat) compti amb 4 hores setmanals, com les altres matèries d’aquest curs terminal, i sigui considerada una àrea imprescindible i obligatòria a les Proves d’Accés a la Universitat.

signarAquest “Manifest de Girona”,
ha estat difós en aquesta ciutat el 25 d’abril de 2009.

[Signar el Manifest] –  [Per a imprimir,  PDF] –  [Versió breu, PDF] – [Tornar a la pàgina d’inici] –

Publicat dins de Educació, Filosofia, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

ESCRITS

Publicat el 17 març 2009 per Josep M. Altés Riera

Inaugurem avui un nou espai. De moment l’anomenaré “Escrits”. És un espai on hi tindran cabuda escrits d’estudiants. Em sembla especialment important que hi pugueu accedir, atès que són bons exemples d’esforços força reeixits per estructurar un discurs escrit. No és senzill això d’escriure i l’observació de com han resolt el repte alguns dels vostres companys pot ser de força utilitat. Alguns són exàmens, d’altres petits articles penjats a l’aula virtual. El cas és que són una mostra de feina ben feta. Val la pena fer-li una ullada. Altament recomanat.

Publicat dins de Educació, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

TREBALL DE RECERCA

Publicat el 3 febrer 2009 per Josep M. Altés Riera

Ja s’ha acabat (per a la majoria) el maldecap del treball de recerca. Es tracta d’una activitat que ens obliga a tots, professors i estudiants, a fer coses diferents de les habituals. Ens força a sortir una mica de la rutina i del costum. Suposo que és per aquesta raó, entre d’altres, que és una activitat altament controvertida. Hi ha qui pensa que més valdria eliminar-la del currículum, que és una càrrega feixuga, innecessària, o que en qualsevol cas fa més nosa que servei. A mi em sembla una bona idea. Seria fantàstic que a l’ensenyament hi hagués molta més recerca!

Com totes les bones idees, però, quan es posen a la pràctica passa de tot. No en tenim massa experiència en això de fer recerca, i sovint la conclusió és que a la vista dels resultats no paga la pena l’esforç. No n’estic gens segur. Hi ha resultats de tota mena, però almenys hi haurà hagut una recerca. Maldestre, pobre i desafinada en alguns casos, però exitosa i meritòria en molts d’altres. Ha valgut la pena, perquè de bon segur que en molts casos hem après a fer coses que ens seran més valuoses que els continguts de moltes de les matèries del currículm.

Publicat dins de Josep Maria Altés, Tutoria | Deixa un comentari

PLOR PER GAZA

Publicat el 14 gener 2009 per Josep M. Altés Riera

La raó ha fugit de les runes,

horroritzada per la sang i el dolor.

Les paraules ja no saben dir res i,

buides de tant repetides,

són soroll sense sentit

que acompanya els crits i els plors.

O tal vegada és precisament

la raó calculadora el que ha anul·lat

el sentiment d’humanitat

de tots aquells que han perdut

la capacitat de sentir el dolor aliè?

Qui es farà mai responsable d’aquest extermini?

Per què novament l’holocaust?

Crims contra la humanitat, novament.

Fins quan els humans serem tan inhumans

(o tan humans, lamentablement)?

Una cançó: http://ca.youtube.com/watch?v=dlfhoU66s4Y

Publicat dins de Josep Maria Altés, Moral, Política | Deixa un comentari

Vacances de Nadal (una mica de tutoria)

Publicat el 18 desembre 2008 per Josep M. Altés Riera

És un bon moment per aturar-nos a avaluar el bon pessic de curs que, sense adonar-nos, ja ha passat. No és qüestió de deixar-se endur per la temptació de perdonar-nos la vida en tot, com tampoc de flagel·lar-nos innecessàriament. És un bon costum, penso, aquest de mirar enrere de tant en tant (tampoc a cada pas!) i contemplar el camí recorregut.

A la feina, a l’institut, hi han passat tantes coses! Hi hem passat tantes hores que sembla insensat no avaluar-ne el profit o la correcció abans de començar un nou període de treball. Els professors hem fet la nostra particular avaluació del treball dels estudiants (que no deixa de ser també -prou que ho sabem- una certa avaluació de la nostra tasca), i aquesta és ja una forma de mirar enrere. Es tracta d’una valoració feta des de fora (i és en aquest sentit que pretén ser objectiva), però sens dubte haurà de ser molt més rica la que cadascú es faci a si mateix. Un element important d’aquesta valoració personal serà el que en pensen els altres (no en podem pas prescindir), però les coses no acaben aquí: la qüestió de fins a quin punt la meva activitat al llarg del trimestre ha encaixat amb el meu projecte de vida particular (allò que a mi m’agradaria ser i fer) no ens la poden respondre des de fora.

Com el pintor o l’escultor que de tant en tant han d’aturar-se i mirar si els agrada el que estan creant, així cal que ens aturem per veure si ens satisfà la persona que inevitablement hem anat construint… no fos cas que convingués modificar alguna cosa.

Bona feina, doncs, i Bon Nadal

Publicat dins de Josep Maria Altés, Nadal, Tutoria | Deixa un comentari

women in art

Publicat el 5 desembre 2008 per Josep M. Altés Riera

Mans que m’estimen m’han fet arribar aquestes imatges. Impressionant treball.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/nUDIoN-_Hxs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Publicat dins de Art | Deixa un comentari

ATENCIÓ DE LA DIVERSITAT?

Publicat el 10 novembre 2008 per Josep M. Altés Riera

En començar l’aplicació de la reforma educativa LOGSE, van entrar a l’institut una colla de nois i noies que venien de vuitè d’EGB i aterraven al seu nou centre per fer tercer d’ESO (fa tant de temps ja d’aquella “reforma avançada”!). Molts d’ells pensaven que havien acabat el seu ensenyament obligatori i es trobaven amb un parell d’anys d’escolaritat afegits! No va ser gens fàcil fer que aquells fossin, malgrat tot, anys d’aprenentatge. Ni ells estaven engrescats pel càstig, ni nosaltres teníem recursos per afrontar la situació. Vam haver de fer invents (més o menys afortunats) per afrontar la situació d’extraordinària diversitat de l’alumnat.  L’arribada dels primers d’ESO dos anys més tard ja no fou tan tensa, o almenys jo no ho vaig viure de forma tan alarmant. És cert que eren nens i nenes d’una edat no habitual a l’institut, però ja no era una situació de “càstig” per a ells. El cas és que aquells mecanismes d’atenció de la diversitat que havíem “inventat” per al segon cicle es van anar consolidant, i s’estengueren automàticament al primer cicle, per bé o per mal. Primer eren agrupacions “flexibles” (mai no ho han estat del tot) d’alumnes en les matèries instrumentals (les matemàtiques i les llengües), més tard “grups adaptats”, primer a quart curs, després a tercer…

Recordo vivament una reunió de professors (em sembla que era un claustre) on, davant la proposta d’agrupar els alumnes de tercer o quart d’ESO  en funció del seu “nivell” -no hi havia encara primer cicle- vaig ser prou ingenu com per enfilar-me indignat per les parets i “amenaçar” amb la meva dimissió (em tocava fer de coordinador pedagògic aleshores) si la proposta tirava endavant. El cas és que la proposta d’agrupació no es va dur a terme aleshores (no hi devia haver candidats suplents) i jo vaig mantenir-me en el càrrec. Ara fa molts anys d’això i a l’institut fa temps que a tercer i a quart d’ESO hi ha “nivells” plenament consolidats i ningú no els discuteix: més aviat se’ls considera una bona estratègia pedagògica. Miro enrere i no puc evitar una sensació de fracàs i de falta d’alternatives per part del col·lectiu docent. Segueixo pensant que agrupar els alumnes en funció de la seva major o menor predisposició al treball intel·lectual no és una sol·lució, almenys per als alumnes (tal vegada nosaltres treballem més còmodes? tampoc d’això n’estic segur: tal vegada hem creat un nou problema).

No puc evitar la sospita -la por si voleu- de que en lloc d’afrontar el problema de la diversitat de l’alumnat l’estem evitant i perpetuant. No puc deixar de pensar que els alumnes aprenen més d’ells (per bé i per mal) que de nosaltres i que aplegar dificultats no és una bona idea si volem que siguin superades. L’experiència ens mostra -tossuda- que entre ells s’encomanen coses (models positius, per exemple) que a nosaltres ens costa de transmetre, i no perquè siguem mals professionals, sinó perquè entre ells comparteixen llenguatge, dubtes, maneres de funcionar, estratègies … edat! És per això que no puc evitar de pensar que, ben barrejats, tots aniríem molt millor. Això sí, inventant a cada pas estratègies per entomar la diversitat dins de l’aula, i això és complicat. Ja veieu: han passat els anys però jo segueixo així d’ingenu i de tossut, què voleu que us hi digui!

Publicat dins de Educació, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

UNA FORMA DIVERTIDA D’ENTENDRE QUÈ PASSA AMB LA CRISI

Publicat el 19 octubre 2008 per Josep M. Altés Riera

El tema no és de per riure, però sempre val més riure que plorar… i si de passada ens ajuda a comprendre alguna cosa, encara millor:

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/tILPYMuVBU0" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Publicat dins de Economia, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

EL BANQUERO BONACHÓN

Publicat el 5 octubre 2008 per Josep M. Altés Riera

Poques hores després d’escriure l’article sobre la crisi he ensopegat a l’edició d’avui de EL PAÍS un article de Rafael Argullol que expressava molt millor el que en aquell moment sentia i no era capaç d’explicar. Et convido a llegir-lo. Ja em diràs què et sembla.

Hace un par de años conocí en Londres a un tipo que trabajaba para uno de esos bancos norteamericanos que ahora salen tanto en los periódicos (el Freddie Mac, el Lehmann, el Fannie Mae o alguno similar cuyo nombre no recuerdo). Fue un encuentro fugaz y circunstancial dado que era el marido de una amiga de la infancia a la que no había visto en años y no he vuelto a ver desde entonces.
Me invitaron a cenar en su casa de Chelsea y durante la cena salió a relucir lo caro que era el alquiler de aquella vivienda de cinco niveles y jardín trasero aunque algo angosta, como acostumbran a ser muchas casas londinenses en las que uno se pasa el tiempo subiendo y bajando escaleras. Mis anfitriones añoraban su casa de Park Avenue en Nueva York, una auténtica mansión idílica según deduje. De todos modos, Robert, o Bob, no pagaba el alquiler de su vivienda de Chelsea ya que éste iba a cargo del banco para el que trabajaba. La cifra era considerable: algo así como 10.000 libras esterlinas al mes.
Creo que fue a partir de esta cifra que surgieron de la boca de Robert -Bob más allá del Atlántico- muchas otras cifras. Al contrario de tantos banqueros reticentes a hablar de dinero, me dio la impresión de que él disfrutaba exponiendo números. No lo hacía con arrogancia sino con gran naturalidad y a través de ellos dibujaba su propia biografía. Así me enteré de que antes de ser banquero y broker en Nueva York Robert había ejercido diversos oficios en Liverpool, su ciudad natal, siempre vinculados a negocios más o menos rentables. De la infancia procedía su amor futbolístico por el Liverpool, lo que le hacía odiar al Chelsea, el club de su barrio londinense propiedad de Abramovich.
En cuanto a los números, Robert no me contó lo que ganaba él al servicio del banco pero me dio suficientes pistas para deducirlo mediante los salarios de sus colegas: con lo que cobraba en un año hubiera podido vivir como un rico el resto de su vida. Claro que a Robert esto no le importaba demasiado porque, según era fácil de averiguar, lo que le apasionaba verdaderamente era el juego que había tras las asombrosas cantidades que se podían ganar o perder en una sola operación. Cuando me habló de las cantidades obtenidas por su banco en el último ejercicio, y a las que él había contribuido esforzadamente, mi capacidad de calcular se vio desbordada por el mismo mecanismo con que nos desbordan los astrónomos al hablarnos de las distancias siderales: las cifras demasiado grandes acaban siendo una pura abstracción.
En un momento determinado de la cena, ya en los postres, Robert tuvo que abandonar lamesa para atender una llamada telefónica ineludible. Su mujer, mi amiga de infancia, aprovechó la ocasión para comunicarme lo afortunada que había sido al casarse con él. Al principio su futuro marido le pareció un ejecutivo un poco simplón pero luego resultó un compañero divertido y, con el tiempo, un padrazo para sus dos hijos. Era, en definitiva, una buena persona. Sólo le reprochaba que fuera desordenado y vistiera mal.
Tras la cena fue ella la que se ausentó un rato y yo me quedé charlando a solas con Robert en el jardincito trasero, acogiéndonos ambos al inusual clima cálido de aquella noche primaveral londinense. Me fijé que, en efecto, Robert vestía no mucho mejor que un pordiosero. Tampoco aparentaba ser un sibarita en otras cuestiones y creo que el excelente burdeos que estábamos apurando suscitaba a su paladar la misma excitación que cualquier vino agrio de a 50 centavos el litro. No era un gourmet pero a aquellas alturas de su vida ya era, con toda probabilidad, un multimillonario.
Robert siguió hablando de cifras y operaciones. A mí me intrigaba, sin embargo, la naturaleza de sus negocios. Cierto que entendía que las cosas se compraban y vendían, fueran industrias, bancos, navieras o bosques amazónicos; asimismo no me costaba comprender que el entero mundo era la parcela que estaba en venta y en compra; incluso podía aceptar que todas esas compras y ventas quedaran portentosamente neutralizadas y purificadas en la pantalla del ordenador, algo así como si la carne atormentada de Rubens quedara condensada en las líneas geométricas de Mondrian. Lo intrigante de ese gran negocio no era el conjunto sino la particularidad. ¿Qué había detrás de esa monumental cascada de cifras que brotaba de la boca de mi interlocutor?
Le trasladé esta pregunta a Robert lo más educadamente que pude. Por primera vez en toda la velada me dio la impresión de que se quedaba sorprendido. Por sus ojos observé que no entendía el significado de mi pregunta. La repetí, con otras palabras. La situación no mejoró. Robert estaba azorado pero no por el contenido de mi interrogación sino simplemente porque no la entendía. El desconcierto le hacía mostrarse más desaliñado y, en medio del breve silencio, el grandullón Bob trataba torpemente de meter su camisa medio salida dentro del perímetro de un cinturón que le oprimía de manera ostensible.
Para Robert, pienso, ya no era comprensible que alguien se interesara por el detalle que alteraba aquella magnífica globalidad de su juego. Posiblemente en los lejanos días de Liverpool, cuando estaba en los inicios de su carrera de depredador, aún estaba en condiciones de pensar en el individuo que quedaba afectado por el vértigo de los beneficios y de la codicia. No obstante, en este punto del juego, tal imagen era imposible. Bob, el padrazo Bob, con su aire inofensivo y bonachón, estaba completamente incapacitado para representar en su cerebro la tragedia individual de esos seres humanos a los que él arruinaba en gigantescas e insípidas compraventas con sólo mover una tecla. Es posible que cada mes dejara sin trabajo y sin futuro a miles de personas en esas operaciones que se convertían en un lienzo abstracto desde lo alto del rascacielos donde estaba su despacho londinense. El buen Robert era, quizá sinceramente, incapaz de intuir el mal que propagaba.
Así que acabamos la noche hablando de la época dorada del Liverpool y ya no volví a hacerle preguntas. Recientemente me ha llamado mi amiga, la mujer de Robert. Han regresado a Nueva York y a la mansión de Park Avenue. Me ha invitado a visitarles cuando quiera. Me ha dicho que su marido en la actualidad trabaja por su cuenta. Dejó el banco hace seis meses y le indemnizaron con cinco millones de dólares. “Uno de esos bancos que ahora se ha hundido, ya sabes”. ¡El buenazo de Bob!

Rafael Argullol

Publicat dins de Economia, Josep Maria Altés, Moral, Política | Deixa un comentari

M’AGRADARIA ENTENDRE D’ECONOMIA!

Publicat el 4 octubre 2008 per Josep M. Altés Riera

Sembla que els congressistes i senadors dels Estats Units  han acordat combatre el desastre financer amb una quantitat astronòmica de diners (astronòmica per a la majoria del mortals, que no ens la podem ni imaginar; d’altres ja hi estan familiaritzats) destinada a salvar de la misèria les pobres grans fortunes que governen l’economia del seu país i, per tant, la del món.

Sembla que l’ajuda econòmica dels països rics als subdesenvolupats (el 0’7% del PIB que hi ha manera d’aconseguir, recordeu?) és no-res comparada amb la immensa subvenció que els donaran als super-rics (si volíeu un exemple del que significa “paradoxa”, aquí en teniu un de bo).

Sembla que, amb aquest ajut els poderosos aconseguiran salvar la fortuna (uns quants la incrementaran, no patiu), i els desafavorits s’enfonsaran una mica més en la misèria (semblava impossible!), perquè ara no podem destinar diners al Tercer món (hem de concentrar els esforços en els problemes realment importants!).

Sembla, en fi, que l’economia mundial està malalta perquè als poderosos alguna cosa els està anant molt malament, i necessiten l’ajut solidari dels menys afortunats (que sempre han estat generosos).

Sembla, finalment, que en aquest enrenou financer els causants de la malatia i el que asseguren que la curaran són les mateixes persones (o, com a mínim, bons amics). I els pacients? El seu nom ho diu tot. Tan sols els resta prendre paciència.

Però no ens hi hem d’amoïnar. Les coses no són el que semblen. No ens hem de deixar enganyar per les aparences. No comprenem l’autèntica naturalesa de les coses perquè no hi entenem, d’economia. Sembla un robatori, però en realitat ens estan fent un favor. Costa de creure oi?

Publicat dins de Economia, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

RELIGIÓ A L’ESCOLA: UNA OBLIGACIÓ QUE NO HO SEMBLA

Publicat el 19 setembre 2008 per Josep M. Altés Riera

La legislació educativa del nostre país estableix que una de les matèries del currículum, tant a primària com a secundària, ha de ser la religió catòlica. Estableix també que aquesta assignatura no és obligatòria. En realitat, però, l’estudi de la religió catòlica és obligatori -encara que de forma dissimulada-. Això és lluny de ser evident i reclama una explicació: un aclariment del significat de “lliure” i “obligatori”.

“Actuar lliurement” i “estar obligat” són incompatibles? Normalment diem que actuem lliurement quan podem triar. En la majoria de les nostres accions no hi ha lleis que ens obliguin (quan decidim anar a la platja i no a la muntanya, posar-nos una indumentària o una altra, per exemple), però en alguns casos les lleis indiquen com hem de comportar-nos (els motoristes han de portar casc) i com no (no es pot passar el semàfor vermell), tot establint les sancions que s’imposaran a qui vulneri la legalitat (quan decidim aturar-nos -o no- davant del semàfor vermell, o portar el casc -o no- si circulem en moto). En qualsevol cas actuar lliurement i estar obligat no són pas incompatibles: podem triar entre circular amb casc o sense (llibertat) malgrat l’existència d’una llei que obligui o prohibeixi. És més: precisament perquè som lliures, existeixen les obligacions i les prohibicions. Si no ho fóssim no caldrien! Conclusió, doncs: actuar lliurement no significa el contrari d’estar obligat.

De quin tipus de situació es tracta quan es diu que l’estudi de la religió catòlica a l’escola no és obligatori sinó lliure? Certament podem triar no fer-la (per això és lliure), però les lleis educatives estableixen un càstig als qui decideixen no fer aquesta assignatura. No és ni una multa ni una presó (per això no sembla un càstig!). Es tracta de l’obligació de fer una altra assignatura (“alternativa”), que no pot ser un aprenentatge –almenys en teoria- perquè aleshores els que han triat religió catòlica quedarien en desavantatge (!). En resum, queden castigats per llei a perdre el temps a l’escola per no haver triat religió catòlica. Vist així, doncs, poden triar no fer religió en el mateix sentit que poden triar circular sense casc. Tan sols una diferència notable: si circulen sense casc tan sols corren el risc que ens multin, mentre que si trien no fer religió catòlica el càstig és inevitable.

És una situació ben insòlita i poca-solta: els bisbes tenen tot el dret a organitzar la catequesi per als seus feligresos, i fins i tot a  sol·licitar  a l’estat que els cedeixi l’espai dels centres educatius per a aquest propòsit, però no tenen cap dret a imposar cap mena d’obligació als alumnes que estudien en aquests centres. És com si qualsevol altra entitat particular, com ara un club esportiu, demanés la utilització dels espais d’una escola per tal de dur a terme les seves activitats i –en lloc de donar les gràcies-  exigís que els alumnes triessin entre fer-se del club o quedar-se unes hores extra a l’escola.

Segurament convindria que els estudiants passessin alguna hora més a l’institut reforçant o ampliant els seus aprenentatges (no anem pas sobrats!), però -pel que sembla- els encarregats d’elaborar la legislació educativa al nostre país en matèria educativa creuen que ja n’hi prou d’hores de llengua o de ciències:  enlloc d’aprofitar l’estada a l’escola per aprofundir en aquestes matèries, hi col·loquen la catequesi (o la sanció alternativa!). Tant la catequesi com perdre el temps es poden fer sense necessitat de l’escola, no us sembla?

Josep M. Altés Riera

Publicat dins de Educació, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

FER FILOSOFIA

Publicat el 13 setembre 2008 per Josep M. Altés Riera

Benvinguts tots aquells que esteu disposats a FER FILOSOFIA, sense vergonyes ni prepotències. Com? Llegiu:

“I bé, fer filosofia, és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem. Sovint se cita com a frase inaugural de la filosofia l’expressió de Sòcrates: “Només sé que no sé res”. I és que, efectivament, la filosofia ni sap gaire ni dóna quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ofereix la ciència, ni el gust que produeix l’art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia no clou, ni culmina, ni satisfà res; la filosofia és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet, el cul d’en Jaumet de l’esperit.

Atrevir-se doncs a no veure-hi clar i, enlloc de buscar desesperadament una resposta o un significat a totes les coses (una explicació, un text, un mot, un concepte per apaivagar la nostra angoixa), acceptar que tot sovint no les entenem, això és una actitud filosòfica. Una actitud que més que buscar respostes, el que fa és burxar en les incerteses i qüestionar les preguntes mateixes”.

Xavier RUBERT DE VENTÓS. De la importància de veure-hi fosc , 1983.

Publicat dins de Filosofia, Josep Maria Altés | Deixa un comentari