Veure la realitat

Aquest estiu he anat de vacances a Mèxic, a la Riviera Maia acompanyat dels meus pares, la meva germana i els meus avis. Era el primer cop que sobrevolava les fronteres del continent europeu, més ben dit, ha estat la primera vegada que m’allunyava d’Espanya, de manera que no sabia amb què em trobaria.

Sens dubte va ser una experiència inoblidable, tant per la fantàstica manera en que ens ho vam passar, com per les eternes i esgotadores onze hores de vol d’anada i tornada. A banda d’aquest últim fet tot va ser fantàstic: l’hotel, les excursions, i en general tots els serveis que t’oferien. Però del que us vull parlar realment no és de la meva experiència viscuda a l’hotel sinó d’un fet que, encara que ja el tenia present, em va sobtar bastant. El fet de que la zona hotelera fos molt maca i amb tota mena de serveis no amagava l’altra part del territori. El que vull dir és que al llarg de la meva estada cada cop estava més segur que aquell lloc era com una moneda; amb la seva cara bonica i la seva cara lletja. Quan eres dins la zona hotelera tot era fantàstic i meravellós, però quan sorties d’ella tot era pobresa. Ja podies mirar a banda i banda de la carretera buscant una mica de civilització que tot eren cases mal forjades i nens de quatre anys demanant almoina.

Ja sabia que al món hi havia tota mena de desigualtats, però una cosa és tenir-ho present i una altra molt diferent és veure-ho amb els teus propis ulls. Està clar que aquest món tan mal repartit no canviarà per sí sol, sinó que hem de ser nosaltres els que hi posem remei; “però quin?”, “com i on trobar-lo?”, “com aplicar-lo?”. Aquestes preguntes són les que, almenys jo, em qüestiono cada cop que veig casos com aquests. Em paro a pensar i sense adonar-me’n reflexiono sobre les coses que tinc i les que podria no tenir, la qual cosa fa que per uns instants pensi més amb el que posseeixo i no amb el que m’agradaria posseir.

Xavier