El que ve després

Avui ha sigut oficialment el primer dia de la tardor: La melancòlica estació. Cels platejats pel matí, els dies cada vegada es fan més curts però, la tardor també desperta en nosaltres aquella dolça melancolia que més no, cada any hem de passar.

Desprès d’un estiu fantàstic, on el rellotge no existia i el sol acaronava la pell, ha arribat irremeiablement el nou curs. Però realment no em desagrada, començar esta molt bé. Començar alguna cosa no se’t fa difícil ni pesat. Com començar un text o inscriure’s a alguna activitat. El que sí que és difícil i angost és saber que encara queda molt per davant…

Em consolo pensant que d’aquí res arriba el Nadal, Cap d’Any i Reis. Però després què? Els cinc mesos més llargs de l’any. A més són freds. La monotonia dels dies esgota, desgasta i deprimeix. De què serveix una hora si desitges que passi ràpidament i arribi la següent?. Desprès els dies; pensem en el divendres quan arriba el dilluns, pensem en gener quan arriba setembre i pensem en el futur mentre corre el present.

Amb tot això vinc a dir que, a més de estar un pèl estressada amb el batxillerat, no puc estar pensant sempre en el futur, encara que sé que és molt important i que haig de posar-me les piles (ja que vaig una mica relaxada).

Molta sort a tothom!

Maria