Duke

Des de ben petita tenia clar que m’agradaven els animals.
Recordo quan el meu pare em va prometre que me’n compraria un si marxàvem a viure en una casa, i així va ser.
Un dia estàvem fent un dinar familiar, jo jugava amb els meus cosins i el meu pare va marxar, no em vaig adonar, i al tornar venia més gras del normal, ell em deia que li aixequés la samarreta i que mirés el que hi havia i… sorpresa! M’havia comprat un gosset. Era el meu primer gos, un Còquer Americà, marró claret amb una carona més maca… tots em deien; és per a tu! Però jo no m’ho arribava a creure, estava tant contenta.
A mida que es va anar fent gran es va posar malalt, va anar cada vegada a més agressiu i no el vem poder deixar a casa ja que m’havia arribat a mossegar. Els meus pares van decidir que el millor era donar-lo però a una granja perquè no fes mal a ningú, jo m’hi negava però ho van fer sense que me’n adonés. Un dia al arribar de l’escola el meu gos ja no hi era, hi havia un gran buit en la casa, no sé, notava com si em faltés alguna cosa per poder seguir amb la meva vida normal, però per molt que el trobés a faltar no el podia tornar a tenir ja que no era un gos per estar en una família amb nens per la seva agressivitat. Tot i així el segueixo recordant-lo i tenint-lo en fotografies a la meva habitació perquè va ser el meu primer gos i sempre el recordaré.

Noelia

Aquest article ha estat publicat en Enyorança, Gos, Il·lusió, Noelia Acosta. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Duke

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Noelia,
    M’ha agradat. És un escrit molt planer i directe, i està ben estructurat, així que fa de bon llegir. Tal vegada es podrien unir les dues primeres frases en un sol paràgraf, no et sembla?
    Segueix escrivint
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *