Com cada divendres, en acabar les classes, vaig anar ràpid a casa per mirar les previsions meteorològiques, i així assegurar-me que el cap de setmana que tenia per davant fos especial: amb onades.
Així va començar tot aquell divendres. Després de mirar les previsions, vaig alegrar-me en veure el pronòstic. Per fi tornaven les onades. Vaig baixar les escales de casa exaltat per l’emoció. Vaig dinar tan ràpid com vaig poder, i vaig trucar a l’Ignasi, amb qui acostumo a anar de platja en platja buscant les millors ones. Aquell dia vam quedar-nos sense transport, i caminant pel passeig marítim ens vam aturar davant d’una platja on mai havíem “surfejat”. Vam deixar les bosses a la sorra, prop d’unes mares que observaven als seus fills mentre feien castells, tot jugant amb les pales i els cubells.
Un cop tretes les taules de les fundes era hora d’entrar a l’aigua. El primer impacte amb aquesta sempre em provoca una petita esgarrifança. Notar com el líquid fred s’esmuny entre els foradets que deixa el neoprè, és sempre una sensació estranya. Un cop passat el primer remull, tocava remar fins on trenquen les onades i gaudir d’un esport tant espectacular com és el surf.
Va ser un molt bon dia. Feia tant que no hi havia ones que quasi no recordava com es feia. Finalment però, vaig recordar el necessari per gaudir del matí. De moment, aquell dia ho tenia tot per ser perfecte. Clar que res no ho és, de perfecte. En sortir de l’aigua ens vam adonar que les bosses no eren allà on les havíem deixades, malgrat que les mares i els nens sí. Ells no s’havien mogut. El primer que vam fer va ser preguntar-los si havien vist alguna cosa, però no s’havien fixat en res més que en les seves criatures. Normal, l’aigua estava freda i si es mullaven, s’haurien refredat. L’Ignasi es va quedar preguntant a la gent del voltant, i jo vaig marxar corrent cap a l’altre costat de la platja, preguntant a tothom, i buscant algú amb les nostres motxilles. Tot l’esforç no va servir per res, no vam trobar ningú que s’hi hagués fixat.
Finalment, el meu pare ens va venir a buscar, li ho vam explicar tot, i va dir que el matí següent anéssim a la policia a denunciar el delicte. I l’endemà al matí allà estàvem, fent cua a comissaria per denunciar un desconegut que va robar les nostres bosses. Malauradament, sense èxit.
Xavier
