El passat 26 de juliol a les tres de la matinada estava a Mataró a la nit boja, mirant l’hora cada deu minuts pendent de no perdre el tren. En realitat, perdre el tren no era el que m’importava, el que de realitat m’importava era no perdre l’avió que havia d’agafar unes hores més tard.
Aquell avió ens portaria a Dinamarca, i unes hores més tard un autobús ens dirigiria a Suècia, on passaríem tretze dies. Ja des del tercer dia d’estar allà, tot i estar amb alguns amics, trobava a faltar Vilassar, les meves amigues, les tardes sense fer res i, sobretot, sortir de festa. Allà, la màxima festa a la que vam anar va ser el concert de la Kate Ryan, on només ens sabíem una cançó però, tot i així, ballàvem i saltàvem com desesperats. El set d’Agost va arribar aviat, més del que em pensava, i de cop em vaig trobar a l’autobús que ens tornava a Dinamarca per agafar l’avió que sortia el dia següent a les set del matí cap a Barcelona. Com que no volíem passar-nos el dia a l’aeroport, vam anar a Kristiania, un barri de Copenhaguen i a visitar dos carrers de la capital (no teníem més temps). Un cop a l’avió de tornada, no podia parar de pensar en la dutxa de casa, suposo que era el que més trobava a faltar de Vilassar, ja que allà la dutxa estava gelada i passaves molt de fred.
Quan vam arribar a l’aeroport, ens feia vergonya sortir de la porta per por a que els nostres pares ens aplaudissin. Per sort, es van comportar. En arribar a casa, em vaig dutxar i directament vaig anar a veure les meves amigues, que en aquell moment eren quatre les que estaven a Vilassar. Trobava a faltar no fer res alguna tarda, però tot i així el dia següent vaig decidir marxar a Tossa perquè veia que aquí m’avorriria i no faria res.
Així, en menys de vint-i-quatre hores vaig tornar a marxar de casa. A Tossa vaig passar una setmana a casa de la meva cosina, que m’obligava a sortir de festa i a anar a la platja. En aquell moment, tornava a trobar a faltar Vilassar però saber que aquí no hi havia ningú em feia pensar que les altre amigues també deurien trobar a faltar Vilassar, i no m’equivocava.
El dia setze vaig trucar a la meva mare perquè em vingués a buscar. Per primer cop en molt de temps, va estar d’acord en que tornés a casa. I un altre cop, quan vaig arribar, el primer que vaig fer va ser anar a veure les meves amigues i a jugar a cartes al parc.
És així com he valorat que he trobat a faltar Vilassar durant els vint-i-un dies que he estat fora, i després em queixo de que en aquest poble no hi ha res…
Mercè
