KEO

Publicat el 2 març 2012 per

La K, la E, i la O, són els tres sons més utilitzats en totes les llengües de la Terra, i és per això que l’artista i científic Jean-Marc Philippe va decidir posar aquest nom simbòlic a la seva càpsula del temps, ja que la seva intenció és que totes les cultures del món hi siguin representades.

La funció de KEO és la mateixa que la de qualsevol altra càpsula del temps, deixar un missatge pel futur, però tot i això, no és una càpsula del temps qualsevol. En realitat, KEO és un satèl·lit passiu dissenyat de manera que, un cop en òrbita, es mantingui allà durant cinquanta mil anys i després, torni a la Terra sense patir danys i deixant un rastre lluminós al cel per poder ser detectat pels humans del futur.

Però el que fa realment especial KEO, no és el fet que sigui un satèl·lit que orbitarà al voltant de la Terra durant cinquanta mil anys -cosa que ja és especial per si mateixa- , sinó el seu contingut. El satèl·lit KEO portarà coses com sons i imatges d’arreu del món, una mostra de sang humana, un mapa de la Terra o fins i tot, una enciclopèdia del coneixement humà. Però el que fa realment especial el contingut d’aquest satèl·lit són les sis mil milions de cartes de quatre pàgines per les que té capacitat i que pot enviar qualsevol persona del món. Aquesta és la intenció d’aquest projecte, que qualsevol persona del món pugui enviar gratuïtament una carta als humans que visquin d’aquí cinquanta mil anys.

A mi em sembla un projecte  molt interessant, sobretot pel fet que qualsevol persona pot participar-hi, per això animo a tothom a escriure unes línies pel futur.

Cristian

Publicat dins de Cristian Alvarez, Futur, Satèl·lit | Deixa un comentari

Música

Publicat el 28 febrer 2012 per

La música és una cosa imprescindible a la vida. Et fa sentir bé o malament, però sempre et transmet unes sensacions diferents que no sents amb altres coses.

En la meva opinió, la música és un fet, és una melodia que et fa reflexionar, pensar i sobretot adornar-te’n de les coses que estàn succeïnt al teu voltant.

Però potser no tot són coses bones en la música, si hagués d’emmarcar alguna cosa negativa, seria aquella nostalgia que transmet a vegades, una nostalgia que no et ve de gust sentir, però aquella melodía te la fa notar, te la fa viure. No només això sino el fet de recordar a persones per la música. Sovint recordem a algú per escoltar una cançó en concret, i això moltes vegades és bo i divertit, però d’altres no es plat de bon gust.

En aquesta vida tot dóna voltes al voltant de la música, la qual també la podem definir com un estat d’ànim

Joan

Publicat dins de Joan Rodon, Música | 1 comentari

Nosaltres guanyem

Publicat el 28 febrer 2012 per

És frustrant aguantar cada setmana comentaris ineptes de periodistes espanyols. Si una persona que desconeixés Espanya, fés un cop d’ull al món del futbol espanyol, es podria pensar que el Madrid es l’equip que està marcant la diferència aquests últims anys. Aixo és perquè la gent de fora no reconeix els mèrits de l’equip de casa, el nostre Barça que porta uns anys jugant a un altíssim nivell i aconseguint coses que mai ningú ho hauria imaginat. Pel que sembla, l’equip que juga millor, l’equip el qual té els àrbitres en contre, l’equip que enveja tothom és el Madrid, però si et pares a pensar en aquests últims anys i mires les copes aconseguides, i tots els clàssics que hem jugat, es veurà que l’equip que regna en aquests moments a Espanya es el Barça, un equip català.

Ja és hora que es comenci a fer justiícia en aquest món que molts estimem, el món del futbol. Ja és hora que ens imposem no només dins del camp sinó fora també, que diguem el que pensem, que no ens deixem trepitjar per aquesta gent que la rabia contra nosaltres els fa reaccionar de manera tant vulgar.

Joan

Publicat dins de Futbol, Joan Rodon | Deixa un comentari

Quelcom anormal està passant

Publicat el 28 febrer 2012 per

Sembla mentida que encara estiguem vius després d’aquesta onada de fred tan i tan violenta. Tot i això el fred encara no s’ha acabat.

En realitat estem en ple mes de febrer i és normal que faci molt de fred, però si fem memòria, un mes enrere, quan encara estàvem a l’hivern, dèiem que aquell clima semblava de tardor perquè quan sorties al carrer no calia abrigar-se.

Però des de fa unes setmanes, entre nevades i glaçades, no podem viure sense una llar de foc o una bona estufa.

Tot això ens impulsa a pensar en un canvi climàtic i en una futura fi del món perquè mentre que aquí neva, a altres llocs del món hi ha incendis. Que nevi a pobles de mar, i que en altres països la sensació de fred provocada pel vent glaçat sigui de -50 ºC només podem pensar en la predicció feta pels Mayas sobre la fi del món aquest 2012.
Però no només aquest fort fred és el que més em preucupa, no. Si fem un desplaçament uns quants quilòmetres lluny, a Síria, un dels molts exemples, podem veure revolucions, conflictes, cops d’estat que porten a un caos polític social i econòmic.

Però no només Síria està en conflicte, sense anar més lluny, l’altre dia quan la selecció de futbol de Mahli on juga Seydou Keita, actual jugador del Barça, es va classificar per a la següent eliminatòria de la copa d’Àfrica, a la roda de premsa el jugador no va fer unes declaracions positives sinó que es va posar a plorar pel fet que el seu país està en guerra.

Per acabar, m’agradaria plantejar una pregunta la qual em fa reflexionar molt i en la que hi he trobat moltes respostes pero totes amb un final molt semblant: Què hi fa un ocell de mar com la gabina, en un poble de
muntanya com Vilassar de Dalt, menjant les restes d’esmorzar que deixen els estudiants després de l’hora de l’esbarjo?

Joan

Publicat dins de Joan Rodon | 1 comentari

Adéu a les pel·lícules gratuïtes

Publicat el 24 febrer 2012 per

El dia 20 de gener després de dinar em venia de gust veure una pel·lícula a “peliculas yonkis”, però el servidor no funcionava. Em vaig pensar que hi havia un problema a la xarxa i vaig decidir que ja ho intentaria el dia seguent.

L’endemà en obrir la pàgina va passar el mateix. En veure les noticies vaig adonar-me del que passava, van tancar per sempre la companyia “megaupload”, que era l’única on podia veure les series i les pel·lícules gratis i em vaig decepcionar molt.

Però per altra banda estic d’acord que tanquessin la companyia perquè havia violat els drets d’autor, però s’han passat una mica en detenir el propietari de la companyia, crec que amb una multa ja en tindria prou.

Àlex

Publicat dins de Àlex Ballo, Cinema, Descàrregues, Prohibició | Deixa un comentari

Els fets de València

Publicat el 24 febrer 2012 per

La dictadura pro-franquista del PP segueix avançant. Els fets de Valencia no són pas un fet aïllat, sino més ben dit és una de les fases de les dictadures, la repressió.
Quan no els agrada el que dius i no tenen arguments per combatre-ho utilitzaran la força com a mitjà per fer-te callar. I aquest cas és evident, qui pot tenir arguments per parar una mobilització en què no es demana res més que calefacció a les aules?

No hi ha arguments per negar-ho, a part de dir que no hi ha diners. Pero això no ho diran perque tenen por de la pregunta que vindria després: com pot ser que no hi hagi diners per a calefacció i sí que n’hi hagi per la formula 1, per Terra Mítica, l’hospital més gran d’Europa (que de la sala d’espera al quiròfan hi ha 560 metres) etc etc…? La resposta és molt simple, i és que la gestió ha estat la pitjor de totes les gestions mai vistes. Igual que les famílies s’endeuten per comprar-se una casa o per l’educació o la sanitat dels seus membres i no per comprar-se joies i vestits, el govern de Valencia s’ha endeutat per sortir a la foto amb Berni Eclestone i d’altres personalitats i ha deixat l’educació i sanitat de banda. Només els agrada la foto, així ha quedat el País Valencià.

Tornant a el tema principal, que no és la gestió del govern de València sino la repressió que pateixen els estudiants que es manifesten, cal dir que davant els cops de porra, els braços i costelles trencades, els caps oberts i la sang nosaltres tenim la paraula, els llibres i per sobre de tot tenim la raó, la més gran de les armes.
Per això, demano solidaritat amb els estudiants de l’IES Lluis Vives i dels altres repressaliats (que a part de les agressions ara vindran els judicis…). Tots units podem vèncer.

David

Publicat dins de David Barnet, Repressió, València | Deixa un comentari

M’han robat una paraula!

Publicat el 23 febrer 2012 per Josep M. Altés Riera

Els amos em demanen solidaritat i sacrifici: que sigui responsable i conscient de les dificultats que està travessant el país. Com en la cançoneta sarcàstica de l’inoblidable Retaule del flautista, m’aconsellen conformitat, resignació, paciència i humilitat. De nou (com sempre) els portamveus dels poderosos esgrimeixen el deure moral per emmascarar l’explotació.

Sóc un explotat de luxe, prou que ho sé. Però això no em farà confondre de bàndol, no patiu. No crec que protestar quan em trepitgen l’ull de poll sigui cosa d’irresponsables, perquè no estic bramant pel dolor del meu privilegiat ull de poll trepitjat, sinó pel dolor de l’eterna explotació de l’home per l’home… arreu del món.

Però cal anar amb compte amb les paraules, perquè ara, d’aquest peculiar increment del nivell d’explotació se’n diu “austeritat” (no en digueu mai “retallades”, que ha esdevingut un mot lleig!). Com en saben de jugar amb les paraules! Com que el parlar i el pensar van de la maneta han decidit transformar el desastre en virtut i, així, les retallades esdevenen austeritat. On puc denunciar que m’han robat el concepte, que l’han segrestat i assassinat, i que ara no significa el que significava? A mi m’agradava això de l’austeritat, em semblava un valor pel qual valia la pena lluitar, emnig de l’opulència i el descontrol del consum. I ara resulta que els mateixos que han provocat aquest desgavell consumista, de l’explotació en diuen austeritat. Quina paraula hauré d’emprar, ara que aquesta està quedant tan bruta i envilida?

I és que, quan convingui, l’austeritat deixarà de ser valuosa, perquè el sistema no té escrúpols, ni moral, i en nom del benefici arrossega tot el que se li posa al davant, massa sovint amb la complicitat de la nostra ceguesa. Si no fos per això, com els poderosos podrien seguir essent-ho?

Josep Maria

Publicat dins de Austeritat, Explotació, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

Igualdad de género

Publicat el 21 febrer 2012 per

Hace mucho tiempo, en 1908 las mujeres de Nueva York que pedían mejoras salariales resultaron abrasadas por el fuego provocado por su patrón.
A partir de entonces, las mujeres han luchado en defender sus derechos consiguiendo grandes logros a nivel político civil y económico.

Así llegamos al año 2011, momento en el que las mujeres de este país, conscientes de llevar 3 años inmersos en una crisis, nos dimos cuenta de que parte de la herencia de derechos conseguidos tras muchas luchas de nuestros antecesores estaba en peligro.

Los últimos avances legislativos como “la ley contra la violencia de género”,” la ley para la igualdad efectiva de mujeres y hombres”… o son insuficientes o no se reflejaban en la vida cotidiana. Las mujeres creemos que no se hará un avance social verdadero si estas ideas no se transmiten a través de la educación y se toma conciencia de la necesidad de eliminar barreras por razón de género.

Las mujeres nos estamos dando cuenta de que estamos siendo las primeras en sufrir la merma de derechos que se implantará en nombre de las crisis. No debemos dejarnos arrastrar por el desánimo y el pesimismo que nos rodea a todos para dejar de lado la lucha por nuestros derechos que tantas mujeres han llevado a cabo a lo largo de los años. Hemos de luchar para consolidar lo que ya se ha conseguido y avanzar en lo que aún nos queda para conseguir. Como iguales que somos mujeres y hombres hemos de salir adelante de esta complicada situación todos juntos, sin dejar atrás a nadie. Queremos que las relaciones igualitarias sean una realidad, y vivir en una sociedad justa donde la gente tenga las mismas oportunidades. Por todo esto las mujeres no han podido seguir callando y sufren todo en estos tiempos difíciles hemos de alzar la voz.

Noelia

Publicat dins de Dona, Drets, Lluita, Noelia Acosta | Deixa un comentari

Una batalla constant

Publicat el 21 febrer 2012 per

Cada migdia, quan torno de l’institut, em poso a dinar i seguidament em dirigeixo cap a la meva habitació. M’assec a la cadira i al meu davant hi ha l’escriptori on hi trobo l’ordinador, els llibres, les llibretes i una agenda amb ple de deures i exàmens que m’indica el principi d’una batalla amb mi mateix.

Sempre tinc la temptació d’engegar l’ordinador i no sé com però sempre hi acabo caient de quatre potes.

El fet és que després d’una bona estona d’estar navegant per Internet em miro el rellotge i penso: un altre cop igual. Quan poso en marxa l’ordinador no puc parar i, tot i que m’adono que els minuts van passant, sembla que hi hagi una mena de força que no em deixi desenganxar els ulls de la pantalla. No obstant sempre acabo tancant l’aparell i em poso a fer la feina.

Dic que hi ha una batalla amb mi mateix perquè se’m presenten dos estats: un és el de voler engegar l’ordinador i entretenir-me. L’altre sorgeix a partir d’una incomoditat, ja que penso que tinc feina i no estic aprofitant el temps. En aquests moments em trobo amb una situació en què haig de decidir i sempre acabo per tancar l’ordinador, simplement perquè penso que la feina l’hauré de fer tard o d’hora i a mi no m’agrada deixar les coses per més tard.

Últimament, quan em trobo en aquestes situacions, he observat que estic en un estat en què no puc decidir el que realment vull. És una sensació d’estar obsessionat amb els desitjos que es vol satisfer (en aquest cas engegar l’ordinador per poder navegar). Una part de tu fa que trobis qualsevol excusa per enganyar-te a tu mateix i poder tenir un motiu per fer el que realment penses que no és l’adequat. Com a conseqüència he començat a aplicar un mètode que em va prou bé per superar aquestes temptacions. Aquest consisteix en “despertar-te” del teu propi engany i quedar-te pensant uns segons en què és el que realment et convé més fer.

Això pot semblar una tonteria però estic segur que li passa a molta gent i que s’han adonat que quan renuncies a una temptació i fas el que realment penses que és correcte, finalment acabes obtenint bons resultats i sentint-te molt millor.

Xavier

Publicat dins de Decidir, Temptació, Voluntat, Xavier Cañellas | Deixa un comentari

La influència de les pel·lícules en les persones

Publicat el 20 febrer 2012 per

Segur que molts cops heu anat al cinema a veure una pel·lícula, o n’heu vista una a casa i quan a acabat us heu quedat rumiant sobre per què la vostra vida no és així de perfecta, o per què no teniu un “novio” com el de la peli o moltes de les preguntes que poden sorgir després de mirar una pel·lícula. Doncs jo us vull explicar el perquè: les pel·lícules influeixen molt a les nostres vides ja que tothom vol un món perfecte com en aquestes, tothom vol que a la seva família tot vagi bé, tenir un amor molt maco… i el més important, ser feliç.

I jo em pregunto: Cal que tot sigui perfecte, com de pel·lícula per realment poder dir que ets feliç amb la vida que tens? Jo crec que hauríem de valorar més el que tenim, ja que hi ha molta gent que no pot tenir ni la meitat, i no voler tenir sempre més per poder ser feliç. La felicitat és una cosa que no es valora per la quantitat , sinó per la seva qualitat.

Míriam

Publicat dins de Cinema, Felicitat, Míriam Álvarez | 1 comentari

Mitjans de comunicació, les noves armes per controlar la població

Publicat el 20 febrer 2012 per

Què són els mitjans de comunicació? Són aquell conjunt d’insturments o de formes de contingut que permeten als èssers humans manenir una comunicació. Les persones des de l’antiguitat els han usat, des de el llenguatge de signes, passant per l’escriptura fins arribar a la radio o altres mitjans més moderns, tots però amb el fi principal de comunicar. Des de sempre aquests han tingut diferents finalitats apart de la de comunicar com ara la d’educar, transmetre, ensenyar, crear opinió fins a controlar, però fins fa uns segles en que és varen inventar els diaris no podien dur a terme les seves funcions sobre les grans masses de la població.

És sobre això últim sobre el que m’agradaria reflexionar, i sobre com afecta a l’actualitat que certs mitjans controlats per certes persones arribin a un alt nombre de persones. Són la televisió, la radio, el diari i internet els principals mitjans de comunicació que predominen a la societat actual. Fent que la gran majoria de la població es basi en la informació rebuda per aquests mitjans la seva opinió i la seva manera de pensar. Cosa que comporta que la gran majoria de la població estigui “controlada” per una petita quantitat, amb això em refereixo a que una part de la població decideix què és el que una gran part de la població ha de saber i el que no.

Després d’aquesta afirmació, deduïm que si aquests mitjans de comunicació donen informació que criminalitza certes persones, organtzacions o països, gran part de la població tindra al seu cap la idea de que aquestes són dolentes per a ells. Països com ara Cuba o Venezuela amb un sistema que intenta trencar amb les desigualtats socials, és veuen molt afectats per culpa d’aquests mitjans. Amb això vull dir per exemple, que no paren de fer demagogia dient que a Cuba hi ha una dictadura que busca arribar al comunisme que està empobrint la població quan el que realment està passant és que pateix un embargament, un bloqueig econòmic, comercial i financer imposat pels EUA. I tot i això ha aconseguit ser l’únic país d’Amèrica Llatina i el Carib que ha acabat amb la desnutrició infantil (estudi dut a terme per la UNICEF) i preveu acabar amb la pobresa pel 2015 (FONT= http://www.gamba.cl/?p=8929 ). Com pot ser aixó? Com pot ser que algú que es dedica a donar informació doni informació falsa i que després la gran part de la població es basi en aquesta afirmació? Amb les que després construeixi argumentacions del tipus: Els països comunistes empobreixen la població i estan molt malament. Doncs l’únic sentit que li trobo és que hi ha certes persones que els interessa que la població pensi això i que el seu únic mitjà per aconseguir dirigir-les cap allà són els mitjans de comunicació. Després penso, qui són aquestes persones que controlen la població? I arribo a la conclusió de que són les que posen els diners amb que funcionen aquests mitjans de comunicació, per tant són els governs actuals i les grans empreses que fan grans aportacions econòmiques.

Em plantejo llavors com podríem fer per acabar amb la desinformació actual. Llavors se’m presenten certes preguntes:
– Ho hauríem de fer modificant els actuals?
– Ho hauríem de fer creant nous mitjans de comunicació alternatius, que amb el temps acabessin amb l’hegemonia dels actuals?

Com? És per a mi la segona opció la millor i la més complexa opció. Primer mostraré per què no em sembla viable la primera opció i després per què sí m’ho sembla la segona:
-La primera bàsicament perquè ja té un grup de persones que el controlen i per arribar a formar-ne part has de passar a ser un governant, o un important empressari que inverteixi en els mitjans de comunicació. Quelcom gairebé impossible amb el sistema actual establert, el qual no permet que qualsevol persona pugui formar part de qualsevol dels dos grups anterors.
-La segona tot i ser una idea, que haurà de passar per un llarg i tortuós camí, penso que és la millor i potser l’única manera de canviar-ho. És per això que mitjans alternatius de comuniació com ara el setmanari la Directa i el quinzenal Accent tenen per a mi una vital importància per acabar amb el sistema comunicatiu establert. Són aquests mitjans sense governs ni grans empresaris al darrera els que ens donen a totes les persones la informació del que realment està passant als carrers i al món que ens envolta.

Raul

Publicat dins de Mitjans de comunicació, Raül Gómez | 1 comentari

La ambición tiene dos caras

Publicat el 20 febrer 2012 per

El ser humano siempre tiene un deseo, un objetivo por el que no descansará hasta alcanzar, pero sin darse cuenta de que cuando finalmente lo alcance, no será como lo previsto, que habrá más deseos y objetivos una vez alcanzado el anterior.

Por ejemplo, alguien que tiene el deseo de comprarse una casa, una vez comprada quizás desee comprarse un coche, y después un perro y después una casa más grande, y después una mansión, de tal manera que nunca estará satisfecho con lo que tiene, siempre querrá más, digamos que es ambicioso, como lo es el ser humano en general.

El progreso de la humanidad se da en parte, gracias a la ambición del hombre a siempre querer ser más y mejor, pero por otro lado, parte de los grandes errores del ser humano se dan por lo mismo, por querer tener aquello que sobrepasa los limites dando lugar a un caos a nivel mundial, claro ejemplo fue la segunda guerra mundial, Hitler no descansó hasta dominar Europa dando lugar a un conflicto bélico entre muchas superpotencias, que comportó la muerte de millones de personas.

Sin embargo, la mala ambición del hombre no solo tiene repercusión a nivel mundial, sino también puede comportar agobio a nivel individual a aquel que no descansa hasta tener más de lo que ya tiene, y como evidentemente no puede tener el mundo entero, no descansará hasta el día de su muerte.

De manera que podemos concluir diciendo que la ambición sin límites es mala, a gran escala puede generar grandes problemas mundiales entre superpotencias como ya lo fue años atrás, y a nivel individual comporta un agobio por no poder tocar el techo de una torre sin fin, sin embargo la ambición del ser humano de simplemente mejorarse uno mismo por ayuda a sí mismo o al prójimo, es buena, ya que es fruto del progreso de la humanidad y de uno mismo, siempre y cuando no nos comporte agobio. La ambición positiva está ligada a un servicio a la humanidad, la ambición negativa está ligada al egoísmo, no es lo mismo tener la ambición de encontrar una cura para el SIDA, que ganar millones para comprarse una mansión.

Edu Seyde

Publicat dins de Ambició, Edu Seyde | 1 comentari

Actualidad

Publicat el 14 febrer 2012 per

Hemos llegado a tal punto en que las cosas están siendo queridas y las personas, usadas. Ahora con tanta tecnología, ya no tratamos con las personas, las relaciones se están convirtiendo en relaciones a distancia y cada vez damos más importancia a las cosas materiales: móviles, ordenadores, coches… Y poco a poco vamos perdiendo el interés a las cosas que de verdad importan: las personas.

La familia, los amigos, están por encima de todo, y esto no lo vemos. Los padres han pasado a hacer la función de mantenernos y concedernos nuestros caprichos, ya no nos educan, ya no nos protegen. Muchas familias no ven esto, y cuando se preocupan por la felicidad de su hijo, intentan conseguirla mediante las cosas materiales. El consumismo es lo que se mueve.
¿Qué está pasando? Hay muchas cosas que se deberían cambiar y deberíamos plantearnos un poco todo esto. Volver a la realidad. Salir y no dejar que la tecnología nos consuma.

Laura

Publicat dins de Consum, Laura de Mena, Materialisme, Persones, Tecnologia | Deixa un comentari

Segueix endavant petita, fes-te gran

Publicat el 12 febrer 2012 per

Segueix endavant petita, fes-te gran. Camina amb decisió, amb el pas ferm. Ignora’ls a tots que tu ja saps el que vols. Segueix endavant petita, no miris enrere, no caiguis de nou al mateix parany.  Petita jo sé que ets forta, entenc que el món se’t caigui a sobre però lluita, baralla-t’hi com mai. No importa les ferides que puguis fer-te, no importa tot el mal que portes a sobre, desfés-te d’ell. Camina lliure sense càrrega, flota, flota per la teva pròpia felicitat.

I així, somriu, com només tu saps fer-ho. Somriu, i pensa en mi. Pensa en tots els moments dolços que hem passat juntes. Pensa en aquelles tardes d’estiu al pati. Si penses en això t’asseguro que et serà més eficaç que els calmants que et donen al hospital. Petita, segueix endavant, fes-te gran.

Petita, ja hi has pensat en tot això? Has llegit tot el que t’he escrit? Bé doncs ara sí, es el moment. Entra amb pas ferm a la sala d’operacions, i recorda que t’espero a Vilassar, al pati asseguda. No sóc gaire cosa, potser t’alegraries més si fos un altre qui t’esperes ansiós, però no t’abandonaré en aquests moments difícils.  Em moro de ganes d’abraçar-te de nou, de fer el trapella pintant olives del meu avi. De jugar a la sala d’estar de la teva àvia. De ser nosaltres mateixes, sense màscares, petita.

No m’entretindré gaire més. Avui no estic inspirada, no tinc forces per escriure, no vull transmetre’t por.  Haizea, segueix endavant, fes-te gran. Vaig prometre’t no dir-te mai més petita, però es inevitable, tu sempre seràs una petita part de la meva dolça infantesa.

(Permeteu-me que avui firmi amb el seu nom. Aquest escrit l’he teixit amb la seva ajuda. Amb aquell fort record i enyorança cap a ella que guardo al meu cor. )

Haizea

Publicat dins de Amistat, Carolina Castaño, Enyorança | Deixa un comentari

Germans

Publicat el 11 febrer 2012 per

Ja farà un temps que una persona molt important a la meva vida va marxar a viure lluny. En concret a Londres. El meu germà és una persona imprescindible a la meva vida. Sempre ha estat allà en els mals moments i per suposat en els bons. Com amb tots els germans, hi han baralles, però segueix sent el meu germà.

Això de tenir-lo tan lluny em costa molt. És complicat haver d’estar pendent d’un ordinador per poder-lo veure i sentir. Estic orgullosa de tot allò que ha aconseguit amb un gran esforç i sacrifici, perquè era el seu somni i m’encanta veure’l feliç. Tot i estar lluny sé que el tindré aquí passi el que passi, i sé que sempre li puc demanar consell, mai em deixarà sola.

M’encanta tenir-lo de germà perquè gràcies a ell, estic on estic, gràcies a ell no he tirat la tovallola i he seguit endavant. Saber que està content allà on està és tot el que necessito saber; i sap que aquí, el trobem a faltar moltíssim.

És trist no tenir-lo en persona, no poder-li donar una abraçada quan tot sembla que va malament i que ell et digui les seves paraules màgiques que fan que tot torni a tenir sentit: “Tot sortirà bé, jo confio en tu”. Tan senzill com això.
Tenim els nostres petits secrets que ningú més sap a part de nosaltres dos, perquè per sobre de tot som germans.

T’estimo Uri

Anna

Publicat dins de Anna Poblet, Enyorança, Germans | 1 comentari

Los sentidos

Publicat el 11 febrer 2012 per

La mayoría de los seres humanos tenemos desarrollados los cinco sentidos. Mi abuelo sin embargo era de esa minoría de personas a las que les falta alguno. Se puede decir que tenía cuatro y medio.

Él desde siempre había tenido una capacidad auditiva mínima, que rozaba el limite de la completa sordera. Mucha de la gente que carece de este sentido está destinada a ser sordomuda. Por suerte él no lo era del todo y tuvo la oportunidad de aprender a hablar.

Las personas sordas desarrollan mucho más el sentido de la vista; leen los labios del que les habla e interpretan con mucha más eficacia imágenes visuales o gestos que para otros pasan desapercibidos. Por otra parte son personas dotadas de una gran capacidad de expresión con manos y cara a la par de tener una gran vida interior. Yo nunca pude tener con mi abuelo una larga y extendida charla, aunque no me era muy difícil saber lo que pensaba. Todo su rostro era muy expresivo. Cuando te respondía se ayudaba con las manos para dar énfasis a sus palabras pero había veces que no te escuchaba y con solo una sonrisa te dabas por contestado.

Era una relación diferente. Claro que me hubiera gustado mantener largas charlas, pero me quedo con lo mejor de él y con los buenos momentos. Además me atrevería a decir que con todo el tiempo que he pasado a su lado, he aprendido a percibir mejor los mensajes del lenguaje corporal y el valor de una caricia, un abrazo, un beso o de una simple mirada.

Sandra

Publicat dins de Avis, Comunicació, Sandra Moradell, Sentits, Sordera | 1 comentari

La final de Copa, al Bernabeu

Publicat el 11 febrer 2012 per

Com tots els aficionats al fútbol sabreu, durant aquesta setmana tant el Barça com l’Athletic de Bilbao han eliminat els seus respectius rivals de semis i s’han classificat per a disputar la final de la copa de Sa Majestat el Rei. Ambdós clubs formen part de dues nacions força distanciades del conjunt de l’Estat i, això, provocarà que gran part de la graderia de l’estadi on se celebri aquesta final, pugui no tenir ‘una visió massa bona d’una Espanya unida i centralista’. A més, s’afegeix l’antecedent de l’última final disputada per aquests mateixos protagonistes fa tan sols tres anys, a Mestalla, quan es va haver de posar l’himne a un volum estratosfèricament alt, degut a la monumental xiulada i cridòria que es va originar.

Per aquesta raó desitjo que la final es disputi al camp del Reial Madrid. Tot i que no només és per això, sinó que també és pel fet que el Santiago Bernabeu sigui un camp tan preciós i gran, on hi podria cabre molta gent. A sobre, és on hi juga un o fins i tot dos i tres cops últimament per temporada el millor equip del món.
Si us plau senyors de la caverna blanca, els prego que ens deixin als bascs i catalans gaudir de l’inolvidable orgasme auditiu de sentir a Madrid una tan cèlebre a l’himne de la nostra gran i estimada ‘república bananera’.

Alex

Publicat dins de Àlex Mercadé, Futbol | 1 comentari

El temps

Publicat el 11 febrer 2012 per

Realment, el temps passa volant. Fa uns 5 mesos deixàvem l’estiu enrere per començar un nou curs: 1er de Batxillerat! Ara, ja gairebé estem a mitjans de Febrer i aquesta setmana hem començat el segon quadrimestre.

Durant el dia a dia, però, moltes vegades no ens n’adonem, a vegades les setmanes fins i tot se’ns fan eternes. El que jo faig perquè em passin una mica més ràpid, és posar-me “metes”. Quan falten unes quantes setmanes per Nadal, Setmana Santa o un pont, faig un compte enrere. Així tinc la sensació de que em passen molt més ràpid les setmanes.

I és que, encara que el dia a dia em passi lent, el temps en general em passa molt ràpid. Si ens posem a pensar, fa res que vam començar la ESO, i d’aquí res ja estarem acabant el Batxillerat i preparant-nos per entrar a la universitat.

El temps passa ràpid, molt ràpid.

Judith

Publicat dins de Judith Maltas, Temps | 1 comentari

Steve Jobs, un home prodigi

Publicat el 11 febrer 2012 per

Fa uns quants mesos vaig llegir un article sobre la vida de Steve Jobs. Entre d’altres coses, vaig descobrir que el creador d’Apple tenia arrels àrabs, i que el van donar en adopció només néixer. El seu pare biològic és un immigrant sirià que avui dia és un empresari important dels Estats Units. A més, Jobs tenia una germana biològica que també va ser donada en adopció. Aquesta dona és la coneguda novel·lista Mona Simpson. És pot considerar doncs, que la seva família d’origen té un gran potencial intel·lectual. A part de tota aquesta informació, desconeguda per a mi, també vaig llegir que la seva família adoptiva li va donar una educació magnífica. No obstant això, Jobs va deixar la universitat perquè ho considerava una pèrdua de temps.

Quan vaig acabar l’article, em vaig preguntar de on va treure els recursos per tirar endavant una empresa tan gran com Apple sense estudis universitaris. Amb tot el que havia llegit anteriorment, només vaig saber trobar una resposta: qüestió de genètica. Per tant, gran part del seu èxit es deu als gens, que generació darrere generació es van anar transmetent fins arribar a Steve Jobs. Aquest gran home en va tenir prou amb l’etapa escolar per desenvolupar la seva intel·ligència i posar-se a treballar i triomfar. D’altra banda, no tinc cap dubte que l’ambient en que va créixer també va influir molt a la seva carrera. És probable que si no hagués estat donat en adopció, no hauria adquirit aquests coneixements bàsics però alhora suficients, que van fer possible el seu èxit professional. En conclusió, podem dir que aquesta combinació de factors que es van donar al llarg de la seva vida, van ser els vertaders culpables de la seva brillant carrera.

En qualsevol cas, el que vull dir amb tot això és que la gent que pensa que tenir estudis és garantia d’un bon futur va molt errada. Aquest exemple de Steve Jobs mostra que tot es pot aconseguir amb paciència, constància i motivació. A més, amb els temps que corren hem d’estar sempre disposats a aprendre coses noves, i per sobre de tot aprofitar cada oportunitat que se’ns presenti.

Laura

Publicat dins de Esforç, Estudis, Genètica, Laura Fernández | 1 comentari

Per les molles de la Galeta

Publicat el 11 febrer 2012 per

Avui estava berenant amb la ment dispersa, actuant per monotonia sense adonar-me’n el que realment estava fent. Em vaig disposar a menjar-me una galeta quan em vaig parar de cop.

La galeta estava trencada per la meitat però, si la subjectaves fortament pels costats aquesta semblava que encara estiguès unida. En què s’asembla aquesta galeta al nostre planeta?

Era una pregunta que en un principi vaig considerar estúpida i que no em faria arribar a cap conclusió però instintivament vaig continuar. En període de pau, el món es manté unit. Subjectat per la diplomàcia i pel “ben estar” general. Però que succeeix quan aquests dits empenyen amb massa força? Doncs bé, igual que si prems amb massa força la galeta trencada, aquest llençarà les dos meitats a extrems oposats. El malestar general i la falta de diplomàcia provoquen la divisió en dos adversaris i la pau es trenca. Estan llençats a punts tan oposats que ni la diplomàcia ni el “ben estar” de les persones poden fer d’intermediaris i, el món tal i com el coneixem, acaba en guerra. En un principi pot semblar que són motius absurds per començar una guerra però que em dieu de la Batalla de Karánsebes? Que em dieu de totes les guerres en general? No són totes absurdes?

Sí, totes les guerres són absurdes. Ens les mostren com l’únic camí per aconseguir la pau. Com l’única forma de subsistir. Comences amb una galeta sencera. I Aquesta es separa per no saber-la compartir. S’enfronten les dos meitats per por a no tenir suficient amb una. I, finalment, el guanyador es queda amb les molles.

Jordi

Publicat dins de Guerra, Jordi Abril | 1 comentari

Els avis, el millor regal

Publicat el 11 febrer 2012 per

Els avis i les àvies són per a mi les millors persones del món. Les trobades avis-néts són sempre molt enriquidores i al seu costat no hi ha obligacions ni preocupacions.
Jo he pogut comptar i compto amb quatre persones immillorables, que sempre estan al meu costat i m’ajuden amb tot allò que poden. M’aconsellen i m’ensenyen. Es preocupen i s’entreguen. I el més important, m’estimen.

El meu avi Francisco és una de les millors persones que mai he conegut. Sempre està de bon humor i el millor, és que ens ho transmet quan estem amb ell. Mai l’he vist trist ni enfonsat. Quan em veu, m’allarga els braços i fa que m’oblidi de tot. És un malalt del Barça i als dos ens encanta anar al Camp Nou.

L’àvia Mari és la meva padrina i tenim el caràcter força semblant. És una persona que mai tanca la boca. Sempre té alguna cosa a dir i per ensenyar.

L’àvia Aquilina és de la Manxa i cuina de meravella. És molt treballadora i no li agrada xerrar gaire. Sé que qualsevol cosa que li expliqui ella mai la dirà.

L’avi Evaristo era el meu padrí i no hi ha dia que no pensi en ell. S’estimava el Reial Madrid però curiosament, també li agradava el Barça. Recordo que em duia al parc i em comprava xurros. Només he viscut bons moments al seu costat i aquest és el millor record que em pot quedar.

Quan era més petita desitjava que arribés el dia per veure’ls, menjar i riure amb ells. El millor de tot és que encara em continua passant. Me’ls estimo moltíssim i agraeixo tot el que fan per mi. Per això els cuido i gaudeixo al màxim quan estem junts. Els avis són, per mi, el millor regal de la nostra vida.
Anna

Publicat dins de Anna Benítez, Avis | 1 comentari

Baixes temperatures

Publicat el 6 febrer 2012 per

Tota Europa es troba immersa en baixes temperatures. Fa tant de fred que fins i tot a
Vilassar va nevar. Cosa que no sol passar, l’última vegada va ser fa dos anys i també va causar impressió. Dijous a primera hora va començar a nevar, però no feia suficient fred com per a que la neu es quedés; la temperatura no baixava del 1°C, i quan el floc de neu tocava el terra es convertia en aigua. Tot i així, tothom estava il·lusionat. A les 12 del matí ja havia parat de nevar, però les classes es van cancel·lar a les 14h. No em queixaré d’haver perdut classes, perquè em va agradar, però crec que no té cap mena de sentit. Desprès ens preguntem perquè Espanya està tant malament en educació respecte a Europa, i aquesta pot ser una de les raons.

A Holanda, el mateix matí van caure 10cm de neu a tot el país, estaven a una temperatura de -15°C, les carreteres estaven plenes de cotxes que no podien circular, els trens no funcionaven, i les escoles seguien obertes. Molts altres països es trobaven en la mateixa situació, i inclús amb temperatures més baixes, però tots tenien en comú que les escoles seguien obertes. Va ser una mica exagerat cancel·lar les classes quan ja no nevava.

De totes maneres, ha estat molt bé que nevés, així sembla més hivern, i com uns nens petits, tothom s’il·lusiona, i s’ho passa bé. Gaudim d’un paisatge que, tot i no ser blanc, és diferent al que estem acostumats. Fins ara, les temperatures no eren les corresponents a aquesta estació. Ara surts al carrer, i sembles una ceba. Ens vestim plens de capes: samarretes, jerseis, abrics d’esquiar, bufanda, guants, gorret… i tothom està refredat. Així que jo aconsello que us quedeu a casa, prenent una xocolata calenta, abrigadets, al costat de la llar de foc i mirant una bona pel·lícula amb els amics.

Kim

Publicat dins de Fred, Hivern, Kim Rodríguez, Neu | 1 comentari

Torremar

Publicat el 6 febrer 2012 per

Avui, els de psicologia, hem anat a Torremar a observar els discapacitats intelectuals. L’entorn en el que viuen, les activitats, instal·lacions, etc. És una excursió que ens ha organitzat la Mireia Gauchía, alumne de 2n de Batx, ja que va fer les pràctiques del TR allà i li vam demanar que ens aconseguís una cita. El temporal no ens ha acompanyat, ja que ha nevat i hi hem anat com hem pogut: paraigües, xubasqueros i guants.

En quan em arribat, els monitors ens han rebut alegrement i una resident ha vingut corrents a preguntar qui érem. Ens han acompanyat a una sala on han fet una presentació de power-point, explicant quin grup són, quins objectius volen aconseguir amb les activitats que fan allà i ha remarcat sobretot que la finalitat era que siguessin feliços. Després d’aquesta presentació, quatre persones voluntàries que hi residien ens han explicat què feien allà i per què hi estaven. Han sigut d’allò més simpàtics, sobretot un que es deia Pepito era el més divertit i era el més xerraire, encara que en el primer moment li feia molta vergonya i parlava molt fluixet.

Després, ens han ensenyat les instal·lacions: l’hort, els barracons que estaven dividits ens grups segons el grau de discapacitat, la piscina o on jugaven amb els animals, una activitat que els hi agrada molt.

Finalment, ens han ensenyat el menjador, la cuina i les habitacions que moltes estaven decorades amb pòsters o fotografies, sobretot el de les noies.

Ha sigut una de les excursions més interessants que he anat i recomano a tothom que si tenen oportunitat de poder anar-los a visitar, que hi vagin. A més els fa molta il·lusió.

Alba Canals

Publicat dins de Alba Canals, Discapacitats, Sortida, Torremar | 1 comentari

Anonymous

Publicat el 6 febrer 2012 per

Divendres passat, a l’acadèmia d’angles a la que vaig, ens van demanar que portéssim un article. Una companya, el va portar sobre una nova polèmica de l’FBI, i em va semblar molt interessant. La noticia anava sobre un grup de hackers (pirates
informàtics), anomenat Anonymous, que havien interceptat un correu electrònic de l’FBI dirigit a Scotland Yard, la policia britànica, i també una conversa per teleconferència de 15 minuts de durada, per a compartir informació relacionada amb ciberatacs. En aquesta conferència, es donava a entendre que l’FBI té totes les trucades que es fan al món gravades, per la seguretat nacional. I al correu electrònic es donen detalls i una contrasenya per accedir a aquestes trucades. Això ha causat una gran polèmica, doncs això vol dir que no tenim intimitat ni quan parlem per telèfon.

Jo estic totalment en contra d’això, les converses telefòniques haurien de ser totalment privades. Quin dret tenen els de l’FBI a escoltar el que li dius a un familiar, una parella o a un amic? Això no és una violació dels drets humans? Com a mínim ens podrien avisar de que les nostres converses estan essent gravades, opino jo. Tot i que llavors els terroristes no farien servir els telèfons i no serviria de res… de totes maneres, trobo que està mal plantejat això. No haurien de ficar-se a la vida de ningú aquesta gent de l’FBI. A més, no deuen tenir temps en comprovar totes les trucades, no? Intenten controlar tot el món, i és impossible. Entenc que vulguin protegir els Estats Units del terrorisme, però hi ha límits que no s’han de creuar, i és que s’han de respectar els drets de totes les persones.

Kim

Publicat dins de Drets, Intimitat, Kim Rodríguez | 1 comentari

Jo pago per la música que m’agrada

Publicat el 6 febrer 2012 per

Últimament hi ha hagut molta polèmica respecte al tancament de Megaupload i les lleis SINDE i SOPA. No he estat gaire al cas de com ha quedat el tema de les descàrregues il·legals però tinc molt clar de quin costat estic. Abans em baixava música sense pagar però he deixat de fer-ho. Paguem per moltes altres coses sense dubtar que sigui necessari i sembla que pagar per la música sigui una tonteria, però que no hi dediquen un temps i un esforç els autors per crear-la? Jo ho veig com una responsabilitat. És a dir, la música és art i per tant quan un composa no ho fa pensant en els diners que guanyarà, però tot i així aquesta persona ha de viure i si està fent música no pot estar treballant. Què ens costa doncs, assegurar-nos de que els nostres grups, cantants i músics preferits tinguin diners suficients i puguin dedicar-se plenament a la música? Hi sortim guanyant nosaltres també.

A més a més, encara que pensis que l’art és lliure i que no s’ha de pagar, no es pot negar que és molt més injust permetre que gent com el cap de megaupload visqui com un rei gràcies a mèrits que no són seus.

Júlia

Publicat dins de Descàrregues, Júlia Xaubet, Justícia, Música | 1 comentari

La chica burbuja

Publicat el 6 febrer 2012 per

Ahir a la televisió vaig veure una noticia que em va impactar bastant. Era sobra la coneguda “chica burbuja”.

La noia valenciana coneguda com la “chica burbuja”, es diu Elvira Roda i pateix Sensibilitat Química Múltiple (SQM). Ahir pel matí es va incendiar la seva casa i això va alarmar molt a la seva família.

Feia 9 anys que vivia a casa seva ecològica, sola, en  una habitació completament neta i aïllada de tota substància química fins que ahir es va veure en l’obligació de sortir-ne.

Davant d’aquesta situació, els familiars tenien força por, perquè aquesta noia no pot tenir cap contacte amb les persones ni amb l’ambient en general.

El que em sembla vergonyós és que els mateixos familiars van ser els que van haver de portar-la amb el seu propi cotxe a una casa que tenien a la muntanya, perquè dormís aquella nit com a mínim, aïllada ja que no hi ha cap servei d’ambulància ni cap tipus d’atenció sanitària especial per a gent amb aquesta curiosa malaltia.

Crec que això ho hauríem de canviar, perquè encara que siguin poques persones les que la pateixen, tothom té dret a tenir una mínim atenció per ells.

Marta Jareño

Publicat dins de Marta Jareño, Salut | 1 comentari

Carnestoltes

Publicat el 6 febrer 2012 per

El dia 17 es celebra carnestoltes, una festa que cada any hem cel·lebrat a l’institut. Aquest any s’ha suspès, ja que els de 4rt fan una festa per la tarda al preu de 3€ on inclou menjar, beguda i música. No ho trobo just, ja que crec que per celebrar aquesta tradició no s’hauria de pagar. Entenc que els de 4rt facin la festa, nosaltres l’any passat també vam pensar-hi en aquesta idea, però a causa d’això ara tots ens hem quedat sense una de les cel·lebarcions més divertides de l’any.

Cada any, ens reuníem tots per participar en un concurs on es valorava quina era la disfressa més divertida i original, i fer un ball com a presentació. Sincerament, jo era un dels dies que més em reia a l’institut i m’ho passava molt bé.

Totes nosaltres ja ens havíem fet la idea de poder participar-hi. Teníem idees pensades molt divertides, com disfressar-nos de menjar, d’un pijama amb forma d’animal o de “Buscando a Wally”. Tot i no poder celebrar-ho com cal, espero poder anar disfressada aquest dia, ja que és molt divertit.

En conclusió, crec que no s’hauria de suspendre aquesta activitat i no es per poder perdre classe, sinó perquè és un dels pocs dies que ens reunim tots junts i ens ho passem bé, busquem idees i intentem ser els més originals.

Alba Canals

Publicat dins de Alba Canals, Carnestoltes, Diversió | 1 comentari

Re-pressió estètica

Publicat el 29 gener 2012 per

– Un 80% de les persones admeten que els agrada anar de compres, un 40% d’ells no troben la seva talla i més del 50% confirmen que això els afecta psicològicament i es senten tristos, preocupats i culpables.

-Un 44% de les persones s’han plantejat fer dieta després de comprovar que no utilitzen la talla que creien utilitzar.

-Un 90% dels casos en trastorns alimentaris són dones entre 10 i 29 anys.

-Les intervencions de cirurgia estètica més demandades són la liposucció i els augments mamaris. Les dones són la immensa majoria de la clientela: elles es someten al 87,7% de les operacions.

Els mitjans de masses ens imposen dia rere dia un estereotip de bellesa malaltís -que s’allunya de l’estàndard i resulta impossible d’aconseguir, si no és a base d’esforç, sacrifici i dolor. Paral·lelament, el sistema s’aprofita dels múltiples beneficis econòmics que es desprenen de la indústria estètica: pastilles, cremes, dietes, aparells i operacions quirúrgiques, “suposades ajudes” per aconseguir l’objectiu desitjat.

Aquest joc econòmic, esdevé un joc d’obsessions en adonar-nos que no tenim la figura ideal establerta. L’autoestima baixa i apareixen inseguretats que distorsionen la percepció de la nostra aparença i que poden desembocar en trastorns alimentaris com la bulímia i l’anorèxia. Allò que merament era un ideal repercuteix negativament en la nostra salut física i mental.

Aquesta realitat és més desfavorable per a les dones ja que, no només ens sentim agredides per part dels mitjans i la publicitat, sinó que també ens influencien els rols que encara arrossega la societat i que es caracteritzen per una clara actitud patriarcal: “la dona ha d’agradar a tothom, estar maca en tot moment i ser delicada i agradable”. Aquest tòpics són tan freqüents i els tenim tan assimilats, que sovint no en som conscients.

Vull fer una crida, doncs, a totes les dones perquè despertin i es mobilitzin. No hem de ser esclaves d’aquesta societat capitalista i patriarcal que ens trepitja i determina al camí a seguir. Plantem cara a totes aquestes agressions que patim cada dia. Prenem consciencia dels diversos atacs que rebem i de com ens afecten.

Siguem fortes, no ens callaran.

Emma

Publicat dins de Bellesa, Dona, Emma Puig, Estètica, Repressió | 1 comentari

Reviure records amb una altra prespectiva

Publicat el 24 gener 2012 per

Quan era petit, vaig anar a un torneig de bàsquet a La Seu d’Urgell, amb el meu equip. Tot i que no vam guanyar, va ser molt divertit i ens ho vam passar molt bé. Aquest torneig era, i sempre ha estat del 27 al 30 de desembre.

Fèiem molts partits, per ser només quatre dies, però no només fèiem partits; per la nit, anàvem al pavelló i les persones que organitzaven el torneig muntaven molt jocs, la majoria d’aquests relacionats en l’àmbit del bàsquet.

A aquesta passada edició del torneig, hi vaig anar com a segon entrenador del Mini “A” masculí de Vilassar de Dalt; tot i que, dels quatre dies, vaig estar dos i mig sol, ja que el Manel (que és l’entrenador principal), havia hagut de marxar per problemes amb la feina. Quan em van dir d’anar-hi, em van venir al cap tots els bons moments que vaig tenir com a jugador, i vaig pensar que els tornaria a viure, però, aquest cop com a entrenador. Però també vaig tenir una mica de por, ja que anar al torneig com a entrenador, significa més responsabilitat, i justament, amb aquells nens, que s’acostumaven a portar malament, em costaria. Però, al final, vaig acceptar i vaig anar-hi.

Quan va acabar el torneig, vaig adonar-me’n que m’ho havia passat molt bé, que els nens s’havien comportat mínimament bé (encara que tenien els seus moments, com tots els altres nens) i que, havia estat una experiència que m’agradaria repetir en algun altre moment.

Sergi

Publicat dins de Bàsquet, Records, Sergi Francès | Deixa un comentari

Enganys

Publicat el 24 gener 2012 per

Ens deixem enganyar. Sabem que l’engany existeix, tot i així, sucumbim a ell en repetides ocasions. Les possibilitats dels que ens enganyen poden ser moltes: publicistes, persones… Ens ho creiem tot, ens donen expectatives i il·lusions d’un futur que tu ja saps que no arribarà perquè saps on t’has ficat, però tot i així, et deixes enganyar perquè penses “potser aquesta vegada és diferent…” Doncs no, sempre serà el mateix.

Els publicistes ja tenen unes tècniques preparades per poder-nos enganyar fàcilment amb els anuncis però, i les persones? Com aconsegueixen que t’enganxis a elles? Encara no he descobert la resposta tot i que moltes vegades hi penso. Però això no vol dir que totes les persones t’enganyin, tot i que, tu com saps qui ho fa i qui no?

Generalment som enganyats pels que menys creiem, pels que tenen un intel·lecte tant difícil de trobar que no t’ho esperes. Però al cap i a la fi, són els que més et sorprenen. Les persones associem l’engany amb la mentida, el dolor, la decepció… però els publicistes, de veritat ens causen dolor? La resposta és no. Els publicistes ens enganyen amb al·licients que desitgem per aconseguir un benefici per a la empresa però les persones, no busquen un benefici, no busquen res.

Utilitzar la raó i no l’emoció seria un antídot contra l’engany, però no sempre s’està preparat a la seva trampa per molta intel·ligència o experiència que puguis tenir. Com bé deia la dita “Al millor caçador la llebre se li escapa” i com bé Abraham Lincoln va dir: “Pots enganyar tothom algun temps, pots enganyar alguns tot el temps, però no pots enganyar tothom tot el temps”.

Judith

Publicat dins de Engany, Judith Hernández | Deixa un comentari

TR

Publicat el 24 gener 2012 per

L’any que ve, si tot va bé i no haig de repetir (això espero) haurem de fer el TR, el temut Treball de Recerca.

L’ any passat em van comentar en què consistia i no em va fer gaire gràcia perquè tot el treball que havíem de fer en una setmana, un grup de quatre o cinc persones, els quatre anys anteriors, ara l’hauria de fer jo tota sola, i hauria de presentar-lo davant de tothom… A mi, com a la majoria, no m’agrada sortir al davant d’una classe i començar a exposar allò que havia estat treballant. Però després em van dir que no m’alarmés, que tindria uns quants mesos per poder fer-lo, això sí, hauria de compaginar-lo amb els estudis.

Fins fa uns dies, no sabia de què faria el treball, però amb la presentació dels nois de segon de batxillerat crec que ja ho sé.

La setmana passada, mentre estàvem a la segona presentació, la Marta una molt bona amiga meva, em va suggerir de fer-ho d’alguna cosa àrab o marroquina ja que tot i haver nascut aquí les meves arrels són marroquines.

Jo em vaig quedar rumiant una estona sobre què fer-ho, sobre la immigració? O millor sobre el racisme? Fins que de cop vaig tenir una il·luminació, se’m va ocórrer fer-ho sobre l’arquitectura i la decoració àrab, que des de sempre m’ha agradat molt.

He escollit aquest tema perquè fa un parell d’anys amb la meva mare vam anar a Granada a visitar l’Alhambra, perquè des de feia un temps ella volia visitar-la.

M’agradaria parlar sobretot de l’art que tinc més pròxim, el d’Espanya i el del Marroc.

Voldria anar un altre cop a l’Alhambra, i tornar a visitar els jardins, les diferents sales que tenien, les torres… I la mesquita de Còrdova, que són les que més em criden l’atenció.

Després podria parlar dels llocs que podria visitar al Marroc, com la Medina de Tànger o la de Marraqueix, el mobiliari típic…

Espero tenir temps suficient, que no se m’acumuli el treball, i que la presentació surti a les mil meravelles.

Nabila

Publicat dins de Nabila Benkhlifa, Treball de recerca | Deixa un comentari

Una tasca molt important

Publicat el 21 gener 2012 per

L’arbre de nadal, els llums del balcó, els tions petits sobre el moble, l’espelma al centre de la taula, l’eucaliptus al rebedor, les figures sobre la televisió, la corona d’advent al pom de la porta, el calendari d’advent penjat a la paret,… Tots objectes que, ja deu fer ben bé un mes i mig, anava col·locant, juntament amb la meva família, per tota la casa. No obstant, en aquest llistat hi manca el treball més important i que més m’agrada d’aquestes festes: fer el pessebre.

El pessebre, com tots sabreu, és la representació del naixement del nen Jesús acompanyat de figures de personatges rurals. Des que era petit, el meu pare i jo en fem un de diferent cada any, amb les mateixes figures i els mateixos suros, però canviant-ne la distribució. M’agrada molt fer-lo perquè és una tasca que demana molt temps i dedicació i cada idea és fonamental. Passo estones rumiant l’estructura, després he de prepar-la marcant-la amb llistons de fusta i distribuint-hi els suros que fan de muntanyes. També s’ha de preparar la bomba d’aigua per fer un rierol i la il·luminació necessària. La molsa, abans recollida del bosc i ara comprada, també duu molta feina a l’hora de calcular que n’hi hagi prou per tot el pessebre. Finalment col·locar les figures, que sembla la feina més fàcil però no és així; s’ha de tenir en compte la posició d’aquestes i conèixer la funció de cadascuna.

Com cada any des de ja fa temps que em presento al concurs de pessebres de Vilassar de Dalt. Ja en fa tres que he estat classificat a la categoria d’adults i ara per ara sóc el pessebrista més jove d’aquesta categoria. Com a premi es dona a tots els participants el gust de triar una figura per al pessebre. Jo ja en tinc tres i cada any les incorporo al nou pessebre.

Les festes de nadal ja han passat i ja és hora de treure totes les decoracions incloent-hi el pessebre. Se’m fa estrany que un dia per l’altre ja no hi sigui, però no voldria pas que hi fos tot l’any!… O si?

Per que això pogués passar caldria que sempre fos nadal. Us imagineu que fos així?

Xavier

Publicat dins de Nadal, Pessebre, Xavier Cañellas | Deixa un comentari

Quan sigui gran, vull ser soldat!

Publicat el 18 gener 2012 per

L’últim dia d’aquestes vacances de nadal, com que no tenia res a fer, vaig decidir mirar una pel·lícula. Al principi no sabia quina triar, ja que sóc molt indecís a l’hora d’escollir-ne una. Per a mi, una pel·lícula, ha de ser especial i m’ha de transmetre un missatge. Així que vaig engegar el meu ordinador, i tot saltant de web en web, vaig trobar tres possibles candidates: “Black Hawk Derribado”, “Efecto mariposa” i “De mayor quiero ser soldado”. Després de llegir-me la sinopsis de les tres pel·lícules, vaig eliminar-ne una: “Efecto mariposa”, degut a que ja l’havia vist feia un temps i, tot i que és molt bona, em venia de gust mirar-ne una de nova.

Finalment, la meva decisió va portar-me a mirar “De mayor quiero ser soldado”. Aquest film tracta sobre un noi de vuit anys que pateix un canvi radical de personalitat, degut a la influència de la televisió. A partir del moment en que els seus pares li instal·len aquest aparell a la seva habitació, el noi sembla desenvolupar una certa fascinació per les imatges violentes. A més a més, l’Àlex pateix seriosos problemes de comunicació, no només amb els seus pares, sinó també amb els seus companys d’escola. Per si això no fos prou, l’arribada de bessons a la família, i tot l’estrès que això comporta, fa que els seus pares discuteixin sovint, cosa que es sumarà a tot el que està vivint el noi. Per a refugiar-se d’aquesta situació en el seu dia a dia, l’Àlex crea dos amics imaginaris: l’Astronauta –que representa el bé i la bondat del noi– i el General –que representa la seva agressivitat i ràbia–. Des d’aquest canvi en la seva vida, el jove es mostrarà més agressiu amb els seus companys de classe. I aquest mal comportament el conduirà a un final tràgic.

Després de llegir la sinopsi, no m’hagués imaginat mai que la pel·lícula m’agradés tant. Per mi va ser una bona estona per reflexionar sobre com els mitjans de comunicació poden influir sobre una ment tan pura com la d’un nen de vuit anys. I amb quina facilitat li poden inculcar ideals. Penso que s’ha d’anar amb compte amb el que mirem a la televisió i el que deixem veure als nens, ja que ho poden mal interpretar i això pot tenir unes conseqüències terribles.
Xavi

 

Publicat dins de Televisió, Xavier Martínez | Deixa un comentari

Surrendered Wife

Publicat el 18 gener 2012 per

Surrendered Wife és un llibre d’autoaprenentatge per les dones per ser “millor” parella per als seus marits. Es basa en que les dones han de ser més submises per garantir la felicitat en parella i la pròpia. El pitjor de tot és saber que no és una paròdia o una broma de mal gust sinó que va totalment en serio. Això ho he descobert a través d’un reportatge que tractava de dones que havien llegit aquest llibre i havien decidit de portar a terme aquest mètode. He de reconèixer que a totes els havia funcionat i ara portaven una vida més feliç (o això deien ja que el llibre no permet que elles es queixin) i, el més important per elles, el seu marit estava molt content amb el canvi. La pregunta és: qui no seria feliç amb una criada que treballés per a tu sense queixar-se ni demanar res? Jo crec que la resposta és: algú que s’estima a la seva parella.

Clar que seguint aquests consells la parella discuteix menys, perquè de ser dos passen a ser un: una part, que és el marit, que ho decideix tot i l’altra, la dona, que acata les ordres. Si no hi ha ningú per contradir-te, amb qui vols discutir? Però no perquè no vulgui contradir-te sinó perquè no pot. I és que el llibre parlava de deixar TOTES les decisions al marit, què menjar, com vestir-se, com maquillar-se, com pentinar-se, què fer, a on anar, quan… Amb això no vull dir que les decisions siguin una cosa de les dones sinó de tots dos. També parlaven de que ara dues de cada tres parelles es divorcien. Si una parella es divorcia és perquè no pot viure junta, no crec que la solució sigui que la dona hagi de deixar a part els seus principis i dignitat perquè així el marit estigui content ja que tots som persones i no tenim per què canviar. Si el que es vol és viure en parella llavors s’ha de trobar una persona que et completi, no que t’anul·li.

Els marits deien que així les seves dones eren més femenines. És que ser femenines significa somriure tota l’estona encara que el que vols és queixar-te, ser més fràgils, dependre totalment d’una altra persona, anar sempre maquillades, ben vestides i presentables perquè així se sentin orgullosos de tenir una dona que, encara que no pensi ni tingui personalitat pròpia, és maca…? Si ser femenina significa això, espero no arribar a ser-ho mai.

No m’ha impressionat gaire que hi hagi persones que pensin així, ja que hi ha gent per tot, el que més m’ha impressionat és que les dones acceptessin aquest canvi de vida en el que passen a ser esclaves per als seus marits i que el llibre aquest, que per cert ha escrit una dona, hagi triomfat tant que l’han hagut traduït a 15 idiomes diferents.

Per si algú vol veure el reportatge aquí deixo el link:  http://www.youtube.com/watch?v=LGkT-W9wKSc

Ainara

Publicat dins de Ainara Odriozola, Dona | Deixa un comentari

El meu cosí

Publicat el 18 gener 2012 per

Un cop més, un dels meus escrits va sobre la meva família. Aquest cop però, és sobre el meu cosí Sergi.

Ell té 19 anys i sempre ha sigut com un germà per a mi. Quan érem més petits passàvem tots els estius i les festes junts a Tarragona fent allò que ens agradava.

Aquest any, malauradament no hem pogut estar tan temps junts.

Ell vivia a Tarragona amb els meus tiets, però quan va complir 18 anys, el van fitxar l’equip de futbol del Girona, ell jugava a un equip tarragoní: el Reus; però davant d’aquesta oferta que el faria créixer com a futbolista, no la va renunciar.

Això va crear dos sentiments oposats: per una part, una tristesa pels seus pares i per la família en general, perquè va haver d’anar a viure a Girona, i vam passar de veure’l cada dia, a veure’l només els dies festius.

Per una altra banda, alegria perquè va escollir el que va creure que era millor per a ell i professionalment va augmentar de categoria. Va passar d’un “equipet” de ciutat a jugar a la Segona Divisió de la Lliga Espanyola.

Actualment, està jugant a un filial del Girona, el Riudellots i de tan en quant, l’entrenador del Girona el convoca amb el primer equip.

Ell em va explicar emocionat que mai havia cregut que podria haver arribat on ha arribat i que no deixarà de lluitar pel que vol, arribar algun dia a la Primera Divisió, encara que és conscient que és molt difícil.

Sempre he estat orgullosa d’ell, però després d’aquesta experiència que està vivint, encara més!

Marta Jareño

Publicat dins de Cosins, Esport, Futbol, Marta Jareño | Deixa un comentari

Gran Torino

Publicat el 13 gener 2012 per

Clint Eastwood és considerat dels millors directors de cinema actual. He vist moltes de les seves pel·lícules i totes m’han agradat molt, però si hagués de triar alguna se’ns dubte seria Gran Torino, en que ell és el protagonista.

Gran Torino narra l’història de Walt Kowalski, un home vell i racista que està en un constant estat de mal humor. Quan la seva dona mor es sent molt sol i a més la seva relació amb els seus fills i nets no és massa bona, no tenen temps per ell, per això viu només amb la seva gossa Deisy en un barri de Detroit. El seu barri ha canviat molt amb el pas del temps. Walt es sent impotent amb aquest canvi, ell va participar a la Guerra de Corea i pràcticament tots els seus veïns són asiàtics, als quals no accepta. Una nit Thao el fill dels seus veïns de la tribu hmong intenta robar-li el seu bé més preuat, el seu cotxe ”El Gran Torino”, pressionat per una banda. Però el jove és sorprès per Walt que s’interposa en el atracament i no dubta en enfrontar-se amb els joves violents. El comportament que té Walt és digne d’admirar pels orientals. Es converteix en l’ heroi del barri sobretot de la mare i la germana de Thao, que li insistiran per que treballi per ell per portar-lo pel bon camí. Poc a poc aniran consolidant una amistat cada cop més intensa, i d’aquí Walt començarà a interessar-se pels problemes i costums dels seus veïns.

Hi ha una gran evolució del personatge principal. Aquest al començament de la trama és una persona molt racista i arrogant, que falta al respecte tota l’estona. A mesura que transcorre la pel·lícula te n’adones com va canviant la seva manera de pensar. El protagonista va deixant enrere els seus prejudicis sobre els immigrants i s’hi va socialitzant amb ells. Finament acabarà trobant en ells el suport que no ha trobat en la seva família biològica.

”Gran Torino” analitza diversos aspectes sobre la nostra societat i ens hi fa reflexionar, com per exemple: la vellesa, la vida, la mort, la amistat i el racisme entre altres. És una trama entretinguda que emociona i on es barreja el la comèdia, el drama i l’acció. Per tot això us la recomano, segur que us agradarà.

Sandra

Publicat dins de Cinema, Sandra Moradell | Deixa un comentari

L’aula de música

Publicat el 12 gener 2012 per

És difícil concentrar-se a classe o poder escoltar correctament al professor mentre a l’aula que hi ha a l’altre costat del passadís estan tocant el piano o la flauta, cantant cançons o picant amb els peus a terra.

Des de que vaig començar l’institut aquest any, no hi ha hagut gairebé cap dia que no hagi escoltat sorolls a l’aula de música. I és que és realment empipador fer una classe mentre sents música de fons, és impossible concentrar-se! Per exemple, durant les últimes setmanes de classe abans de les vacances de Nadal vam tenir molts exàmens, i mentre fèiem alguns d’ells, vam haver d’escoltar com assajaven cançons de Nadal. Va ser realment molest.

Jo he trobat vàries solucions a aquest problema com: insonoritzar l’aula de música per tal de no molestar ningú, cosa que penso que seria bastant cara, o la més fàcil, canviar l’aula de lloc. Estaria bé posar-la al pis de dalt ja que penso que als de 1er i 2on d’ESO no els molestaria tant com a nosaltres. A part, ells són els que l’utilitzen, juntament amb els de 3er d’ESO.

Tot i així, espero que els pròxims dos trimestres que queden, no tinguem tants problemes per concentrar-nos a classe!

Judith

Publicat dins de Judith Maltas, Molèstia, Música | 1 comentari

Una nit molt esperada

Publicat el 7 gener 2012 per

Aquest cap d’any ha sigut molt especial. L’he celebrat a casa d’uns amics, feia sis anys que no el celebrava amb ells. En tenia moltes ganes, feia mesos que tenia el vestit i que planejava amb les meves amigues què podríem fer per muntar-nos una “petita festa” sense els pares, ja que no volien que sortíssim de festa.

El gran dia va arribar, estàvem a 31 de desembre i ja ho tenia tot preparat. Tenia sis hores per fer-ho tot abans de marxar a vestir-me a casa d’aquests amics. A les cinc i mitja ja estava preparada per tot el que se’m vindria a sobre. Va ser molt divertit, la Mar ens va pentinar i maquillar a totes amb molta paciència. Semblava que ens haguessin tret d’una pel·lícula! Quan ja vam estar vestides encara faltava una hora per que arribés tothom així que vam haver d’esperar. Van arribar els meus pares, com sempre, els últims i llavors va començar la festa. La nit va passar molt ràpid, vam sopar i les nenes ens vam anar a jugar al pòquer abans de les campanades. Després de felicitar-li l’any nou a tothom i ballar una estona am els pares vam decidir de començar la nostra festa, així que les cinc grans vam pujar a dalt de tot on ho teníem tot preparat. Vam posar la música i la festa va començar.

Va ser un èxit fins i tot els demés que s’havien quedat a baix van pujar, això sí, no estava permesa l’entrada a majors de divuit anys.

Andrea

Publicat dins de Andrea Morell, Cap d'any, Festa | Deixa un comentari

Piano

Publicat el 7 gener 2012 per

Quan tenia sis anys, la meva mare em va preguntar quin instrument m’agradava. Tota la meva família de part materna toquen algun instrument, i ella volia que comencés jo també. En un principi, jo volia tocar l’arpa, doncs sempre m’ha semblat un instrument molt curiós i harmoniós, i encara m’agradaria. Però per a poder tocar l’arpa, havia d’anar a alguna escola a Barcelona, així que vaig optar pel piano. Durant molts anys vaig tocar música bastant monòtona, sempre era el mateix, i l’única vegada en que gaudia era quan anava a Holanda i tocava conjuntament amb la meva àvia. Però els meus pares no em volien desapuntar de l’aula de música. Quan vaig començar quart de l’ESO, vaig aconseguir deixar les classes de piano, argumentant que no tenia temps. Però ha passat més d’un any, i encara no he tocat res.

L’altre dia, estava mirant a la tele el programa “Tú si que vales”, i va sortir un nen de 10 anys, que tocava el piano d’una manera impressionant. Em vaig quedar bocabadada, i em va emocionar bastant. Michael Andreas, es diu el nen, que també és compositor, i bastant bo. Quan el mirava tocar a través del televisor, podia veure quant gaudia ell, era la seva passió! Em van entrar ganes de tornar a tocar el piano. Així que una de les primeres coses que vaig fer l’endemà al llevar-me, va ser tocar el piano, i em vaig sentir realment bé. Ja no ho sento com una obligació, sinó que toco per que m’agrada i perquè em fa sentir millor.

Kim

Publicat dins de Kim Rodríguez, Obligacions, Piano, Plaer | Deixa un comentari

2012

Publicat el 27 desembre 2011 per Josep M. Altés Riera

Vaig néixer a l’abril del 1955. Així que no és estrany que, durant bona part de la meva vida, un any amb aquesta xifra em resultés gairebé mític i impossible. Suposo que el mateix els devia passar a tots aquells que van posar títols “llunyans” a unes pel·lícules, que ara resulta que ja estan passades de moda! Han caducat. Com els productes frescos del súper, estan passades de data. Imagino que en tot això hi devia jugar un paper important el canvi de mil·lenni. Des dels seixanta o setanta del segle passat, qualsevol esdeveniment situat més enllà del dos mil resultava propi de les ficcions més agosarades.

Aleshores, dos mil significava lluny, molt lluny. Però ja fa una colla de dies que ens hem empassat el 2001 de l’Odissea a l’espai de Kubrik i ja som a punt d’empassar-nos les catàstrofes del 2012 de Ronald Emmerich. Si ens esperem una mica ens trobarem amb el 2019 del Los Ángeles tenebrós de “Blade Runner”, i amb una mica de sort podrem dir el mateix quan haguem sobrepassat el 2035 del Chicago de “Jo robot”. Tempus fugit.

Això de posar nombres als anys, xifres amb les quals ens orientem en el temps, és un recurs la mar de pràctic per assenyalar la fi d’un període i el començament d’un altre… encara que això que anomenem “temps” no té altres talls que els que hi posem nosaltres. Sigui com sigui, està bé que ens serveixin a tots plegats per desitjar-nos un “feliç any nou”. És un costum molt més saludable que el d’ignorar-nos o destruir-nos mútuament, que és el que els humans farem probablement al llarg d’aquest any que és a punt de començar.

Deixem-ho aquí, perquè m’envaeix el pessimisme. Jo tan sols volia desitjar-vos que els vostres bons desigs es facin realitat!

Josep Maria

Publicat dins de Any, Josep Maria Altés, Temps | Deixa un comentari

David :)

Publicat el 27 desembre 2011 per

Sopa, gambes, musclos, escopinyes, carn, canapès, dàtils, torrons, xocolata, anís, cafè, Àlex, Javier, Veronica, Mario, tiets, tiet, iaia, avi… I així podria seguir fins omplir tot un escrit de noms que descriurien a la perfecció la meva ‘’nochebuena’’. Ahir, en canvi, a la llista faltava una persona molt important. En David, el meu cosí.

El David te 26 anys. Tot i que es una mica crio i em pica de mala manera, me l’estimo molt. Ell es germà de la Verònica, la meva cosina gran, tots dos són com els meus germans grans. En David te un paper molt important al Nadal de la meva família. Ell s’encarrega de que tot vagi perfecte, de que a casa, a ningú li falti un motiu per somriure. Ahir, per desgracia va deixar en mans de l’Àlex, el meu altre cosí, aquesta tasca. Tothom va notar la seva absència. El David no va poder sopar amb nosaltres.

Normalment, i des de fa molts anys, quan acabem de sopar la nit del 24 de desembre, solem fer xivarri a casa, cantant, jugant a cartes o a qualsevol cosa que se’ns acudeixi. Ahir va ser diferent. Tots teníem l’esperança de que en David es presentés per sorpresa i comencés a repartir abraçades i petons per a tots. L’Àlex va cuidar del meu cosí petit i el meu germà, jo vaig estar amb la meva cosina gran i la iaia al sofà, els altres parlaven de coses sèries i la meva mare fregava els plats. No era el mateix sense ell. Vam gaudir tots plegats d’una manera molt diferent. El vaig trobar a faltar.

Avui que ja es 25 de desembre, torno a dinar a casa dels avis. Avui dos dels meus cosins no hi seran. La Verònica s’aixecarà tard i el David… avui el David sí que vindrà! Aquest matí s’ha presentat a casa d’hora, ens ha portat l’esmorzar i ell ja és a casa de la iaia amb el meu germà! Així que jo, que encara esmorzo a la una de la tarda i encara no em crec que avui dini amb el meu cosí gran, vaig tirant cap a casa de la iaia. Sols em queda desitjar-vos un BON NADAL a tots i que entreu al 2012 amb bon peu! 🙂

Carolina Castaño

Publicat dins de Carolina Castaño, Cosins, Família, Festa, Nadal | Deixa un comentari

Molt tocats per la tramuntana

Publicat el 25 desembre 2011 per

Quan era petita solia passar els estius fugint de la calor al llarg de la costa brava. M’agradava pujar al cotxe de bon mati i deixar-me portar per la tramuntana. No teníem rumb i mai sabíem on acabaríem dinant. Solíem tornar a casa a les 8 del vespre i a aquella època Maçanet tenia moltíssim més encant que ara. Era l’estiu de 1999. L’estiu del meu quart aniversari. L’estiu que sempre tindré en ment, aquell que recordo, a hores d’ara, amb més claredat.

Aquell agost de 1999 el recordo molt plujós, amb moltes tempestes. Tot i el temps, el meu pare tenia molt present que volia gaudir amb mi i oblidar-se per unes setmanes del dur treball al camp. I així va ser. A Maçanet de la Selva, els meus avis tenen una casa. A quinze minuts de Blanes i a un quart d’hora de Girona, aquest petit poblet de la Selva, té tota la Costa Brava al seu abast. Passàvem els dies al cotxe, sense rumb, sense saber on dinaríem, descobrint cales, petites fortaleses medievals, aldees, monuments, ports… M’agradava, tot i que nomes tenia 3 anys. Recordo que la meva mare escrivia un diari del que fèiem dia a dia, i hi enganxava un petit record d’allà on anàvem. El meu pare, en canvi s’adaptava a les noves tecnologies i ho gravava tot amb una càmera de vídeo. A ells també els hi agradava. Ho notava, érem feliços.

El 31 d’agost, el dia del meu 4rt aniversari, vam anar a Blanes. Ja hi havia estat mil cops des de ben petitona, però al ser l’estiu dels grans descobriments hi vaig anar amb més ganes. El dia abans d’anar-hi va estar plovent molt, i els meus pares encara estaven enfadats amb mi. Vam estar a Begur, i amb la tempesta que hi va haver, només a mi se’m va poder ocórrer ficar-me a l’aigua. Em vaig refredar. Suposo que per això estaven enfadats. El meu aniversari va estar gairebé passat per mocs i febre. Encara ronda algun vídeo per casa d’aquell 31 d’agost. Es digne de veure.

Ara que han passat 12 anys, recordo com anar a Maçanet m’agradava i alhora veig que ja no ho gaudeixo com abans. El temps, savi com ell sol, s’encarrega d’omplir-nos d’obligacions. Provoca que deixem caure en l’oblit tots els símbols que van marcar la nostre infància. Aquells que fan un estiu únic i inoblidable. Sort en tinc de la tramuntana, del diari i dels vídeos en VHS. Estic ben segura que si no fos per això, hauria anul·lat completament l’agost de 1999 del meu bagul dels records.

Carolina Castaño

Publicat dins de Carolina Castaño, Costa Brava, Estiu, Infantesa, Records, Vacances, Viatjar | Deixa un comentari

Laia Monells

Publicat el 24 desembre 2011 per Josep M. Altés Riera

He rebut aquest correu de la Laia Monells i m’ha semblat que podia incorporar-la a aquesta continuació de la tertúlia en què ella va participar al curs passat:

“Apreciat Josep Maria,

Soc la Laia Monells, ex-alumna teva.

T’escric per dir-te que m’alegre saber que vas decidir seguir allò que ja fa temps vas començar amb nosaltres, els alumnes de quart de l’ESO 2010-2011. Parlo de la tertúlia del quart pis. En la classe d’espanyol en la que estic a la meva nova escola de Quincy, Illinois; Sens va demanar buscar un article del Nadal, en la meva recerca em va venir al cap la tertúlia. No sabia si l’havies tancada o si seguia en funcionament. Va fer-me molta il·lusió veure que aquest petit record que vaig deixar al IES Jaume Almera seguia en funcionament, gracies als nous alumnes que ara formen quart.

Puc imaginar-me la feina que requereix la correcció continua de tants escrits, i entenc que dubtessis seguir-la en aquell moment. La meva opinió es que has fet una bona decisió en deixar que aquest llibre ple de vivències i opinions diferents es seguís escrivint, i no haver-lo tancat.

Agrair-te la teva dedicació també perquè creus en els teus alumnes. Mentre d’altres professors ens diuen que hi ha gent que sap escriure i que hi ha gent que no, tu ens dius que tots podem aprendre i millorar. També, perquè insisteixes en que escrivim, tot i que haig de dir que de vegades es dur. Crec que mai abans de la teva classe de taller d’escriptura havia entès importància d’escriure, aixi que aquest també es un dels meus motius de gratitud.

Molt bon Nadal Altés,

Laia”

L’he convidada a enviar-nos les seves cròniques des d’Ilinois i li ha semblat molt bé. Fantàstic!

Josep Maria

Publicat dins de Josep Maria Altés | Deixa un comentari

Un Nadal compartit

Publicat el 21 desembre 2011 per

Aquestes festes són per a la majoria un simple símbol de regals i menjar. L’excusa perfecta per comprar i gastar, de demanar als reis allò tan car que no ens podíem comprar i que al Nadal finalment aconseguirem que ens regalin. Però al darrere d’aquest consum que constantment hi trobem a tots els mitjans de comunicació, podem trobar un autèntic motiu per a aquesta celebració, un motiu que va més enllà de l’alegria passatgera que ens donen les coses materials.

El Nadal no és només per rebre, es tracta sobretot de pensar en els altres, en tots aquells que potser no es poden permetre comprar regals i potser ni tan sols sopar la nit de Nadal. Persones necessitades i a les quals podem ajudar amb molt poc esforç. Senzilles donacions de roba o menjar a fundacions i ONG destinades a aquestes finalitats que potser per a nosaltres no representen grans sacrificis ni ens priven de coses imprescindibles, però que per als que les reben segurament representa poder tenir unes festes de Nadal més dignes i més felices. El Nadal és per compartir, per gaudir amb els altres i tenir el record inesborrable de la satisfacció d’haver ajudat i compartit amb gent que t’estarà més agraïda del que t’hauries imaginat. Accions solidàries ens porten una alegria i una pau interiors que ens fan gaudir plenament de l’esperit d’aquestes festes.

No es tracta d’una estació ni un temps concret de l’any, es tracta d’un estat de la ment en el qual hem d’intentar donar el millor de nosaltres mateixos per fer d’aquest món un món millor. Intentem fer del Nadal unes festes boniques per a tothom i no només pels de dins de casa nostra.

Noelia

Publicat dins de Nadal, Noelia Acosta, Solidaritat | Deixa un comentari

Estopa

Publicat el 21 desembre 2011 per

Fa uns anys, anava de viatge i vaig sentir una cançó a la ràdio que em va agradar bastant. Tot i ser d’un grup que no n’havia sentit a parlar mai, se’m va enganxar i la vaig cantar durant molts dies. Uns anys després vaig saber que era una cançó d’Estopa, un dels meus grups preferits.

Des de que tenia deu anys o així que l’escolto, i sempre havia volgut anar a un concert. Fa uns tres anys vaig descobrir que tenia amigues a les que també els agradava molt Estopa, i amb elles sempre parlàvem de que volíem anar a un concert dels germans Muñoz, ja que deuria ser impressionant. De tantes ganes que en teníem, miràvem la pàgina web cada dues setmanes per veure si tenien previst fer concerts a Barcelona. Per desgràcia nostra, mai n’hi havia cap de planejat.

Però la nostra sort va canviar fa un mes. Mirant pel facebook vaig veure que una noia havia penjat un enllaç on sortia que Estopa feien un concert el 25 de Febrer al Palau Sant Jordi. Ràpidament l’hi vaig donar la notícia a la Marta, que, a l’instant, em va respondre amb un: ‘no ens ho podem perdre’. Dues setmanes després vam anar al Carrefour a comprar les entrades. Des d’aquell dia tinc l’entrada ben guardada a casa i desitjo que arribi ja el dia del concert, per poder-lo disfrutar després de tants anys desitjant-lo!

Mercè

Publicat dins de Mercè Garcia, Música | Deixa un comentari

Tobias

Publicat el 21 desembre 2011 per

El passat pont de la constitució vaig anar amb la família a Alemanya a visitar en Tobias. Per aquells que no ho sapigueu, el Tobias és un noi alemany que l’any passat va fer un intercanvi anual a casa meva, i des de llavors ha sigut el meu germà.

Em va fer moltíssima il·lusió veure’l ja que el trobava més a faltar del que em pensava. Ens va ensenyar el seu poble, ciutats properes, fires de nadal… tot això limitat pel temps i pel fred. Igualment em va donar la sensació d’haver visitat bastants llocs. Els dies anteriors a anar-hi li preguntava: que està nevat? I ell sempre hem deia que no. Però la última nit abans de tornar a casa, mentre passejàvem el gos, va començar a nevar! Sí, ja us podeu imaginar què contentes que estàvem jo i ma germana com nenes petites per allà… I en Tobias rient-se de nosaltres. Què hi farem, nosaltres no veiem tanta neu com per acabar cansada d’ella…

Amb tot això vull dir que em va agradar moltíssim tornar a veure en Tobias, i que el pròxim cop (espero que d’aquí poc) vingui ell a visitar-nos a tots nosaltres!

Ainara

Publicat dins de Ainara Odriozola, Alemanya, Amistat | Deixa un comentari

Dinar en cinc minuts

Publicat el 21 desembre 2011 per

Sempre havia anat a dinar a casa dels meus avis. Cada dia menjava amb les meves germanes, la meva tieta, els avis, el meu tiet a vegades i, quan van néixer, els cosins. Durant la primària tenia dues hores per dinar i molts cops em faltava temps per poder jugar després. Me’n recordo que els dies que dinava en només quaranta-cinc minuts em sentia orgullosa. Després pujava a les golfes a jugar a fer “classes” amb l’Anna i la Gemma com alumnes o agafava una caixa plena de joguines dels ous Kinder i em posava a jugar a qualsevol lloc. A vegades també anava a l’estudi a dibuixar o a la cuina a fer barreges amb qualsevol resta del dinar que corregués per allà. Un cop jo i l’Anna vam fer uns panets amb aigua i la farina d’arrebossar el peix. Els vam donar forma de cuc i els vam guardar en una prestatgeria de la cort perquè ens feia pena llençar-los i es van estar allà fins que un dia vam descobrir que feien una pudor espantosa.

La meva àvia va acabar cansant-se de que entréssim a jugar a la cuina després d’episodis com aquell o de que agaféssim el costum d’omplir la pica d’aigua per tirar-hi fulles d’enciam i porqueries diverses, i al final ens va fer fora. El meu avi era una persona que no s’enfadava mai ni perdia la paciència i ens va haver de castigar molt poques vegades. L’Anna se’n recorda d’un dia que jo vaig haver d’anar a dinar a la cuina i ella a l’estudi perquè no paràvem de barallar-nos, però normalment només ens havien de cridar l’atenció perquè mengéssim sense encantar-nos. La Gemma era la més lenta de totes. De petita va tenir problemes amb les amígdales i trigava molt a mastegar, per això s’estava més d’una hora davant del plat cada dia. Tot i així, als avis els agradava molt tenir-nos a casa seva i veure’ns cada dia. I a la meva tieta també. Ella també venia cada dia. Seia amb nosaltres i li explicàvem coses de l’escola, sabia tot el que em passava amb les meves amistats. Abans de tornar a classe li demanava que em pentinés o que em fes una cua. Agafava el meu raspall preferit i pentinava els cabells amb paciència, sense fer gens de mal.

A Secundària la cosa va començar a canviar. M’havia d’afanyar als migdies i vaig agafar el costum de menjar amb cinc minuts per tenir temps de tornar a casa meva i descansar una mica abans d’anar a l’institut. Vaig començar anant-hi només els dimecres i divendres, a dinar amb ells. A finals de segon ja ni això. No ho trobava a faltar perquè feia molta mandra anar fins al centre del poble i tornar. Ja no em feia falta dinar en cinc minuts però no m’he pogut treure el costum de sobre. A la llarga potser serà un problema perquè no és possible anar tant ràpid si no és que mastegues poc i això és una cosa que desaconsellen molt. S’ha de donar poca feina a l’estómac perquè es desgasta.

Ara em passa al revés. Aniria a dinar allà encara que hagués de caminar deu quilòmetres o em fessin menjar-me els cucs de farina del peix. Ni el meu avi ni la meva tieta hi són i s’han endut amb ells la vida que tenien els migdies en aquell menjador, i moltes coses més. La Gemma hi va a dinar alguns dies i dina sola amb la meva àvia, però ja no és el mateix. No serà mai més el mateix.

Júlia

Publicat dins de Avis, Dinar, Júlia Xaubet, Records | Deixa un comentari

El més gran de la història

Publicat el 21 desembre 2011 per

Avui a l’estadi de Yokohama al Japó, es jugava la final del Mundial de Clubs, un partit que determina el millor equip de l’any. En aquest match, s’enfrontaven el campió de la Champions europea, el Barça i, el de la Libertadores sudamericana, el Santos. Tot i així, els dos equips abans d’haver pogut disputar aquesta final, van haver de superar una ronda prèvia que van resoldre sense cap problema. Però que per part dels culés, va suposar la baixa de Villa, deguda a una fractura a la tíbia de la cama esquerra, que el pot arribar a deixar fins a sis mesos apartat de l’equip. Per aquest motiu, l’equip blaugrana ha sortit aquest matí al terreny de joc amb una samarreta de suport al davanter asturià.

El F.C.Barcelona ha emergit al camp amb una mentalitat de vencedor i així ho ha demostrat, això sí, sempre fidel a la seva filosofia de joc de toc. Ha estat un partit plàcid pels homes de Guardiola, amb un onze titular on havia fins a nou canterans i, on s’hi ha pogut veure una insultant possessió que quasi ha arribat al 80%. Després de donar tots aquests arguments, el partit ha acabat amb un demolidor resultat de 4-0 (resultat més ampli de la història de la compatició internacional). Els gols han estat de Messi, que ha obert i tancat el marcador, de Xavi Hernández i de Cesc Fabregas.

Finalment, destacar que el Santos s’ha comportat de forma senyorial, sabent encaixar la derrota i, veient que ni la seva cèlebre figura Neymar, la qual han retingut a l’equip per disputar aquesta competició, ha pogut fer front a un MÉS QUE HISTÒRIC BARÇA.

Àlex

Publicat dins de Àlex Mercadé, Futbol | Deixa un comentari

Un dimarts 13 diferent

Publicat el 18 desembre 2011 per

Dimarts passat va ser dimarts 13, per a tothom era un dia de mala sort però per a mi i a una amiga no, ja que vam participar en el rodatge d’una pel·lícula. La pel·lícula era la segona part de “A tres metros sobre el cielo”, un film d’origen Italià fet per actors espanyols molt reconeguts i que va tenir un èxit molt gran a taquilla.

Un dia mirant la pàgina del Facebook, em va sortir una notícia d’un concurs per participar a la pel·lícula com a figurant. Només havies de enviar un parell de dades teves a l’e-mail que et donaven i esperar una resposta. Li vaig dir a una amiga meva que hi participés perquè si guanyava hauria d’anar sola i no volia, així que ella també s’hi va apuntar.

Al cap d’un dies, en veure que no teníem resposta cap de les dues, vam començar a fer bromes sobre el tema però, cinc dies abans del rodatge ens van enviar un e-mail on ens comunicaven que havíem guanyat! No ens ho podíem creure però si, el dimarts 13 de desembre estaríem al costat d’actors espanyols molt coneguts i estaríem també dins del món del rodatge.

Quan va arribar el dimarts, vam plegar de l’institut una mica abans per arribar a temps a Barcelona. El rodatge es feia a la sala Razzmatazz, una sala on també havien rodat la primera pel·lícula. En arribar, vam haver de fer cua i després d’algun que altre entrebanc, vam aconseguir entrar. Un noi ens va agafar i ens va portar fins a on seria la “nostra posició” en el rodatge. Ens va tocar estar a dalt d’un pòdium i des d’allà es veien els actors i la sala en general perfectament i vam tenir la sort de que darrere nostre, els actors anaven allà quan no tenien una escena, etc. així que els vam tenir al costat.

Tot i que vam estar cinc hores ballant i movent-nos de posició sense parar, ens ho vam passar genial i sens dubte ho repetiria mil cops malgrat la multitud de gent i el cansant de repetir molts cops una mateixa escena. Aquesta experiència tinc clar que mai l’oblidaré i ara ja sé què és estar en el rodatge d’una pel·lícula.

Judith

Publicat dins de Cinema, Judith Hernández | Deixa un comentari

La importància del macapassos

Publicat el 18 desembre 2011 per

Fa poc que va morir Steve Jobs, el gran fundador d’Apple i gran innovador en l’àmbit tecnològic. La seva mort va causar un gran impacte i molta gent es va entristir perquè “una gran persona” havia mort, una persona que havia contribuït molt en els avenços tecnològics. La noticia va sortir als mitjans de comunicació: televisió, diaris, radio, etc…. com un esdeveniment mundial molt important per la era tecnològica. Li van fer commemoracions i reconeixements per tractar-se d’una de les persones que ha aportat més en la electrònica d’aquest segle, inclús li van donar premis, tot i desprès de haver mort.

Justament vuit dies abans de morir Steve Jobs havia mort un altre gran inventor, Wilson Greatbatch, una persona que va dedicar tota la seva vida a investigar com aconseguir recuperar el bateg d’un cor i que amb el seu esforç va aconseguir inventar el marcapassos. Al morir no va ser reconegut mundialment com Steve Jobs, els medis de comunicació no van parlar d’ell, no va sortir cap noticia, jo personalment em vaig assabentar d’aquest fet de casualitat, gràcies al facebook.

Està clar que Steve Jobs ha estat una persona molt important i que els seus invents han representat grans avenços tecnològics, però crec que Wilson Greatbatch, l’inventor del marcapassos havia de haver tingut també un gran reconeixement mundial.

Tot això ens demostra que vivim en un societat dominada pel consum, on es dona més importància als descobriments i a les noves tecnologies que permeten entreteniment i diversió, que un invent que salva moltes vides i millora la qualitat de moltes persones. Això em fa reflexionar en els valors de la societat en la que vivim, on penso que las persones hauríem de ser menys consumistes i valorar altres aspectes més importants de la vida.

En fi, espero que qui llegeixi aquest escrit, reflexioni i s’adoni de les coses que són importants de veritat i no creure únicament el que diuen i ofereixen els mitjans de comunicació, ja que aquests parlen dels fets que consideren
importants, perquè formen part del consumisme de la societat, i que en canvi,
hi ha d’altres noticies que passen desapercebudes perquè no formen part del
consumisme en el que vivim.

Marc

Publicat dins de Consum, Marc Llorens, Mitjans de comunicació, Salut, Tecnologia | Deixa un comentari