Quan era petita solia passar els estius fugint de la calor al llarg de la costa brava. M’agradava pujar al cotxe de bon mati i deixar-me portar per la tramuntana. No teníem rumb i mai sabíem on acabaríem dinant. Solíem tornar a casa a les 8 del vespre i a aquella època Maçanet tenia moltíssim més encant que ara. Era l’estiu de 1999. L’estiu del meu quart aniversari. L’estiu que sempre tindré en ment, aquell que recordo, a hores d’ara, amb més claredat.
Aquell agost de 1999 el recordo molt plujós, amb moltes tempestes. Tot i el temps, el meu pare tenia molt present que volia gaudir amb mi i oblidar-se per unes setmanes del dur treball al camp. I així va ser. A Maçanet de la Selva, els meus avis tenen una casa. A quinze minuts de Blanes i a un quart d’hora de Girona, aquest petit poblet de la Selva, té tota la Costa Brava al seu abast. Passàvem els dies al cotxe, sense rumb, sense saber on dinaríem, descobrint cales, petites fortaleses medievals, aldees, monuments, ports… M’agradava, tot i que nomes tenia 3 anys. Recordo que la meva mare escrivia un diari del que fèiem dia a dia, i hi enganxava un petit record d’allà on anàvem. El meu pare, en canvi s’adaptava a les noves tecnologies i ho gravava tot amb una càmera de vídeo. A ells també els hi agradava. Ho notava, érem feliços.
El 31 d’agost, el dia del meu 4rt aniversari, vam anar a Blanes. Ja hi havia estat mil cops des de ben petitona, però al ser l’estiu dels grans descobriments hi vaig anar amb més ganes. El dia abans d’anar-hi va estar plovent molt, i els meus pares encara estaven enfadats amb mi. Vam estar a Begur, i amb la tempesta que hi va haver, només a mi se’m va poder ocórrer ficar-me a l’aigua. Em vaig refredar. Suposo que per això estaven enfadats. El meu aniversari va estar gairebé passat per mocs i febre. Encara ronda algun vídeo per casa d’aquell 31 d’agost. Es digne de veure.
Ara que han passat 12 anys, recordo com anar a Maçanet m’agradava i alhora veig que ja no ho gaudeixo com abans. El temps, savi com ell sol, s’encarrega d’omplir-nos d’obligacions. Provoca que deixem caure en l’oblit tots els símbols que van marcar la nostre infància. Aquells que fan un estiu únic i inoblidable. Sort en tinc de la tramuntana, del diari i dels vídeos en VHS. Estic ben segura que si no fos per això, hauria anul·lat completament l’agost de 1999 del meu bagul dels records.
Carolina Castaño
