Massa sovint, i després del canvi de careta del franquisme, es començà a atribuir erròniament el títol de co-eduació a l’ensenyament mixt que, incipient, començava a introduir-se als centres de l’estat espanyol.
Ara per ara, més de 30 anys després i immersos en un sistema educatiu que trontolla per totes bandes (ja sigui per la privatització o bé per tot allò que encara arrosseguem del franquisme) és encara més absurd parlar de la co-educació com una realitat present als nostres centres. Replantegem-nos si la co-educació,és a dir, l’aprenentatge cooperatiu entre alumnat i professorat, és quelcom vigent: l’ensenyament que ens arriba és no sexista? El rol de subordinació n’és inherent? Per a què som educats, per a explotar i expandir al màxim la nostra potencialitat humana o bé per a ser rendibles al mercat laboral?
Segons Guy Claxton, l’aprenentatge:
“A mesura que les fonts tradicionals d’autoritat perden el seu poder i diverses cultures es barregen, així més i més persones es veuen enfrontades no amb una estreta gamma d’opcions i adaptacions vitals, sinó amb una immensa llista d’elles.
Tindrem un fill? Viurem a Kansas o a Khartum? Portem la teva mare a viure amb nosaltres o la portarem a una residència? Què vol dir “ser bo”? Com puc crear-me un mitjà de vida satisfactori, una identitat estable, partint del supermercat existencial en què em trobo?
L’“aprenentatge continu” ha de significar quelcom més que els grans anant a escola perquè els ensenyin a utilitzar Internet o les habilitats parentals. Significa no caure en el pànic quan el bebè plora massa temps; no sentir-se desesperançat i posar a córrer quan la relació s’embossa en una rutina equivocada; no necessitar estimulació violenta per a distreure’s perquè un hagi oblidat com divertir-se. Significa tenir la capacitat de comprometre’s intel·ligentment amb la incertesa i persistir enfront de la dificultat. Es tracta de decidir quines invitacions de l’aprenentatge cal acceptar, i quines rebutjar, basant-se en una valoració dels propis objectius i recursos, i no en la inseguretat i els dubtes sobre un mateix. Es tracta de tenir una variada caixa d’eines de l’aprenentatge i la capacitat, el coratge i l’entusiasme de desplegar-les eficaçment”.(Text adaptat)
Guy Claxton: Aprender. El reto del aprendizaje continuo. Barcelona. Ed. Paidós. 2001. p. 31.
Malgrat semblar una obvietat, molt sovint associem la paraula “aprenentatge” amb institucions inqüestionables com l’escola, la universitat i l’acadèmia d’anglès. L’error, però, recau en el fet de creure que “aprenentatge” és igual o equivalent a “educació”. Sense voler encetar el debat sobre si els mitjans educatius actuals són més que una gran fila de producció de béns mercantils, cal saber veure més enllà per a discernir tota la significança del procés anomenat “aprendre” i que com molt bé diu l’autor “es tracta de tenir una variada caixa d’eines de l’aprenentatge i la capacitat, el coratge i l’entusiasme de desplegar-les eficaçment”.
Guy Claxton se serveix de l’afegitó “continuu” per il·lustrar aquesta reinterpretació de l’aprenentatge. A mi, en canvi, m’inspira més concordança amb mi mateix un concepte antropològic anomenat “l’úter social”. Els humans som, parlant científicament, els únics éssers vius que no aprenem per instint. Quan naixem el nostre cervell no està plenament desenvolupat, ni de lluny, ipso facto ens introduïm en un nou úter, que en comptes de físic passa a ser social. Per úter social, així doncs, entenem la realitat més propera que envolta a l’infant, família primer, més tard amics; i la macroestrucutra, anomenada societat, que aixopluga i influeix cada realitat individual, cada úter social.
A partir dels 20 anys d’edat aproximadament, el nostre cervell no estarà plenament desenvolupat, i malgrat estar-ho aleshores, mai no deixarem de seguir aprenent, tot cenyint-nos cada vegada a nocions més abstractes. A debades, avui en dia s’intenta minar una relació dialèctica inqüestionable: l’aprendre i l’ensenyar. Podem arribar a la maduresa cognitiva que ens permetrà, segons l’ordre establert, ensenyar; tanmateix, seguirem aprenent, de la mateix manera que mentre com a nadó, després infant i jove ensenyàvem a la vegada d’aprendre. Podem constatar, per tant, que els humans no som instintius, no ens pertoquen certes habilitats, més enllà de la nostra pròpia fisonomia, per herència i atzar natural. La nostra vida és un trajecte “d’aprenentatge continu”, tal com apunta Claxton.
Tal fet és destacable per les contradiccions que genera en l’ordre actual, aquell ordre que sosté l’aprenentatge com un qüestió d’accés a certes institucions o exclusió d’aquestes segons el dret natural que implicarà la teva capacitat, encara que aquesta estigui sempre fortament determinada per la teva extracció social. No ens enganyem, la societat d’avui en dia és classista, i ho des de fa milers d’anys, quan a l’antiga Babilònia s’imposà un dicotomia entre el treball suposadament “físic”, de l’esclau que llaurava el camp de sol a sol, i el treball intel·lectual de l’escrivà que traçava en escriptura cuneïforme.
Oblidem-nos-en de tal divisió. Hom no escombra, o bé dirigeix una empresa, per instint o capacitat natural. Tota activitat humana és apresa a posteriori del part, i per tant és una activitat intel·lectual. Parafrasejant Gramsci: “tot ésser humà és un intel·lectual”
A nivell d’aprenentatge, cal que ens imposem la mateixa consigna: ni mestres, ni companys, ni pares o mares, ni la resta d’adults; el rol de superioritat que puguin exercir sobre nosaltres no té cap mena de justificació, si volem construir una societat justa cal que la nostra praxis ho sigui.
Tant com hom pot ensenyar, estarà aprenent. És una màxima comprensible, i aplicable.
Àlex
