Quan era petit, vaig anar a un torneig de bàsquet a La Seu d’Urgell, amb el meu equip. Tot i que no vam guanyar, va ser molt divertit i ens ho vam passar molt bé. Aquest torneig era, i sempre ha estat del 27 al 30 de desembre.
Fèiem molts partits, per ser només quatre dies, però no només fèiem partits; per la nit, anàvem al pavelló i les persones que organitzaven el torneig muntaven molt jocs, la majoria d’aquests relacionats en l’àmbit del bàsquet.
A aquesta passada edició del torneig, hi vaig anar com a segon entrenador del Mini “A” masculí de Vilassar de Dalt; tot i que, dels quatre dies, vaig estar dos i mig sol, ja que el Manel (que és l’entrenador principal), havia hagut de marxar per problemes amb la feina. Quan em van dir d’anar-hi, em van venir al cap tots els bons moments que vaig tenir com a jugador, i vaig pensar que els tornaria a viure, però, aquest cop com a entrenador. Però també vaig tenir una mica de por, ja que anar al torneig com a entrenador, significa més responsabilitat, i justament, amb aquells nens, que s’acostumaven a portar malament, em costaria. Però, al final, vaig acceptar i vaig anar-hi.
Quan va acabar el torneig, vaig adonar-me’n que m’ho havia passat molt bé, que els nens s’havien comportat mínimament bé (encara que tenien els seus moments, com tots els altres nens) i que, havia estat una experiència que m’agradaria repetir en algun altre moment.
Sergi
