Un cop més, un dels meus escrits va sobre la meva família. Aquest cop però, és sobre el meu cosí Sergi.
Ell té 19 anys i sempre ha sigut com un germà per a mi. Quan érem més petits passàvem tots els estius i les festes junts a Tarragona fent allò que ens agradava.
Aquest any, malauradament no hem pogut estar tan temps junts.
Ell vivia a Tarragona amb els meus tiets, però quan va complir 18 anys, el van fitxar l’equip de futbol del Girona, ell jugava a un equip tarragoní: el Reus; però davant d’aquesta oferta que el faria créixer com a futbolista, no la va renunciar.
Això va crear dos sentiments oposats: per una part, una tristesa pels seus pares i per la família en general, perquè va haver d’anar a viure a Girona, i vam passar de veure’l cada dia, a veure’l només els dies festius.
Per una altra banda, alegria perquè va escollir el que va creure que era millor per a ell i professionalment va augmentar de categoria. Va passar d’un “equipet” de ciutat a jugar a la Segona Divisió de la Lliga Espanyola.
Actualment, està jugant a un filial del Girona, el Riudellots i de tan en quant, l’entrenador del Girona el convoca amb el primer equip.
Ell em va explicar emocionat que mai havia cregut que podria haver arribat on ha arribat i que no deixarà de lluitar pel que vol, arribar algun dia a la Primera Divisió, encara que és conscient que és molt difícil.
Sempre he estat orgullosa d’ell, però després d’aquesta experiència que està vivint, encara més!
Marta Jareño
