Surrendered Wife és un llibre d’autoaprenentatge per les dones per ser “millor” parella per als seus marits. Es basa en que les dones han de ser més submises per garantir la felicitat en parella i la pròpia. El pitjor de tot és saber que no és una paròdia o una broma de mal gust sinó que va totalment en serio. Això ho he descobert a través d’un reportatge que tractava de dones que havien llegit aquest llibre i havien decidit de portar a terme aquest mètode. He de reconèixer que a totes els havia funcionat i ara portaven una vida més feliç (o això deien ja que el llibre no permet que elles es queixin) i, el més important per elles, el seu marit estava molt content amb el canvi. La pregunta és: qui no seria feliç amb una criada que treballés per a tu sense queixar-se ni demanar res? Jo crec que la resposta és: algú que s’estima a la seva parella.
Clar que seguint aquests consells la parella discuteix menys, perquè de ser dos passen a ser un: una part, que és el marit, que ho decideix tot i l’altra, la dona, que acata les ordres. Si no hi ha ningú per contradir-te, amb qui vols discutir? Però no perquè no vulgui contradir-te sinó perquè no pot. I és que el llibre parlava de deixar TOTES les decisions al marit, què menjar, com vestir-se, com maquillar-se, com pentinar-se, què fer, a on anar, quan… Amb això no vull dir que les decisions siguin una cosa de les dones sinó de tots dos. També parlaven de que ara dues de cada tres parelles es divorcien. Si una parella es divorcia és perquè no pot viure junta, no crec que la solució sigui que la dona hagi de deixar a part els seus principis i dignitat perquè així el marit estigui content ja que tots som persones i no tenim per què canviar. Si el que es vol és viure en parella llavors s’ha de trobar una persona que et completi, no que t’anul·li.
Els marits deien que així les seves dones eren més femenines. És que ser femenines significa somriure tota l’estona encara que el que vols és queixar-te, ser més fràgils, dependre totalment d’una altra persona, anar sempre maquillades, ben vestides i presentables perquè així se sentin orgullosos de tenir una dona que, encara que no pensi ni tingui personalitat pròpia, és maca…? Si ser femenina significa això, espero no arribar a ser-ho mai.
No m’ha impressionat gaire que hi hagi persones que pensin així, ja que hi ha gent per tot, el que més m’ha impressionat és que les dones acceptessin aquest canvi de vida en el que passen a ser esclaves per als seus marits i que el llibre aquest, que per cert ha escrit una dona, hagi triomfat tant que l’han hagut traduït a 15 idiomes diferents.
Per si algú vol veure el reportatge aquí deixo el link: http://www.youtube.com/watch?v=LGkT-W9wKSc
Ainara
