Dinar en cinc minuts

Sempre havia anat a dinar a casa dels meus avis. Cada dia menjava amb les meves germanes, la meva tieta, els avis, el meu tiet a vegades i, quan van néixer, els cosins. Durant la primària tenia dues hores per dinar i molts cops em faltava temps per poder jugar després. Me’n recordo que els dies que dinava en només quaranta-cinc minuts em sentia orgullosa. Després pujava a les golfes a jugar a fer “classes” amb l’Anna i la Gemma com alumnes o agafava una caixa plena de joguines dels ous Kinder i em posava a jugar a qualsevol lloc. A vegades també anava a l’estudi a dibuixar o a la cuina a fer barreges amb qualsevol resta del dinar que corregués per allà. Un cop jo i l’Anna vam fer uns panets amb aigua i la farina d’arrebossar el peix. Els vam donar forma de cuc i els vam guardar en una prestatgeria de la cort perquè ens feia pena llençar-los i es van estar allà fins que un dia vam descobrir que feien una pudor espantosa.

La meva àvia va acabar cansant-se de que entréssim a jugar a la cuina després d’episodis com aquell o de que agaféssim el costum d’omplir la pica d’aigua per tirar-hi fulles d’enciam i porqueries diverses, i al final ens va fer fora. El meu avi era una persona que no s’enfadava mai ni perdia la paciència i ens va haver de castigar molt poques vegades. L’Anna se’n recorda d’un dia que jo vaig haver d’anar a dinar a la cuina i ella a l’estudi perquè no paràvem de barallar-nos, però normalment només ens havien de cridar l’atenció perquè mengéssim sense encantar-nos. La Gemma era la més lenta de totes. De petita va tenir problemes amb les amígdales i trigava molt a mastegar, per això s’estava més d’una hora davant del plat cada dia. Tot i així, als avis els agradava molt tenir-nos a casa seva i veure’ns cada dia. I a la meva tieta també. Ella també venia cada dia. Seia amb nosaltres i li explicàvem coses de l’escola, sabia tot el que em passava amb les meves amistats. Abans de tornar a classe li demanava que em pentinés o que em fes una cua. Agafava el meu raspall preferit i pentinava els cabells amb paciència, sense fer gens de mal.

A Secundària la cosa va començar a canviar. M’havia d’afanyar als migdies i vaig agafar el costum de menjar amb cinc minuts per tenir temps de tornar a casa meva i descansar una mica abans d’anar a l’institut. Vaig començar anant-hi només els dimecres i divendres, a dinar amb ells. A finals de segon ja ni això. No ho trobava a faltar perquè feia molta mandra anar fins al centre del poble i tornar. Ja no em feia falta dinar en cinc minuts però no m’he pogut treure el costum de sobre. A la llarga potser serà un problema perquè no és possible anar tant ràpid si no és que mastegues poc i això és una cosa que desaconsellen molt. S’ha de donar poca feina a l’estómac perquè es desgasta.

Ara em passa al revés. Aniria a dinar allà encara que hagués de caminar deu quilòmetres o em fessin menjar-me els cucs de farina del peix. Ni el meu avi ni la meva tieta hi són i s’han endut amb ells la vida que tenien els migdies en aquell menjador, i moltes coses més. La Gemma hi va a dinar alguns dies i dina sola amb la meva àvia, però ja no és el mateix. No serà mai més el mateix.

Júlia

Aquest article ha estat publicat en Avis, Dinar, Júlia Xaubet, Records. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *