Sempre havia anat a dinar a casa dels meus avis. Cada dia menjava amb les meves germanes, la meva tieta, els avis, el meu tiet a vegades i, quan van néixer, els cosins. Durant la primària tenia dues hores per dinar i molts cops em faltava temps per poder jugar després. Me’n recordo que els dies que dinava en només quaranta-cinc minuts em sentia orgullosa. Després pujava a les golfes a jugar a fer “classes” amb l’Anna i la Gemma com alumnes o agafava una caixa plena de joguines dels ous Kinder i em posava a jugar a qualsevol lloc. A vegades també anava a l’estudi a dibuixar o a la cuina a fer barreges amb qualsevol resta del dinar que corregués per allà. Un cop jo i l’Anna vam fer uns panets amb aigua i la farina d’arrebossar el peix. Els vam donar forma de cuc i els vam guardar en una prestatgeria de la cort perquè ens feia pena llençar-los i es van estar allà fins que un dia vam descobrir que feien una pudor espantosa.
La meva àvia va acabar cansant-se de que entréssim a jugar a la cuina després d’episodis com aquell o de que agaféssim el costum d’omplir la pica d’aigua per tirar-hi fulles d’enciam i porqueries diverses, i al final ens va fer fora. El meu avi era una persona que no s’enfadava mai ni perdia la paciència i ens va haver de castigar molt poques vegades. L’Anna se’n recorda d’un dia que jo vaig haver d’anar a dinar a la cuina i ella a l’estudi perquè no paràvem de barallar-nos, però normalment només ens havien de cridar l’atenció perquè mengéssim sense encantar-nos. La Gemma era la més lenta de totes. De petita va tenir problemes amb les amígdales i trigava molt a mastegar, per això s’estava més d’una hora davant del plat cada dia. Tot i així, als avis els agradava molt tenir-nos a casa seva i veure’ns cada dia. I a la meva tieta també. Ella també venia cada dia. Seia amb nosaltres i li explicàvem coses de l’escola, sabia tot el que em passava amb les meves amistats. Abans de tornar a classe li demanava que em pentinés o que em fes una cua. Agafava el meu raspall preferit i pentinava els cabells amb paciència, sense fer gens de mal.
A Secundària la cosa va començar a canviar. M’havia d’afanyar als migdies i vaig agafar el costum de menjar amb cinc minuts per tenir temps de tornar a casa meva i descansar una mica abans d’anar a l’institut. Vaig començar anant-hi només els dimecres i divendres, a dinar amb ells. A finals de segon ja ni això. No ho trobava a faltar perquè feia molta mandra anar fins al centre del poble i tornar. Ja no em feia falta dinar en cinc minuts però no m’he pogut treure el costum de sobre. A la llarga potser serà un problema perquè no és possible anar tant ràpid si no és que mastegues poc i això és una cosa que desaconsellen molt. S’ha de donar poca feina a l’estómac perquè es desgasta.
Ara em passa al revés. Aniria a dinar allà encara que hagués de caminar deu quilòmetres o em fessin menjar-me els cucs de farina del peix. Ni el meu avi ni la meva tieta hi són i s’han endut amb ells la vida que tenien els migdies en aquell menjador, i moltes coses més. La Gemma hi va a dinar alguns dies i dina sola amb la meva àvia, però ja no és el mateix. No serà mai més el mateix.
Júlia
