Piano

Quan tenia sis anys, la meva mare em va preguntar quin instrument m’agradava. Tota la meva família de part materna toquen algun instrument, i ella volia que comencés jo també. En un principi, jo volia tocar l’arpa, doncs sempre m’ha semblat un instrument molt curiós i harmoniós, i encara m’agradaria. Però per a poder tocar l’arpa, havia d’anar a alguna escola a Barcelona, així que vaig optar pel piano. Durant molts anys vaig tocar música bastant monòtona, sempre era el mateix, i l’única vegada en que gaudia era quan anava a Holanda i tocava conjuntament amb la meva àvia. Però els meus pares no em volien desapuntar de l’aula de música. Quan vaig començar quart de l’ESO, vaig aconseguir deixar les classes de piano, argumentant que no tenia temps. Però ha passat més d’un any, i encara no he tocat res.

L’altre dia, estava mirant a la tele el programa “Tú si que vales”, i va sortir un nen de 10 anys, que tocava el piano d’una manera impressionant. Em vaig quedar bocabadada, i em va emocionar bastant. Michael Andreas, es diu el nen, que també és compositor, i bastant bo. Quan el mirava tocar a través del televisor, podia veure quant gaudia ell, era la seva passió! Em van entrar ganes de tornar a tocar el piano. Així que una de les primeres coses que vaig fer l’endemà al llevar-me, va ser tocar el piano, i em vaig sentir realment bé. Ja no ho sento com una obligació, sinó que toco per que m’agrada i perquè em fa sentir millor.

Kim

Aquest article ha estat publicat en Kim Rodríguez, Obligacions, Piano, Plaer. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *