Biografia

Avui us explicaré la meva història, una història de patiment i dolor. Vaig néixer el 13 de desembre de 1922, a Premià de Mar. Jo, com tots els nens, era innocent i feliç, estudiava al matí i quedava amb els amics del barri a la tarda. Però tota aquesta felicitat que m’acompanyava va desaparèixer quan jo tenia 14 anys.

Corria l’any 1936 i com ja deveu saber aquest no va ser precisament un any fàcil. Era l’inici de la Guerra Civil i jo em dedicava a ajudar al bàndol republicà al meu poble. Una nit van bombardejar Premià. Ja era normal per a nosaltres escotar el xiulet de les bombes caient, però aquella nit les bombes van caure més a prop del normal. El meu germà va morir durant aquell bombardeig i jo em vaig veure obligat a exiliar-me. Vaig deixar tot el que tenia i amb una motxilla vaig començar a fer camí cap a França. El meu cas no va ser una excepció, i com la majoria dels exiliats, ràpidament vaig ser tancat a l’infern. L’infern, qui havia de dir que semblaria una platja? Els meus anys a Argeles van ser molt durs, no teníem menjar i el nostre màxim entreteniment era treure’ns els polls els uns als altres. Quan les coses es van calmar vaig aconseguir sortir d’aquella maleïda platja i vaig intentar sobreviure a França fins que la guerra va acabar.

Un cop acabada la guerra jo ja no tenia res que em lligués a casa meva, així que vaig decidir començar la meva nova vida a França. Però tot i que allà hi vivia bastant bé trobava a faltar el meu poble així que, a l’estiu de 1957, vaig anar de vacances a Premià. Allà és on vaig conèixer a la que seria la meva dona fins al 2014. Vam tornar els dos junts a França, i al cap d’un parell d’anys vam tenir un fill. Devia ser el 1981 quan vam decidir tornar a Catalunya, i així ho vàrem fer. Vam comprar una casa a Premià i haig de dir que va ser una de les millors coses que vaig fer.

Els anys van transcórrer normal i plàcidament fins que va arribar el dia en què el meu fill es va casar. Una bruixa era aquella dona, però el meu fill encegat per l’amor s’hi va casar igualment. Durant aquella època vivíem a Premià i teníem una molt bona relació amb la família que quedava al poble. Puc dir que aquells van ser uns dels millors anys de la meva vida. A partir del 1998 la nostra família va començar a créixer, però no pas amb un nét meu, sinó amb un nebot. Certament no era ni el meu nebot, més ben dit jo era el seu “tiet-avi”, si aquesta paraula existeix. D’ençà d’aquell dia la família va seguir creixent, però mai vaig tenir un net.

Va ser tot just l’any passat, quan la meva dona va morir. Em va deixar a causa d’un problema als pulmons. Jo amb 92 anys no em podia valdre per mi mateix, així que la meva cunyada m’ajudava en tot el que podia i més. Una gran persona la meva cunyada, és la millor que persona que he conegut en els 93 anys que porto en aquest món. A partir de la mort de la meva dona les coses van començar a empitjorar. El meu fill, il·lús com ell sol, seguia a la seva dona anés on anés. Podem dir que era com el seu gosset. El meu fill va decidir que jo estaria millor amb ell i la seva dona, que sol a Premià. Que equivocats estaven… sol jo? Si a Premià era on tenia la meva verdadera família… Però per desgràcia a ells no els importava.

Vaig anar a viure a casa del meu fill l’1 d’octubre del 2014, no em podia imaginar què em passaria durant els 4 mesos següents. Com ja he dit abans la dona del meu fill era dolenta, una de les persones més dolentes i retorçades que he conegut mai. El meu fill treballava tot el dia, així que qui em cuidava era la seva dona. Durant aquests mesos vaig ser objecte de múltiples maltractaments. Per què us en feu una idea: la Rosa (la dona del meu fill), venia cada matí a la meva habitació amb una safata amb l’esmorzar, fins aquí tot bé. El problema és que aquell esmorzar no era per a mi, ella només volia fer una fotografia al plat per enviar-la al meu fill, després agafava el plat, sortia de l’habitació i m’hi deixava tancat a dins. No tenia ni la possibilitat d’anar al lavabo en tot el dia. Em va tallar totes les comunicacions que tenia amb la meva família de Premià i l’únic contacte que tenia amb l’exterior era a través d’una cuidadora que venia de tant en tant. Vaig aguantar 3 mesos patint aquest calvari fins que un dia vaig aconseguir amagar un paperet amb el número de telèfon de la meva cunyada en un racó del meu caminador. En un moment en el qual la bruixa no hi era, vaig poder entregar aquest paper a la cuidadora amb un missatge molt clar per transmetre: truca a la meva família i si us plau que em salvin.

Actualment em trobo tancat contra la meva voluntat en una residència per avis a Llavaneres, lluny de la meva verdadera família. I el pitjor de tot és que ningú sap on sóc. Només em queda esperar, esperar que m’arribi la mort.

Marc