“Ja és tardor altre cop, comença a fer fresca, les fulles del jardinet ja cauen i els companys i guardes semblen crispar-se per qualsevol cosa. Però són bones persones, sé que només es preocupen per mi, i que saben que en aquesta época acostumo a encostipar-me o sigui que inteneten protegir-me per quan arribi el dia. M’agradaria passar més estona al jardí, però per culpa del fred ens tenen limitat el temps d’estada. Aviat serà el meu aniversari altre cop, aquí mai perd la gràcia aquesta diada, tothom es torna més amable amb mi i m’intenten fer riure, soposo que volen que un dels salvadors estigui feliç i es pugui divertir durant tot un dia sencer. Ja és tardor.
-Nick- Escolto el meu nom- Nick surt del llit, no hi has passat massa temps ja? són les deu, hora de la classe d’esgrima-.
Reconec la veu, és en Mateu , Mateu Ballester, un bon noi, bastant seriós però aprofita els moments per fer broma quan toca, té 23 anys, cabell prematurament gris, ulls marrons, d’un poble de mar d’Europa, celles grans, cabell curt en el meu parer, pentinat d’espines, em recorda a un eriçó, ales grisoses més aviat blanques, un noi més aviat baix, de metre setanta-cinc, petita barba sense bigoti també grisa. Ell és davant de la meva llitera, no somriu, però sembla estar de millor humor aquest matí, m’agradaria aixecar-me i anar directament a esgrima però m’he d’arreglar i posar-me l’uniforme.
-Vaig tirant- Em diu- Afanya’t, d’acord?- em dedica un petit somriure, per ser ell, és molt. sempre ha estat un bon amic, és preocupa quan algú arriba tard. M’aixeco del llit, és hora d’una dutxa ràpida.”
El que acabeu de llegir és l’inici del meu proper llibre “Ales de plom”, la primera novel·la que em disposo a escriure i fins ara la més seriosa, em disposo a crear un altre món de zero, desitjeu-me sort! Serà un procés molt llarg.
Nil, el vostre ocell preferit.
Nil,
Que tinguis molta sort en el teu nou repte! I gràcies per compartir-ne l’inici (i el títol).
Endavant!
Josep Maria