Gots de plàstic

No fa gaire, amb el grup de literatura catalana, hem anat a explicar contes al parvulari de l’escola Francesc Macià. Ha estat una gran experiència i espero que es continuï fent. Veure tots aquells nens i nenes tan petits, ja només parlant entre ells, fa gràcia. Les classes són plenes de joguines i manualitats, res a veure amb les divertides classes de batxillerat.

El cas és que en créixer m’adono de les coses que passen al meu voltant amb més intensitat. I una d’elles, ha estat amb els gots de plàstic. I ara direu, que pinten els gots de plàstic amb tot això? Sobre la pica que tenen els infants a la classes, que suposo que és on es renten les mans, beuen aigua etc, hi havia els famosos gots de plàstic. Recordo que quan jo era petita, n’havia de portar un de casa a l’escola per quan tinguéssim set, beure aigua. El meu got era vermell i allargat sense nanses i marcat amb retolador deia el meu nom amb majúscules amb la lletra del meu pare. Encara el recordo.

El dirigir la mirada cap a la prestatgeria dels gots, em vaig adonar d’un petit (o gran) detall. Només vaig saber veure gots roses i blaus (és clar que hi havia excepcions!). Jo tant innocent que era, pensava que això del rosa=nenes i blau=nens ja estava antiquat, pensava que la societat d’avui dia ja estaria una mica mentalitzada de tota aquesta història de separar sexes per colors. Però no. Aquests infants creixeran amb els seus colors “determinats”, i si no els agrada, ja faran l’esforç per canviar-ho, però si els sembla normal, no ho canviaran pas.

Estic molt contenta d’haver tingut un got vermell allargat sense nanses amb el meu nom marcat en majúscules escrites pel meu pare. Potser aquest got m’ha fet ser com sóc.

Helena