Kristina Pimenova és una nena rossa d’ulls blaus de nou anys que fa poc la van anomenar «La nena més guapa del món». Va començar la seva carrera de model als tres anys impulsada per la seva mare, Glikeriya Shirokova. De fet és ella qui li gestiona la carrera, la va inscriure des de petita en una agència i s’ha encarregat que tingués la seva fama mundial a partir de les xarxes socials. Té un compte tant a Facebook com a Instagram, on la seva mare hi va penjant fotos i vídeos per mantenir informats dia a dia els seus seguidors. Això fa que la vida de la Kristina Pimenova estigui exposada a tothom sense cap mena de privacitat.
Els seus pares han rebut bastantes crítiques ja que estan encaixant una nena de nou anys en el món dels adults, quan està en etapa d’infància. Glikeriya Shirokova, per defensar-se, en una entrevista va voler deixar clar que la seva filla porta una vida totalment normal: Cada dia es desperten a les set i a les vuit la mare la deixa a l’escola. Més tard la passa a recollir i la porta a classes de gimnàstica rítmica, i com que viuen a les afores de Moscú, tenen tres hores diàries de cotxe. I quan finalment arriben a casa, la seva filla fa els deures, sopa i se’n va a dormir.
Sembla que l’única preocupació de la seva mare sigui tenir la filla «perfecta» (l’estereotip): guapa, que faci gimnàstica artística, que tingui bon cos i que la seva màxima preocupació sigui el físic. Pel simple fet d’haver nascut guapa ja se l’està enfocant cap un futur que li està suprimint la infància, i el més fort és que no ho ha pogut escollir.
Els seus pares, ex-futbolista i model, volen el millor futur per la seva filla, o la fama? En una entrevista el seu pare va dir amb paraules textuals: «gràcies a la Kristina viatgem molt!»: Per mi, en dir aquesta frase es va retratar, ja que és on et planteges si realment estan pensant en la nena.
L’únic que estan aconseguint és fer viure a la seva filla en un món superficial, on no existeixen els problemes, però a la llarga, malauradament, tindrà les seves conseqüències.
Anna
Anna, ja veig que estàs força indignada amb el model educatiu que palesa el cas de la “Kristina”. El preocupant, més enllà del seu cas particular, és que no és tan excepcional com sembla i que massa sovint els infants són joguines indefenses en mans dels adults. En realitat, aquest és un dels reptes per a qualsevol educador, perquè educar sempre condiciona la vida d’una altra persona.
Un bon article. M’ha agradat.
Josep Maria