Comiat de la “Promoció 2015”

Bona nit a tots, quan en Joan Bartra em comentà la possibilitat que fos jo l’encarregat d’adreçar-vos unes paraules aquesta nit, no ho vaig dubtar. Em va fer il·lusió -em fa il·lusió- poder dir quatre coses a una promoció que -en la meva vida professional- té un significat una mica especial. Potser perquè és la darrera promoció de que m’acomiado? No crec que sigui això, o almenys no només això ni fonamentalment això. Què, doncs?

És la promoció que va tirar endavant El Retaule del Flautista i el va presentar a la Massa ara fa dos anys. Jo no em dedico a embarcar-me en bogeries com aquella cada dos per tres! No l’oblidaré -no us oblidaré- mai. És també la promoció d’alumnes que vaig acompanyar a Itàlia en acabar l’ESO. Tampoc això ho faig gaire sovint. Només aquests dos fets ja fan que la promoció sigui “especial”.

És clar que això era a quart d’ESO i alguns companys van marxar i d’altres es van incorporar a la colla, perquè el Batxillerat ja era una altra cosa. En qualsevol cas, em feia il·lusió poder acomiadar-me d’unes persones que he anat acompanyant durant molt de temps. He estat amb alguns de vosaltres durant dos cursos, amb la majoria durant tres, i amb alguns durant quatre anys seguits! Això és un tros de vida molt important per mi. Us he vist créixer durant molt temps i no us volia perdre de vista sense abans dir-vos que ha valgut la pena i que ha estat un plaer treballar amb vosaltres.

Aquest és un acte curiós. Bàsicament, avui ens hem trobat per dir-nos “adéu”. I, ben mirat, és una situació poc usual. Les persones quedem per sopar, per anar a fer una volta, per fer un partit, per anar al cinema… fins i tot per estudiar! I, després ens acomiadem. Avui nosaltres no: hem quedat per dir-nos “adéu”, i ja està.

Calia trobar-se perquè aquest comiat no és com els altres. No vull emocionar ningú, però aquesta vegada s’ha acabat. Mai més us tornareu a asseure plegats a l’aula, mai més compartireu els nervis de l’examen o l’avorriment de les classes de Filosofia, mai més riureu o plorareu amb tots aquests companys. I aquest Mai Més és tan radical que val la pena aturar-se un moment, quedar per última vegada per dir-nos que això s’ha acabat. Un “s’ha acabat” però, que és un “ho hem aconseguit!”, que transforma qualsevol nostàlgia en alegria pel repte superat. Enhorabona, doncs!

Us acomiadeu de l’Institut, alguns després de sis anys o més, que està aviat dit! Però ja sou part de la història del Jaume Almera. Aquí hi deixeu alguna cosa important del que vosaltres heu anat creant, perquè l’institut no és l’edifici sinó les persones que hi conviuen: alumnes, professors, pares, personal d’administració. I m’agradaria pensar que aquest ha estat un intercanvi enriquidor, que en vosaltres també hi ha alguna cosa del Jaume Almera.

Abans que marxeu, però, us voldria donar una notícia desagradable: Teniu deures. Heu d’arreglar el món, així de senzill. Les generacions que us precedeixen en hem encarregat d’espatllar massa coses, o hem deixat que s’espatllessin, i la situació no pot aguantar més. La humanitat necessita urgentment que els humans ens comencem a mirar més humanament els uns als altres. Feu el que feu en aquest futur que ja esteu construint, no us afegiu a l’exèrcit dels que miren cap a un altre costat davant la injustícia o la desigualtat. Confio en vosaltres!

Fins aquí els deures. Ja tan sols em resta felicitar-vos pel trajecte recorregut i desitjar-vos que la resta del viatge sigui molt feliç. Gràcies per tot i a reveure!
Adéu!

Josep Maria

Aquest article ha estat publicat en Josep Maria Altés. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *