Màscares

Disfruto dissenyant i fent màscares, no sé quan va començar, simplement m’agrada, em relaxa, em distreu i em dona una de les meves coses preferides: una via d’escapament, és una de les meves activivitats preferides entre escoltar música i escriure històries. Si tinc un bon dia, aniré a comprar materials (cartolines, celo, teles de colors… el que tingui al cap) i fer alguns dissenys que m’agradin, amb simbologia en ocasions, tornar-los realitat i provar-me’ls . Si tinc un mal dia, puc representar-lo amb la màscara que representi alló que sento i després o bé guardar-la en una capsa i oblidar-la en algun racó o bé trencar-la o llençar-la per desfogar-me.

A l’hora de crear-la és quan tinc els moments més tranquils per mi, puc passar d’estar crispat a estar completament relaxat fent una màscara: imprimir plantilles, generar les meves pròpies, unir, fusionar, enganxar, retallar, observar, anar amb compte, utilitzar els materials als llocs adequats… simplement m’omple.

Em poso els auriculars i començo a treballar, durant uns minuts (hores en rares ocasions) em sembla que no existeix la meva ment, disfruto de la música o el video que estigui escoltant, disfruto del procés, tinc tota la concentració posada a la creració de la meva nova cara, veig que ho faig bé i llavors em sento bé, sento que estic fent bé alguna cosa, que sé fer bé alguna cosa, això en persones com jo és rar i comporta molta felicitat.

La meva segona part preferida: observar-les acabades. Veig el que he fet, la careta que he creat que és meva, he aconseguit fer una cosa que m’agrada com queda, i ho he fet amb les meves mans i per a mi mateix (és la única cosa egoista que m’agrada fer), miro els detalls, miro què podria millorar, podria fer-ne una millor versió o una versió alternativa? com de bona és? és important? mereix ser a la fusta sobre el meu llit? Aquestes respostes varien, però l’orgull hi és sempre.

I la meva part preferida: provar-me-les, veure com queden en acció. Agafo la meva creació i vaig al labavo, i, davant del mirall, provo diferents fòrmules i formes de crear (a veure si es podria fer el mateix amb algun truc més simple), observar-me al mirall amb la màscara és dels moments més feliços del dia, és un nou personatge, una nova personalitat que li puc lligar, una identitat i el que més m’atrau: la meva oportunitat de deixar de ser qui sóc durant durant un temps, he fet tot el que he pogut pels altres, suposo que permetre’m deixar de ser jo (una persona amb problemes, amb un passat i present que no m’agraden massa amb por i inseguretat… com totes les persones una mica en algun moment de la nostra vida) durant uns minuts és una recompensa més que merescuda, i durant aquest temps, sóc qui vulgui ser, puc ser un falciot, un segador, un gavià… el que jo vulgui i veig i descobreixo noves cares meves, cares que, un cop decobertes, em canvien a millor dins la vida fora de la màscara, de fet, no sé qui seria si no fes les meves caretes.

Després del procés he de tornar a la meva vida, actuar “normal”, deixar que “tots em vegin la meva cara”… però quina és la meva cara? la que és el meu rostre o aquella que porto a sobre el meu rostre?

Nil, el vostre ocell preferit.