I quan em mori, què?

A vegades penso. Solia fer-ho molt més sovint abans de tenir un mòbil i per això vaig decidir no portar-lo a sobre molta estona. Ho faig a tot arreu; al carrer, a casa, a classe, al llit, a la dutxa…
És d’allò més entretingut i m’ha ajudat molt amb el meu dia a dia, inventant escenes i representant-les en anglès, creant personatges que ningú més pot veure, portant exàmens de consciència de tant en tant i una altre cosa. Una cosa que, a vegades, em fa por.

La mort és un tema amb què tothom ha de conviure, a tots o si no a gairebé tots se’ns ha mort algú proper, ja sigui el gos, l’avi, o algú que estimàvem. Per una banda es una cosa que ja hem normalitzat ara per ara, és clar, si surt per tot arreu. A les notícies hi surten morts, als llibres, a les pel·lícules, algunes fins i tot s’acarnissen amb el tema i el fan l’atracció principal de les seves obres (una de les raons principals per les quals no m’agraden les pel·lícules de terror). I es que, que més dóna la mort? Veniu i rieu-vos de la dama de negre! Veniu mentre encara sigueu joves i immortals! Aquí la mort no existeix, és un miratge, una fantasia llunyana que sembla que mai arribarà. Però sempre arriba, i sempre a temps.

A la gent no li fa por morir quan no veu venir la seva hora, és clar que, tampoc ens podem passar la vida en un forat tement el vent que bufa les fulles o la llum del sol. Hi han d’haver aquests intervals, aquests recordatoris que la vida ens va deixant escampats: ”Ei! Que això té data de caducitat, eh?!” L’últim cop de realitat que vaig rebre va ser farà ara un mes. Jo dormia plàcidament. Somiava que anava en avió, cosa que no m’havia passat mai, però aquest no s’enlairava. Em podia veure des de fora, com en una pel·lícula, mentre el meu jo extern s’estirava i mirava, avorrit, per tot arreu. De sobte, vaig sentir moviment, i per la finestra podia veure com l’avió queia al buit i es dirigia a tot drap cap a una roca enorme. Vaig intentar obrir la porta inútilment i, per alguna raó, vaig tancar els ulls (dins del somni!). Vaig sentir un calfred, estava aterrit i finalment vaig sentir com si algú pitgés un botó al darrera del meu cap, i tot seguit una fiblada de dolor real i un negre infinit. Em vaig sentir apagar el cervell. Em vaig sentir morir. Em vaig despertar de sobte, però no tenia forces per moure’m i em vaig quedar paralitzat. Uns moments després em vaig veure en cor de llevar-me, vaig mirar el despertador i vaig veure que encara faltava mitja hora perquè sonés, però no hi va haver manera de tornar-me a adormir. Després d’això, va ser un dia d’allò més normal; vaig anar a l’institut, vaig dinar, vaig fer feina, rutina, rutina… etc.

Però encara avui hi penso, encara avui recordo exactament com em va fer sentir aquella fiblada al crani i de la suor que em va cobrir els llençols i del despertador marcant les 7:02.

Ferran