Des de fa molts anys que he sigut un gran aficionat al futbol i al Futbol Club Barcelona, que és l’equip que segueixo des que era petit. Fa anys que segueixo els partits del Barça i quan era petit, una o dues vegades a la temporada, solia anar a veure un partit al Camp Nou.
No em recordo ben bé de quan anava de petit però segons m’han explicat els meus pares, la primera vegada que vaig entrar vaig quedar amb una cara atònita, impressionat del que tenia davant dels meus ulls i de les dimensions del camp. També recordo que, tot i no haver anat a “clàssics” ni a derbis, vaig anar a un partit de Champions contra el Milan, que per aquella època, l’equip català i l’italià tenien uns equips de somni amb grans jugadors com Ronaldinho, Deco, Eto’o per part del Barça i Cafu, Shevchenko, Gattuso, Nesta o Pirlo per part del Milan.
Ja feia anys que no anava al camp del Barça (concretament des de l’època de Guardiola, partit on el Barça va guanyar 5-0 al Màlaga) i feia temps que em rondava pel cap tornar-hi per disfrutar com si fos petit de nou.
Gràcies a uns familiars, jo i el meu pare vam poder anar al Camp Nou. Aquell dia estava molt nerviós tot i no ser un partit gaire important, ja que jugava contra l’Almeria i el Barça tenia forces possibilitats de guanyar. Tot i així, ho vaig gaudir molt. Teníem unes bones vistes, vam poder veure com es preparen els jugadors abans de començar i vam gaudir de grans gols.
Amb el que em quedo de tot això és que, a part de les emocions i l’entusiasme de veure un partit del millor equip del món, és poder veure els jugadors de tan a prop. Vaig poder veure a la plantilla del Barça bastant bé i després els veus per la televisió i dius: – Mita’l, aquest l’estava veient jo l’altre dia. Tan a prop però a la vegada tan lluny.
Espero poder tornar a repetir aquesta experiència, ja que és molt bonica i m’ho passo molt bé mirant el futbol.
Alex
