Germans

Publicat el 11 febrer 2012 per annapoblet

Ja farà un temps que una persona molt important a la meva vida va marxar a viure lluny. En concret a Londres. El meu germà és una persona imprescindible a la meva vida. Sempre ha estat allà en els mals moments i per suposat en els bons. Com amb tots els germans, hi han baralles, però segueix sent el meu germà.

Això de tenir-lo tan lluny em costa molt. És complicat haver d’estar pendent d’un ordinador per poder-lo veure i sentir. Estic orgullosa de tot allò que ha aconseguit amb un gran esforç i sacrifici, perquè era el seu somni i m’encanta veure’l feliç. Tot i estar lluny sé que el tindré aquí passi el que passi, i sé que sempre li puc demanar consell, mai em deixarà sola.

M’encanta tenir-lo de germà perquè gràcies a ell, estic on estic, gràcies a ell no he tirat la tovallola i he seguit endavant. Saber que està content allà on està és tot el que necessito saber; i sap que aquí, el trobem a faltar moltíssim.

És trist no tenir-lo en persona, no poder-li donar una abraçada quan tot sembla que va malament i que ell et digui les seves paraules màgiques que fan que tot torni a tenir sentit: “Tot sortirà bé, jo confio en tu”. Tan senzill com això.
Tenim els nostres petits secrets que ningú més sap a part de nosaltres dos, perquè per sobre de tot som germans.

T’estimo Uri

Anna

Publicat dins de Anna Poblet, Enyorança, Germans | 1 comentari

Los sentidos

Publicat el 11 febrer 2012 per sandramoradell

La mayoría de los seres humanos tenemos desarrollados los cinco sentidos. Mi abuelo sin embargo era de esa minoría de personas a las que les falta alguno. Se puede decir que tenía cuatro y medio.

Él desde siempre había tenido una capacidad auditiva mínima, que rozaba el limite de la completa sordera. Mucha de la gente que carece de este sentido está destinada a ser sordomuda. Por suerte él no lo era del todo y tuvo la oportunidad de aprender a hablar.

Las personas sordas desarrollan mucho más el sentido de la vista; leen los labios del que les habla e interpretan con mucha más eficacia imágenes visuales o gestos que para otros pasan desapercibidos. Por otra parte son personas dotadas de una gran capacidad de expresión con manos y cara a la par de tener una gran vida interior. Yo nunca pude tener con mi abuelo una larga y extendida charla, aunque no me era muy difícil saber lo que pensaba. Todo su rostro era muy expresivo. Cuando te respondía se ayudaba con las manos para dar énfasis a sus palabras pero había veces que no te escuchaba y con solo una sonrisa te dabas por contestado.

Era una relación diferente. Claro que me hubiera gustado mantener largas charlas, pero me quedo con lo mejor de él y con los buenos momentos. Además me atrevería a decir que con todo el tiempo que he pasado a su lado, he aprendido a percibir mejor los mensajes del lenguaje corporal y el valor de una caricia, un abrazo, un beso o de una simple mirada.

Sandra

Publicat dins de Avis, Comunicació, Sandra Moradell, Sentits, Sordera | 1 comentari

La final de Copa, al Bernabeu

Publicat el 11 febrer 2012 per alexmercade

Com tots els aficionats al fútbol sabreu, durant aquesta setmana tant el Barça com l’Athletic de Bilbao han eliminat els seus respectius rivals de semis i s’han classificat per a disputar la final de la copa de Sa Majestat el Rei. Ambdós clubs formen part de dues nacions força distanciades del conjunt de l’Estat i, això, provocarà que gran part de la graderia de l’estadi on se celebri aquesta final, pugui no tenir ‘una visió massa bona d’una Espanya unida i centralista’. A més, s’afegeix l’antecedent de l’última final disputada per aquests mateixos protagonistes fa tan sols tres anys, a Mestalla, quan es va haver de posar l’himne a un volum estratosfèricament alt, degut a la monumental xiulada i cridòria que es va originar.

Per aquesta raó desitjo que la final es disputi al camp del Reial Madrid. Tot i que no només és per això, sinó que també és pel fet que el Santiago Bernabeu sigui un camp tan preciós i gran, on hi podria cabre molta gent. A sobre, és on hi juga un o fins i tot dos i tres cops últimament per temporada el millor equip del món.
Si us plau senyors de la caverna blanca, els prego que ens deixin als bascs i catalans gaudir de l’inolvidable orgasme auditiu de sentir a Madrid una tan cèlebre a l’himne de la nostra gran i estimada ‘república bananera’.

Alex

Publicat dins de Àlex Mercadé, Futbol | 1 comentari

El temps

Publicat el 11 febrer 2012 per judithmaltas

Realment, el temps passa volant. Fa uns 5 mesos deixàvem l’estiu enrere per començar un nou curs: 1er de Batxillerat! Ara, ja gairebé estem a mitjans de Febrer i aquesta setmana hem començat el segon quadrimestre.

Durant el dia a dia, però, moltes vegades no ens n’adonem, a vegades les setmanes fins i tot se’ns fan eternes. El que jo faig perquè em passin una mica més ràpid, és posar-me “metes”. Quan falten unes quantes setmanes per Nadal, Setmana Santa o un pont, faig un compte enrere. Així tinc la sensació de que em passen molt més ràpid les setmanes.

I és que, encara que el dia a dia em passi lent, el temps en general em passa molt ràpid. Si ens posem a pensar, fa res que vam començar la ESO, i d’aquí res ja estarem acabant el Batxillerat i preparant-nos per entrar a la universitat.

El temps passa ràpid, molt ràpid.

Judith

Publicat dins de Judith Maltas, Temps | 1 comentari

Steve Jobs, un home prodigi

Publicat el 11 febrer 2012 per laurafernandez

Fa uns quants mesos vaig llegir un article sobre la vida de Steve Jobs. Entre d’altres coses, vaig descobrir que el creador d’Apple tenia arrels àrabs, i que el van donar en adopció només néixer. El seu pare biològic és un immigrant sirià que avui dia és un empresari important dels Estats Units. A més, Jobs tenia una germana biològica que també va ser donada en adopció. Aquesta dona és la coneguda novel·lista Mona Simpson. És pot considerar doncs, que la seva família d’origen té un gran potencial intel·lectual. A part de tota aquesta informació, desconeguda per a mi, també vaig llegir que la seva família adoptiva li va donar una educació magnífica. No obstant això, Jobs va deixar la universitat perquè ho considerava una pèrdua de temps.

Quan vaig acabar l’article, em vaig preguntar de on va treure els recursos per tirar endavant una empresa tan gran com Apple sense estudis universitaris. Amb tot el que havia llegit anteriorment, només vaig saber trobar una resposta: qüestió de genètica. Per tant, gran part del seu èxit es deu als gens, que generació darrere generació es van anar transmetent fins arribar a Steve Jobs. Aquest gran home en va tenir prou amb l’etapa escolar per desenvolupar la seva intel·ligència i posar-se a treballar i triomfar. D’altra banda, no tinc cap dubte que l’ambient en que va créixer també va influir molt a la seva carrera. És probable que si no hagués estat donat en adopció, no hauria adquirit aquests coneixements bàsics però alhora suficients, que van fer possible el seu èxit professional. En conclusió, podem dir que aquesta combinació de factors que es van donar al llarg de la seva vida, van ser els vertaders culpables de la seva brillant carrera.

En qualsevol cas, el que vull dir amb tot això és que la gent que pensa que tenir estudis és garantia d’un bon futur va molt errada. Aquest exemple de Steve Jobs mostra que tot es pot aconseguir amb paciència, constància i motivació. A més, amb els temps que corren hem d’estar sempre disposats a aprendre coses noves, i per sobre de tot aprofitar cada oportunitat que se’ns presenti.

Laura

Publicat dins de Esforç, Estudis, Genètica, Laura Fernández | 1 comentari

Per les molles de la Galeta

Publicat el 11 febrer 2012 per jordiabril

Avui estava berenant amb la ment dispersa, actuant per monotonia sense adonar-me’n el que realment estava fent. Em vaig disposar a menjar-me una galeta quan em vaig parar de cop.

La galeta estava trencada per la meitat però, si la subjectaves fortament pels costats aquesta semblava que encara estiguès unida. En què s’asembla aquesta galeta al nostre planeta?

Era una pregunta que en un principi vaig considerar estúpida i que no em faria arribar a cap conclusió però instintivament vaig continuar. En període de pau, el món es manté unit. Subjectat per la diplomàcia i pel “ben estar” general. Però que succeeix quan aquests dits empenyen amb massa força? Doncs bé, igual que si prems amb massa força la galeta trencada, aquest llençarà les dos meitats a extrems oposats. El malestar general i la falta de diplomàcia provoquen la divisió en dos adversaris i la pau es trenca. Estan llençats a punts tan oposats que ni la diplomàcia ni el “ben estar” de les persones poden fer d’intermediaris i, el món tal i com el coneixem, acaba en guerra. En un principi pot semblar que són motius absurds per començar una guerra però que em dieu de la Batalla de Karánsebes? Que em dieu de totes les guerres en general? No són totes absurdes?

Sí, totes les guerres són absurdes. Ens les mostren com l’únic camí per aconseguir la pau. Com l’única forma de subsistir. Comences amb una galeta sencera. I Aquesta es separa per no saber-la compartir. S’enfronten les dos meitats per por a no tenir suficient amb una. I, finalment, el guanyador es queda amb les molles.

Jordi

Publicat dins de Guerra, Jordi Abril | 1 comentari

Els avis, el millor regal

Publicat el 11 febrer 2012 per annabenitez

Els avis i les àvies són per a mi les millors persones del món. Les trobades avis-néts són sempre molt enriquidores i al seu costat no hi ha obligacions ni preocupacions.
Jo he pogut comptar i compto amb quatre persones immillorables, que sempre estan al meu costat i m’ajuden amb tot allò que poden. M’aconsellen i m’ensenyen. Es preocupen i s’entreguen. I el més important, m’estimen.

El meu avi Francisco és una de les millors persones que mai he conegut. Sempre està de bon humor i el millor, és que ens ho transmet quan estem amb ell. Mai l’he vist trist ni enfonsat. Quan em veu, m’allarga els braços i fa que m’oblidi de tot. És un malalt del Barça i als dos ens encanta anar al Camp Nou.

L’àvia Mari és la meva padrina i tenim el caràcter força semblant. És una persona que mai tanca la boca. Sempre té alguna cosa a dir i per ensenyar.

L’àvia Aquilina és de la Manxa i cuina de meravella. És molt treballadora i no li agrada xerrar gaire. Sé que qualsevol cosa que li expliqui ella mai la dirà.

L’avi Evaristo era el meu padrí i no hi ha dia que no pensi en ell. S’estimava el Reial Madrid però curiosament, també li agradava el Barça. Recordo que em duia al parc i em comprava xurros. Només he viscut bons moments al seu costat i aquest és el millor record que em pot quedar.

Quan era més petita desitjava que arribés el dia per veure’ls, menjar i riure amb ells. El millor de tot és que encara em continua passant. Me’ls estimo moltíssim i agraeixo tot el que fan per mi. Per això els cuido i gaudeixo al màxim quan estem junts. Els avis són, per mi, el millor regal de la nostra vida.
Anna

Publicat dins de Anna Benítez, Avis | 1 comentari

Baixes temperatures

Publicat el 6 febrer 2012 per kimrodriguez

Tota Europa es troba immersa en baixes temperatures. Fa tant de fred que fins i tot a
Vilassar va nevar. Cosa que no sol passar, l’última vegada va ser fa dos anys i també va causar impressió. Dijous a primera hora va començar a nevar, però no feia suficient fred com per a que la neu es quedés; la temperatura no baixava del 1°C, i quan el floc de neu tocava el terra es convertia en aigua. Tot i així, tothom estava il·lusionat. A les 12 del matí ja havia parat de nevar, però les classes es van cancel·lar a les 14h. No em queixaré d’haver perdut classes, perquè em va agradar, però crec que no té cap mena de sentit. Desprès ens preguntem perquè Espanya està tant malament en educació respecte a Europa, i aquesta pot ser una de les raons.

A Holanda, el mateix matí van caure 10cm de neu a tot el país, estaven a una temperatura de -15°C, les carreteres estaven plenes de cotxes que no podien circular, els trens no funcionaven, i les escoles seguien obertes. Molts altres països es trobaven en la mateixa situació, i inclús amb temperatures més baixes, però tots tenien en comú que les escoles seguien obertes. Va ser una mica exagerat cancel·lar les classes quan ja no nevava.

De totes maneres, ha estat molt bé que nevés, així sembla més hivern, i com uns nens petits, tothom s’il·lusiona, i s’ho passa bé. Gaudim d’un paisatge que, tot i no ser blanc, és diferent al que estem acostumats. Fins ara, les temperatures no eren les corresponents a aquesta estació. Ara surts al carrer, i sembles una ceba. Ens vestim plens de capes: samarretes, jerseis, abrics d’esquiar, bufanda, guants, gorret… i tothom està refredat. Així que jo aconsello que us quedeu a casa, prenent una xocolata calenta, abrigadets, al costat de la llar de foc i mirant una bona pel·lícula amb els amics.

Kim

Publicat dins de Fred, Hivern, Kim Rodríguez, Neu | 1 comentari

Torremar

Publicat el 6 febrer 2012 per albacanals

Avui, els de psicologia, hem anat a Torremar a observar els discapacitats intelectuals. L’entorn en el que viuen, les activitats, instal·lacions, etc. És una excursió que ens ha organitzat la Mireia Gauchía, alumne de 2n de Batx, ja que va fer les pràctiques del TR allà i li vam demanar que ens aconseguís una cita. El temporal no ens ha acompanyat, ja que ha nevat i hi hem anat com hem pogut: paraigües, xubasqueros i guants.

En quan em arribat, els monitors ens han rebut alegrement i una resident ha vingut corrents a preguntar qui érem. Ens han acompanyat a una sala on han fet una presentació de power-point, explicant quin grup són, quins objectius volen aconseguir amb les activitats que fan allà i ha remarcat sobretot que la finalitat era que siguessin feliços. Després d’aquesta presentació, quatre persones voluntàries que hi residien ens han explicat què feien allà i per què hi estaven. Han sigut d’allò més simpàtics, sobretot un que es deia Pepito era el més divertit i era el més xerraire, encara que en el primer moment li feia molta vergonya i parlava molt fluixet.

Després, ens han ensenyat les instal·lacions: l’hort, els barracons que estaven dividits ens grups segons el grau de discapacitat, la piscina o on jugaven amb els animals, una activitat que els hi agrada molt.

Finalment, ens han ensenyat el menjador, la cuina i les habitacions que moltes estaven decorades amb pòsters o fotografies, sobretot el de les noies.

Ha sigut una de les excursions més interessants que he anat i recomano a tothom que si tenen oportunitat de poder anar-los a visitar, que hi vagin. A més els fa molta il·lusió.

Alba Canals

Publicat dins de Alba Canals, Discapacitats, Sortida, Torremar | 1 comentari

Anonymous

Publicat el 6 febrer 2012 per kimrodriguez

Divendres passat, a l’acadèmia d’angles a la que vaig, ens van demanar que portéssim un article. Una companya, el va portar sobre una nova polèmica de l’FBI, i em va semblar molt interessant. La noticia anava sobre un grup de hackers (pirates
informàtics), anomenat Anonymous, que havien interceptat un correu electrònic de l’FBI dirigit a Scotland Yard, la policia britànica, i també una conversa per teleconferència de 15 minuts de durada, per a compartir informació relacionada amb ciberatacs. En aquesta conferència, es donava a entendre que l’FBI té totes les trucades que es fan al món gravades, per la seguretat nacional. I al correu electrònic es donen detalls i una contrasenya per accedir a aquestes trucades. Això ha causat una gran polèmica, doncs això vol dir que no tenim intimitat ni quan parlem per telèfon.

Jo estic totalment en contra d’això, les converses telefòniques haurien de ser totalment privades. Quin dret tenen els de l’FBI a escoltar el que li dius a un familiar, una parella o a un amic? Això no és una violació dels drets humans? Com a mínim ens podrien avisar de que les nostres converses estan essent gravades, opino jo. Tot i que llavors els terroristes no farien servir els telèfons i no serviria de res… de totes maneres, trobo que està mal plantejat això. No haurien de ficar-se a la vida de ningú aquesta gent de l’FBI. A més, no deuen tenir temps en comprovar totes les trucades, no? Intenten controlar tot el món, i és impossible. Entenc que vulguin protegir els Estats Units del terrorisme, però hi ha límits que no s’han de creuar, i és que s’han de respectar els drets de totes les persones.

Kim

Publicat dins de Drets, Intimitat, Kim Rodríguez | 1 comentari

Jo pago per la música que m’agrada

Publicat el 6 febrer 2012 per juliaxaubet

Últimament hi ha hagut molta polèmica respecte al tancament de Megaupload i les lleis SINDE i SOPA. No he estat gaire al cas de com ha quedat el tema de les descàrregues il·legals però tinc molt clar de quin costat estic. Abans em baixava música sense pagar però he deixat de fer-ho. Paguem per moltes altres coses sense dubtar que sigui necessari i sembla que pagar per la música sigui una tonteria, però que no hi dediquen un temps i un esforç els autors per crear-la? Jo ho veig com una responsabilitat. És a dir, la música és art i per tant quan un composa no ho fa pensant en els diners que guanyarà, però tot i així aquesta persona ha de viure i si està fent música no pot estar treballant. Què ens costa doncs, assegurar-nos de que els nostres grups, cantants i músics preferits tinguin diners suficients i puguin dedicar-se plenament a la música? Hi sortim guanyant nosaltres també.

A més a més, encara que pensis que l’art és lliure i que no s’ha de pagar, no es pot negar que és molt més injust permetre que gent com el cap de megaupload visqui com un rei gràcies a mèrits que no són seus.

Júlia

Publicat dins de Descàrregues, Júlia Xaubet, Justícia, Música | 1 comentari

La chica burbuja

Publicat el 6 febrer 2012 per martajareno

Ahir a la televisió vaig veure una noticia que em va impactar bastant. Era sobra la coneguda “chica burbuja”.

La noia valenciana coneguda com la “chica burbuja”, es diu Elvira Roda i pateix Sensibilitat Química Múltiple (SQM). Ahir pel matí es va incendiar la seva casa i això va alarmar molt a la seva família.

Feia 9 anys que vivia a casa seva ecològica, sola, en  una habitació completament neta i aïllada de tota substància química fins que ahir es va veure en l’obligació de sortir-ne.

Davant d’aquesta situació, els familiars tenien força por, perquè aquesta noia no pot tenir cap contacte amb les persones ni amb l’ambient en general.

El que em sembla vergonyós és que els mateixos familiars van ser els que van haver de portar-la amb el seu propi cotxe a una casa que tenien a la muntanya, perquè dormís aquella nit com a mínim, aïllada ja que no hi ha cap servei d’ambulància ni cap tipus d’atenció sanitària especial per a gent amb aquesta curiosa malaltia.

Crec que això ho hauríem de canviar, perquè encara que siguin poques persones les que la pateixen, tothom té dret a tenir una mínim atenció per ells.

Marta Jareño

Publicat dins de Marta Jareño, Salut | 1 comentari

Carnestoltes

Publicat el 6 febrer 2012 per albacanals

El dia 17 es celebra carnestoltes, una festa que cada any hem cel·lebrat a l’institut. Aquest any s’ha suspès, ja que els de 4rt fan una festa per la tarda al preu de 3€ on inclou menjar, beguda i música. No ho trobo just, ja que crec que per celebrar aquesta tradició no s’hauria de pagar. Entenc que els de 4rt facin la festa, nosaltres l’any passat també vam pensar-hi en aquesta idea, però a causa d’això ara tots ens hem quedat sense una de les cel·lebarcions més divertides de l’any.

Cada any, ens reuníem tots per participar en un concurs on es valorava quina era la disfressa més divertida i original, i fer un ball com a presentació. Sincerament, jo era un dels dies que més em reia a l’institut i m’ho passava molt bé.

Totes nosaltres ja ens havíem fet la idea de poder participar-hi. Teníem idees pensades molt divertides, com disfressar-nos de menjar, d’un pijama amb forma d’animal o de “Buscando a Wally”. Tot i no poder celebrar-ho com cal, espero poder anar disfressada aquest dia, ja que és molt divertit.

En conclusió, crec que no s’hauria de suspendre aquesta activitat i no es per poder perdre classe, sinó perquè és un dels pocs dies que ens reunim tots junts i ens ho passem bé, busquem idees i intentem ser els més originals.

Alba Canals

Publicat dins de Alba Canals, Carnestoltes, Diversió | 1 comentari

Re-pressió estètica

Publicat el 29 gener 2012 per emmapuigg

- Un 80% de les persones admeten que els agrada anar de compres, un 40% d’ells no troben la seva talla i més del 50% confirmen que això els afecta psicològicament i es senten tristos, preocupats i culpables.

-Un 44% de les persones s’han plantejat fer dieta després de comprovar que no utilitzen la talla que creien utilitzar.

-Un 90% dels casos en trastorns alimentaris són dones entre 10 i 29 anys.

-Les intervencions de cirurgia estètica més demandades són la liposucció i els augments mamaris. Les dones són la immensa majoria de la clientela: elles es someten al 87,7% de les operacions.

Els mitjans de masses ens imposen dia rere dia un estereotip de bellesa malaltís -que s’allunya de l’estàndard i resulta impossible d’aconseguir, si no és a base d’esforç, sacrifici i dolor. Paral·lelament, el sistema s’aprofita dels múltiples beneficis econòmics que es desprenen de la indústria estètica: pastilles, cremes, dietes, aparells i operacions quirúrgiques, “suposades ajudes” per aconseguir l’objectiu desitjat.

Aquest joc econòmic, esdevé un joc d’obsessions en adonar-nos que no tenim la figura ideal establerta. L’autoestima baixa i apareixen inseguretats que distorsionen la percepció de la nostra aparença i que poden desembocar en trastorns alimentaris com la bulímia i l’anorèxia. Allò que merament era un ideal repercuteix negativament en la nostra salut física i mental.

Aquesta realitat és més desfavorable per a les dones ja que, no només ens sentim agredides per part dels mitjans i la publicitat, sinó que també ens influencien els rols que encara arrossega la societat i que es caracteritzen per una clara actitud patriarcal: “la dona ha d’agradar a tothom, estar maca en tot moment i ser delicada i agradable”. Aquest tòpics són tan freqüents i els tenim tan assimilats, que sovint no en som conscients.

Vull fer una crida, doncs, a totes les dones perquè despertin i es mobilitzin. No hem de ser esclaves d’aquesta societat capitalista i patriarcal que ens trepitja i determina al camí a seguir. Plantem cara a totes aquestes agressions que patim cada dia. Prenem consciencia dels diversos atacs que rebem i de com ens afecten.

Siguem fortes, no ens callaran.

Emma

Publicat dins de Bellesa, Dona, Emma Puig, Estètica, Repressió | 1 comentari

Reviure records amb una altra prespectiva

Publicat el 24 gener 2012 per sergifrances

Quan era petit, vaig anar a un torneig de bàsquet a La Seu d’Urgell, amb el meu equip. Tot i que no vam guanyar, va ser molt divertit i ens ho vam passar molt bé. Aquest torneig era, i sempre ha estat del 27 al 30 de desembre.

Fèiem molts partits, per ser només quatre dies, però no només fèiem partits; per la nit, anàvem al pavelló i les persones que organitzaven el torneig muntaven molt jocs, la majoria d’aquests relacionats en l’àmbit del bàsquet.

A aquesta passada edició del torneig, hi vaig anar com a segon entrenador del Mini “A” masculí de Vilassar de Dalt; tot i que, dels quatre dies, vaig estar dos i mig sol, ja que el Manel (que és l’entrenador principal), havia hagut de marxar per problemes amb la feina. Quan em van dir d’anar-hi, em van venir al cap tots els bons moments que vaig tenir com a jugador, i vaig pensar que els tornaria a viure, però, aquest cop com a entrenador. Però també vaig tenir una mica de por, ja que anar al torneig com a entrenador, significa més responsabilitat, i justament, amb aquells nens, que s’acostumaven a portar malament, em costaria. Però, al final, vaig acceptar i vaig anar-hi.

Quan va acabar el torneig, vaig adonar-me’n que m’ho havia passat molt bé, que els nens s’havien comportat mínimament bé (encara que tenien els seus moments, com tots els altres nens) i que, havia estat una experiència que m’agradaria repetir en algun altre moment.

Sergi

Publicat dins de Bàsquet, Records, Sergi Francès | Envia un comentari