Reviure records amb una altra prespectiva

Publicat el 24 gener 2012 per sergifrances

Quan era petit, vaig anar a un torneig de bàsquet a La Seu d’Urgell, amb el meu equip. Tot i que no vam guanyar, va ser molt divertit i ens ho vam passar molt bé. Aquest torneig era, i sempre ha estat del 27 al 30 de desembre.

Fèiem molts partits, per ser només quatre dies, però no només fèiem partits; per la nit, anàvem al pavelló i les persones que organitzaven el torneig muntaven molt jocs, la majoria d’aquests relacionats en l’àmbit del bàsquet.

A aquesta passada edició del torneig, hi vaig anar com a segon entrenador del Mini “A” masculí de Vilassar de Dalt; tot i que, dels quatre dies, vaig estar dos i mig sol, ja que el Manel (que és l’entrenador principal), havia hagut de marxar per problemes amb la feina. Quan em van dir d’anar-hi, em van venir al cap tots els bons moments que vaig tenir com a jugador, i vaig pensar que els tornaria a viure, però, aquest cop com a entrenador. Però també vaig tenir una mica de por, ja que anar al torneig com a entrenador, significa més responsabilitat, i justament, amb aquells nens, que s’acostumaven a portar malament, em costaria. Però, al final, vaig acceptar i vaig anar-hi.

Quan va acabar el torneig, vaig adonar-me’n que m’ho havia passat molt bé, que els nens s’havien comportat mínimament bé (encara que tenien els seus moments, com tots els altres nens) i que, havia estat una experiència que m’agradaria repetir en algun altre moment.

Sergi

Publicat dins de Bàsquet, Records, Sergi Francès | Envia un comentari

Enganys

Publicat el 24 gener 2012 per judithhernandez

Ens deixem enganyar. Sabem que l’engany existeix, tot i així, sucumbim a ell en repetides ocasions. Les possibilitats dels que ens enganyen poden ser moltes: publicistes, persones… Ens ho creiem tot, ens donen expectatives i il·lusions d’un futur que tu ja saps que no arribarà perquè saps on t’has ficat, però tot i així, et deixes enganyar perquè penses “potser aquesta vegada és diferent…” Doncs no, sempre serà el mateix.

Els publicistes ja tenen unes tècniques preparades per poder-nos enganyar fàcilment amb els anuncis però, i les persones? Com aconsegueixen que t’enganxis a elles? Encara no he descobert la resposta tot i que moltes vegades hi penso. Però això no vol dir que totes les persones t’enganyin, tot i que, tu com saps qui ho fa i qui no?

Generalment som enganyats pels que menys creiem, pels que tenen un intel·lecte tant difícil de trobar que no t’ho esperes. Però al cap i a la fi, són els que més et sorprenen. Les persones associem l’engany amb la mentida, el dolor, la decepció… però els publicistes, de veritat ens causen dolor? La resposta és no. Els publicistes ens enganyen amb al·licients que desitgem per aconseguir un benefici per a la empresa però les persones, no busquen un benefici, no busquen res.

Utilitzar la raó i no l’emoció seria un antídot contra l’engany, però no sempre s’està preparat a la seva trampa per molta intel·ligència o experiència que puguis tenir. Com bé deia la dita “Al millor caçador la llebre se li escapa” i com bé Abraham Lincoln va dir: “Pots enganyar tothom algun temps, pots enganyar alguns tot el temps, però no pots enganyar tothom tot el temps”.

Judith

Publicat dins de Engany, Judith Hernández | Envia un comentari

TR

Publicat el 24 gener 2012 per nabilabenkhlifa

L’any que ve, si tot va bé i no haig de repetir (això espero) haurem de fer el TR, el temut Treball de Recerca.

L’ any passat em van comentar en què consistia i no em va fer gaire gràcia perquè tot el treball que havíem de fer en una setmana, un grup de quatre o cinc persones, els quatre anys anteriors, ara l’hauria de fer jo tota sola, i hauria de presentar-lo davant de tothom… A mi, com a la majoria, no m’agrada sortir al davant d’una classe i començar a exposar allò que havia estat treballant. Però després em van dir que no m’alarmés, que tindria uns quants mesos per poder fer-lo, això sí, hauria de compaginar-lo amb els estudis.

Fins fa uns dies, no sabia de què faria el treball, però amb la presentació dels nois de segon de batxillerat crec que ja ho sé.

La setmana passada, mentre estàvem a la segona presentació, la Marta una molt bona amiga meva, em va suggerir de fer-ho d’alguna cosa àrab o marroquina ja que tot i haver nascut aquí les meves arrels són marroquines.

Jo em vaig quedar rumiant una estona sobre què fer-ho, sobre la immigració? O millor sobre el racisme? Fins que de cop vaig tenir una il·luminació, se’m va ocórrer fer-ho sobre l’arquitectura i la decoració àrab, que des de sempre m’ha agradat molt.

He escollit aquest tema perquè fa un parell d’anys amb la meva mare vam anar a Granada a visitar l’Alhambra, perquè des de feia un temps ella volia visitar-la.

M’agradaria parlar sobretot de l’art que tinc més pròxim, el d’Espanya i el del Marroc.

Voldria anar un altre cop a l’Alhambra, i tornar a visitar els jardins, les diferents sales que tenien, les torres… I la mesquita de Còrdova, que són les que més em criden l’atenció.

Després podria parlar dels llocs que podria visitar al Marroc, com la Medina de Tànger o la de Marraqueix, el mobiliari típic…

Espero tenir temps suficient, que no se m’acumuli el treball, i que la presentació surti a les mil meravelles.

Nabila

Publicat dins de Nabila Benkhlifa, Treball de recerca | Envia un comentari

Una tasca molt important

Publicat el 21 gener 2012 per xaviercanellas

L’arbre de nadal, els llums del balcó, els tions petits sobre el moble, l’espelma al centre de la taula, l’eucaliptus al rebedor, les figures sobre la televisió, la corona d’advent al pom de la porta, el calendari d’advent penjat a la paret,… Tots objectes que, ja deu fer ben bé un mes i mig, anava col·locant, juntament amb la meva família, per tota la casa. No obstant, en aquest llistat hi manca el treball més important i que més m’agrada d’aquestes festes: fer el pessebre.

El pessebre, com tots sabreu, és la representació del naixement del nen Jesús acompanyat de figures de personatges rurals. Des que era petit, el meu pare i jo en fem un de diferent cada any, amb les mateixes figures i els mateixos suros, però canviant-ne la distribució. M’agrada molt fer-lo perquè és una tasca que demana molt temps i dedicació i cada idea és fonamental. Passo estones rumiant l’estructura, després he de prepar-la marcant-la amb llistons de fusta i distribuint-hi els suros que fan de muntanyes. També s’ha de preparar la bomba d’aigua per fer un rierol i la il·luminació necessària. La molsa, abans recollida del bosc i ara comprada, també duu molta feina a l’hora de calcular que n’hi hagi prou per tot el pessebre. Finalment col·locar les figures, que sembla la feina més fàcil però no és així; s’ha de tenir en compte la posició d’aquestes i conèixer la funció de cadascuna.

Com cada any des de ja fa temps que em presento al concurs de pessebres de Vilassar de Dalt. Ja en fa tres que he estat classificat a la categoria d’adults i ara per ara sóc el pessebrista més jove d’aquesta categoria. Com a premi es dona a tots els participants el gust de triar una figura per al pessebre. Jo ja en tinc tres i cada any les incorporo al nou pessebre.

Les festes de nadal ja han passat i ja és hora de treure totes les decoracions incloent-hi el pessebre. Se’m fa estrany que un dia per l’altre ja no hi sigui, però no voldria pas que hi fos tot l’any!… O si?

Per que això pogués passar caldria que sempre fos nadal. Us imagineu que fos així?

Xavier

Publicat dins de Nadal, Pessebre, Xavier Cañellas | Envia un comentari

Quan sigui gran, vull ser soldat!

Publicat el 18 gener 2012 per xaviermartinez

L’últim dia d’aquestes vacances de nadal, com que no tenia res a fer, vaig decidir mirar una pel·lícula. Al principi no sabia quina triar, ja que sóc molt indecís a l’hora d’escollir-ne una. Per a mi, una pel·lícula, ha de ser especial i m’ha de transmetre un missatge. Així que vaig engegar el meu ordinador, i tot saltant de web en web, vaig trobar tres possibles candidates: “Black Hawk Derribado”, “Efecto mariposa” i “De mayor quiero ser soldado”. Després de llegir-me la sinopsis de les tres pel·lícules, vaig eliminar-ne una: “Efecto mariposa”, degut a que ja l’havia vist feia un temps i, tot i que és molt bona, em venia de gust mirar-ne una de nova.

Finalment, la meva decisió va portar-me a mirar “De mayor quiero ser soldado”. Aquest film tracta sobre un noi de vuit anys que pateix un canvi radical de personalitat, degut a la influència de la televisió. A partir del moment en que els seus pares li instal·len aquest aparell a la seva habitació, el noi sembla desenvolupar una certa fascinació per les imatges violentes. A més a més, l’Àlex pateix seriosos problemes de comunicació, no només amb els seus pares, sinó també amb els seus companys d’escola. Per si això no fos prou, l’arribada de bessons a la família, i tot l’estrès que això comporta, fa que els seus pares discuteixin sovint, cosa que es sumarà a tot el que està vivint el noi. Per a refugiar-se d’aquesta situació en el seu dia a dia, l’Àlex crea dos amics imaginaris: l’Astronauta –que representa el bé i la bondat del noi– i el General –que representa la seva agressivitat i ràbia–. Des d’aquest canvi en la seva vida, el jove es mostrarà més agressiu amb els seus companys de classe. I aquest mal comportament el conduirà a un final tràgic.

Després de llegir la sinopsi, no m’hagués imaginat mai que la pel·lícula m’agradés tant. Per mi va ser una bona estona per reflexionar sobre com els mitjans de comunicació poden influir sobre una ment tan pura com la d’un nen de vuit anys. I amb quina facilitat li poden inculcar ideals. Penso que s’ha d’anar amb compte amb el que mirem a la televisió i el que deixem veure als nens, ja que ho poden mal interpretar i això pot tenir unes conseqüències terribles.
Xavi

 

Publicat dins de Televisió, Xavier Martínez | Envia un comentari

Surrendered Wife

Publicat el 18 gener 2012 per ainaraodriozola

Surrendered Wife és un llibre d’autoaprenentatge per les dones per ser “millor” parella per als seus marits. Es basa en que les dones han de ser més submises per garantir la felicitat en parella i la pròpia. El pitjor de tot és saber que no és una paròdia o una broma de mal gust sinó que va totalment en serio. Això ho he descobert a través d’un reportatge que tractava de dones que havien llegit aquest llibre i havien decidit de portar a terme aquest mètode. He de reconèixer que a totes els havia funcionat i ara portaven una vida més feliç (o això deien ja que el llibre no permet que elles es queixin) i, el més important per elles, el seu marit estava molt content amb el canvi. La pregunta és: qui no seria feliç amb una criada que treballés per a tu sense queixar-se ni demanar res? Jo crec que la resposta és: algú que s’estima a la seva parella.

Clar que seguint aquests consells la parella discuteix menys, perquè de ser dos passen a ser un: una part, que és el marit, que ho decideix tot i l’altra, la dona, que acata les ordres. Si no hi ha ningú per contradir-te, amb qui vols discutir? Però no perquè no vulgui contradir-te sinó perquè no pot. I és que el llibre parlava de deixar TOTES les decisions al marit, què menjar, com vestir-se, com maquillar-se, com pentinar-se, què fer, a on anar, quan… Amb això no vull dir que les decisions siguin una cosa de les dones sinó de tots dos. També parlaven de que ara dues de cada tres parelles es divorcien. Si una parella es divorcia és perquè no pot viure junta, no crec que la solució sigui que la dona hagi de deixar a part els seus principis i dignitat perquè així el marit estigui content ja que tots som persones i no tenim per què canviar. Si el que es vol és viure en parella llavors s’ha de trobar una persona que et completi, no que t’anul·li.

Els marits deien que així les seves dones eren més femenines. És que ser femenines significa somriure tota l’estona encara que el que vols és queixar-te, ser més fràgils, dependre totalment d’una altra persona, anar sempre maquillades, ben vestides i presentables perquè així se sentin orgullosos de tenir una dona que, encara que no pensi ni tingui personalitat pròpia, és maca…? Si ser femenina significa això, espero no arribar a ser-ho mai.

No m’ha impressionat gaire que hi hagi persones que pensin així, ja que hi ha gent per tot, el que més m’ha impressionat és que les dones acceptessin aquest canvi de vida en el que passen a ser esclaves per als seus marits i que el llibre aquest, que per cert ha escrit una dona, hagi triomfat tant que l’han hagut traduït a 15 idiomes diferents.

Per si algú vol veure el reportatge aquí deixo el link:  http://www.youtube.com/watch?v=LGkT-W9wKSc

Ainara

Publicat dins de Ainara Odriozola, Dona | Envia un comentari

El meu cosí

Publicat el 18 gener 2012 per martajareno

Un cop més, un dels meus escrits va sobre la meva família. Aquest cop però, és sobre el meu cosí Sergi.

Ell té 19 anys i sempre ha sigut com un germà per a mi. Quan érem més petits passàvem tots els estius i les festes junts a Tarragona fent allò que ens agradava.

Aquest any, malauradament no hem pogut estar tan temps junts.

Ell vivia a Tarragona amb els meus tiets, però quan va complir 18 anys, el van fitxar l’equip de futbol del Girona, ell jugava a un equip tarragoní: el Reus; però davant d’aquesta oferta que el faria créixer com a futbolista, no la va renunciar.

Això va crear dos sentiments oposats: per una part, una tristesa pels seus pares i per la família en general, perquè va haver d’anar a viure a Girona, i vam passar de veure’l cada dia, a veure’l només els dies festius.

Per una altra banda, alegria perquè va escollir el que va creure que era millor per a ell i professionalment va augmentar de categoria. Va passar d’un “equipet” de ciutat a jugar a la Segona Divisió de la Lliga Espanyola.

Actualment, està jugant a un filial del Girona, el Riudellots i de tan en quant, l’entrenador del Girona el convoca amb el primer equip.

Ell em va explicar emocionat que mai havia cregut que podria haver arribat on ha arribat i que no deixarà de lluitar pel que vol, arribar algun dia a la Primera Divisió, encara que és conscient que és molt difícil.

Sempre he estat orgullosa d’ell, però després d’aquesta experiència que està vivint, encara més!

Marta Jareño

Publicat dins de Cosins, Esport, Futbol, Marta Jareño | Envia un comentari

Gran Torino

Publicat el 13 gener 2012 per sandramoradell

Clint Eastwood és considerat dels millors directors de cinema actual. He vist moltes de les seves pel·lícules i totes m’han agradat molt, però si hagués de triar alguna se’ns dubte seria Gran Torino, en que ell és el protagonista.

Gran Torino narra l’història de Walt Kowalski, un home vell i racista que està en un constant estat de mal humor. Quan la seva dona mor es sent molt sol i a més la seva relació amb els seus fills i nets no és massa bona, no tenen temps per ell, per això viu només amb la seva gossa Deisy en un barri de Detroit. El seu barri ha canviat molt amb el pas del temps. Walt es sent impotent amb aquest canvi, ell va participar a la Guerra de Corea i pràcticament tots els seus veïns són asiàtics, als quals no accepta. Una nit Thao el fill dels seus veïns de la tribu hmong intenta robar-li el seu bé més preuat, el seu cotxe ”El Gran Torino”, pressionat per una banda. Però el jove és sorprès per Walt que s’interposa en el atracament i no dubta en enfrontar-se amb els joves violents. El comportament que té Walt és digne d’admirar pels orientals. Es converteix en l’ heroi del barri sobretot de la mare i la germana de Thao, que li insistiran per que treballi per ell per portar-lo pel bon camí. Poc a poc aniran consolidant una amistat cada cop més intensa, i d’aquí Walt començarà a interessar-se pels problemes i costums dels seus veïns.

Hi ha una gran evolució del personatge principal. Aquest al començament de la trama és una persona molt racista i arrogant, que falta al respecte tota l’estona. A mesura que transcorre la pel·lícula te n’adones com va canviant la seva manera de pensar. El protagonista va deixant enrere els seus prejudicis sobre els immigrants i s’hi va socialitzant amb ells. Finament acabarà trobant en ells el suport que no ha trobat en la seva família biològica.

”Gran Torino” analitza diversos aspectes sobre la nostra societat i ens hi fa reflexionar, com per exemple: la vellesa, la vida, la mort, la amistat i el racisme entre altres. És una trama entretinguda que emociona i on es barreja el la comèdia, el drama i l’acció. Per tot això us la recomano, segur que us agradarà.

Sandra

Publicat dins de Cinema, Sandra Moradell | Envia un comentari

L’aula de música

Publicat el 12 gener 2012 per judithmaltas

És difícil concentrar-se a classe o poder escoltar correctament al professor mentre a l’aula que hi ha a l’altre costat del passadís estan tocant el piano o la flauta, cantant cançons o picant amb els peus a terra.

Des de que vaig començar l’institut aquest any, no hi ha hagut gairebé cap dia que no hagi escoltat sorolls a l’aula de música. I és que és realment empipador fer una classe mentre sents música de fons, és impossible concentrar-se! Per exemple, durant les últimes setmanes de classe abans de les vacances de Nadal vam tenir molts exàmens, i mentre fèiem alguns d’ells, vam haver d’escoltar com assajaven cançons de Nadal. Va ser realment molest.

Jo he trobat vàries solucions a aquest problema com: insonoritzar l’aula de música per tal de no molestar ningú, cosa que penso que seria bastant cara, o la més fàcil, canviar l’aula de lloc. Estaria bé posar-la al pis de dalt ja que penso que als de 1er i 2on d’ESO no els molestaria tant com a nosaltres. A part, ells són els que l’utilitzen, juntament amb els de 3er d’ESO.

Tot i així, espero que els pròxims dos trimestres que queden, no tinguem tants problemes per concentrar-nos a classe!

Judith

Publicat dins de Judith Maltas, Molèstia, Música | 1 comentari

Una nit molt esperada

Publicat el 7 gener 2012 per andreamorell

Aquest cap d’any ha sigut molt especial. L’he celebrat a casa d’uns amics, feia sis anys que no el celebrava amb ells. En tenia moltes ganes, feia mesos que tenia el vestit i que planejava amb les meves amigues què podríem fer per muntar-nos una “petita festa” sense els pares, ja que no volien que sortíssim de festa.

El gran dia va arribar, estàvem a 31 de desembre i ja ho tenia tot preparat. Tenia sis hores per fer-ho tot abans de marxar a vestir-me a casa d’aquests amics. A les cinc i mitja ja estava preparada per tot el que se’m vindria a sobre. Va ser molt divertit, la Mar ens va pentinar i maquillar a totes amb molta paciència. Semblava que ens haguessin tret d’una pel·lícula! Quan ja vam estar vestides encara faltava una hora per que arribés tothom així que vam haver d’esperar. Van arribar els meus pares, com sempre, els últims i llavors va començar la festa. La nit va passar molt ràpid, vam sopar i les nenes ens vam anar a jugar al pòquer abans de les campanades. Després de felicitar-li l’any nou a tothom i ballar una estona am els pares vam decidir de començar la nostra festa, així que les cinc grans vam pujar a dalt de tot on ho teníem tot preparat. Vam posar la música i la festa va començar.

Va ser un èxit fins i tot els demés que s’havien quedat a baix van pujar, això sí, no estava permesa l’entrada a majors de divuit anys.

Andrea

Publicat dins de Andrea Morell, Cap d'any, Festa | Envia un comentari

Piano

Publicat el 7 gener 2012 per kimrodriguez

Quan tenia sis anys, la meva mare em va preguntar quin instrument m’agradava. Tota la meva família de part materna toquen algun instrument, i ella volia que comencés jo també. En un principi, jo volia tocar l’arpa, doncs sempre m’ha semblat un instrument molt curiós i harmoniós, i encara m’agradaria. Però per a poder tocar l’arpa, havia d’anar a alguna escola a Barcelona, així que vaig optar pel piano. Durant molts anys vaig tocar música bastant monòtona, sempre era el mateix, i l’única vegada en que gaudia era quan anava a Holanda i tocava conjuntament amb la meva àvia. Però els meus pares no em volien desapuntar de l’aula de música. Quan vaig començar quart de l’ESO, vaig aconseguir deixar les classes de piano, argumentant que no tenia temps. Però ha passat més d’un any, i encara no he tocat res.

L’altre dia, estava mirant a la tele el programa “Tú si que vales”, i va sortir un nen de 10 anys, que tocava el piano d’una manera impressionant. Em vaig quedar bocabadada, i em va emocionar bastant. Michael Andreas, es diu el nen, que també és compositor, i bastant bo. Quan el mirava tocar a través del televisor, podia veure quant gaudia ell, era la seva passió! Em van entrar ganes de tornar a tocar el piano. Així que una de les primeres coses que vaig fer l’endemà al llevar-me, va ser tocar el piano, i em vaig sentir realment bé. Ja no ho sento com una obligació, sinó que toco per que m’agrada i perquè em fa sentir millor.

Kim

Publicat dins de Kim Rodríguez, Obligacions, Piano, Plaer | Envia un comentari

2012

Publicat el 27 desembre 2011 per Josep M. Altés Riera

Vaig néixer a l’abril del 1955. Així que no és estrany que, durant bona part de la meva vida, un any amb aquesta xifra em resultés gairebé mític i impossible. Suposo que el mateix els devia passar a tots aquells que van posar títols “llunyans” a unes pel·lícules, que ara resulta que ja estan passades de moda! Han caducat. Com els productes frescos del súper, estan passades de data. Imagino que en tot això hi devia jugar un paper important el canvi de mil·lenni. Des dels seixanta o setanta del segle passat, qualsevol esdeveniment situat més enllà del dos mil resultava propi de les ficcions més agosarades.

Aleshores, dos mil significava lluny, molt lluny. Però ja fa una colla de dies que ens hem empassat el 2001 de l’Odissea a l’espai de Kubrik i ja som a punt d’empassar-nos les catàstrofes del 2012 de Ronald Emmerich. Si ens esperem una mica ens trobarem amb el 2019 del Los Ángeles tenebrós de “Blade Runner”, i amb una mica de sort podrem dir el mateix quan haguem sobrepassat el 2035 del Chicago de “Jo robot”. Tempus fugit.

Això de posar nombres als anys, xifres amb les quals ens orientem en el temps, és un recurs la mar de pràctic per assenyalar la fi d’un període i el començament d’un altre… encara que això que anomenem “temps” no té altres talls que els que hi posem nosaltres. Sigui com sigui, està bé que ens serveixin a tots plegats per desitjar-nos un “feliç any nou”. És un costum molt més saludable que el d’ignorar-nos o destruir-nos mútuament, que és el que els humans farem probablement al llarg d’aquest any que és a punt de començar.

Deixem-ho aquí, perquè m’envaeix el pessimisme. Jo tan sols volia desitjar-vos que els vostres bons desigs es facin realitat!

Josep Maria

Publicat dins de Any, Josep Maria Altés, Temps | Envia un comentari

David :)

Publicat el 27 desembre 2011 per carolinacastano

Sopa, gambes, musclos, escopinyes, carn, canapès, dàtils, torrons, xocolata, anís, cafè, Àlex, Javier, Veronica, Mario, tiets, tiet, iaia, avi… I així podria seguir fins omplir tot un escrit de noms que descriurien a la perfecció la meva ‘’nochebuena’’. Ahir, en canvi, a la llista faltava una persona molt important. En David, el meu cosí.

El David te 26 anys. Tot i que es una mica crio i em pica de mala manera, me l’estimo molt. Ell es germà de la Verònica, la meva cosina gran, tots dos són com els meus germans grans. En David te un paper molt important al Nadal de la meva família. Ell s’encarrega de que tot vagi perfecte, de que a casa, a ningú li falti un motiu per somriure. Ahir, per desgracia va deixar en mans de l’Àlex, el meu altre cosí, aquesta tasca. Tothom va notar la seva absència. El David no va poder sopar amb nosaltres.

Normalment, i des de fa molts anys, quan acabem de sopar la nit del 24 de desembre, solem fer xivarri a casa, cantant, jugant a cartes o a qualsevol cosa que se’ns acudeixi. Ahir va ser diferent. Tots teníem l’esperança de que en David es presentés per sorpresa i comencés a repartir abraçades i petons per a tots. L’Àlex va cuidar del meu cosí petit i el meu germà, jo vaig estar amb la meva cosina gran i la iaia al sofà, els altres parlaven de coses sèries i la meva mare fregava els plats. No era el mateix sense ell. Vam gaudir tots plegats d’una manera molt diferent. El vaig trobar a faltar.

Avui que ja es 25 de desembre, torno a dinar a casa dels avis. Avui dos dels meus cosins no hi seran. La Verònica s’aixecarà tard i el David… avui el David sí que vindrà! Aquest matí s’ha presentat a casa d’hora, ens ha portat l’esmorzar i ell ja és a casa de la iaia amb el meu germà! Així que jo, que encara esmorzo a la una de la tarda i encara no em crec que avui dini amb el meu cosí gran, vaig tirant cap a casa de la iaia. Sols em queda desitjar-vos un BON NADAL a tots i que entreu al 2012 amb bon peu! :)

Carolina Castaño

Publicat dins de Carolina Castaño, Cosins, Família, Festa, Nadal | Envia un comentari

Molt tocats per la tramuntana

Publicat el 25 desembre 2011 per carolinacastano

Quan era petita solia passar els estius fugint de la calor al llarg de la costa brava. M’agradava pujar al cotxe de bon mati i deixar-me portar per la tramuntana. No teníem rumb i mai sabíem on acabaríem dinant. Solíem tornar a casa a les 8 del vespre i a aquella època Maçanet tenia moltíssim més encant que ara. Era l’estiu de 1999. L’estiu del meu quart aniversari. L’estiu que sempre tindré en ment, aquell que recordo, a hores d’ara, amb més claredat.

Aquell agost de 1999 el recordo molt plujós, amb moltes tempestes. Tot i el temps, el meu pare tenia molt present que volia gaudir amb mi i oblidar-se per unes setmanes del dur treball al camp. I així va ser. A Maçanet de la Selva, els meus avis tenen una casa. A quinze minuts de Blanes i a un quart d’hora de Girona, aquest petit poblet de la Selva, té tota la Costa Brava al seu abast. Passàvem els dies al cotxe, sense rumb, sense saber on dinaríem, descobrint cales, petites fortaleses medievals, aldees, monuments, ports… M’agradava, tot i que nomes tenia 3 anys. Recordo que la meva mare escrivia un diari del que fèiem dia a dia, i hi enganxava un petit record d’allà on anàvem. El meu pare, en canvi s’adaptava a les noves tecnologies i ho gravava tot amb una càmera de vídeo. A ells també els hi agradava. Ho notava, érem feliços.

El 31 d’agost, el dia del meu 4rt aniversari, vam anar a Blanes. Ja hi havia estat mil cops des de ben petitona, però al ser l’estiu dels grans descobriments hi vaig anar amb més ganes. El dia abans d’anar-hi va estar plovent molt, i els meus pares encara estaven enfadats amb mi. Vam estar a Begur, i amb la tempesta que hi va haver, només a mi se’m va poder ocórrer ficar-me a l’aigua. Em vaig refredar. Suposo que per això estaven enfadats. El meu aniversari va estar gairebé passat per mocs i febre. Encara ronda algun vídeo per casa d’aquell 31 d’agost. Es digne de veure.

Ara que han passat 12 anys, recordo com anar a Maçanet m’agradava i alhora veig que ja no ho gaudeixo com abans. El temps, savi com ell sol, s’encarrega d’omplir-nos d’obligacions. Provoca que deixem caure en l’oblit tots els símbols que van marcar la nostre infància. Aquells que fan un estiu únic i inoblidable. Sort en tinc de la tramuntana, del diari i dels vídeos en VHS. Estic ben segura que si no fos per això, hauria anul·lat completament l’agost de 1999 del meu bagul dels records.

Carolina Castaño

Publicat dins de Carolina Castaño, Costa Brava, Estiu, Infantesa, Records, Vacances, Viatjar | Envia un comentari

Laia Monells

Publicat el 24 desembre 2011 per Josep M. Altés Riera

He rebut aquest correu de la Laia Monells i m’ha semblat que podia incorporar-la a aquesta continuació de la tertúlia en què ella va participar al curs passat:

“Apreciat Josep Maria,

Soc la Laia Monells, ex-alumna teva.

T’escric per dir-te que m’alegre saber que vas decidir seguir allò que ja fa temps vas començar amb nosaltres, els alumnes de quart de l’ESO 2010-2011. Parlo de la tertúlia del quart pis. En la classe d’espanyol en la que estic a la meva nova escola de Quincy, Illinois; Sens va demanar buscar un article del Nadal, en la meva recerca em va venir al cap la tertúlia. No sabia si l’havies tancada o si seguia en funcionament. Va fer-me molta il·lusió veure que aquest petit record que vaig deixar al IES Jaume Almera seguia en funcionament, gracies als nous alumnes que ara formen quart.

Puc imaginar-me la feina que requereix la correcció continua de tants escrits, i entenc que dubtessis seguir-la en aquell moment. La meva opinió es que has fet una bona decisió en deixar que aquest llibre ple de vivències i opinions diferents es seguís escrivint, i no haver-lo tancat.

Agrair-te la teva dedicació també perquè creus en els teus alumnes. Mentre d’altres professors ens diuen que hi ha gent que sap escriure i que hi ha gent que no, tu ens dius que tots podem aprendre i millorar. També, perquè insisteixes en que escrivim, tot i que haig de dir que de vegades es dur. Crec que mai abans de la teva classe de taller d’escriptura havia entès importància d’escriure, aixi que aquest també es un dels meus motius de gratitud.

Molt bon Nadal Altés,

Laia”

L’he convidada a enviar-nos les seves cròniques des d’Ilinois i li ha semblat molt bé. Fantàstic!

Josep Maria

Publicat dins de Josep Maria Altés | Envia un comentari