Baixes temperatures

Publicat el 6 febrer 2012 per kimrodriguez

Tota Europa es troba immersa en baixes temperatures. Fa tant de fred que fins i tot a
Vilassar va nevar. Cosa que no sol passar, l’última vegada va ser fa dos anys i també va causar impressió. Dijous a primera hora va començar a nevar, però no feia suficient fred com per a que la neu es quedés; la temperatura no baixava del 1°C, i quan el floc de neu tocava el terra es convertia en aigua. Tot i així, tothom estava il·lusionat. A les 12 del matí ja havia parat de nevar, però les classes es van cancel·lar a les 14h. No em queixaré d’haver perdut classes, perquè em va agradar, però crec que no té cap mena de sentit. Desprès ens preguntem perquè Espanya està tant malament en educació respecte a Europa, i aquesta pot ser una de les raons.

A Holanda, el mateix matí van caure 10cm de neu a tot el país, estaven a una temperatura de -15°C, les carreteres estaven plenes de cotxes que no podien circular, els trens no funcionaven, i les escoles seguien obertes. Molts altres països es trobaven en la mateixa situació, i inclús amb temperatures més baixes, però tots tenien en comú que les escoles seguien obertes. Va ser una mica exagerat cancel·lar les classes quan ja no nevava.

De totes maneres, ha estat molt bé que nevés, així sembla més hivern, i com uns nens petits, tothom s’il·lusiona, i s’ho passa bé. Gaudim d’un paisatge que, tot i no ser blanc, és diferent al que estem acostumats. Fins ara, les temperatures no eren les corresponents a aquesta estació. Ara surts al carrer, i sembles una ceba. Ens vestim plens de capes: samarretes, jerseis, abrics d’esquiar, bufanda, guants, gorret… i tothom està refredat. Així que jo aconsello que us quedeu a casa, prenent una xocolata calenta, abrigadets, al costat de la llar de foc i mirant una bona pel·lícula amb els amics.

Kim

Publicat dins de Fred, Hivern, Kim Rodríguez, Neu | 1 comentari

Torremar

Publicat el 6 febrer 2012 per albacanals

Avui, els de psicologia, hem anat a Torremar a observar els discapacitats intelectuals. L’entorn en el que viuen, les activitats, instal·lacions, etc. És una excursió que ens ha organitzat la Mireia Gauchía, alumne de 2n de Batx, ja que va fer les pràctiques del TR allà i li vam demanar que ens aconseguís una cita. El temporal no ens ha acompanyat, ja que ha nevat i hi hem anat com hem pogut: paraigües, xubasqueros i guants.

En quan em arribat, els monitors ens han rebut alegrement i una resident ha vingut corrents a preguntar qui érem. Ens han acompanyat a una sala on han fet una presentació de power-point, explicant quin grup són, quins objectius volen aconseguir amb les activitats que fan allà i ha remarcat sobretot que la finalitat era que siguessin feliços. Després d’aquesta presentació, quatre persones voluntàries que hi residien ens han explicat què feien allà i per què hi estaven. Han sigut d’allò més simpàtics, sobretot un que es deia Pepito era el més divertit i era el més xerraire, encara que en el primer moment li feia molta vergonya i parlava molt fluixet.

Després, ens han ensenyat les instal·lacions: l’hort, els barracons que estaven dividits ens grups segons el grau de discapacitat, la piscina o on jugaven amb els animals, una activitat que els hi agrada molt.

Finalment, ens han ensenyat el menjador, la cuina i les habitacions que moltes estaven decorades amb pòsters o fotografies, sobretot el de les noies.

Ha sigut una de les excursions més interessants que he anat i recomano a tothom que si tenen oportunitat de poder anar-los a visitar, que hi vagin. A més els fa molta il·lusió.

Alba Canals

Publicat dins de Alba Canals, Discapacitats, Sortida, Torremar | 1 comentari

Anonymous

Publicat el 6 febrer 2012 per kimrodriguez

Divendres passat, a l’acadèmia d’angles a la que vaig, ens van demanar que portéssim un article. Una companya, el va portar sobre una nova polèmica de l’FBI, i em va semblar molt interessant. La noticia anava sobre un grup de hackers (pirates
informàtics), anomenat Anonymous, que havien interceptat un correu electrònic de l’FBI dirigit a Scotland Yard, la policia britànica, i també una conversa per teleconferència de 15 minuts de durada, per a compartir informació relacionada amb ciberatacs. En aquesta conferència, es donava a entendre que l’FBI té totes les trucades que es fan al món gravades, per la seguretat nacional. I al correu electrònic es donen detalls i una contrasenya per accedir a aquestes trucades. Això ha causat una gran polèmica, doncs això vol dir que no tenim intimitat ni quan parlem per telèfon.

Jo estic totalment en contra d’això, les converses telefòniques haurien de ser totalment privades. Quin dret tenen els de l’FBI a escoltar el que li dius a un familiar, una parella o a un amic? Això no és una violació dels drets humans? Com a mínim ens podrien avisar de que les nostres converses estan essent gravades, opino jo. Tot i que llavors els terroristes no farien servir els telèfons i no serviria de res… de totes maneres, trobo que està mal plantejat això. No haurien de ficar-se a la vida de ningú aquesta gent de l’FBI. A més, no deuen tenir temps en comprovar totes les trucades, no? Intenten controlar tot el món, i és impossible. Entenc que vulguin protegir els Estats Units del terrorisme, però hi ha límits que no s’han de creuar, i és que s’han de respectar els drets de totes les persones.

Kim

Publicat dins de Drets, Intimitat, Kim Rodríguez | 1 comentari

Jo pago per la música que m’agrada

Publicat el 6 febrer 2012 per juliaxaubet

Últimament hi ha hagut molta polèmica respecte al tancament de Megaupload i les lleis SINDE i SOPA. No he estat gaire al cas de com ha quedat el tema de les descàrregues il·legals però tinc molt clar de quin costat estic. Abans em baixava música sense pagar però he deixat de fer-ho. Paguem per moltes altres coses sense dubtar que sigui necessari i sembla que pagar per la música sigui una tonteria, però que no hi dediquen un temps i un esforç els autors per crear-la? Jo ho veig com una responsabilitat. És a dir, la música és art i per tant quan un composa no ho fa pensant en els diners que guanyarà, però tot i així aquesta persona ha de viure i si està fent música no pot estar treballant. Què ens costa doncs, assegurar-nos de que els nostres grups, cantants i músics preferits tinguin diners suficients i puguin dedicar-se plenament a la música? Hi sortim guanyant nosaltres també.

A més a més, encara que pensis que l’art és lliure i que no s’ha de pagar, no es pot negar que és molt més injust permetre que gent com el cap de megaupload visqui com un rei gràcies a mèrits que no són seus.

Júlia

Publicat dins de Descàrregues, Júlia Xaubet, Justícia, Música | 1 comentari

La chica burbuja

Publicat el 6 febrer 2012 per martajareno

Ahir a la televisió vaig veure una noticia que em va impactar bastant. Era sobra la coneguda “chica burbuja”.

La noia valenciana coneguda com la “chica burbuja”, es diu Elvira Roda i pateix Sensibilitat Química Múltiple (SQM). Ahir pel matí es va incendiar la seva casa i això va alarmar molt a la seva família.

Feia 9 anys que vivia a casa seva ecològica, sola, en  una habitació completament neta i aïllada de tota substància química fins que ahir es va veure en l’obligació de sortir-ne.

Davant d’aquesta situació, els familiars tenien força por, perquè aquesta noia no pot tenir cap contacte amb les persones ni amb l’ambient en general.

El que em sembla vergonyós és que els mateixos familiars van ser els que van haver de portar-la amb el seu propi cotxe a una casa que tenien a la muntanya, perquè dormís aquella nit com a mínim, aïllada ja que no hi ha cap servei d’ambulància ni cap tipus d’atenció sanitària especial per a gent amb aquesta curiosa malaltia.

Crec que això ho hauríem de canviar, perquè encara que siguin poques persones les que la pateixen, tothom té dret a tenir una mínim atenció per ells.

Marta Jareño

Publicat dins de Marta Jareño, Salut | 1 comentari

Carnestoltes

Publicat el 6 febrer 2012 per albacanals

El dia 17 es celebra carnestoltes, una festa que cada any hem cel·lebrat a l’institut. Aquest any s’ha suspès, ja que els de 4rt fan una festa per la tarda al preu de 3€ on inclou menjar, beguda i música. No ho trobo just, ja que crec que per celebrar aquesta tradició no s’hauria de pagar. Entenc que els de 4rt facin la festa, nosaltres l’any passat també vam pensar-hi en aquesta idea, però a causa d’això ara tots ens hem quedat sense una de les cel·lebarcions més divertides de l’any.

Cada any, ens reuníem tots per participar en un concurs on es valorava quina era la disfressa més divertida i original, i fer un ball com a presentació. Sincerament, jo era un dels dies que més em reia a l’institut i m’ho passava molt bé.

Totes nosaltres ja ens havíem fet la idea de poder participar-hi. Teníem idees pensades molt divertides, com disfressar-nos de menjar, d’un pijama amb forma d’animal o de “Buscando a Wally”. Tot i no poder celebrar-ho com cal, espero poder anar disfressada aquest dia, ja que és molt divertit.

En conclusió, crec que no s’hauria de suspendre aquesta activitat i no es per poder perdre classe, sinó perquè és un dels pocs dies que ens reunim tots junts i ens ho passem bé, busquem idees i intentem ser els més originals.

Alba Canals

Publicat dins de Alba Canals, Carnestoltes, Diversió | 1 comentari

Re-pressió estètica

Publicat el 29 gener 2012 per emmapuigg

- Un 80% de les persones admeten que els agrada anar de compres, un 40% d’ells no troben la seva talla i més del 50% confirmen que això els afecta psicològicament i es senten tristos, preocupats i culpables.

-Un 44% de les persones s’han plantejat fer dieta després de comprovar que no utilitzen la talla que creien utilitzar.

-Un 90% dels casos en trastorns alimentaris són dones entre 10 i 29 anys.

-Les intervencions de cirurgia estètica més demandades són la liposucció i els augments mamaris. Les dones són la immensa majoria de la clientela: elles es someten al 87,7% de les operacions.

Els mitjans de masses ens imposen dia rere dia un estereotip de bellesa malaltís -que s’allunya de l’estàndard i resulta impossible d’aconseguir, si no és a base d’esforç, sacrifici i dolor. Paral·lelament, el sistema s’aprofita dels múltiples beneficis econòmics que es desprenen de la indústria estètica: pastilles, cremes, dietes, aparells i operacions quirúrgiques, “suposades ajudes” per aconseguir l’objectiu desitjat.

Aquest joc econòmic, esdevé un joc d’obsessions en adonar-nos que no tenim la figura ideal establerta. L’autoestima baixa i apareixen inseguretats que distorsionen la percepció de la nostra aparença i que poden desembocar en trastorns alimentaris com la bulímia i l’anorèxia. Allò que merament era un ideal repercuteix negativament en la nostra salut física i mental.

Aquesta realitat és més desfavorable per a les dones ja que, no només ens sentim agredides per part dels mitjans i la publicitat, sinó que també ens influencien els rols que encara arrossega la societat i que es caracteritzen per una clara actitud patriarcal: “la dona ha d’agradar a tothom, estar maca en tot moment i ser delicada i agradable”. Aquest tòpics són tan freqüents i els tenim tan assimilats, que sovint no en som conscients.

Vull fer una crida, doncs, a totes les dones perquè despertin i es mobilitzin. No hem de ser esclaves d’aquesta societat capitalista i patriarcal que ens trepitja i determina al camí a seguir. Plantem cara a totes aquestes agressions que patim cada dia. Prenem consciencia dels diversos atacs que rebem i de com ens afecten.

Siguem fortes, no ens callaran.

Emma

Publicat dins de Bellesa, Dona, Emma Puig, Estètica, Repressió | 1 comentari

Reviure records amb una altra prespectiva

Publicat el 24 gener 2012 per sergifrances

Quan era petit, vaig anar a un torneig de bàsquet a La Seu d’Urgell, amb el meu equip. Tot i que no vam guanyar, va ser molt divertit i ens ho vam passar molt bé. Aquest torneig era, i sempre ha estat del 27 al 30 de desembre.

Fèiem molts partits, per ser només quatre dies, però no només fèiem partits; per la nit, anàvem al pavelló i les persones que organitzaven el torneig muntaven molt jocs, la majoria d’aquests relacionats en l’àmbit del bàsquet.

A aquesta passada edició del torneig, hi vaig anar com a segon entrenador del Mini “A” masculí de Vilassar de Dalt; tot i que, dels quatre dies, vaig estar dos i mig sol, ja que el Manel (que és l’entrenador principal), havia hagut de marxar per problemes amb la feina. Quan em van dir d’anar-hi, em van venir al cap tots els bons moments que vaig tenir com a jugador, i vaig pensar que els tornaria a viure, però, aquest cop com a entrenador. Però també vaig tenir una mica de por, ja que anar al torneig com a entrenador, significa més responsabilitat, i justament, amb aquells nens, que s’acostumaven a portar malament, em costaria. Però, al final, vaig acceptar i vaig anar-hi.

Quan va acabar el torneig, vaig adonar-me’n que m’ho havia passat molt bé, que els nens s’havien comportat mínimament bé (encara que tenien els seus moments, com tots els altres nens) i que, havia estat una experiència que m’agradaria repetir en algun altre moment.

Sergi

Publicat dins de Bàsquet, Records, Sergi Francès | Envia un comentari

Enganys

Publicat el 24 gener 2012 per judithhernandez

Ens deixem enganyar. Sabem que l’engany existeix, tot i així, sucumbim a ell en repetides ocasions. Les possibilitats dels que ens enganyen poden ser moltes: publicistes, persones… Ens ho creiem tot, ens donen expectatives i il·lusions d’un futur que tu ja saps que no arribarà perquè saps on t’has ficat, però tot i així, et deixes enganyar perquè penses “potser aquesta vegada és diferent…” Doncs no, sempre serà el mateix.

Els publicistes ja tenen unes tècniques preparades per poder-nos enganyar fàcilment amb els anuncis però, i les persones? Com aconsegueixen que t’enganxis a elles? Encara no he descobert la resposta tot i que moltes vegades hi penso. Però això no vol dir que totes les persones t’enganyin, tot i que, tu com saps qui ho fa i qui no?

Generalment som enganyats pels que menys creiem, pels que tenen un intel·lecte tant difícil de trobar que no t’ho esperes. Però al cap i a la fi, són els que més et sorprenen. Les persones associem l’engany amb la mentida, el dolor, la decepció… però els publicistes, de veritat ens causen dolor? La resposta és no. Els publicistes ens enganyen amb al·licients que desitgem per aconseguir un benefici per a la empresa però les persones, no busquen un benefici, no busquen res.

Utilitzar la raó i no l’emoció seria un antídot contra l’engany, però no sempre s’està preparat a la seva trampa per molta intel·ligència o experiència que puguis tenir. Com bé deia la dita “Al millor caçador la llebre se li escapa” i com bé Abraham Lincoln va dir: “Pots enganyar tothom algun temps, pots enganyar alguns tot el temps, però no pots enganyar tothom tot el temps”.

Judith

Publicat dins de Engany, Judith Hernández | Envia un comentari

TR

Publicat el 24 gener 2012 per nabilabenkhlifa

L’any que ve, si tot va bé i no haig de repetir (això espero) haurem de fer el TR, el temut Treball de Recerca.

L’ any passat em van comentar en què consistia i no em va fer gaire gràcia perquè tot el treball que havíem de fer en una setmana, un grup de quatre o cinc persones, els quatre anys anteriors, ara l’hauria de fer jo tota sola, i hauria de presentar-lo davant de tothom… A mi, com a la majoria, no m’agrada sortir al davant d’una classe i començar a exposar allò que havia estat treballant. Però després em van dir que no m’alarmés, que tindria uns quants mesos per poder fer-lo, això sí, hauria de compaginar-lo amb els estudis.

Fins fa uns dies, no sabia de què faria el treball, però amb la presentació dels nois de segon de batxillerat crec que ja ho sé.

La setmana passada, mentre estàvem a la segona presentació, la Marta una molt bona amiga meva, em va suggerir de fer-ho d’alguna cosa àrab o marroquina ja que tot i haver nascut aquí les meves arrels són marroquines.

Jo em vaig quedar rumiant una estona sobre què fer-ho, sobre la immigració? O millor sobre el racisme? Fins que de cop vaig tenir una il·luminació, se’m va ocórrer fer-ho sobre l’arquitectura i la decoració àrab, que des de sempre m’ha agradat molt.

He escollit aquest tema perquè fa un parell d’anys amb la meva mare vam anar a Granada a visitar l’Alhambra, perquè des de feia un temps ella volia visitar-la.

M’agradaria parlar sobretot de l’art que tinc més pròxim, el d’Espanya i el del Marroc.

Voldria anar un altre cop a l’Alhambra, i tornar a visitar els jardins, les diferents sales que tenien, les torres… I la mesquita de Còrdova, que són les que més em criden l’atenció.

Després podria parlar dels llocs que podria visitar al Marroc, com la Medina de Tànger o la de Marraqueix, el mobiliari típic…

Espero tenir temps suficient, que no se m’acumuli el treball, i que la presentació surti a les mil meravelles.

Nabila

Publicat dins de Nabila Benkhlifa, Treball de recerca | Envia un comentari

Una tasca molt important

Publicat el 21 gener 2012 per xaviercanellas

L’arbre de nadal, els llums del balcó, els tions petits sobre el moble, l’espelma al centre de la taula, l’eucaliptus al rebedor, les figures sobre la televisió, la corona d’advent al pom de la porta, el calendari d’advent penjat a la paret,… Tots objectes que, ja deu fer ben bé un mes i mig, anava col·locant, juntament amb la meva família, per tota la casa. No obstant, en aquest llistat hi manca el treball més important i que més m’agrada d’aquestes festes: fer el pessebre.

El pessebre, com tots sabreu, és la representació del naixement del nen Jesús acompanyat de figures de personatges rurals. Des que era petit, el meu pare i jo en fem un de diferent cada any, amb les mateixes figures i els mateixos suros, però canviant-ne la distribució. M’agrada molt fer-lo perquè és una tasca que demana molt temps i dedicació i cada idea és fonamental. Passo estones rumiant l’estructura, després he de prepar-la marcant-la amb llistons de fusta i distribuint-hi els suros que fan de muntanyes. També s’ha de preparar la bomba d’aigua per fer un rierol i la il·luminació necessària. La molsa, abans recollida del bosc i ara comprada, també duu molta feina a l’hora de calcular que n’hi hagi prou per tot el pessebre. Finalment col·locar les figures, que sembla la feina més fàcil però no és així; s’ha de tenir en compte la posició d’aquestes i conèixer la funció de cadascuna.

Com cada any des de ja fa temps que em presento al concurs de pessebres de Vilassar de Dalt. Ja en fa tres que he estat classificat a la categoria d’adults i ara per ara sóc el pessebrista més jove d’aquesta categoria. Com a premi es dona a tots els participants el gust de triar una figura per al pessebre. Jo ja en tinc tres i cada any les incorporo al nou pessebre.

Les festes de nadal ja han passat i ja és hora de treure totes les decoracions incloent-hi el pessebre. Se’m fa estrany que un dia per l’altre ja no hi sigui, però no voldria pas que hi fos tot l’any!… O si?

Per que això pogués passar caldria que sempre fos nadal. Us imagineu que fos així?

Xavier

Publicat dins de Nadal, Pessebre, Xavier Cañellas | Envia un comentari

Quan sigui gran, vull ser soldat!

Publicat el 18 gener 2012 per xaviermartinez

L’últim dia d’aquestes vacances de nadal, com que no tenia res a fer, vaig decidir mirar una pel·lícula. Al principi no sabia quina triar, ja que sóc molt indecís a l’hora d’escollir-ne una. Per a mi, una pel·lícula, ha de ser especial i m’ha de transmetre un missatge. Així que vaig engegar el meu ordinador, i tot saltant de web en web, vaig trobar tres possibles candidates: “Black Hawk Derribado”, “Efecto mariposa” i “De mayor quiero ser soldado”. Després de llegir-me la sinopsis de les tres pel·lícules, vaig eliminar-ne una: “Efecto mariposa”, degut a que ja l’havia vist feia un temps i, tot i que és molt bona, em venia de gust mirar-ne una de nova.

Finalment, la meva decisió va portar-me a mirar “De mayor quiero ser soldado”. Aquest film tracta sobre un noi de vuit anys que pateix un canvi radical de personalitat, degut a la influència de la televisió. A partir del moment en que els seus pares li instal·len aquest aparell a la seva habitació, el noi sembla desenvolupar una certa fascinació per les imatges violentes. A més a més, l’Àlex pateix seriosos problemes de comunicació, no només amb els seus pares, sinó també amb els seus companys d’escola. Per si això no fos prou, l’arribada de bessons a la família, i tot l’estrès que això comporta, fa que els seus pares discuteixin sovint, cosa que es sumarà a tot el que està vivint el noi. Per a refugiar-se d’aquesta situació en el seu dia a dia, l’Àlex crea dos amics imaginaris: l’Astronauta –que representa el bé i la bondat del noi– i el General –que representa la seva agressivitat i ràbia–. Des d’aquest canvi en la seva vida, el jove es mostrarà més agressiu amb els seus companys de classe. I aquest mal comportament el conduirà a un final tràgic.

Després de llegir la sinopsi, no m’hagués imaginat mai que la pel·lícula m’agradés tant. Per mi va ser una bona estona per reflexionar sobre com els mitjans de comunicació poden influir sobre una ment tan pura com la d’un nen de vuit anys. I amb quina facilitat li poden inculcar ideals. Penso que s’ha d’anar amb compte amb el que mirem a la televisió i el que deixem veure als nens, ja que ho poden mal interpretar i això pot tenir unes conseqüències terribles.
Xavi

 

Publicat dins de Televisió, Xavier Martínez | Envia un comentari

Surrendered Wife

Publicat el 18 gener 2012 per ainaraodriozola

Surrendered Wife és un llibre d’autoaprenentatge per les dones per ser “millor” parella per als seus marits. Es basa en que les dones han de ser més submises per garantir la felicitat en parella i la pròpia. El pitjor de tot és saber que no és una paròdia o una broma de mal gust sinó que va totalment en serio. Això ho he descobert a través d’un reportatge que tractava de dones que havien llegit aquest llibre i havien decidit de portar a terme aquest mètode. He de reconèixer que a totes els havia funcionat i ara portaven una vida més feliç (o això deien ja que el llibre no permet que elles es queixin) i, el més important per elles, el seu marit estava molt content amb el canvi. La pregunta és: qui no seria feliç amb una criada que treballés per a tu sense queixar-se ni demanar res? Jo crec que la resposta és: algú que s’estima a la seva parella.

Clar que seguint aquests consells la parella discuteix menys, perquè de ser dos passen a ser un: una part, que és el marit, que ho decideix tot i l’altra, la dona, que acata les ordres. Si no hi ha ningú per contradir-te, amb qui vols discutir? Però no perquè no vulgui contradir-te sinó perquè no pot. I és que el llibre parlava de deixar TOTES les decisions al marit, què menjar, com vestir-se, com maquillar-se, com pentinar-se, què fer, a on anar, quan… Amb això no vull dir que les decisions siguin una cosa de les dones sinó de tots dos. També parlaven de que ara dues de cada tres parelles es divorcien. Si una parella es divorcia és perquè no pot viure junta, no crec que la solució sigui que la dona hagi de deixar a part els seus principis i dignitat perquè així el marit estigui content ja que tots som persones i no tenim per què canviar. Si el que es vol és viure en parella llavors s’ha de trobar una persona que et completi, no que t’anul·li.

Els marits deien que així les seves dones eren més femenines. És que ser femenines significa somriure tota l’estona encara que el que vols és queixar-te, ser més fràgils, dependre totalment d’una altra persona, anar sempre maquillades, ben vestides i presentables perquè així se sentin orgullosos de tenir una dona que, encara que no pensi ni tingui personalitat pròpia, és maca…? Si ser femenina significa això, espero no arribar a ser-ho mai.

No m’ha impressionat gaire que hi hagi persones que pensin així, ja que hi ha gent per tot, el que més m’ha impressionat és que les dones acceptessin aquest canvi de vida en el que passen a ser esclaves per als seus marits i que el llibre aquest, que per cert ha escrit una dona, hagi triomfat tant que l’han hagut traduït a 15 idiomes diferents.

Per si algú vol veure el reportatge aquí deixo el link:  http://www.youtube.com/watch?v=LGkT-W9wKSc

Ainara

Publicat dins de Ainara Odriozola, Dona | Envia un comentari

El meu cosí

Publicat el 18 gener 2012 per martajareno

Un cop més, un dels meus escrits va sobre la meva família. Aquest cop però, és sobre el meu cosí Sergi.

Ell té 19 anys i sempre ha sigut com un germà per a mi. Quan érem més petits passàvem tots els estius i les festes junts a Tarragona fent allò que ens agradava.

Aquest any, malauradament no hem pogut estar tan temps junts.

Ell vivia a Tarragona amb els meus tiets, però quan va complir 18 anys, el van fitxar l’equip de futbol del Girona, ell jugava a un equip tarragoní: el Reus; però davant d’aquesta oferta que el faria créixer com a futbolista, no la va renunciar.

Això va crear dos sentiments oposats: per una part, una tristesa pels seus pares i per la família en general, perquè va haver d’anar a viure a Girona, i vam passar de veure’l cada dia, a veure’l només els dies festius.

Per una altra banda, alegria perquè va escollir el que va creure que era millor per a ell i professionalment va augmentar de categoria. Va passar d’un “equipet” de ciutat a jugar a la Segona Divisió de la Lliga Espanyola.

Actualment, està jugant a un filial del Girona, el Riudellots i de tan en quant, l’entrenador del Girona el convoca amb el primer equip.

Ell em va explicar emocionat que mai havia cregut que podria haver arribat on ha arribat i que no deixarà de lluitar pel que vol, arribar algun dia a la Primera Divisió, encara que és conscient que és molt difícil.

Sempre he estat orgullosa d’ell, però després d’aquesta experiència que està vivint, encara més!

Marta Jareño

Publicat dins de Cosins, Esport, Futbol, Marta Jareño | Envia un comentari

Gran Torino

Publicat el 13 gener 2012 per sandramoradell

Clint Eastwood és considerat dels millors directors de cinema actual. He vist moltes de les seves pel·lícules i totes m’han agradat molt, però si hagués de triar alguna se’ns dubte seria Gran Torino, en que ell és el protagonista.

Gran Torino narra l’història de Walt Kowalski, un home vell i racista que està en un constant estat de mal humor. Quan la seva dona mor es sent molt sol i a més la seva relació amb els seus fills i nets no és massa bona, no tenen temps per ell, per això viu només amb la seva gossa Deisy en un barri de Detroit. El seu barri ha canviat molt amb el pas del temps. Walt es sent impotent amb aquest canvi, ell va participar a la Guerra de Corea i pràcticament tots els seus veïns són asiàtics, als quals no accepta. Una nit Thao el fill dels seus veïns de la tribu hmong intenta robar-li el seu bé més preuat, el seu cotxe ”El Gran Torino”, pressionat per una banda. Però el jove és sorprès per Walt que s’interposa en el atracament i no dubta en enfrontar-se amb els joves violents. El comportament que té Walt és digne d’admirar pels orientals. Es converteix en l’ heroi del barri sobretot de la mare i la germana de Thao, que li insistiran per que treballi per ell per portar-lo pel bon camí. Poc a poc aniran consolidant una amistat cada cop més intensa, i d’aquí Walt començarà a interessar-se pels problemes i costums dels seus veïns.

Hi ha una gran evolució del personatge principal. Aquest al començament de la trama és una persona molt racista i arrogant, que falta al respecte tota l’estona. A mesura que transcorre la pel·lícula te n’adones com va canviant la seva manera de pensar. El protagonista va deixant enrere els seus prejudicis sobre els immigrants i s’hi va socialitzant amb ells. Finament acabarà trobant en ells el suport que no ha trobat en la seva família biològica.

”Gran Torino” analitza diversos aspectes sobre la nostra societat i ens hi fa reflexionar, com per exemple: la vellesa, la vida, la mort, la amistat i el racisme entre altres. És una trama entretinguda que emociona i on es barreja el la comèdia, el drama i l’acció. Per tot això us la recomano, segur que us agradarà.

Sandra

Publicat dins de Cinema, Sandra Moradell | Envia un comentari