Igualdad de género

Publicat el 21 febrer 2012 per noeliaacosta

Hace mucho tiempo, en 1908 las mujeres de Nueva York que pedían mejoras salariales resultaron abrasadas por el fuego provocado por su patrón.
A partir de entonces, las mujeres han luchado en defender sus derechos consiguiendo grandes logros a nivel político civil y económico.

Así llegamos al año 2011, momento en el que las mujeres de este país, conscientes de llevar 3 años inmersos en una crisis, nos dimos cuenta de que parte de la herencia de derechos conseguidos tras muchas luchas de nuestros antecesores estaba en peligro.

Los últimos avances legislativos como “la ley contra la violencia de género”,” la ley para la igualdad efectiva de mujeres y hombres”… o son insuficientes o no se reflejaban en la vida cotidiana. Las mujeres creemos que no se hará un avance social verdadero si estas ideas no se transmiten a través de la educación y se toma conciencia de la necesidad de eliminar barreras por razón de género.

Las mujeres nos estamos dando cuenta de que estamos siendo las primeras en sufrir la merma de derechos que se implantará en nombre de las crisis. No debemos dejarnos arrastrar por el desánimo y el pesimismo que nos rodea a todos para dejar de lado la lucha por nuestros derechos que tantas mujeres han llevado a cabo a lo largo de los años. Hemos de luchar para consolidar lo que ya se ha conseguido y avanzar en lo que aún nos queda para conseguir. Como iguales que somos mujeres y hombres hemos de salir adelante de esta complicada situación todos juntos, sin dejar atrás a nadie. Queremos que las relaciones igualitarias sean una realidad, y vivir en una sociedad justa donde la gente tenga las mismas oportunidades. Por todo esto las mujeres no han podido seguir callando y sufren todo en estos tiempos difíciles hemos de alzar la voz.

Noelia

Publicat dins de Dona, Drets, Lluita, Noelia Acosta | Envia un comentari

Una batalla constant

Publicat el 21 febrer 2012 per xaviercanellas

Cada migdia, quan torno de l’institut, em poso a dinar i seguidament em dirigeixo cap a la meva habitació. M’assec a la cadira i al meu davant hi ha l’escriptori on hi trobo l’ordinador, els llibres, les llibretes i una agenda amb ple de deures i exàmens que m’indica el principi d’una batalla amb mi mateix.

Sempre tinc la temptació d’engegar l’ordinador i no sé com però sempre hi acabo caient de quatre potes.

El fet és que després d’una bona estona d’estar navegant per Internet em miro el rellotge i penso: un altre cop igual. Quan poso en marxa l’ordinador no puc parar i, tot i que m’adono que els minuts van passant, sembla que hi hagi una mena de força que no em deixi desenganxar els ulls de la pantalla. No obstant sempre acabo tancant l’aparell i em poso a fer la feina.

Dic que hi ha una batalla amb mi mateix perquè se’m presenten dos estats: un és el de voler engegar l’ordinador i entretenir-me. L’altre sorgeix a partir d’una incomoditat, ja que penso que tinc feina i no estic aprofitant el temps. En aquests moments em trobo amb una situació en què haig de decidir i sempre acabo per tancar l’ordinador, simplement perquè penso que la feina l’hauré de fer tard o d’hora i a mi no m’agrada deixar les coses per més tard.

Últimament, quan em trobo en aquestes situacions, he observat que estic en un estat en què no puc decidir el que realment vull. És una sensació d’estar obsessionat amb els desitjos que es vol satisfer (en aquest cas engegar l’ordinador per poder navegar). Una part de tu fa que trobis qualsevol excusa per enganyar-te a tu mateix i poder tenir un motiu per fer el que realment penses que no és l’adequat. Com a conseqüència he començat a aplicar un mètode que em va prou bé per superar aquestes temptacions. Aquest consisteix en “despertar-te” del teu propi engany i quedar-te pensant uns segons en què és el que realment et convé més fer.

Això pot semblar una tonteria però estic segur que li passa a molta gent i que s’han adonat que quan renuncies a una temptació i fas el que realment penses que és correcte, finalment acabes obtenint bons resultats i sentint-te molt millor.

Xavier

Publicat dins de Decidir, Temptació, Voluntat, Xavier Cañellas | Envia un comentari

La influència de les pel·lícules en les persones

Publicat el 20 febrer 2012 per miriamalvarez

Segur que molts cops heu anat al cinema a veure una pel·lícula, o n’heu vista una a casa i quan a acabat us heu quedat rumiant sobre per què la vostra vida no és així de perfecta, o per què no teniu un “novio” com el de la peli o moltes de les preguntes que poden sorgir després de mirar una pel·lícula. Doncs jo us vull explicar el perquè: les pel·lícules influeixen molt a les nostres vides ja que tothom vol un món perfecte com en aquestes, tothom vol que a la seva família tot vagi bé, tenir un amor molt maco… i el més important, ser feliç.

I jo em pregunto: Cal que tot sigui perfecte, com de pel·lícula per realment poder dir que ets feliç amb la vida que tens? Jo crec que hauríem de valorar més el que tenim, ja que hi ha molta gent que no pot tenir ni la meitat, i no voler tenir sempre més per poder ser feliç. La felicitat és una cosa que no es valora per la quantitat , sinó per la seva qualitat.

Míriam

Publicat dins de Cinema, Felicitat, Míriam Álvarez | 1 comentari

Mitjans de comunicació, les noves armes per controlar la població

Publicat el 20 febrer 2012 per raulgomez

Què són els mitjans de comunicació? Són aquell conjunt d’insturments o de formes de contingut que permeten als èssers humans manenir una comunicació. Les persones des de l’antiguitat els han usat, des de el llenguatge de signes, passant per l’escriptura fins arribar a la radio o altres mitjans més moderns, tots però amb el fi principal de comunicar. Des de sempre aquests han tingut diferents finalitats apart de la de comunicar com ara la d’educar, transmetre, ensenyar, crear opinió fins a controlar, però fins fa uns segles en que és varen inventar els diaris no podien dur a terme les seves funcions sobre les grans masses de la població.

És sobre això últim sobre el que m’agradaria reflexionar, i sobre com afecta a l’actualitat que certs mitjans controlats per certes persones arribin a un alt nombre de persones. Són la televisió, la radio, el diari i internet els principals mitjans de comunicació que predominen a la societat actual. Fent que la gran majoria de la població es basi en la informació rebuda per aquests mitjans la seva opinió i la seva manera de pensar. Cosa que comporta que la gran majoria de la població estigui “controlada” per una petita quantitat, amb això em refereixo a que una part de la població decideix què és el que una gran part de la població ha de saber i el que no.

Després d’aquesta afirmació, deduïm que si aquests mitjans de comunicació donen informació que criminalitza certes persones, organtzacions o països, gran part de la població tindra al seu cap la idea de que aquestes són dolentes per a ells. Països com ara Cuba o Venezuela amb un sistema que intenta trencar amb les desigualtats socials, és veuen molt afectats per culpa d’aquests mitjans. Amb això vull dir per exemple, que no paren de fer demagogia dient que a Cuba hi ha una dictadura que busca arribar al comunisme que està empobrint la població quan el que realment està passant és que pateix un embargament, un bloqueig econòmic, comercial i financer imposat pels EUA. I tot i això ha aconseguit ser l’únic país d’Amèrica Llatina i el Carib que ha acabat amb la desnutrició infantil (estudi dut a terme per la UNICEF) i preveu acabar amb la pobresa pel 2015 (FONT= http://www.gamba.cl/?p=8929 ). Com pot ser aixó? Com pot ser que algú que es dedica a donar informació doni informació falsa i que després la gran part de la població es basi en aquesta afirmació? Amb les que després construeixi argumentacions del tipus: Els països comunistes empobreixen la població i estan molt malament. Doncs l’únic sentit que li trobo és que hi ha certes persones que els interessa que la població pensi això i que el seu únic mitjà per aconseguir dirigir-les cap allà són els mitjans de comunicació. Després penso, qui són aquestes persones que controlen la població? I arribo a la conclusió de que són les que posen els diners amb que funcionen aquests mitjans de comunicació, per tant són els governs actuals i les grans empreses que fan grans aportacions econòmiques.

Em plantejo llavors com podríem fer per acabar amb la desinformació actual. Llavors se’m presenten certes preguntes:
- Ho hauríem de fer modificant els actuals?
- Ho hauríem de fer creant nous mitjans de comunicació alternatius, que amb el temps acabessin amb l’hegemonia dels actuals?

Com? És per a mi la segona opció la millor i la més complexa opció. Primer mostraré per què no em sembla viable la primera opció i després per què sí m’ho sembla la segona:
-La primera bàsicament perquè ja té un grup de persones que el controlen i per arribar a formar-ne part has de passar a ser un governant, o un important empressari que inverteixi en els mitjans de comunicació. Quelcom gairebé impossible amb el sistema actual establert, el qual no permet que qualsevol persona pugui formar part de qualsevol dels dos grups anterors.
-La segona tot i ser una idea, que haurà de passar per un llarg i tortuós camí, penso que és la millor i potser l’única manera de canviar-ho. És per això que mitjans alternatius de comuniació com ara el setmanari la Directa i el quinzenal Accent tenen per a mi una vital importància per acabar amb el sistema comunicatiu establert. Són aquests mitjans sense governs ni grans empresaris al darrera els que ens donen a totes les persones la informació del que realment està passant als carrers i al món que ens envolta.

Raul

Publicat dins de Mitjans de comunicació, Raül Gómez | 1 comentari

La ambición tiene dos caras

Publicat el 20 febrer 2012 per eduardoseyde

El ser humano siempre tiene un deseo, un objetivo por el que no descansará hasta alcanzar, pero sin darse cuenta de que cuando finalmente lo alcance, no será como lo previsto, que habrá más deseos y objetivos una vez alcanzado el anterior.

Por ejemplo, alguien que tiene el deseo de comprarse una casa, una vez comprada quizás desee comprarse un coche, y después un perro y después una casa más grande, y después una mansión, de tal manera que nunca estará satisfecho con lo que tiene, siempre querrá más, digamos que es ambicioso, como lo es el ser humano en general.

El progreso de la humanidad se da en parte, gracias a la ambición del hombre a siempre querer ser más y mejor, pero por otro lado, parte de los grandes errores del ser humano se dan por lo mismo, por querer tener aquello que sobrepasa los limites dando lugar a un caos a nivel mundial, claro ejemplo fue la segunda guerra mundial, Hitler no descansó hasta dominar Europa dando lugar a un conflicto bélico entre muchas superpotencias, que comportó la muerte de millones de personas.

Sin embargo, la mala ambición del hombre no solo tiene repercusión a nivel mundial, sino también puede comportar agobio a nivel individual a aquel que no descansa hasta tener más de lo que ya tiene, y como evidentemente no puede tener el mundo entero, no descansará hasta el día de su muerte.

De manera que podemos concluir diciendo que la ambición sin límites es mala, a gran escala puede generar grandes problemas mundiales entre superpotencias como ya lo fue años atrás, y a nivel individual comporta un agobio por no poder tocar el techo de una torre sin fin, sin embargo la ambición del ser humano de simplemente mejorarse uno mismo por ayuda a sí mismo o al prójimo, es buena, ya que es fruto del progreso de la humanidad y de uno mismo, siempre y cuando no nos comporte agobio. La ambición positiva está ligada a un servicio a la humanidad, la ambición negativa está ligada al egoísmo, no es lo mismo tener la ambición de encontrar una cura para el SIDA, que ganar millones para comprarse una mansión.

Edu Seyde

Publicat dins de Ambició, Edu Seyde | 1 comentari

Actualidad

Publicat el 14 febrer 2012 per laurademena

Hemos llegado a tal punto en que las cosas están siendo queridas y las personas, usadas. Ahora con tanta tecnología, ya no tratamos con las personas, las relaciones se están convirtiendo en relaciones a distancia y cada vez damos más importancia a las cosas materiales: móviles, ordenadores, coches… Y poco a poco vamos perdiendo el interés a las cosas que de verdad importan: las personas.

La familia, los amigos, están por encima de todo, y esto no lo vemos. Los padres han pasado a hacer la función de mantenernos y concedernos nuestros caprichos, ya no nos educan, ya no nos protegen. Muchas familias no ven esto, y cuando se preocupan por la felicidad de su hijo, intentan conseguirla mediante las cosas materiales. El consumismo es lo que se mueve.
¿Qué está pasando? Hay muchas cosas que se deberían cambiar y deberíamos plantearnos un poco todo esto. Volver a la realidad. Salir y no dejar que la tecnología nos consuma.

Laura

Publicat dins de Consum, Laura de Mena, Materialisme, Persones, Tecnologia | Envia un comentari

Segueix endavant petita, fes-te gran

Publicat el 12 febrer 2012 per carolinacastano

Segueix endavant petita, fes-te gran. Camina amb decisió, amb el pas ferm. Ignora’ls a tots que tu ja saps el que vols. Segueix endavant petita, no miris enrere, no caiguis de nou al mateix parany.  Petita jo sé que ets forta, entenc que el món se’t caigui a sobre però lluita, baralla-t’hi com mai. No importa les ferides que puguis fer-te, no importa tot el mal que portes a sobre, desfés-te d’ell. Camina lliure sense càrrega, flota, flota per la teva pròpia felicitat.

I així, somriu, com només tu saps fer-ho. Somriu, i pensa en mi. Pensa en tots els moments dolços que hem passat juntes. Pensa en aquelles tardes d’estiu al pati. Si penses en això t’asseguro que et serà més eficaç que els calmants que et donen al hospital. Petita, segueix endavant, fes-te gran.

Petita, ja hi has pensat en tot això? Has llegit tot el que t’he escrit? Bé doncs ara sí, es el moment. Entra amb pas ferm a la sala d’operacions, i recorda que t’espero a Vilassar, al pati asseguda. No sóc gaire cosa, potser t’alegraries més si fos un altre qui t’esperes ansiós, però no t’abandonaré en aquests moments difícils.  Em moro de ganes d’abraçar-te de nou, de fer el trapella pintant olives del meu avi. De jugar a la sala d’estar de la teva àvia. De ser nosaltres mateixes, sense màscares, petita.

No m’entretindré gaire més. Avui no estic inspirada, no tinc forces per escriure, no vull transmetre’t por.  Haizea, segueix endavant, fes-te gran. Vaig prometre’t no dir-te mai més petita, però es inevitable, tu sempre seràs una petita part de la meva dolça infantesa.

(Permeteu-me que avui firmi amb el seu nom. Aquest escrit l’he teixit amb la seva ajuda. Amb aquell fort record i enyorança cap a ella que guardo al meu cor. )

Haizea

Publicat dins de Amistat, Carolina Castaño, Enyorança | Envia un comentari

Germans

Publicat el 11 febrer 2012 per annapoblet

Ja farà un temps que una persona molt important a la meva vida va marxar a viure lluny. En concret a Londres. El meu germà és una persona imprescindible a la meva vida. Sempre ha estat allà en els mals moments i per suposat en els bons. Com amb tots els germans, hi han baralles, però segueix sent el meu germà.

Això de tenir-lo tan lluny em costa molt. És complicat haver d’estar pendent d’un ordinador per poder-lo veure i sentir. Estic orgullosa de tot allò que ha aconseguit amb un gran esforç i sacrifici, perquè era el seu somni i m’encanta veure’l feliç. Tot i estar lluny sé que el tindré aquí passi el que passi, i sé que sempre li puc demanar consell, mai em deixarà sola.

M’encanta tenir-lo de germà perquè gràcies a ell, estic on estic, gràcies a ell no he tirat la tovallola i he seguit endavant. Saber que està content allà on està és tot el que necessito saber; i sap que aquí, el trobem a faltar moltíssim.

És trist no tenir-lo en persona, no poder-li donar una abraçada quan tot sembla que va malament i que ell et digui les seves paraules màgiques que fan que tot torni a tenir sentit: “Tot sortirà bé, jo confio en tu”. Tan senzill com això.
Tenim els nostres petits secrets que ningú més sap a part de nosaltres dos, perquè per sobre de tot som germans.

T’estimo Uri

Anna

Publicat dins de Anna Poblet, Enyorança, Germans | 1 comentari

Los sentidos

Publicat el 11 febrer 2012 per sandramoradell

La mayoría de los seres humanos tenemos desarrollados los cinco sentidos. Mi abuelo sin embargo era de esa minoría de personas a las que les falta alguno. Se puede decir que tenía cuatro y medio.

Él desde siempre había tenido una capacidad auditiva mínima, que rozaba el limite de la completa sordera. Mucha de la gente que carece de este sentido está destinada a ser sordomuda. Por suerte él no lo era del todo y tuvo la oportunidad de aprender a hablar.

Las personas sordas desarrollan mucho más el sentido de la vista; leen los labios del que les habla e interpretan con mucha más eficacia imágenes visuales o gestos que para otros pasan desapercibidos. Por otra parte son personas dotadas de una gran capacidad de expresión con manos y cara a la par de tener una gran vida interior. Yo nunca pude tener con mi abuelo una larga y extendida charla, aunque no me era muy difícil saber lo que pensaba. Todo su rostro era muy expresivo. Cuando te respondía se ayudaba con las manos para dar énfasis a sus palabras pero había veces que no te escuchaba y con solo una sonrisa te dabas por contestado.

Era una relación diferente. Claro que me hubiera gustado mantener largas charlas, pero me quedo con lo mejor de él y con los buenos momentos. Además me atrevería a decir que con todo el tiempo que he pasado a su lado, he aprendido a percibir mejor los mensajes del lenguaje corporal y el valor de una caricia, un abrazo, un beso o de una simple mirada.

Sandra

Publicat dins de Avis, Comunicació, Sandra Moradell, Sentits, Sordera | 1 comentari

La final de Copa, al Bernabeu

Publicat el 11 febrer 2012 per alexmercade

Com tots els aficionats al fútbol sabreu, durant aquesta setmana tant el Barça com l’Athletic de Bilbao han eliminat els seus respectius rivals de semis i s’han classificat per a disputar la final de la copa de Sa Majestat el Rei. Ambdós clubs formen part de dues nacions força distanciades del conjunt de l’Estat i, això, provocarà que gran part de la graderia de l’estadi on se celebri aquesta final, pugui no tenir ‘una visió massa bona d’una Espanya unida i centralista’. A més, s’afegeix l’antecedent de l’última final disputada per aquests mateixos protagonistes fa tan sols tres anys, a Mestalla, quan es va haver de posar l’himne a un volum estratosfèricament alt, degut a la monumental xiulada i cridòria que es va originar.

Per aquesta raó desitjo que la final es disputi al camp del Reial Madrid. Tot i que no només és per això, sinó que també és pel fet que el Santiago Bernabeu sigui un camp tan preciós i gran, on hi podria cabre molta gent. A sobre, és on hi juga un o fins i tot dos i tres cops últimament per temporada el millor equip del món.
Si us plau senyors de la caverna blanca, els prego que ens deixin als bascs i catalans gaudir de l’inolvidable orgasme auditiu de sentir a Madrid una tan cèlebre a l’himne de la nostra gran i estimada ‘república bananera’.

Alex

Publicat dins de Àlex Mercadé, Futbol | 1 comentari

El temps

Publicat el 11 febrer 2012 per judithmaltas

Realment, el temps passa volant. Fa uns 5 mesos deixàvem l’estiu enrere per començar un nou curs: 1er de Batxillerat! Ara, ja gairebé estem a mitjans de Febrer i aquesta setmana hem començat el segon quadrimestre.

Durant el dia a dia, però, moltes vegades no ens n’adonem, a vegades les setmanes fins i tot se’ns fan eternes. El que jo faig perquè em passin una mica més ràpid, és posar-me “metes”. Quan falten unes quantes setmanes per Nadal, Setmana Santa o un pont, faig un compte enrere. Així tinc la sensació de que em passen molt més ràpid les setmanes.

I és que, encara que el dia a dia em passi lent, el temps en general em passa molt ràpid. Si ens posem a pensar, fa res que vam començar la ESO, i d’aquí res ja estarem acabant el Batxillerat i preparant-nos per entrar a la universitat.

El temps passa ràpid, molt ràpid.

Judith

Publicat dins de Judith Maltas, Temps | 1 comentari

Steve Jobs, un home prodigi

Publicat el 11 febrer 2012 per laurafernandez

Fa uns quants mesos vaig llegir un article sobre la vida de Steve Jobs. Entre d’altres coses, vaig descobrir que el creador d’Apple tenia arrels àrabs, i que el van donar en adopció només néixer. El seu pare biològic és un immigrant sirià que avui dia és un empresari important dels Estats Units. A més, Jobs tenia una germana biològica que també va ser donada en adopció. Aquesta dona és la coneguda novel·lista Mona Simpson. És pot considerar doncs, que la seva família d’origen té un gran potencial intel·lectual. A part de tota aquesta informació, desconeguda per a mi, també vaig llegir que la seva família adoptiva li va donar una educació magnífica. No obstant això, Jobs va deixar la universitat perquè ho considerava una pèrdua de temps.

Quan vaig acabar l’article, em vaig preguntar de on va treure els recursos per tirar endavant una empresa tan gran com Apple sense estudis universitaris. Amb tot el que havia llegit anteriorment, només vaig saber trobar una resposta: qüestió de genètica. Per tant, gran part del seu èxit es deu als gens, que generació darrere generació es van anar transmetent fins arribar a Steve Jobs. Aquest gran home en va tenir prou amb l’etapa escolar per desenvolupar la seva intel·ligència i posar-se a treballar i triomfar. D’altra banda, no tinc cap dubte que l’ambient en que va créixer també va influir molt a la seva carrera. És probable que si no hagués estat donat en adopció, no hauria adquirit aquests coneixements bàsics però alhora suficients, que van fer possible el seu èxit professional. En conclusió, podem dir que aquesta combinació de factors que es van donar al llarg de la seva vida, van ser els vertaders culpables de la seva brillant carrera.

En qualsevol cas, el que vull dir amb tot això és que la gent que pensa que tenir estudis és garantia d’un bon futur va molt errada. Aquest exemple de Steve Jobs mostra que tot es pot aconseguir amb paciència, constància i motivació. A més, amb els temps que corren hem d’estar sempre disposats a aprendre coses noves, i per sobre de tot aprofitar cada oportunitat que se’ns presenti.

Laura

Publicat dins de Esforç, Estudis, Genètica, Laura Fernández | 1 comentari

Per les molles de la Galeta

Publicat el 11 febrer 2012 per jordiabril

Avui estava berenant amb la ment dispersa, actuant per monotonia sense adonar-me’n el que realment estava fent. Em vaig disposar a menjar-me una galeta quan em vaig parar de cop.

La galeta estava trencada per la meitat però, si la subjectaves fortament pels costats aquesta semblava que encara estiguès unida. En què s’asembla aquesta galeta al nostre planeta?

Era una pregunta que en un principi vaig considerar estúpida i que no em faria arribar a cap conclusió però instintivament vaig continuar. En període de pau, el món es manté unit. Subjectat per la diplomàcia i pel “ben estar” general. Però que succeeix quan aquests dits empenyen amb massa força? Doncs bé, igual que si prems amb massa força la galeta trencada, aquest llençarà les dos meitats a extrems oposats. El malestar general i la falta de diplomàcia provoquen la divisió en dos adversaris i la pau es trenca. Estan llençats a punts tan oposats que ni la diplomàcia ni el “ben estar” de les persones poden fer d’intermediaris i, el món tal i com el coneixem, acaba en guerra. En un principi pot semblar que són motius absurds per començar una guerra però que em dieu de la Batalla de Karánsebes? Que em dieu de totes les guerres en general? No són totes absurdes?

Sí, totes les guerres són absurdes. Ens les mostren com l’únic camí per aconseguir la pau. Com l’única forma de subsistir. Comences amb una galeta sencera. I Aquesta es separa per no saber-la compartir. S’enfronten les dos meitats per por a no tenir suficient amb una. I, finalment, el guanyador es queda amb les molles.

Jordi

Publicat dins de Guerra, Jordi Abril | 1 comentari

Els avis, el millor regal

Publicat el 11 febrer 2012 per annabenitez

Els avis i les àvies són per a mi les millors persones del món. Les trobades avis-néts són sempre molt enriquidores i al seu costat no hi ha obligacions ni preocupacions.
Jo he pogut comptar i compto amb quatre persones immillorables, que sempre estan al meu costat i m’ajuden amb tot allò que poden. M’aconsellen i m’ensenyen. Es preocupen i s’entreguen. I el més important, m’estimen.

El meu avi Francisco és una de les millors persones que mai he conegut. Sempre està de bon humor i el millor, és que ens ho transmet quan estem amb ell. Mai l’he vist trist ni enfonsat. Quan em veu, m’allarga els braços i fa que m’oblidi de tot. És un malalt del Barça i als dos ens encanta anar al Camp Nou.

L’àvia Mari és la meva padrina i tenim el caràcter força semblant. És una persona que mai tanca la boca. Sempre té alguna cosa a dir i per ensenyar.

L’àvia Aquilina és de la Manxa i cuina de meravella. És molt treballadora i no li agrada xerrar gaire. Sé que qualsevol cosa que li expliqui ella mai la dirà.

L’avi Evaristo era el meu padrí i no hi ha dia que no pensi en ell. S’estimava el Reial Madrid però curiosament, també li agradava el Barça. Recordo que em duia al parc i em comprava xurros. Només he viscut bons moments al seu costat i aquest és el millor record que em pot quedar.

Quan era més petita desitjava que arribés el dia per veure’ls, menjar i riure amb ells. El millor de tot és que encara em continua passant. Me’ls estimo moltíssim i agraeixo tot el que fan per mi. Per això els cuido i gaudeixo al màxim quan estem junts. Els avis són, per mi, el millor regal de la nostra vida.
Anna

Publicat dins de Anna Benítez, Avis | 1 comentari

Baixes temperatures

Publicat el 6 febrer 2012 per kimrodriguez

Tota Europa es troba immersa en baixes temperatures. Fa tant de fred que fins i tot a
Vilassar va nevar. Cosa que no sol passar, l’última vegada va ser fa dos anys i també va causar impressió. Dijous a primera hora va començar a nevar, però no feia suficient fred com per a que la neu es quedés; la temperatura no baixava del 1°C, i quan el floc de neu tocava el terra es convertia en aigua. Tot i així, tothom estava il·lusionat. A les 12 del matí ja havia parat de nevar, però les classes es van cancel·lar a les 14h. No em queixaré d’haver perdut classes, perquè em va agradar, però crec que no té cap mena de sentit. Desprès ens preguntem perquè Espanya està tant malament en educació respecte a Europa, i aquesta pot ser una de les raons.

A Holanda, el mateix matí van caure 10cm de neu a tot el país, estaven a una temperatura de -15°C, les carreteres estaven plenes de cotxes que no podien circular, els trens no funcionaven, i les escoles seguien obertes. Molts altres països es trobaven en la mateixa situació, i inclús amb temperatures més baixes, però tots tenien en comú que les escoles seguien obertes. Va ser una mica exagerat cancel·lar les classes quan ja no nevava.

De totes maneres, ha estat molt bé que nevés, així sembla més hivern, i com uns nens petits, tothom s’il·lusiona, i s’ho passa bé. Gaudim d’un paisatge que, tot i no ser blanc, és diferent al que estem acostumats. Fins ara, les temperatures no eren les corresponents a aquesta estació. Ara surts al carrer, i sembles una ceba. Ens vestim plens de capes: samarretes, jerseis, abrics d’esquiar, bufanda, guants, gorret… i tothom està refredat. Així que jo aconsello que us quedeu a casa, prenent una xocolata calenta, abrigadets, al costat de la llar de foc i mirant una bona pel·lícula amb els amics.

Kim

Publicat dins de Fred, Hivern, Kim Rodríguez, Neu | 1 comentari